Pandèmia i reflexió

 

Aviat farà dos anys de la pandèmia del nostre segle, ja que de pandèmies n’hi ha hagut sempre. L’aparició de la Covid-19 ha caigut com un llamp sobre el cap de les nostres societats tan tecnificades i tan medicalitzades que semblava impossible que una malaltia tan greu i mortal en alguns casos, ens toqués un pèl. Sobirana supèrbia, la nostra, ignorant que des que naixem som éssers fràgils, que la vida és un miracle encara que no hi creiem.

La pandèmia que ens va tancar a casa i que ha demanat a la gent tanta paciència, tants sacrificis i mesures de prevenció, la pandèmia que ha causat tantes crisis personals, laborals i polítiques, ens havia de fer reflexionar sobre el model de vida que ja sabem que no va enlloc. O, sí, de cap a l’extinció de la vida natural en un planeta en crisi si no hi posem remei, el canvi climàtic és una realitat.

Cada dia escoltem xifres de malalts i morts, de vacunes i investigacions de nous remeis. Fa bo saber-ho. Però és tota la informació disponible o n’hi ha d’oculta? No s’ha arribat a treure l’entrellat de l’origen de la Covid-19, i fora bo saber, encara que cogui, si com s’ha dit va ser un error humà de laboratori o es tracta de la mutació d’algun virus anterior com ara mateix està mutant la Covid-19. Tenim dret a saber-ho, com fora bo saber, encara que seria més dur de saber, si hi ha hagut altres raons, segurament d’ordre crematístic, que han abocat a aquest daltabaix de grans dimensions, un encadenat d’esdeveniments inesperats que ens caldrà comprendre i digerir.

A Pandèmia i postveritat. La vida, la consciència i la Quarta Revolució Industrial (Fragmenta), el filòsof Jordi Pigem s’atreveix, amb dades a la mà, a explorar el munt de complexitats que envolten la pandèmia i que fa temps que transformen el món per a bé i per a mal. Ens cal reflexionar, anar més enllà per reforçar el nostre criteri amb una base més àmplia de coneixements. El canvi que a l’inici de la pandèmia ens vam prometre que s’havia de produir a favor de la vida i el seu sentit humà, la democràcia i la llibertat d’expressió, no ve sol. Els poders instal·lats se les saben totes. Cal estar desperts i forçar els canvis que a ulls vistents són tan necessaris.

(article publicat al setmanari La Fura, 18 de gener de 2022. A la imatge, un núvol que ha pres la forma del Mont Fuji...)

Ecosofia segons Panikkar

 

De la mateixa manera que les persones treballadores, ja sigui en un taller, en un despatx, en una biblioteca o fent teletreball no som «recursos humans», la Terra no és una simple subministradora de recursos sinó un ésser viu i té la seva saviesa. De fet, la saviesa de la vida, com explica Raimon Panikkar al seu llibre Ecosofia (Fragmenta Editorial), editat i introduït per Jordi Pigem, que va conèixer i col·laborar amb Panikkar, una de les veus més lúcides que la filosofia catalana ha donat al món en terrenys tan innovadors com el diàleg intercultural i interreligiós.

Regaleu-vos la lectura d’aquest llibre que ens introdueix en la reflexió no només necessària sinó urgent, sobre la manera com hem de tractar la natura, el nostre «cos extern, el nostre espai vital, la nostra llar». Cal una actitud ecològica, per suposat, però és necessari anar més enllà, ampliar el concepte. L’ecologia busca retardar els efectes nocius de l’espoli a la natura buscant formes de pal·liar-los amb solucions com ara el desenvolupament sostenible. Però per poc que hi pensem ja es veu que no podem créixer més sense arribar al col·lapse, que és cap a on anem. Amb el desenvolupament sostenible el que fem és allargar l’actual status quo, que per a res no vol perdre el seu domini sobre la realitat. En la seva valuosa tesi Panikkar planteja una transformació radical: la humanitat està lligada a la vida de la Terra i ens cal canviar l’òptica capitalista de fer rodar el món com una màquina i tractar la Terra com el que és: un ésser viu, no un sac d’objectes al nostre servei i que al pas que anem serà com ofegar la gallina dels ous d’or.

