Ser i estar en el món

 

Algunes vegades la meva àvia Maria em deia: «Baixa al món!». M’ho deia quan m’estava fent un sermó i jo semblava tenir el cap a una altra banda i veia que no l’escoltava. M’ho deia també quan estava concentrada en una lectura i no la sentia si em cridava. I potser encara m’ho deia quan m’havia posat el plat per dinar i jo mirava en algun punt que ningú més que jo veia. No tinc la impressió que estigués distreta, més aviat diria que estava en alguna altra banda en la qual no tocava de peus a terra.

En aquella època no es parlava de meditació ni de ioga, simplement la gent de pagès com la meva àvia, i amb experiència de ser al món d’una manera senzilla i sàvia, ens deia «baixa al món!». Ho he recordat sempre quan per ànsia de coneixement he llegit textos espirituals de diverses cultures en les quals es parla de la meditació com un vehicle per entrar en el més profund d’un mateix sense els vels del pensament o la fantasia, que poc o molt ens allunyen de la realitat immediata, concreta, de ser en cos i ànima en el moment present. Perquè es tracta de ser al món aquí i ara.

Una de les coses que més ens allunya de ser en cos i ànima en el temps present és l’acceleració del temps, la manca de temps, anar i venir sempre amb la llengua a fora. A Estar en el mundo (Kairós), un llibre excel·lent sobre la necessitat de la meditació, l’antropòleg i formador de professors de Ioga Julián Peragón anota: «A la vida moderna (o, millor dit, postmoderna), que intenta abastar-ho tot, i tot ara mateix, li falta oxigen».

Per ser en harmonia amb l’ésser interior, la meditació, aquest donar-se temps i mitjançant uns exercicis físics i mentals aturar-se i respirar fons, pot ser una forma de recuperar l’alè perdut que ens porti a enriquir una vida empobrida per excés d’activitats, encara que sembli una paradoxa, i viure el present amb una major intensitat espiritual, que no cal buscar en cap temple, tot i que un temple hi ajudi. Moments en què el nostre centre vital s’assossegui i com un pal de paller ens aguanti drets en les incerteses que ens fan trontollar en els nostres temps ambigus i insegurs.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 de febrer de 2022. A la imatge, flors d'ametller en un fons de vinyes, imatge presa aquest febrer mateix)

Meditar

Llegeixo en un dels capítols d’aquesta joia que és el breu assaig sobre la meditació, Biografia del silenci (Angle Editorial), de Pablo d’Ors, que es pot viure d’una altra manera, sense barallar-se amb la vida, obrant-t’hi a favor.

Sembla tan lògic. Però vet aquí que tants mentors, i la societat en pes amb l’entronització de certs valors, ens han dit el contrari de mil maneres, ens han dit: lluita, passa al davant, guanya! I ai de qui no ho fa perquè no li surt del cor. Aviat és titllat d’ànima de canti, quan no de ruc o de covard, tot i que es necessita valentia per no fer el que s’espera que facis a conveniència d’altri, és clar. Es necessita ser força clarivident, o força clarioient, per seguir la veu interna que et guia per aquell camí que només tu pots fer, el vers d’Antonio Machado ho diu ben clar. D’aquí ve que sigui absurd passar davant de ningú. Fer-ho és envair el camí dels altres, i el camí dels altres, com el propi, és sagrat. 

La cultura occidental ens planteja la vida com una lluita aferrissada, com una disputa, com una col.lisió... I no té perquè ser així, intuïm que pot ser d’una altra manera. Però fins que no arribem a la consciència que la vida no té perquè ser una guerra que calgui guanyar (amb morts, ferides i runes psíquiques com a conseqüència), sinó que pot ser una construcció d’amor, a vegades ha passat mig segle. I aleshores, torna a començar, és a dir, desfer el camí. Perquè entre nosaltres ha imperat i impera encara una mentalitat de caçador, de guerrer, de soldat o de guanyador peti qui peti. Estem immersos en un món de mentalitat extremadament competitiva que dóna tanta crueltat i manca d’empatia, i tanta gent que desconfia i es mira de reüll... S’ha escampat una llavor nefasta en què fins i tot allò que anomenem amor s’ha convertit també en una cosa utilitària quan no banal.

