Naixement

No recordo el meu naixement, és clar, me l’han explicat. Però sé que hi havia dins meu un gran desig de néixer, o una gran necessitat: per a mi o per a qui fos que ho volia. Vaig posar energia en aquest pas, tot i les circumstàncies adverses en contra. Per exemple: la meva àvia paterna no volia que neixés, Déu sabrà per què ella no ho volia. De manera que no se li va acudir res més que tancar amb pany i clau el que hi havia al rebost de la casa. La meva mare, pobreta, va passar molta gana: l’àvia paterna no la deixava cuinar i a penes posava menjar a la taula. Ara bé: un cosí meu, aleshores un nen, i ja se sap que els nens es fiquen per tot arreu, m’ha explicat que l’àvia menjava d’amagat…
La meva mare, que estava sola amb ella tota la setmana, va patir molt, perquè quan l’àvia obria la boca, que no era gaire sovint, li deia coses que mai no m’ha volgut repetir. La mare diu que no són coses bones ni per a ella ni per a mi.
El meu pare sempre estava desplaçat, ja que treballava com a mestre d’obres, el mateix ofici que el meu avi patern. Per perfeccionar-se, l’avi havia estat uns anys al sud de França. Aquest avi no el vaig conèixer, ja que va morir d’accident de treball quan el meu pare només tenia quatre anys. La continuació d’aquesta història tràgica l’explicaré un altre dia.
Deia que volia néixer i em sembla que fins i tot vaig triar el lloc. Tres setmanes abans del naixement, els meus pares van anar a viure a Barcelona. El part, avançat, va presentar-se molt complicat fins al punt que el metge que va atendre la meva mare li va dir al meu pare: “Qui vol salvar, la mare o el fill?” El meu pare, que sempre parlava de mi com de “la nena” (aleshores no se sabia pas el sexe dels fills!), amb gran dolor de la seva ànima va dir al metge que salvés la meva mare. Si Déu volia, ja vindrien més fills.
El cordó umbilical, que m’envoltava el coll com un collaret de tres voltes, l’estrenyia a cada moviment. Em van treure a la llum amb fòrceps. El meu cos era de color morat, fosc com el d’una ofegada. Ofegada? No del tot, ja que amb l’alè del metge i del meu pare, ara l’un i ara l’altre bufant sobre la meva boca, vaig revenir.
Perquè tenia tant d’interès a néixer ho he anat descobrint al llarg de la meva vida tan plena de petites morts i ressurreccions. Llums i ombres m’han portat el seu missatge, o així ho he interpretat, ja que entenc que l’esperit de la vida, “la força poderosa que mou el sol i les estrelles”, com deia el Dant, m’empeny a realitzar una vida, tan mínima o tan gran com vulgueu, depèn de si la vida es mira amb un microscopi i es veu a través de petites cèl.lules, o es mira amb un telescopi d’aquells que ens acosten el cel.
Invitada a la vida com tots vosaltres, com tots vosaltres jo també vaig dir: Sí, vull, com una núvia. Venir a la vida em sembla un privilegi, una oportunitat per a realitzar una vida com em sembla que ha de ser: amb sentit, amb consciència. La vida que m’ha estat atorgada en aquest temps concret la realitzo com puc i sé, ja que he comès molts errors que, no obstant, han estat mestres de vida per despertar el meu cor confús. M’esforço a ser conscient del que faig, procuro estar atenta, obrir els ulls de la vida, tan expressiva!, en el temple que és el meu cos, la meva ànima, el meu esperit. On sóc no ho sé ben bé encara, com tampoc sé el camí, però hi vaig, hi confio.
(extret de La capsa verda)

Postal d'amics

L’any 1903, tal com consta en el matasegells, un tal Juan Raldiris va escriure una postal d’amistat a qui anys a venir seria el reconegut pintor noucentista i excel.lent gravador vilanoví, Enric-Cristòfol Ricart. Els joves no devien tenir més de deu anys. Al final de l’escrit, sota la seva signatura, en Raldiris remarca: Jo sóc catalanista, com dient: I tu? Ricart era catalanista, com es trasllueix prou en les seves saboroses Memòries, publicades l’any 1995, i escrites durant la guerra civil per preservar el testimoni d’un món i d’una època esvaïda, no només sota aquells nefastos esdeveniments, sinó també sota la dictadura franquista.