No n’hi ha prou amb l’ecologia: cal l’ecosofia no pas com una actitud poètica, romàntica o fins i tot racional, sinó com un canvi real: no podem relacionar-nos amb la Terra amb el sol concurs de la ment. Cal superar aquest marc estret. On ens porta l’ecosofia? Al «descobriment de la nostra contingència, a la consciència de la nostra situació real». Ara, amb la pandèmia, sembla que hauríem de saber-ne una mica més, de la nostra situació real al món, però...

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 1 d'abril de 2021. A la fotografia, una imatge de la flor del codonyer feta el mateix dia 1 d'abril de 2021)

Paradigma tecnològic

A veure, cap on anem? Sí, anem camí del vent, com diu un nen que fa preguntes a la seva mare sobre la vida i la mort. Però, i mentrestant, cap on anem? On ens porta l’embranzida de l’explosió tecnològica dels darrers temps? S’ho pregunta el filòsof Jordi Pigem al seu assaig Àngels i robots. La interioritat humana en la societat hipertecnològica. El problema no és la tecnologia sinó l’ús de la tecnologia buidant-la de contingut humà, de qualitat humana, com diria un altre filòsof, Marià Corbí.

     

Molts de nosaltres morirem acariciant una màquina, deia en una entrevista Gregorio Martín, catedràtic de computació. I tot això ho estic escrivint en un ordinador que em fa enfadar quan va lent, que és moltes vegades perquè estic als límits de la ciutat i la tecnologia hi arriba amb poc flux, esmorteïda. El professor Martín diu que a les nostres velleses ens cuidaran robots. Ja es fa al Japó. També el filòsof Pigem parla de robots. I ens podem preguntar si no tindran sentiments i seran més humans que els humans. Perquè pel camí que anem, si no hi ha un capgirament total dels valors que s’han anat imposant com aigua que mulla el teixit, no sé.

     

Quan un s’ha perdut al  bosc mira de tornar sobre els propis passos. Els avenços no han de tornar enrere, som nosaltres els que hem de revisar els passos que fem des d’un punt de vista humà. Perquè, quin és el nostre lloc al món? Fem, conservem, cuidem, o desfem, depredem, destruïm? La voluntat de domini sobre la natura i el món tendeix a reduir-ho tot al que és material i quantificable, escriu Pigem. Som al cap del carrer. Matèria i quantitat. I el pensament? I la qualitat humana? Preguntes metafísiques van acudint a la ment en aquests dies de Quaresma que poc es recorda que és temps de meditació, de revisió de vida. Els antics ens poden semblar antics perquè ho són des d’un punt de vista temporal, però sabien el que feien.

(article publicat al Diari de Vilanova, 10 de març de 2017. A la imatge, àngel de l'església de San Giusto, de Trieste).

Filosofia de vida

En un moment de l’entrevista que el novembre de 2009 la periodista Marta Iglesias va al filòsof Jordi Pigem, li pregunta:

-Com es considera a si mateixa una persona que creu que l’única realitat és la matèria?

-Si creus en la bellesa, faràs per nodrir-te d’art, de música, de poesia. Si creus en la solidaritat et dedicaràs a ajudar el proïsme, però si creus que el que veritablement importa és la matèria buscaràs en la teva vida només allò que és material i et dedicaràs a acumular possessions materials- va contestar Jordi Pigem.

(a la fotografia, un roser florit a la primavera passada, al jardí de casa)

La nova realitat

El canvi està en la naturalesa de coses i fenomens, com ja va deixar dit Lucreci a De Rerum Natura. Tot i que algunes persones i col.lectius de mentalitat retardatària les voldrien fossilitzar a conveniència (exemple polític: la llei Wert). El nostre és un temps convuls perquè els canvis físics i de consciència s’han accelerat de tal manera que poc tenim temps per d’assimilar-los, tot i que l’ésser humà ha avançat gràcies a anar-se adaptant al medi.

