Penèlope, quina?

 

Penèlope té mil cares, com tots els arquetips. Els arquetips són models que s’encarnen. Sabem de Penèlope el que Homer va escriure a l’Odissea. El personatge s’inspira en la dona que espera la tornada del viatge del marit, però no de forma passiva: fila llençols i té cura de l’administració del palau del rei d’Ítaca –per administrar bé cal saber manar i dominar les matemàtiques-. Cal imaginar el palau d’Odisseu si visiteu l’illa grega, ja que només s’indica el lloc on se suposa que va ser.

Penèlope va mantenir els pretendents a ratlla, va criar sola el fill Telèmac, li va ensenyar a llegir i a escriure, era una dona culta que li va explicar la història del seu poble i li va fer estimar la figura del pare absent, present en el cor del fill a través d’ella. Penèlope és la imatge de la dona que aguanta ferma la casa i la hisenda. Amb tantes guerres, el món s’hauria enfonsat sense aquestes dones fortes que un interessat capteniment amarat de misogínia simplement pretén tancar a casa. Al seu palau Penèlope fa el que creu que ha de fer per preservar l’amor, però també l’esperança en el futur: confia en el retorn d’Odisseu.

John Langdon-Davies (1897-1971) va ser un periodista britànic que va viure d’aprop els esdeveniments històrics de Catalunya des del 1920 al 1970. Va ser amic de Marià Manent i de Josep Pla. Va publicar Mites i felicitat dels catalans. Reflexions d’un escriptor britànic sobre la Catalunya dels anys 20 (Pagès Editors). Té un capítol dedicat a Penèlope. «Dues dones mediterrànies han estat adoptades com a ideals pels poetes i els contistes: Helena i Penèlope». Encarnen dues psicologies diferents, al seu entendre, en la psique masculina: «Tot home intenta reconciliar dintre seu el paper de pretendent i de marit. Com a pretendent prefereix Helena, com a marit, Penèlope». Conservador Langdon-Davies. Parla, però, des del seu temps i no sembla capaç de veure el coratge de Penèlope, la seva personalitat tan atractiva o més que la d’Helena. Penèlope té mil cares. El periodista, però, potser en beslluma futures percepcions: «Quan la roba canvia, tot s’altera». El passat 13 d’abril va morir Mary Quant, inventora de la minifaldilla que ha vestit Helenes i Penèlopes del segle XX.

(article publicat al setmanari La Fura, 6 de juliol de 2023. A la imatge, un fragment de la pintura Penèlope, de l'artista prerafaelita Sydney Harold Mateyard)

Un mite català

 

     

A Mites i felicitat dels catalans (Pagès editors, 1998), un assaig publicat per primera vegada l’any 1929 en plena dictadura de Primo de Rivera, el periodista anglès John Langdon-Davies (1897-1971) va escriure sobre l’energia que visualment, física i simbòlica es transmet a través de la sardana: «L’energia és un plaer etern: la rotllana de la sardana és un símbol d’aquesta creença, és el símbol de la insòlita vitalitat de molts escriptors, poetes i pintors catalans. Les seves vides no són tan plenes ni sofisticades ni tan complicades com la vida bloomsburyana, però es basen en la idea que val més treballar que estar parat, que val més l’entusiasme, encara que sigui poc crític, que la inèrcia hipercrítica»

¿Què en queda d’aquest mite encarnat per catalans creatius fins a les alçades de Gaudí, la gravidesa sensorial de Casals o la potència de la Víctor Català per posar només uns exemples? Amb maneres tan elegants com contingudes, uns i altres es van arremangar, i amb les seves mans i ments treballadores van mantenir amb energia una forja incansable que mai no va deixar de fer servir el cisell, la ploma, l’arquet.

Aquestes figures eren el cap de brot d’una societat que tocant de peus a terra no deixava de pensar en una vida enaltida per l’esforç que crea bellesa. Mentrestant la vulgaritat del «dictador materialista de pensament», com en diu Langdon-Davies de Primo de Rivera, plantava la seva bandera en terra catalana negant-li la llengua que és el primer pas per negar-li la cultura.

Estem parlant d’una època extingida? Ha passat un segle i des del punt de vista cultural ara hi ha molt renou, impostura i tanta quincalla que no deixa veure obres amb el pòsit de l’energia que sent un plaer etern marca la consciència del present. El mite dels catalans entre el seny i la rauxa és un mite en el qual les individualitats creatives que l’encarnen no es guarden sinó que es donen, buscant la felicitat de la gent perquè la felicitat no és si no és compartida, si l’energia no circula en una sardana que ens faci sentir part d’alguna cosa més gran que nosaltres. Això val també per a la política.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 1 d'octubre de 2021. A la imatge, l'escultura de Josep Cañas dedicada a la sardana. És a la muntanya de Montjuïc des del 1965)