Kali-Yuga

L’hinduisme anomena Kali-Yuga, o Edat Ombrívola, els nostres temps que fa milers d’anys que duren. Els temps còsmics qui els sap comptar, ja que els grecs antics ja parlaven de la seva època com l’Època del Ferro que enyora una època esplendent i harmònica: l’Època d’Or. Estem parlant d’una imatge simbòlica que en la nostra cultura uns anomenen Paradís, altres Jardí de les Hespèrides.
Estem immersos en un Kali-Yuga ferruginós i ple de tenebres, on l’Època d’Or, o l’Edat de la Llum, roman oculta, però no inexistent. Jesús de Natzaret parlava d’un Cel nou i d’una Terra nova: nosaltres, la humanitat sencera, ressuscitant a la Llum després d’haver-nos transmutat en la tomba. El gra germina en la terra, en la seva foscor, per eixir després a la llum. Una bella imatge del nostre treball enmig del Kali-Yuga per atansar-nos a la nostra veritable naturalesa, que és lluminosa.

Gerda+André=Robert Capa

Al començament, Robert Capa eren tres.
Robert Capa, fotògraf famós per les seves fotografies de guerra, entre elles aquella tan coneguda de la nostra guerra civil: Milicià republicà en acte de morir, era una ‘marca’ inventada, l’any 1934, per Gerda Pohorylle, que va canviar el seu nom pel de Gerda Taro.
Gerda, una noia moderna nascuda a Stuttgart en el sí d’una família amb inquietuds intel.lectuals, duia els cabells tallats a la garçon quan va conèixer a París un tal André Friedmann, jueu escapat de Pest (Budapest encara no existia com a tal). André li ensenyarà l’art de la fotografia fins al punt que en la societat Robert Capa (que figurava un fotògraf nordamericà) a la qual la parella (que ho era també sentimental) servien amb passió, no se sap qui va fotografiar què, fins que Gerda va morir tràgicament a la batalla de Brunete l’any 1937 (un carro de combat li va passar per sobre).
André Friedmann va continuar amb el pseudònim de Robert Capa. En els Quaderns de guerra (1936-1939) havia escrit: “No cal buscar cap truc a l’hora de fer fotos a Espanya. No has de fer passar ningú davant la càmera. Les fotos són allà, esperant que les facis.”
(extret de La capsa verda)

Esperit

L’esperit és la cosa més abstracta del món, almenys pel que fa a la seva explicació, que no a la seva manifestació en tant que és la llavor de totes les formes, tant les abstractes com les concretes.

La poeta

La imatge que il.lustra aquesta carta postal, publicada a Viena a principis del segle XX, podria ser la representació entre renaixentista i sezession de la poeta Safo. O, tal vegada, una poeta imaginària però admirable per com va ornada amb fulles de llorer, com el Dant. De perfil grec clàssic i esguard serè, se m’afigura també la filòsofa neoplatònica Hipàtia d’Alexandria. I contemplant el seu posat entre romàntic, estil imperi, simbolista i expressionista d’última hora, no seria agosarat pensar en una figuració de Marina Tsvietàieva, ja que en els/les poetes de vàlua hi poden convergir tots els temps històrics, per no dir còsmics.

Límits entre el real i l'irreal

Els límits de la realitat són irreals (o, encara, una il.lusió). Per fer llum en una frase tan abstracta posaré un exemple plàstic: quan miro el mar, tot i que veig la ratlla de l’horitzó, en realitat no hi ha horitzó. Res no separa el mar del cel.

