Paula Becker

 

La pintora Paula Becker va morir de sobrepart a l’edat de 31 anys. La seva criatura, Mathilde Modershon, va morir quan en tenia 91. La tomba a Worpswede, una petita població al nord d’Alemanya on va viure i està enterrada, «és horrible», tal com escriu la novel·lista Marie Darrieussecq, que ha elaborat amb exquisidesa una biografia literària de la Paula Modershon-Becker. Ser aquí és esplèndid és un bell relat on la reconeguda escriptora francesa mostra l’empatia per la lluita de la Paula entre els homes i els artistes del seu temps.

L’art de la Paula Becker era poc convencional, ja des que va anar a París i va estudiar amb profit a la famosa acadèmia Colarossi, on també va estudiar Camille Claudel, l’escultora col·laboradora de Rodin. La Paula pintava el que es veu, com pintava els cossos dels models parisencs i més endavant el seu propi cos: és famosa la seva pintura on es veu la Paula embarassada, una raresa en el seu temps. «Li agradaven els contrastos forts, a vegades ressalta les línees negres. Es tornarà expressionista, la qual cosa no farà gens de gràcia als refinats paisatgistes de Worpswede», escriu Darrieussecq. Worpswede és una colònia d’artistes on la pintora Paula va fer amistat amb l’escultora Clara Westhoff, la futura esposa del poeta Rainer Maria Rilke, que a la vista de les anotacions de tots dos també va festejar. Rilke era enamoradís i malaguanyada l’escultora Clara Westhoff, ni dos anys no va durar el matrimoni. «Viure amb una artista suposa un problema completament nou», escriu Rilke a propòsit de Clara. Un any després de morir la Paula, Rilke va escriure a París un poema recordatori de la pintora: Rèquiem a una amiga.

Paula Becker es va casar amb el pintor Otto Modershon, que també vivia a la colònia de Worpswede. La Paula firmava els seus quadres amb el nom de Paula Becker, no amb el nom del marit com era el costum. Després d’haver passat per la purga nazi que va fer desaparèixer no poques obres per considerar-les «art degenerat», avui dia l’obra de la Paula és reconeguda, apareix en postals, imants, pòsters i els escolars estan familiaritzats amb els seus quadres. El marit Otto va gestionar el seu llegat i Vogeler, un dels més reconeguts pintors de la colònia de Worpswede, va tenir la valentia de dedicar-li un article en una revista antinazi l’any 1938.

(article publicat al setmanari La Fura, 10 de març de 2022)

Imaginari(s)

El passat 29 d’octubre vaig participar en una taula rodona: Imaginari, Humanitats, Religions. Per força hauré de resumir la ponència. La primera qüestió que es planteja a un profà en la matèria és: ¿Què s’entén per Imaginari? ¿Estem parlant del que Lacan en va dir Imaginari col.lectiu o social? Si és així, l’Imaginari és el conjunt de valors, històries i llegendes, així com els símbols comuns que formen part d’una cultura determinada. I, com en els vasos comunicants, l’Imaginari que aquesta cultura genera dóna significat a aquesta mateixa cultura, així com la representa. En aquest sentit, ¿podem parlar d’un Imaginari català? Sí. Els imaginaris col.lectius creen identitat.

Respecte de l’Imaginari entés en un sentit genèric, l’antropòleg Gilbert Durand considera que l’Imaginari sorgeix com una resposta viva a l’implacable pas del temps en la vida humana, el temps que topa amb la finitud, amb la mort. Per contra, l’ànima que és l’Imaginari roman de forma permanent en l’individu (no pas en la història, ja que cada època crea i s’identifica amb el seu Imaginari). Aquesta immutabilitat del que és immarcescible de l’Imaginari es constitueix en una escletxa per on l’individu, subjecte al temps de Cronos, albira el sentit de la seva vida, que és transcendent. Podem concloure que l’Imaginari és de naturalesa espiritual. Aquests mots de Hermann Hesse ho il.lustren bé: Les religions i els mites són, com la poesia, un intent de la humanitat d’expressar per mitjà d’imatges, precisament aquella indicibilitat que vosaltres tracteu inútilment de traduir en simples expressions racionals.

La segona qüestió que es planteja és: ¿Què s’entén per Humanitats? Les Humanitats estan constituïdes per un conjunt de disciplines l’objectiu de les quals és estudiar la condició humana en els seus diversos aspectes. Vegem-ne uns quants: mitologia, filosofia, literatura, lingüística, llengües clàssiques i modernes, estudi de creences i religions, conreu de les diverses disciplines artístiques i la seva història, estudi de les diverses cultures del planeta, arqueologia, antropologia cultural, sociologia, etc.

En tant que àmbits del saber humà, les Humanitats inclouen l’Imaginari, de la mateixa manera que l’Imaginari genera les Humanitats. Posats a imaginar, imaginem totes aquestes disciplines sorgint les unes de les altres com passa amb les nines russes. Així, l’Imaginari dóna lloc a les diverses disciplines o matèries de signe humanístic, en les quals hi ha les religions. Acabem de veure, doncs, que la tercera de les qüestions: les Religions i el seu coneixement, també formen part de les Humanitats. I seguint amb les imatges de les nines russes i els vasos comunicants, tant les creences com les religions generen un Imaginari col.lectiu en matèria de valors humans que actuen com un agent de cohesió de les comunitats, atorgant-les una identitat particularitzada. No tenen el mateix Imaginari les cultures d’Orient que les d’Occident, tot i que, sorgides des del més profund de l’ésser humà, comparteixin valors ètics i morals.

¿I quin és fil d’unió entre els sabers humanístics? És la vocació de l’homo sapiens per saber qui és, d’on ve i cap on va. I aquest fil, ¿què el mou? Un impuls cap al coneixement que no plany res per tal d’anar-hi a l’encalç, com sabia Rodin quan afirmava: L’art és l’exercici del pensament que lluita per entendre el món i fer-lo entendre. Els sabers humanístics busquen conèixer el sentit de la vida humana. El propòsit de l’antropologia, o ciència de l’home, és conèixer la forma de ser homes i dones al món, però també la forma d’interpretar-la, i a cada lloc amb les seves particularitats. Aquestes particularitats conformen un Imaginari col.lectiu, Catalunya té el seu i és obert, com oberta és la vida. El nou Imaginari que es va creant a Catalunya va vestit de groc, un color vital, càlid, solar. I és que vivim dies naixents, una cosa nova estem parint entre tants, som llevadores d’aquest raig de llum d’humanitat.

(article publicat al Diari de Vilanova, 14 de novembre de 2014. La taula rodona va tenir lloc a la Biblioteca de Catalunya. A la imatge, sortida del sol vista des de la meva cambra)