divendres, 1 d’octubre de 2021

Un mite català

 

     

A Mites i felicitat dels catalans (Pagès editors, 1998), un assaig publicat per primera vegada l’any 1929 en plena dictadura de Primo de Rivera, el periodista anglès John Langdon-Davies (1897-1971) va escriure sobre l’energia que visualment, física i simbòlica es transmet a través de la sardana: «L’energia és un plaer etern: la rotllana de la sardana és un símbol d’aquesta creença, és el símbol de la insòlita vitalitat de molts escriptors, poetes i pintors catalans. Les seves vides no són tan plenes ni sofisticades ni tan complicades com la vida bloomsburyana, però es basen en la idea que val més treballar que estar parat, que val més l’entusiasme, encara que sigui poc crític, que la inèrcia hipercrítica»

¿Què en queda d’aquest mite encarnat per catalans creatius fins a les alçades de Gaudí, la gravidesa sensorial de Casals o la potència de la Víctor Català per posar només uns exemples? Amb maneres tan elegants com contingudes, uns i altres es van arremangar, i amb les seves mans i ments treballadores van mantenir amb energia una forja incansable que mai no va deixar de fer servir el cisell, la ploma, l’arquet.

Aquestes figures eren el cap de brot d’una societat que tocant de peus a terra no deixava de pensar en una vida enaltida per l’esforç que crea bellesa. Mentrestant la vulgaritat del «dictador materialista de pensament», com en diu Langdon-Davies de Primo de Rivera, plantava la seva bandera en terra catalana negant-li la llengua que és el primer pas per negar-li la cultura.

Estem parlant d’una època extingida? Ha passat un segle i des del punt de vista cultural ara hi ha molt renou, impostura i tanta quincalla que no deixa veure obres amb el pòsit de l’energia que sent un plaer etern marca la consciència del present. El mite dels catalans entre el seny i la rauxa és un mite en el qual les individualitats creatives que l’encarnen no es guarden sinó que es donen, buscant la felicitat de la gent perquè la felicitat no és si no és compartida, si l’energia no circula en una sardana que ens faci sentir part d’alguna cosa més gran que nosaltres. Això val també per a la política.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 1 d'octubre de 2021. A la imatge, l'escultura de Josep Cañas dedicada a la sardana. És a la muntanya de Montjuïc des del 1965)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada