Una base de paraules

 

     

Fornir una bona base de paraules comença per parlar als infants com es parla als adults. Els infants aprenen escoltant. Les paraules correctes són un bon fonament per a la fase de la vida que els espera: l’escola. L’ensenyament passa per les paraules. La vida la relatem amb paraules. Els humans som relat. El fil del pensament és relat. Ens expliquem a través d’un relat.  

Mestres de primària i professors de batxillerat lamenten la migradesa del llenguatge amb què arriben a classe molts alumnes. El desconeixement de les paraules és un obstacle per a la comprensió del discurs, de la lliçó acadèmica, de la lectura del text a estudiar. Un bon vehicle per augmentar el cabal expressiu és llegir literatura rica en expressions, és com un diccionari en viu. Llegir propicia escriure bé, de manera comprensible. Un altre gran dèficit de l’expressió que arriba a les proves per assolir places en l’administració fins al punt d’haver de rebaixar el nivell.

Molts malentesos provenen dels diferents nivells del llenguatge amb què ens comuniquem. Hem necessitat mil·lennis per arribar fins aquí, la cultura s’expressa no només a través d’una bona dicció i riquesa de llenguatge sinó sobretot pels discursos ben estructurats. D’unes dècades ençà sembla que caminem de dret a un abisme de la civilització que tant ens ha costat guanyar. Crèiem en la superació de la ignorància mitjançant l’alfabetització, l’ensenyament generalitzat, la cultura a l’abast de tothom. Ara que tenim tot això, ara se’ns queda a les mans.

Fan de bon llegir els articles de Pau Vidal recollits a L’enxandallament del món. Una crònica desenganyada de la fi de l’espècie (Viena Edicions). A la vista de la realitat ambient, l’autor retrata la decadència de la humanitat cap a la vulgaritat, la ignorància cofoia de ser-ne, la mala educació manifestada en la reducció dràstica del vocabulari, la banalització dels significats, la perversió de les formes, la lowcostització dels usos. I ja no parlem del català. Mal de llengua per als qui escrivim en català. L’expressió enxandallament és una metàfora. Què ha passat.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 de març de 2022)

Llenguatge i perversió

El llenguatge no és neutre en cap circumstància, i es pot tenyir del color que es vulgui. Amb esgarrifança, per la perversió que suposa, he llegit Cataluña: el asalto al lenguaje (Revista de Libros número 192), un article que emparant-se en el llibre de Viktor Klemperer, La llengua del Tercer Raich (que vaig llegir arran de l’esment que en fa Rosa Planas a Literatura i Holocaust), titlla de contaminació lingüística la que l’independentisme català ha dut a terme en el procés. Ens compara amb els nazis, i fa mal a la veritat atesa l’honestedat intel·lectual de Puigdemont, Junqueras, Muriel Casals, o els Jordis, que justament han estat empresonats per una paraula, sedició, que no s’aguanta des del punt de vista dels fets. Les paraules sedició i tumulto van sorgir del vocabulari de l’unionisme associat als poders de l’Estat espanyol que faria emergir de l’infern fins i tot la paraula pau. A la boca se li fa dir el que es vol, deia el meu pare, que deia poques paraules i molt mesurades. Jo treballo amb paraules, vaig molt en compte.

Estic llegint Mitologies, de Roland Barthes, un llibre d’articles publicat l’any 1954. A Dominici o el triomf de la literatura, Barthes explica el cas, tràgic, de Dominici, un home senzill, un pastor, que va ser executat per causa del llenguatge. Les proves en contra seu eren incertes i es va recórrer a les proves mentals, és a dir, inventades, per dur-lo al cadafal. La brillant exposició dels lletrats, que van fer molta literatura, van condemnar un innocent. Dominici no es va poder defensar perquè no parlava el mateix llenguatge que els seus acusadors. El llenguatge dels amos, diu Barthes, un llenguatge que referma la psicologia dels amos, que prenen l’altre com un objecte, i això no només els permet descriure’l sinó condemnar-lo. L’autodeterminació comença per no donar autoritat a afirmacions abusives, però sobretot faltades de veritat.

(article publicat al DV - Diari de Vilanova, 3 de novembre de 2017. A la imatge, fragment d'un trencadís de Gaudí)  

Llengües i tradició

“El medi de la tradició és el llenguatge i cada llengua és una visió del món”, escriu Javier Moreno al seu recomanable llibre Muchas religiones, una verdad (Erasmus).

I és que el llenguatge -les diverses llengües- és tant una eina de comunicació com una via de transmissió de l’experiència humana viscuda per unes comunitats determinades. Preservar les llengües, el patrimoni que comporten, no només és necessari per no empobrir la cultura general sinó també la pluralitat d’expressions de l’experiència. No sembla gaire democràtic, doncs, menystenir-les, i encara menys intentar fer-les desaparèixer -no hi ha llengües superiors a les altres- per mètodes sofisticats però efectius. Allò tan conegut de “sin que se note el cuidado.”

(a la imatge: esglèsia de Sant Jaume Sesoliveres (Anoia), el poble on va néixer el meu pare)