A ningú no escapa que estem immersos en una nova realitat. Som en una època de transició de durada indefinida. Ens bressolem entre dues aigües, naveguem fent tentines entre el vell i el nou món. Nous filòsofs com Jordi Pigem contribueixen a posar llum en els diversos aspectes que presenta l’emergència d’aquesta nova realitat. Que, cal dir, ja va començar fa cent anys amb la teoria de la relativitat i les tesis de la física quàntica, com de manera tan didàctica descriu el físic Fred Alan Wolf al seu llibre Bucles temporales y pliegues espaciales (Ediciones Obelisco). Amb empenta intel.lectual, Wolf proporciona una nova visió sobre la relació entre ciència i consciència, i com a persona que considera la vida espiritual com una via de coneixement, obre les portes a la comprensió de la ‘ment de Déu’.

Jordi Pigem, bon articulista a la premsa i que durant molt de temps va ser coordinador de la revista Integral, és un filòsof que escriu sobre filosofia de la ciència i pensament ecològic. És un pioner a nivell internacional, i això és rellevant, en l’estudi i la divulgació del nou paradigma. És autor de més d’una desena de llibres, l’últim dels quals (al meu parer d’inprescindible lectura per no estar a l’escapça del món en el qual vivim) és el recentment publicat La nueva realidad. Del economicismo a la conciencia cuántica (Kairós).

En aquest assaig, Jordi Pigem va desgranant tot un seguit de reflexions que van des de l’economicisme imperant, on tot i tothom té un preu (o cap preu si un en queda al marge) i, per tant, un món on els humans hi estem considerats com a simples objectes, fins a anar-nos situant en la via de la nova consciència, una via d’un humanisme humanitzat (anem descobrint que la realitat no està feta d’objectes sinó de relacions en xarxa!). Nova consciència mercès a quàntica, amb les seves fabuloses revelacions en el camp de la física i de la neurociència. Paràmetres d’observació de la realitat que, d’altra banda, ja havien estat intuïts pels savis de moltes cultures i èpoques antigues.

Entre altres consideracions, Pigem aboga per un món on el fet de tenir estigui al servei del ser, on allò material estigui al servei d’allò personal, on de l’alienació (aquella sensació de sentir-nos arrossegats per forces que no controlem) poguem passar a donar un sentit més humà a la nostra vida, un món on la cobdícia de l’ego es vagi substituint per una consciència holística, planetària… És la realitat que ve, encara que els vells motlles no estiguin trencats del tot.

(article publicat a El 3 de vuit, 7 de juny de 2013)

Canvi de lògica

Hi ha una visió perversa entre el deute de moltes famílies (hipoteca de la casa on viuen) i el que ara el ‘sistema’ en diu culpa per haver-se endeutat, quan es veu fins a quin punt ens han abocat a endeutar-nos en benefici del ‘sistema’. Un exemple: a principis dels anys vuitanta va desaparèixer gairebé d’un dia per l’altre l’oferta de pisos de lloguer a Barcelona. Al mateix moment s’abaratia el lloguer del diner, és a dir, el crèdit…, començant així la bombolla, immobiliària, però també financera a base d’especulació borsària (un casino, si em permeteu), que ens ha dut fins aquí. És clar que hi ha gent beneita que gasta el que no té. Però és una minoria. Però interessa fer culpable a la gent. Un sistema antic, però efectiu. Perquè hi ha una relació cultural (bíblica) entre la paraula deute i culpa. En alemany per dir deute i culpa s’utilitza la mateixa paraula, schuld, com posa de manifest Jordi Pigem al seu llibre de lectura molt recomanable La nueva realidad (Kairós). A partir d’aquí es poden fer totes les lectures que es vulguin, tan concretes com simbòliques. La solució? Intentar trencar aquesta lògica. I és que situar-se en la nova realitat, tan necessària, passarà per canviar la vella lògica.