Alquímia

Un bon mètode per deslliurar-se dels fantasmes és convertir-los en una obra, afirmava Goethe. Sense tenir coneixement del consell de Goethe, per intuïció, en un moment donat (gairebé trenta anys després!) vaig escriure La crisàlide. Abans m’havia estat impossible. Més d’una pàgina va ser escrita a llàgrima viva, però així és com vaig anar-me allunyant a poc a poc del pes feixuc d’una experiència de mort. Fora de mi, la ‘mort’ va convertir-se en vida, o en el que és el mateix: en una obra. El ‘mal’ va ser transformat. No és aquesta, la vella fòrmula dels alquimistes?
(extret de Notícies de Weimar)

Keats House

Crema l’aigua de la teva set per una noia.
Et marfons de gelosia
si els amics s’arraïmen al voltant del seu vestit de seda.
El jardí és una festa d’enamorats.
El prunus a l’ombra del qual escrius
brilla al sol del desig
com els poemes escampats per terra.
Vindrà l’hivern, vindrà Roma
i les cartes de Fanny no contestades.
Encara no sabeu que una llum, al marbre rosa,
ocuparà el vostre lloc de fulles tendres.

(publicat a London, 2009)
http://blogs.uab.cat/manueldecabanyes

Keats i Cabanyes

Ahir vam anar a veure la pel.lícula Bright star, que recomano, amb guió i direcció de la reconeguda cineasta Jane Campion. En forma de balada i amb unes imatges d'extraordinària bellesa plàstica s'explica la història de l'idil.li del poeta anglès Jonh Keats i Fanny Brawne.

L'any 2005 vaig ser a Londres i vaig visitar la casa on havien viscut, ja que eren veïns. La visita va ser motiu d'una relectura més atenta dels poemes del jove mort de tuberculosi a Roma, on és enterrat.

Amb motiu del bicentenari del poeta Manuel de Cabanyes, vaig escriure el text que reprodueixo aquí sota. Les semblances entre els dos poetes són grans, i vist el film de la Campion, penso que fóra ben encertat que algú de casa nostra s'atrevís a narrar cinematogràficament l'idil.li del jove Cabanyes amb Antònia Ynglada.

