Els lars familiars

 

Quan un o una dels nostres morts esdevé un dels nostres lars familiars és un misteri. Els lars, en llatí lares, eren unes divinitats de la mitologia romana, o per precisar una mica més hem de dir que tenen procedència etrusca. La particularitat dels lars és que aquests déus domèstics, intermediaris dels grans déus, eren els encarregats de tutelar la llar i la família. Dels lars ve la paraula llar amb el gruix de significats que conté, ja que una casa no necessàriament és una llar, i una llar ho pot ser fins i tot un cobert.

Els lares familiari eren inseparables de la família. Si la família canviava d’adreça, cosa molt freqüent en els nostres dies, els lars anaven amb ells. També pot ser, i d’aquí ve que un o una dels nostres morts esdevingui un lar familiar, sigui present a través d’una fotografia, o fins i tot simplement en el record, ja que el que fa aquest lar és tutelar, vetllar per la família. Segur que més d’una vegada heu tingut la sensació que el pare, la mare, o aquell avi o àvia, són amb vosaltres per donar-vos energia per encarar moments difícils. No tots els nostres morts esdevenen lars, només ho són aquelles persones que en vida ja eren especials i que d’una forma gairebé espontània per part de la família se’ls invoca en situacions crítiques, que és quan ens sentim més vulnerables encara que hàgim fet professió d’ateus.

Antigament, en la vella Roma, només els esperits dels bons homes eren honorats com a lars. Les dones no podien esdevenir lars, tot i que, si ho mirem bé, acostumen a tenir un grapat d’aptituds de signe humanitari que les fan candidates de primer nivell. En canvi, els infants de més de 40 dies sí que ho podien ser, i alguna cosa molt profunda deu quedar en les nostres psiques perquè els infants morts prematurament de seguida adquireixen el rang d’àngels tutelars. Però «els temps estan canviant», com deia Bob Dylan als anys setanta, i algunes de les nostres mortes han esdevingut lars. A casa, la meva mare fa sentir molt viva la seva tutela ja des del primer dia, com si hagués nascut, viscut i mort per tenir cura de la seva família.

(article publicat a El 3 de vuit, 5 de novembre de 2021. A la fotografia, els meus pares)

Un conte real

     

La noieta té els ulls enrogits de dolor, però no plora. Té tanta tristesa com permís per plorar, tan sols és una nena de 9 anys. Però si els grans es contenen, si no ploren com l’aigua de pluja que cau a bots i a barrals, ella tampoc no ho farà. Des d’aleshores el riu de llàgrimes li ha anat sempre per dins com el Guadiana, com la infantesa que mai no s’oblida.

     

La noieta no va plorar amb llàgrimes –amb el cor, sí- la mort del seu avi Llorenç, el primer mort que va veure a la seva vida i al qual va demanar de besar al front tan fred i tan llis perquè ja havia deixat de patir. Estoica amb pocs anys, ha estat estoica sempre: ningú no la va veure plorar quan va morir l’àvia, i aquella tia que tan estimava. Tampoc quan primer va morir el seu pare i després la seva mare. El cor sempre a punt de petar del mal, les mans tremoloses a l’hora de llegir el text del comiat, als ulls aquella rojor, però sense llàgrimes. Com si la mort dels seus morts les hi hagués arrencat. Al lloc de les llàgrimes el rés, paraula per paraula, del Parenostre al qual ella hi afegeix la paraula «mare»: Pare i mare nostres que esteu al cel... Sí, Déu pare i mare, tot en l’existència té pare i mare.

     

La noieta –no ha pas mort, la noieta, al cor de la dona en la seva tardor- pensa en els seus morts quan llegeix que a tants dels morts víctimes del coronavirus no se’ls pot acompanyar i enterrar com cal. Ells ho entenen dellà la porta, és clar que sí, per res del món aquests morts no voldrien que cap dels seus estimats fossin contaminats. Però la tristesa que han sentit no els hi treu ningú. Aleshores totes aquelles llàgrimes que eren ferment de la memòria dels seus morts amb els quals la dona parla cada dia en oració silenciosa, ara s’han vessat per tots els morts fines com la pluja que mulla el món en llàgrimes. I ella s’ha dissolt en aquest mar que és amor, que és com l’aigua beneïda, la mateixa aigua que en el diumenge de Rams ruixa de benaurança les palmes i els palmons. Cert que hi haurà divendres de passió i mort, però també hi haurà dissabte de glòria i diumenge de resurrecció, li han dit els morts, tots els morts.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 d'abril de 2020. A la imatge, un àngel en una tomba del cementiri de Montjuïc)

Memòria dels morts

El passat dia 26 de setembre va fer tres mesos de la mort del meu pare.

Ningú no podria afirmar d’una manera absoluta que els morts no existeixen.

Existeixen en aquest espai que és l’absència que se superposa a la presència. I també existeixen en la memòria: una recreació constant, és a dir, en el moment present, d’allò que un dia va ser i d’aquells que un dia van ser. La memòria ens retorna els nostres morts una i una altra vegada, indefinidament. Amorosament5.