Acord en algun canvi

 

«Hi haurà un abans i un després de la pandèmia», vam dir una vegada i una altra quan estàvem confinats arran de la Covid-19, es morien els avis i tanta gent coneguda que vam plorar. Només podíem sortir per fer els encàrrecs imprescindibles. Això els afortunats, ja que molta gent s’havia d’exposar al contagi: la seva feina era necessària per mantenir els serveis a la comunitat.

Hi ha hagut temps per pensar a fons en l’existència, els valors que es volen preservar i els que fóra bo desenvolupar perquè el món no se’ns quedi als dits: el canvi climàtic ja no és una amenaça, és una certesa, i la felicitat més que un dret a exigir, com sembla que tantes vegades s’exigeix, és un estat d’ànim que poc té a veure amb botellots a altes hores de la nit poblades de gent amb vasos de paper a les mans i fent tentines. Les forces obscures que exploten tantes persones en treballs precaris també indueixen, si bé de forma sibil·lina, a entrar en un món irreal fet de litres d’alcohol i potser de drogues i tot. És evident que això, que es té com una explosió de llibertat, no es percep com una amenaça a la nostra integritat humana, altrament la revolució seria una altra.

Sembla que a desgrat de tot hi ha un mínim acord que hi ha d’haver algun canvi, en aquest viure accelerat, amb una agitació tan continuada que emmalalteix. No en va es demana més atenció mèdica en el camp mental. No pot ser viure una existència tan absent de l’existència: els humans necessitem un lloc, nosaltres mateixos, en el qual sentir que hi som presents. Altrament algú viu en comptes de nosaltres.

La lectura ha estat un bon agafador en temps de tribulació. «La nostra societat de consum està construïda en base a ferides i experiències insatisfetes; tractem de compensar-les a base d’excitar-les per satisfer-les, però sense sanar-les ni arribar a curar-les fins que no siguin desvelades i integrades», escriu Javier Melloni a D’aquí a Aquí (Kairós). La tasca de viure i de completar-nos es nostra, la tasca de sanar les ferides és nostra. Som nosaltres qui ha de viure en nosaltres. No podem triar moltes de les circumstàncies de la nostra vida, però sí la manera de viure-les. Aquesta és la nostra sobirana llibertat.

(article publicar a La Fura, 26 d'agost de 2021)

Que corri la imaginació

Charles Darwin va dir que no és l’espècie més forta, la que sobreviu, ni la més intel.ligent, sinó que sobreviu l’espècie que respon millor al canvi. En aquests moments en que la resistència al canvi de la vida que portem és manifesta, tot i que com mai en veiem la necessitat (tenim prou informació) ens resulta tan difícil fer el primer pas. I és que la rutina dóna seguretat. Però en el món que ve sembla que de rutina n’hi haurà ben poca. Finalment la imaginació al poder? Ara bé, que no s’hi estanqui, ja que aquest sempre és el mal…   

El canvi

Recordo que el professor Antoni Prevosti ens deia que, contrariament al que es creu –la Xina sempre ha estat envoltada d’un aire hermètic, de misteri- el pensament xinès és d’una gran claredat, fàcil d’entendre i molt pràctic.

Ara trobo escrit en el llibre sobre el Feng Shui de Pablo Rico que els agricultors xinesos –fa 10.000 anys que cultiven el seu territori- afirmen que el canvi és l’única llei fixa sobre la Terra, que l’únic que roman és el canvi.

En efecte: només cal fer atenció al vaivé de les estacions, al dia que arriba i se’n va, al sol que surt després de la pluja, a la lluna que creix i minva… El canvi és el més natural del món. El budisme, que tant va arrelar a la Xina, ho anomena impermanència. De res no serveix, doncs, revoltar-s’hi, voler que les coses no es moguin de lloc. Val més caminar en paral.lel al canvi, assumir-lo en tot temps i circumstància. La saviesa popular també ho diu senzillament: No hi ha mal que duri cent anys. 

És possible canviar

És possible canviar, tot i que som sempre els mateixos. Es fàcil observar com un infant esdevé un adolescent que es converteix en un adult que, si té sort, arriba a vell. Veiem com anem canviant físicament, però en algun lloc roman aquell o aquella que som d’una manera permanent que, no obstant això, pot canviar.
Al nostre cos li correspon una personalitat que anem desplegant a mesura que creixem en experiència si la sabem aprofitar, ja vingui del dret o del revès, tota experiència porta el seu ensenyament. Per aquest motiu, l’experiència ens acaba procurant més seguretat. Ara: que ens anem fent més savis depèn no tant dels coneixements acumulats com de la consciència de la nostra ignorància. És a partir d’aquí, de saber-nos tan imperfectes i tan a les beceroles, que comença el ‘canvi’, si en som capaços. Canviar per millorar tot obrint actituds tancades i polint decididament les aspereses del caràcter, sobretot l’orgull que en la seva forma més benigna és vanitat i que en la seva forma més nociva s'expressa en l’orgull espiritual. Orgull nociu sobretot per a nosaltres mateixos, ja que l’orgull (la tradició popular diu que és el pecat del diable) produeix ceguesa de la realitat, la pròpia i en relació als altres, sovint aquells miralls fantàstics que ens permeten veure’ns des de tantes perspectives!