Ser i estar en el món

 

Algunes vegades la meva àvia Maria em deia: «Baixa al món!». M’ho deia quan m’estava fent un sermó i jo semblava tenir el cap a una altra banda i veia que no l’escoltava. M’ho deia també quan estava concentrada en una lectura i no la sentia si em cridava. I potser encara m’ho deia quan m’havia posat el plat per dinar i jo mirava en algun punt que ningú més que jo veia. No tinc la impressió que estigués distreta, més aviat diria que estava en alguna altra banda en la qual no tocava de peus a terra.

En aquella època no es parlava de meditació ni de ioga, simplement la gent de pagès com la meva àvia, i amb experiència de ser al món d’una manera senzilla i sàvia, ens deia «baixa al món!». Ho he recordat sempre quan per ànsia de coneixement he llegit textos espirituals de diverses cultures en les quals es parla de la meditació com un vehicle per entrar en el més profund d’un mateix sense els vels del pensament o la fantasia, que poc o molt ens allunyen de la realitat immediata, concreta, de ser en cos i ànima en el moment present. Perquè es tracta de ser al món aquí i ara.

Una de les coses que més ens allunya de ser en cos i ànima en el temps present és l’acceleració del temps, la manca de temps, anar i venir sempre amb la llengua a fora. A Estar en el mundo (Kairós), un llibre excel·lent sobre la necessitat de la meditació, l’antropòleg i formador de professors de Ioga Julián Peragón anota: «A la vida moderna (o, millor dit, postmoderna), que intenta abastar-ho tot, i tot ara mateix, li falta oxigen».

Per ser en harmonia amb l’ésser interior, la meditació, aquest donar-se temps i mitjançant uns exercicis físics i mentals aturar-se i respirar fons, pot ser una forma de recuperar l’alè perdut que ens porti a enriquir una vida empobrida per excés d’activitats, encara que sembli una paradoxa, i viure el present amb una major intensitat espiritual, que no cal buscar en cap temple, tot i que un temple hi ajudi. Moments en què el nostre centre vital s’assossegui i com un pal de paller ens aguanti drets en les incerteses que ens fan trontollar en els nostres temps ambigus i insegurs.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 de febrer de 2022. A la imatge, flors d'ametller en un fons de vinyes, imatge presa aquest febrer mateix)

El ritme de l'existència

Dins la Setmana de Poesia, el 15 de maig vaig participar a la Taula de Poetes, iniciativa del Centre Dona i Literatura, de la Universitat de Barcelona, juntament a Marta Pessarrodona i Àngels Gregori. Es tractava de comentar aquests versos de Felícia Fuster: la platja se’m desclava / i em va clavant la set.

El text, molt més llarg, es pot resumir així: els versos de Felícia Fuster expressen les coordenades amb què es mou la vida inconscient, però també la vida conscient, la vida humana. Desclavar i clavar, clavar i desclavar, la realitat es mou sempre entre dos vectors que tiben. Sentint com aquestes forces primordials pretenen subjectar-nos, i que a vegades ens manen més del que voldríem, o que ens esqueixen l’ànima fins a fer-nos sentir el dolor de l’estrip, responem amb un tercer i gosat instint de síntesi: l’instint humaníssim que vol superar aquesta dualitat contraposada, tot sublimant-la, tot transcendint-la.

En aquest punt de síntesi, l’instint intermediari o comunicador dels dos pols en tensió, és un anhel de signe espiritual, és un anhel per entrar en una altra dimensió, i que Rabindranath Tagore en deia l’espai de l’infinit. Felícia Fuster evoca poèticament aquest instint doble d’ancoratge-desig per una banda, i de deseiximent per l’altra, amb la imatge d’una platja on la vida s’hi va clavant i desclavant. La platja, doncs, també com a realitat doble i oscil.lant, ja que el desig ancora i l’anhel de superació de la dualitat allibera.  

La vida ens va clavant amb la set, o el desig, i ens va desclavant amb l’anhel de transcendència quan experimentem l’impuls de superar la força que ara ens clava, ara ens desclava d’una realitat concreta, com si fóssim Prometeus lligats a la roca i volguéssim trencar aquest nus que no ens deixa caminar.

De les moltes vies que hi ha per transcendir la dualitat que correm el risc que ens empresoni, una és l’artística. Quan sortim de nosaltres mateixos, quan ens transcendim a través de la via artística, creem el que els antics grecs en deien harmonia, els romàntics en deien bellesa i la cultura hindú en diu rasa. Rasa és un terme sànscrit que significa el goig estètic que proporciona l’art, una via de reunificació amb l’Absolut, o dit d’una altra manera: amb la unitat de la vida. Harmonia, bellesa, rasa o goig estètic ens permeten experimentar la unitat de la vida en la seva fabulosa i expressiva diversitat.

La poesia com a forma artística té el poder de donar sentit, argument intern al que sembla que no en té o que sembla absurd. L’art proporciona un relat, una coherència, una harmonia interna en l’objecte artístic, com quan mirem un bodegó. El bodegó dóna sentit als elements dispersos que s’hi recullen. Aquest tot, aquest sentit, aquesta harmonia, té el poder de despertar una emoció intensa i profunda. L’art, com la imatge de la platja de Fuster on la vida s’hi clava i desclava, és temporalitat i intemporalitat al mateix temps. Deia Oscar Wilde que per a l’artista només hi ha un temps: el temps artístic. La immersió en l’art, tant per a qui el conrea com per a qui en gaudeix, permet superar la percepció dual de la realitat quan en una sola percepció intensa, corprenedora, les integra. Una mena d’advaita, per dir-ho amb un altre terme sàncrit, que significa anar més enllà del pensament dual objecte/subjecte.

Joseph Campbell afirma que la via de l’art s’assembla a la via mística. Per acreditar aquesta afirmació que pot semblar exagerada, podríem dir que el místic i l’artista s’assemblen, amb la diferència que el místic no té aquesta via per ofici, i l’artista, sí. I quin és, aquest esquema? Deixar-se amarar per la realitat, fer-se un, una, amb la realitat, això és transcendència, és a dir, dissolució del jo egòtic en un acte creatiu que pren cos en el poema.

(article publicat al Diari de Vilanova, 6 de juny del 2014)