Algunes vegades la meva àvia Maria em deia: «Baixa al món!». M’ho deia quan m’estava fent un
sermó i jo semblava tenir el cap a una altra banda i veia que no l’escoltava.
M’ho deia també quan estava concentrada en una lectura i no la sentia si em
cridava. I potser encara m’ho deia quan m’havia posat el plat per dinar i jo
mirava en algun punt que ningú més que jo veia. No tinc la impressió que estigués
distreta, més aviat diria que estava en
alguna altra banda en la qual no tocava de peus a terra.
En aquella època no es parlava de
meditació ni de ioga, simplement la gent de pagès com la meva àvia, i amb
experiència de ser al món d’una manera senzilla i sàvia, ens deia «baixa al
món!». Ho he recordat sempre quan per ànsia de coneixement he llegit textos
espirituals de diverses cultures en les quals es parla de la meditació com un
vehicle per entrar en el més profund d’un mateix sense els vels del pensament o
la fantasia, que poc o
molt ens allunyen de la realitat immediata, concreta, de ser en cos i ànima en
el moment present. Perquè es tracta de ser al món aquí i ara.
Una de les coses que més ens allunya de ser en cos i ànima en el temps present és l’acceleració del temps, la manca de temps, anar i venir sempre amb la llengua a fora. A Estar en el mundo (Kairós), un llibre excel·lent sobre la necessitat de la meditació, l’antropòleg i formador de professors de Ioga Julián Peragón anota: «A la vida moderna (o, millor dit, postmoderna), que intenta abastar-ho tot, i tot ara mateix, li falta oxigen».
Per ser en
harmonia amb l’ésser interior, la meditació, aquest donar-se temps i mitjançant
uns exercicis físics i mentals aturar-se i respirar fons, pot ser una forma de
recuperar l’alè perdut que ens porti a enriquir una vida empobrida per excés d’activitats,
encara que sembli una paradoxa, i viure el present amb una major intensitat
espiritual, que no cal buscar en cap temple, tot i que un temple hi ajudi.
Moments en què el nostre centre vital s’assossegui i com un pal de paller ens
aguanti drets en les incerteses que ens fan trontollar en els nostres temps
ambigus i insegurs.
(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 de febrer de 2022. A la imatge, flors d'ametller en un fons de vinyes, imatge presa aquest febrer mateix)
