Fa temps que l’antropologia i la
psicoanàlisi van traient bruixes i aquelarres a la llum. Però a l’avançada del
seu temps, Jules Michelet (1798-1874) ja ho havia fet a La bruixa (1861). Es tracta d’un assaig de referència sobre aquest
arquetip universal que en l’imaginari col·lectiu fa companyia a ogresses i
madrastres amb la seva cara malèvola tan present en les contalles de les àvies.
Bruixes i aquelarres són alguns dels temes
iconogràfics que el pintor Francisco de Goya (1746-1828) va tractar en les
obres de la seva última època. Per a un artista visionari que va entrar també a
l’avançada en la modernitat romàntica, el tema li era atractiu per la seva
bellesa fosca, esperpèntica, monstruosa. Però el motiu de la bruixa i les seves
reunions clandestines a la llum de Saturn no és tan simple.
Jules Michelet, un humanista il·lustrat,
va voler saber amb dades a la mà per què en un moment determinat de la història
la dona havia arribat a ser una bruixa temuda. És evident que en aquesta
concepció hi havia una consideració no només pejorativa de la dona sinó també
una mirada misògina, pròpia de l’edat mitjana, les petges de la qual arriben
fins avui. En els seus estudis Michelet s’inquiria per què els seus antecessors
no s’havien preguntat mai pels antecedents morals i espirituals de la bruixa. Aquest
professor expulsat per les seves idees anticlericals de l’acadèmia francesa (Goya
ho va ser de la cort espanyola) va arribar a la conclusió que l’origen d’aquest
arquetip de la dona encarnat en la bruixa era fruit del maltractament sistemàtic que la dona havia rebut durant segles. La
bruixa va arribar a ser-ho per desesperació.
I per marginació, podríem afegir, ja que les seves arts saludadores la situaven
fora de la ciència canònica i dels dogmes de l’Església, reialmes masculins per
excel·lència.
És per la mateixa raó de l’absolutisme clerical
que ofegava l’incipient lliure pensament que Goya va pintar la marginació de la
condició humana dissident, alternativa. Una resposta anímica a la justícia
corrompuda, a la maldat institucionalitzada, res que actualment no coneguem de
primera mà. Per aquest motiu, és amb personalitats genials com la de Michelet i
Goya que la civilització ha avançat.
(article publicat a La Fura, 24 de novembre de 2021. A la imatge, un gravat de Goya)