Tot això pel que fa a la conducta externa. Perquè amb el propi món intern sovint s’actua de la mateixa manera. Sembla mentida que lluitem contra nosaltres mateixos, que ens fem tant de mal violentant-nos fins a no comprendre i, sobretot, acceptar, el que en podríem dir principi de realitat. Perquè en el moment que parem de barallar-nos amb el món o amb nosaltres mateixos, en el moment en què ens asseiem amb calma i posem confiança en la vida, ens adonem que xocant-t’hi frontalment no anem d’acord amb la vida que flueix. Veiem com no deixant-nos fluir amb la vida no respirem amb la vida, que vivim agònicament.

    

Quan busquem una solució i ens hi encaparrem, no surt res. Però quan no pensem en res aleshores s’encén un llum i es troba la solució. Així, també un bon dia ens adonem que, més que esforçar-nos de forma hostil (el treball és una altra cosa), el que ens cal és lliurar-nos a aquella llum que, tard o d’hora, es manifestarà.

Tant l’art com la meditació neixen sempre de l’entrega; mai de l’esforç, escriu Pablo d’Ors. I ens recorda el principi xinès del wu wei, ‘fer no fent’, o no posant obstacles. El wu wei consisteix a posar-se a disposició, escriu d’Ors. En la meditació, que no és esforç sinó entrega, experimentem la vida: Cada sensació, per mínima que sembli, és digna de ser explorada. La il.luminació (és a dir, aquella llum que ocasionalment s’encén dins nostre i ens ajuda a comprendre la vida) s’amaga en els fets més diminuts i pot esdevenir en qualsevol moment i circumstància. Viure bé suposa estar sempre en contacte amb un mateix, una cosa que només fatiga quan es pensa intel.lectualment i que, contràriament, ens fa descansar i fins i tot ens renova quan ho duem a terme. D’aquí ve la importància de ser presents en cada acte, d’estar a disposició de la vida, de ser-ne un canal receptor. Són actituds que, tal com em sembla veure, provenen del femení i matern de cada persona, i que es troba no només en algunes formes de cultura orientals com el wu wei sinó també en el capteniment d’alguns místics cristians com ara Mestre Eckhart, que per la lectura de Biografia del silenci intueixo que Pablo d’Ors ha incorporat en el seu sentir per compartir-lo, ja que en un moment determinat de la seva reflexió, escriu: Déu només entra en el que és buit [d’ego] i pur. Per això Jesucrist va entrar al ventre de la Verge Maria. Estem cridats, o jo ho veig així, a aquesta fecunditat espiritual.

(article publicat al Diari de Vilanova, 12 de juliol de 2013. A la imatge, una fotografia presa fa unes poques setmanes al parc de la Creueta del Coll, Barcelona)

    

   

     

Contemplant la primavera...

Tot en la naturalesa ens convida a meditar. Com en l’esclat de la primavera, ha una força latent en el nostre interior que sempre s’està preparant per a manifestar-se de manera plena, una vida que vol fer-se conscient d’ella mateixa. Jung anomenava aquest centre el Sí-mateix, expressió alhora de la individualitat i la totalitat, i la unitat de creixement de la persona, i la guia del sentit de la vida…

(a la imatge: roses per a la celebració de sant Jordi)

Meditació sobre el temps de Pasqua

Un/una pot haver passat per una Crucificció-Sacrifici, i fins i tot una Mort. Però aquesta via físicoespiritual ens diu que després ve la Pasqua, primer la de Resurrecció, després la Pentecostal o Florida.