Parlar d'art

 

Des que era joveneta i vaig matricular-me a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics per rebre una formació que estimava útil per a les meves temptatives en el dibuix sobretot, que amb gran atreviment he parlat d’art. I dic atreviment perquè l’art és un misteri que tan sols es desvetlla davant la contemplació d’una obra d’art, un fet que en ell mateix ja és atzarós, tal com, des de la seva personal visió del fenomen, ho explica l’historiador de l’art Josep Francesc Yvars: «Cada obra d’art nova és com un còdol, una pedreta de la platja que l’artista llança amb força a aquest mar que és el temps. Generalment, s’enfonsen tan bon punt toquen l’aigua, i tan sols algunes vegades volen a flor de superfície i tracen un gargot fugaç que desapareix amb el batec de les onades. Molt de tant en tant hi resta un petit deixant que dibuixa un motiu insòlit sobre l’aigua: aquesta és l’obra d’art. Algú convertirà en història dels signes aquella marca fortuïta amb prou feines entrevista».

Un artista ho descriuria d’una altra manera, si és que podria descriure amb paraules, pobres paraules per descriure el misteri!, el que s’esdevé al seu interior en el moment de crear aquest còdol que llançat al mar del temps dibuixa un motiu insòlit sobre l’aigua i del qual en resta un deixant a penes entrevist.

L’art és abans que res una necessitat d’expressió de l’ànima, i això explica que fins i tot el motiu més figuratiu com és un retrat, un paisatge o un bodegó, sigui realitzat a imatge i semblança de l’artista. En cadascuna de les obres l’artista hi vessa no només un talent i un estil que si és molt marcat el defineix a la mirada externa, sinó que també hi destil·la una sensibilitat en la mirada, un anhel de bellesa i una forma d’espiritualitat que no necessàriament ha de ser sempre lluminosa com es veu ben clar en les pintures negres de Francisco de Goya per posar un exemple conegut.

Amb aquesta reflexió succinta, ja que el tema demanaria un assaig més llarg, el que vull dir és que en cada obra l’artista llança el seu còdol i només un o uns quants d’aquests còdols tindrà la sort de dibuixar un motiu insòlit en la mar del temps i que algú convertirà en fita significativa, en història, aquell signe a penes entrevist quan marcava la seva trajectòria en l’arc del temps.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 d'octubre de 2023. A la imatge un fragment d'un plafó del pintor modernista Alexandre de Riquer)

Bruixes a la llum

 

Fa temps que l’antropologia i la psicoanàlisi van traient bruixes i aquelarres a la llum. Però a l’avançada del seu temps, Jules Michelet (1798-1874) ja ho havia fet a La bruixa (1861). Es tracta d’un assaig de referència sobre aquest arquetip universal que en l’imaginari col·lectiu fa companyia a ogresses i madrastres amb la seva cara malèvola tan present en les contalles de les àvies.  

Bruixes i aquelarres són alguns dels temes iconogràfics que el pintor Francisco de Goya (1746-1828) va tractar en les obres de la seva última època. Per a un artista visionari que va entrar també a l’avançada en la modernitat romàntica, el tema li era atractiu per la seva bellesa fosca, esperpèntica, monstruosa. Però el motiu de la bruixa i les seves reunions clandestines a la llum de Saturn no és tan simple.

Jules Michelet, un humanista il·lustrat, va voler saber amb dades a la mà per què en un moment determinat de la història la dona havia arribat a ser una bruixa temuda. És evident que en aquesta concepció hi havia una consideració no només pejorativa de la dona sinó també una mirada misògina, pròpia de l’edat mitjana, les petges de la qual arriben fins avui. En els seus estudis Michelet s’inquiria per què els seus antecessors no s’havien preguntat mai pels antecedents morals i espirituals de la bruixa. Aquest professor expulsat per les seves idees anticlericals de l’acadèmia francesa (Goya ho va ser de la cort espanyola) va arribar a la conclusió que l’origen d’aquest arquetip de la dona encarnat en la bruixa era fruit del maltractament sistemàtic que la dona havia rebut durant segles. La bruixa va arribar a ser-ho per desesperació. I per marginació, podríem afegir, ja que les seves arts saludadores la situaven fora de la ciència canònica i dels dogmes de l’Església, reialmes masculins per excel·lència.

És per la mateixa raó de l’absolutisme clerical que ofegava l’incipient lliure pensament que Goya va pintar la marginació de la condició humana dissident, alternativa. Una resposta anímica a la justícia corrompuda, a la maldat institucionalitzada, res que actualment no coneguem de primera mà. Per aquest motiu, és amb personalitats genials com la de Michelet i Goya que la civilització ha avançat.

(article publicat a La Fura, 24 de novembre de 2021. A la imatge, un gravat de Goya)