El poeta Manuel de Cabanyes (Vilanova i la Geltrú,1808-1833), de qui enguany celebrem els dos-cents anys del seu naixement, i John Keats, el gran poeta anglès (Londres, 1795 – Roma, 1821), van morir a la mateixa edat, vint-i-cinc anys, i de la mateixa malaltia, la tuberculosi.
Però hi ha més semblances entre ambdós poetes.
Cabanyes i Keats van ser molt precoços a l’hora d’escriure. L’un i l’altre aviat van demostrar una gran maduresa personal que va desembocar en l’expressió d’una intel.ligència poètica de gran abast que els ha fet passar, amb excel.lència, a la història de la literatura.
Tot i que les etiquetes engavanyen, simplifiquen (la creació artística afortunadament sempre se surt dels límits), es considera John Keats com un precursor de l’esteticisme romàntic.
Pel que fa a Manuel de Cabanyes, per a uns és un poeta neoclàssic; per a altres, un precursor del romanticisme peninsular i, encara, en el nostre àmbit lingüístic, “un poeta modern d’ànima catalana”, com diu Alfons Maseres, ja que Cabanyes va escriure en castellà, la llengua de prestigi literari de l’època, tot i “las dificultades que un catalán ha de vencer para escribir en una lengua cuyo estudio le es tan costoso como el de cualquier idioma estranjero”, tal com escriu en l’Advertencia amb què s’obre el seu únic llibre publicat, Preludios de mi lira.
La Renaixença de la llengua i cultura catalanes precisament no va tenir el seu primer gran reconeixement públic fins el 1833, l’any mateix de la mort del poeta.
Cal retenir la denominació de romàntic, amb tot el que aquest terme pot incloure, sense esgotar-lo. El romanticisme, com s’ha dit, “va encarnar uns valors i una rebel.lia que avui conserven tota la seva vigència perquè són universals: la lluita per la Passió, la Veritat i la Totalitat”.
El romàntic viu la història humana en la seva pròpia història: “!Ay! !De mi triste juventud, oh Cintio,/ cuál se arrastran inútiles los días/ y sin placer!”, escriu Cabanyes.
El romanticisme era –és!- un estat d’ànim, una manera de viure. “Per a mi, les altes muntanyes són un estat de l’ànima”, va escriure Lord Byron. En l’Advertimiento als Preludios de mi lira (llibre publicat a la primavera de 1833), Manuel de Cabanyes esmenta aquell “noble lord” anglès de qui reprodueix un fragment del seu poema Don Joan. Per la seva part, Lord Byron (en la imaginació col.lectiva, tal vegada l’arquetipus de poeta romàntic més ben dibuixat), en un principi no va rebre de grat els primers poemes de John Keats, tot qualificant-los (potser per gelosia) “d’espècie de masturbació verbal” per la seva fertilitat imaginativa impulsada per una gran força interna. Després, fent justícia a la vàlua de Keats, se’n va desdir.
John Keats, tot i les lògiques vacil.lacions inicials, se sentia molt segur d’ell mateix. Cabanyes també va mostrar una gran seguretat en ell mateix. I és que entre les característiques del moviment romàntic cal destacar l’emergència de la individualitat, de l’afirmació de la personalitat com a factor creatiu associat al desig d’independència, al lliure pensament. Es diu que la millor biblioteca romàntica la portem a l’interior de cadascú.
“Vull escriure amb independència” afirmava John Keats en una carta al seu editor (8 d’octubre de 1918). I Manuel de Cabanyes obre el seu llibre amb un poema que titula La independencia de la poesía, sens dubte un dels seus poemes més significatius i més moderns, ja que llegit amb ulls actuals no ha perdut actualitat.
No escau a la naturalesa d’aquests poetes el fet de “potinejar” les paraules, com escriu Keats, ni les virtuts de les quals es “venen a ningú”, com afirma Cabanyes. Intrèpids mentalment i tan lliures espiritualment com se sentien (“Y a qué mi puro espíritu sucias carnes vestir”, escriu Cabanyes), no van témer fracassar en el món.
Pitjor hauria estat no escriure i prendre el te còmodament, com es desprèn de les cartes de Keats (en opinió d’Eliot, les més notables i importants que hagi escrit mai un poeta anglès i que contenen ben poques afirmacions sobre la poesia que no siguin encertades). En els seus àmbits respectius, Keats i Cabanyes es van mullar a desgrat de les ires, personals i polítiques, que van provocar, i que, segons com, encara duren. La veritat no es pot dir sense pagar penyora, avui i sempre (Blake considerava la veritat de la imaginació poètica com el poder diví del qual prové tot, i Keats la creia la realitat última).
A més de la devoció per Grècia i Roma (Keats escriu el poema Sobre una urna grega, i Cabanyes es mira en l’espill d’Horaci, parla de les conquestes del Macedoni i de la filosofia de Plató), una altra circumstància, aquesta de caire personal i que va repercutir en la seva creació artística, agermana encara els dos poetes: la relació amorosa de John Keats i Fanny Brawne, la seva veïna a la casa de Hampstead, al nord oest de Londres, i l’amor que Cabanyes va professar a Antònia Ynglada, una jove vilanovina com ell.
Fanny Brawne va inspirar a Keats el poema narratiu La vigília de Santa Agnès (The eve of St. Agnes), i Antònia Ynglada va inspirar a Cabanyes el poema que duu un títol ben enigmàtic: A***, la famosa “celeste virgen” a qui el poeta demana perdó. Assabentat de la seva tuberculosi, John Keats va considerar impossible el matrimoni amb Fanny i va fugir a Roma, on va morir. En el cas de Manuel de Cabanyes, la llegenda reporta el no consentiment dels pares de la jove Tona a la seva relació amorosa. Però en el poema que li dedica a ella, Cabanyes emplaça a trobar-se amb l’estimada, després de la mort, “entre els àngels que entonen himnes sacres al Senyor”.
(publicat a Quaderns de patrimoni del Garraf, número 9 /Novembre 2008, amb motiu del bicentenari del poeta Manuel de Cabanyes)

