Un retrat de Mercè Rodoreda

 

En l’espai de trenta anys, l’escriptora i periodista cultural Mercè Ibarz (Saidí, 1954), ha escrit tres aproximacions a la vida i obra de Mercè Rodoreda. La més recent, que amplia i arrodoneix les anteriors, acaba de ser publicada amb el títol de Retrat de Mercè Rodoreda (Empúries).

En aquest retrat narratiu en primera persona hi trobem una exploració dels avatars de la vida personal i intel·lectual de la trajectòria literària de l’escriptora «nòmada d’espurnes refulgents», com escriu Ibarz. Així, obris per on obris el llibre, l’atractiu del relat sobre Mercè Rodoreda escrit en primer pla per Mercè Ibarz, procura interès pel seu art literari tant com promou una reflexió sobre el passat, però també sobre el present de l’escriptura en general i sobre l’escriptura en català en particular i tot el món extraliterari, és a dir: de filies i fòbies que l’envolta. Ho sabem: Mercè Rodoreda no va guanyar el premi Sant Jordi de l’any 1960 amb la que seria una de les seves novel·les més celebrades, i posteriorment més traduïdes: La Plaça del Diamant. Ningú no havia de convèncer Rodoreda que la novel·la era bona, i no només perquè en acabar d’escriure-la de l’energia psíquica que hi va posar havia hagut de romandre tres setmanes al llit. El rebuig del jurat li va fer mal. No tothom va pensar el mateix, però: «Un membre del jurat ho capta [el valor literari de la novel·la], Joan Fuster, perspicaç assagista, crític i historiador literari. Passa l’original a un jove crític, Joan Triadú, i a un editor. I així apareix l’editor Joan Sales», escriu Mercè Ibarz.

Joan Sales va ser l’editor de La Plaça del Diamant, publicada l’any 1962, i de totes les obres de Mercè Rodoreda. «La crítica intentaria al cap de poc posar remei a la ceguesa del jurat declarant-la la millor novel·la de 1939 a 1962, des de les pàgines de Serra d’Or». Mercè Rodoreda, escriptora colossal a l’alçada d’escriptores contemporànies com Yourcenar, era també una creadora visionària: els tres últims llibres mostren aquesta capacitat. També ho va ser respecte de la realitat catalana ambient. Hi patia quan l’any 1981 va dir: «Aviat no podrem anomenar Catalunya. N’haurem de dir el país a tants quilòmetres de Madrid. Aviat haurem d’anar amb el cap tocant a terra assenyalats perquè vam néixer catalans».

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 6 de maig de 2022)

Poesia (patriòtica) necessària

No hi ha una única manera de fer poesia patriòtica ni, per suposat, un únic motiu que la inspiri. En èpoques de bonança pren la fesomia de les odes, en èpoques de conflicte té l’aspecte de denúncia o de combat. Sigui com sigui, acostuma a ser fruit d’una mescla de sentiment romàntic revestit de realisme. I és que quan la realitat ambient presenta injustícies, sorgeix, per empatia, per humanitat, la denúncia a través de la paraula escrita que porta a la reflexió.

En els anys seixanta i setanta aquí vam llegir molta poesia patriòtica o de política social. Veníem d’uns temps foscos. En aquell quarto fosc que era la dictadura, vam llegir Neruda, Maiakovski, i la llum d’Espriu brillava amb claror pròpia. Un cop aconseguida la democràcia després de la mort de Franco, pensàvem que mai més no hauríem de tornar a escriure poemes de denúncia o de combat. Ens vam enganyar. Sota la disfressa d’altres formes, el desig i la voluntat d’anular la personalitat de Catalunya per part del que de forma genèrica anomenem ‘Espanya’ (no els pobles d’Espanya, entengui’s bé) s’ha mantingut inalterable.

Els temps que estem vivint a Catalunya sens dubte són adients per a l’escriptura en totes les seves facetes, la creativitat es dispara fèrtil, sobretot la que visualitza el futur. La poesia patriòtica hi té el seu lloc. Acabo de llegir-ne un exemple reeixit: La destrucció (El Cep i la Nansa), de Joan Noves. Aquest poeta, format en el món de les ciències, va escriure poesia de forma intensa durant la dècada dels anys vuitanta recollida a Somnis i malsons (Editorial Moll, 1980) i Timbals de primavera (Llibres del Mall, 1986), i que ara acaba de reeditar també sota el segell d’El Cep i la Nansa amb el títol de La secreta joventut. En el pròleg que encapçala aquesta publicació, l’autor es pregunta per la utilitat de l’escriptura de poesia.

La resposta, és clar, és personal. Val la pena recordar uns mots que ara resulten ben visionaris del pedagog i crític literari Joan Triadú: Sempre hi haurà qui escriurà. Però avui la literatura no es projecta tant com abans sobre la gent. No crec que s’acabi la literatura, perquè els problemes humans i les situacions hi seran sempre. L’amor, la mort, Déu... són temes inesgotables, que no s’acaben. I porten l’escriptor a adoptar una o altra forma literària, perquè necessita deixar dit allò. És escriptor aquell que necessita escriure. Si ho fa per força, malament. Només haurien de dedicar-se a escriure els qui no poden    estar-se’n.
 

Un cop llegits els contundents poemes de La destrucció, és evident que Joan Noves, l’autor dels excel.lents poemes escrits en els seus anys joves, i davant de la realitat que compartim, no ha pogut estar-se d’escriure poemes de denúncia i combat. Ell mateix ho justifica amb aquestes paraules: És un llibre provocat per la situació de Catalunya. L’autor de bells poemes d’amor escriu ara com a amorosa resposta (així entenia l’escriptura Isak Dinesen), a una situació en la qual, més enllà de la consciència del maltracte fiscal, l’assetjament a la llengua i el dèficit de democràcia per part de l’Estat, hi ha, com escriu al pròleg, una cosa molt fonda relacionada amb les paraules llibertat i submissió que ha canviat la psicologia col.lectiva.

En efecte, hem anat obrint els ulls. Amb motiu de la visita del rei Joan Carles a Sant Sadurní d’Anoia l’any 1987, el Comitè Comarcal del Penedès d’Esquerra Republicana de Catalunya li va enviar una carta explicant-li la situació que ja s’anava donant. Llegida ara esgarrifa perquè ja s’hi deia el que sabem: que l’Estat no només discrimina Catalunya sinó que en vol eliminar la idiosincràsia. Davant d’aquest estat de coses, qui, amb ànima, amb consciència d’injustícia i d’amor a la terra i a la seva gent, no respondrà? La poesia patriòtica és poesia necessària més que mai, estimat amic, i invito als lectors a llegir la teva, d’arrel tan sàvia i fonda.

(article publicat al Diari de Vilanova, 10 d’octubre de 2014)