Ser i estar en el món

 

Algunes vegades la meva àvia Maria em deia: «Baixa al món!». M’ho deia quan m’estava fent un sermó i jo semblava tenir el cap a una altra banda i veia que no l’escoltava. M’ho deia també quan estava concentrada en una lectura i no la sentia si em cridava. I potser encara m’ho deia quan m’havia posat el plat per dinar i jo mirava en algun punt que ningú més que jo veia. No tinc la impressió que estigués distreta, més aviat diria que estava en alguna altra banda en la qual no tocava de peus a terra.

En aquella època no es parlava de meditació ni de ioga, simplement la gent de pagès com la meva àvia, i amb experiència de ser al món d’una manera senzilla i sàvia, ens deia «baixa al món!». Ho he recordat sempre quan per ànsia de coneixement he llegit textos espirituals de diverses cultures en les quals es parla de la meditació com un vehicle per entrar en el més profund d’un mateix sense els vels del pensament o la fantasia, que poc o molt ens allunyen de la realitat immediata, concreta, de ser en cos i ànima en el moment present. Perquè es tracta de ser al món aquí i ara.

Una de les coses que més ens allunya de ser en cos i ànima en el temps present és l’acceleració del temps, la manca de temps, anar i venir sempre amb la llengua a fora. A Estar en el mundo (Kairós), un llibre excel·lent sobre la necessitat de la meditació, l’antropòleg i formador de professors de Ioga Julián Peragón anota: «A la vida moderna (o, millor dit, postmoderna), que intenta abastar-ho tot, i tot ara mateix, li falta oxigen».

Per ser en harmonia amb l’ésser interior, la meditació, aquest donar-se temps i mitjançant uns exercicis físics i mentals aturar-se i respirar fons, pot ser una forma de recuperar l’alè perdut que ens porti a enriquir una vida empobrida per excés d’activitats, encara que sembli una paradoxa, i viure el present amb una major intensitat espiritual, que no cal buscar en cap temple, tot i que un temple hi ajudi. Moments en què el nostre centre vital s’assossegui i com un pal de paller ens aguanti drets en les incerteses que ens fan trontollar en els nostres temps ambigus i insegurs.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 de febrer de 2022. A la imatge, flors d'ametller en un fons de vinyes, imatge presa aquest febrer mateix)

Dones exemplars

De la meva àvia Maria, nascuda el 1900, molta gent que la va conèixer diu: la Maria era molta Maria. Sí. De la meva mare, nascuda el 1924, molta gent que la coneix diu: la Neus és la Neus. I tant! Admiro moltes dones de la generació de la meva àvia i de la meva mare: són dones de caràcter i autèntics pals de paller. Mai no sabrem on haurien pogut arribar aquestes dones anònimes, ja que en aquella època les noies nascudes a pagès poc podien fer els estudis que els permetés desenvolupar una professió. Una cosa sabem: són dones valorades per les seves famílies i entorn. Aquestes dones exemplars deixen petja, donadores com són de valors humans, algunes fins i tot amb un instint per despertar vocacions.

     

La paraula neix a casa, on comencem a parlar, a expressar-nos. La literatura consisteix en un pas més: fer de la paraula una obra d’art si es té prou talent i una bona dosi de voluntat a l’hora del treball. Perquè escriure potser no costa, però escriure amb art, sí. La meva mare i la meva àvia m’explicaven contes amb una mestria que ni el millor narrador ni el millor actor de teatre. L’àvia se n’inventava i tot. Quan m’explicaven contes amb el desig no gens secret que em mengés el que tenia al plat, era una llepafils, feien les veus dels personatges, sovint els gestos. Dramatúrgia completa, literatura oral. N’estic certa que aquesta iniciació tan saborosa a la paraula va influir en la meva formació. Com a persona i com a escriptora, ja que en els contes populars hi ha contingut no només un paquet incommensurable de saviesa humana sinó també la manera d’explicar-la a través de metàfores i paràboles de tal forma que en una bruixa no sempre s’hi amaga una mala dona sinó una dona sàvia, i el llop no sempre és un ésser ferotge, potser és algú amb poc tremp que no sap dominar els seus instints depredadors. Com sigui, si el conte de la Ventafocs m’agradava perquè era una història de superació, el de la Bella Dorment em feia un-no-sé-què. Intuïa que jo no voldria estar mai dormida sinó desperta. Feina rai, a fer-me fer la migdiada. No en vaig fer mai, ara ja sabeu perquè, estimades àvia i mare, que em vau donar la paraula amb què he escrit aquest elogi, en bona llei us el devia.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 d'agost de 2018. A la foto de dalt, l'àvia Maria, a baix, la meva mare)

Les dues fades de la vida

Quan la meva àvia paterna encara vivia a casa dels meus pares (en va marxar per pròpia voluntat, gràcies a Déu, ja que la meva mare s’hauria sentit molt culpable, ella és així), no em va mirar mai. Era la manera més clara de dir que no existia per a ella, que no volia que existís. Aquesta actitud, a la qual la meva pobra mare ja s’havia resignat, enervava el geni de la senyora Agustina, la veïna de davant de casa que tant va fer el dia del meu naixement. La senyora Agustina es va oferir per anar al Clínic a buscar el ginecòleg que es va fer càrrec d’un naixement que estava resultant impossible, ja que, a cada moviment, el cordó umbilical m’estrenyia més el coll i m’ofegava.

La senyora Agustina, enrabiada amb la meva àvia, li deia a la meva mare: “És una bruixa.” No sempre aquest rol de bruixa es presenta tan clar, perquè a vegades es diu bruixa a qui no ho és, la història és plena d’episodis esgarrifosos amb aquest equívoc intencionat. Ara, vist a distància, al bressol del meu naixement es van presentar amb una fesomia ben precisa, que puc evocar aquí, les dues fades de la vida: la de cara lluminosa en la senyora Agustina; la de cara fosca en la meva àvia Teresa, Déu l’hagi perdonada, com sempre va dir la meva àvia materna, l’àvia Maria.

(extret de La capsa verda)

(a la foto, una imatge de Sant Jaume Sesoliveres, el poble on va néixer el meu pare, presa l'estiu de 2006)