Escriure és treballós

“Escriure és treballós. Jo pateixo escrivint. Així que no invertiràs tot aquest esforç a explicar bestieses… Per això mai no escric per diners”, diu Gay Talesa, pioner de l’anomenat Nou Periodisme, en una entrevista a La Contra de La Vanguardia.
No sé si pateixo escrivint. Només sé que em costa molt escriure, i quan escriure em resulta fàcil és, com sempre em sembla, obra de la gràcia. Si escric és per necessitat de fer-ho, escric esperonada per l’impuls creador que es desplega en el llenguatge, en l’escriptura a la recerca de la bondat i la bellesa de les coses. Tampoc no escric per diners ni per res que es podreixi (o podreixi l’ànima). Sempre tinc present, com un mantra interior, les paraules que va pronunciar en aquest sentit Francesc de Borja quan va veure el cos en descomposició de la reina a la qual havia servit tan devotament.

Censura

Viatgem a Madrid per consultar uns expedients de censura que són a l’Archivo General de la Administración. L’Archivo està a Alcalà de Henares (per cert, aquests dies en festes). L’edifici modern de maó vista, una enormitat quadrada i barrada, apareix imponent sota un sol que crema les pedres.
Passem controls diversos que evoquen les pàgines de Kafka. Finalment, amb una tarjeta que ens identifica com a investigadors, entrem a la sala de consulta, que és gran, lluminosa i refrigerada, silenciosa i comodíssima per a treballar. No obstant, la feina que hi venim a fer té a veure amb un període històric, el franquista, en el qual les coses eren d’una altra manera. La imaginació es dispara tot veient en un lloc més sòrdid que aquest la tasca d’aquells censors ocults que determinaven què es podia publicar i que no. Les directius eren molt clares, com es fa patent en els informes arxivats dins uns sobres de color marró, identificats i ordenats amb el seu número d’expedient i que es clouen amb un informe del lector (la identitat del qual s’amaga darrere un número). Les preguntes conclusives són:
¿Ataca al Dogma o a la Moral?
¿A las instituciones del Régimen?
¿Tiene valor literario o documental?
Les respostes a aquestes demandes han de ser clares també, la qual cosa no exclou l’arbitrarietat, la subjectivitat i els prejudicis, com comprovarem.
Mentre consulto els expedients de censura que ens han dut aquí, em salten a la vista dos expedients d’un editor, Joaquín de Oteyza, en que l’any 1946 sol.licita la publicació de la traducció de Rojo y negro, de Stendhal, que li és suspesa per l’Ilmo. Sr. Delegado Nacional de Propaganda, així com els textos Aurelia – Noches de octubre, de Gérard de Nerval, on l’informe del lector diu:
Impresiones de un viajero por determinadas ciudades de Francia, que són más bien comentarios de turismo en los que se refiere a costumbres locales de los lugares que visita. Discretamente traducido = sin interés alguno.
En l’informe no s’esmenta Aurelia (relat inspirat en una de les dones que l’autor va estimar, l’altre era Sílvia, a la qual també va dedicar una narració), i en les conclusions de Noches de octubre apunta el lector:
¿Ataca al Dogma o a la Moral? No.
¿A las instituciones del Régimen? No.
¿Tiene valor literario o documental? No.
Sense interès literari Gérard de Nerval? Però llegim entre línies, situem-nos a l’època. És evident que el lector és una persona prou il.lustrada com per suspendre la publicació d’aquests dos relats que sense atacar ni el Dogma ni la Moral (catòlica) ni el Règim (franquista), no podien ser ben vistos de cap manera perquè Gérard de Nerval (1808-1855) és un autor heterodox per les seves idees teosòfiques. No obstant, aquí, a Catalunya, quan els horitzons intel.lectuals eren més amplis i es primava la vàlua literària d’un text, Nerval havia estat publicat el 1935 per Josep Janés (La mà encantada – Emília), en una traducció al català del mateix Janés.
Però l’editor Janés no va tenir millor fortuna que l’editor Oteyza quan en aquest mateix any 1946 va sol.licitar la publicació d’El caso Mauricius, de Jakub Wassermann. L’informe deia que l’obra era censurable por su manifiesta tendencia a la propaganda judía, con todas sus consecuencias de inmoralidad, herejía y exaltación de las doctrinas del Talmud i, per tant, ataca al Dogma y a la Moral. Eren temps de censura pura i dura, per més que a ulls d’avui aquesta pràctica ens resulti incomprensible.
(publicat al Diari de Vilanova, 10 de setembre de 2010)

Cicle naixent

Els cicles històrics s’esgoten com s’esgoten els cicles naturals.
Tot i les diverses percepcions del nostre cicle històric és evident la seva extinció.
Som a l’alba d’un cicle naixent que és un misteri llevat que és un cicle naixent.
Bona Diada!

