El passat no passa

      

Heu sentit a dir més d’una vegada aquesta frase: «El passat, passat». I no és cert per més que es vulgui. El passat no passa mai. Una altra cosa és voler-lo oblidar en ares que no ens martiritzi en el dia a dia o que ens paralitzi en l’acció de tirar endavant, i una altra cosa és la fantasia, la il·lusió, la ficció, que el passat ja ha passat.

El passat no passa mai, mentre som vius, perquè som memòria del passat. El passat ens constitueix per com aquesta entitat que anomenem «jo» és la nostra memòria del passat ja que el present és efímer i el futur no existeix més que en projeccions mentals. Diem potser de manera una mica massa frívola: «Enterra el passat». I, sí, farem bé d’enterrar el dolor, les ferides del passat, però no el passat. La memòria del passat il·lumina el present i el futur amb més transparència que una bola de vidre. Ara mateix, al món, s’estan reproduint fets polítics, socials i culturals de gran transcendència que recorden fets passats que, justament per haver-los volgut enterrar, oblidar, ara ens peten a la cara amb tota la seva lletgesa i brutalitat.

Trump, Milei i Putin, per posar només aquestes exemples de reietons del segle XXI tan vistosos com escandalosos, com el seu capteniment s’assembla a mandataris del segle XX com Hitler, Stalin, Mussolini: cridaires, histriònics, populistes, bàrbars, estrambòtics. Bastos, inelegants i àvids de diners i de poder se’n riuen, de la memòria històrica, hi salten al damunt sense vergonya ni manies. «El passat, passat!». I tornem-hi amb les guerres i el seu horror, tornem-hi amb la mort, el dolor i la devastació que provoquen. Sobre les tombes dels morts i les ruïnes de pobles i ciutats planegen construir-hi paradisos de vacances per a gaudi dels vencedors que no s’han estat de rampinyar, també, matèries primeres en terrenys colonitzats aquí, saquejats allà. Hi guanya el capital, és clar, com sempre. No guanya, com volien els il·lustrats en la seva utopia, ni l’educació ni la cultura ni la bellesa de l’art: guanya l’or obscè que també s’exhibeix a dojo, per cert, a la rica Dubai, mentre les dones van vestides amb burka, no poden sortir soles de casa ni conduir un vehicle. El passat no passa, és aquí ara mateix i potser faríem bé de tenir-lo present per no repetir els errors del passat.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de març de 2025)                                                      

Amb Ucraïna, amb Rússia

 

Va passar amb la Primera Guerra Mundial, que va canviar la manera de fer la guerra. La mala resolució del problema va donar lloc a la Segona, pitjor que la Primera, ja que porta la motxilla plena de pedres que va ser l’Holocaust. La gent culta que aquí era wagneriana discutia amb la gent culta que estimava Descartes o Baudelaire. Alemanyòfils i francòfils idealistes o culturals de cop assaltats per la guerra entre els dos països.

Les guerres les organitzen mandataris i els seus règims. La gent pot simpatitzar amb aquesta idea o amb aquella altra, però és carn de canó. Qui pateix les guerres és la gent. Només cal veure les files de refugiats ucraïnesos. Si la propaganda russa no fos propaganda, la gent no deixaria casa seva. Algú marxa de casa si no està en perill? No es deixa el que s’ha aplegat durant tota la vida si no és per causa major, i la guerra contra Ucraïna és molt cruel amb la població civil. Les guerres convencionals tenien lloc a les trinxeres. Ara les trinxeres són a la porta de casa. Ja em vam tastar el vinagre en la nostra Guerra Civil.

La guerra de Putin i el govern del Kremlin contra Ucraïna –no dels russos que pateixen el seu tirà!- no només destrossa barris, poblacions: destrossa el patrimoni i el futur de la gent i, de passada, el nostre. El món globalitzat reparteix el cost. El preu del gas, la benzina, distorsiona l’economia tan matxucada per la pandèmia.

El president ucraïnès és d’origen jueu, familiars seus van morir en camps d’extermini. Acusar-lo de nazi per la propaganda russa és pervers. Que a Ucraïna hi hagi partits d’ideologia nazi és un mal que patim tots, també suecs i noruecs, tan civilitzats. També aquí en tenim. No per això se’ns ha de desnazificar, l’excusa per envair Ucraïna. La raó és una altra: la seva annexió a la gran Rússia, somni imperial que mai no ha desaparegut, a un tsar el substitueix un altre, només Gorbatxov va sortir del guió. La literatura és un reflex de la vida. Rellegir Fiodor Dostoievski dona pistes. Va ser un autèntic visionari que sempre escrivia sobre el que va conèixer. Recomano la lectura d’Els dimonis. Ja em direu.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 1 d'abril de 2022)