Confessions

“Totes les meves obres són fragments d’una confessió general”, escriu Goethe.
Agustí d’Hipona ens va posar en antecedents en les seves Confessions:
“Qué vull dir-vos? Vull dir-vos –i no us en rieu de mi- que no sé d’on he vingut a aquesta vida mortal, o, si voleu, a aquesta mort vital.”
L’escriptura de Goethe i de sant Agustí és la crònica de la seva particular recerca del sentit últim i primer de l’existència.
(extret de Notícies de Weimar)

Hildegard von Bingen

La pel.lícula Visión, guionada i dirigida per Margarethe von Trotta, malauradament no dóna la dimensió poètica que caldria esperar de la història de l’abadessa Hildegard von Bingen (1098-1179), que ja des de nena tenia el do (visions) que li permetia de comprendre amb la visió interior l’inexpressable i l’invisible, i que va descriure en les seves obres profètiques: Liber Scivias, Liber vitae meritorum i Liber divinorum operum. Coneixedora de les propietats de les herbes medicinals i corresponsal, entre d'altres figures rellevants, del Papa Eugeni III, Federic I Barbaroja i Bernat de Claravall, Hildegard també va compondre més de setanta cançons litúrgiques (es poden trobar CD amb magnífiques gravacions).

Queda en el misteri perquè encara no ha estat nomenada santa, ja que l’expedient de canonització pràcticament va iniciar-se després de la seva mort, com consta en un volum dels Acta Sanctorum, redactats en llatí, entre els segles XVII i XVIII. Tal vegada l’abadessa del monestir de Rupertsberg incomodi la jerarquia. Hildegard von Bingen va contruibuir, i molt, a evidenciar l’injust sistema de gèneres que situaven la dona en una posició subsidiària en el si de l’Església.

Orient i Occident en diàleg

La vida és un dret, exclama el pensament occidental modern.
La vida és un deure, proclama l’Índia clàssica.
La vida és una propietat individual, afirma la modernitat.
La vida és un banquet al qual hem estat convidats a participar per un temps limitat, diu la tradició índica.
La perllongació de la vida (física, s’entén) és gairebé una obssessió a Occident.
L’Ayurveda (medicina tradicional índia) promou el coneixement del funcionament de la vida i el seu criteri de salut és la joia de viure la vida que ens ha estat donada.
I així podríem anar traduint, molt estilitzadament, el pensar i el sentir d’aquestes cosmovisions ara tan en diàleg en un món globalitzat i més obert, tot i que les paraules de Jesús de Natzaret ja n'eren -són- força una síntesi.

Invitació al pensament

A través de la paraula poètica es poden veure formes, colors, dimensions, així com es pot escoltar el seu ritme intern que ens transporta al món intens i subtil de la música; però, sobretot, a la través de la paraula poètica es capta un sentit més profund de la realitat. És per aquesta raó que crec que la poesia és una crida, una invitació al pensament.

Naturalesa, poesia, Verb

En la Naturalesa trobem la conjunció de la tríade: poesia, ciència, bellesa.
La poesia és el Verb, i el Verb és a la vegada: música, color, forma, perfum.

Entre la fosca i la llum

Una imatge ben simbòlica: en obrir la porta que separa una habitació il.luminada d'una que està a les fosques, entra la llum i il.lumina l'habitació a les fosques.

Meravella

Ahir matí vaig escriure el meu post, vaig visitar alguns blogs i vaig tancar l’ordinador perquè, amb una colla d’amics –el matrimoni Cadena, Antonio i Tini Hervás i Concha Ibáñez- havíem de fer una visita a la pintora Luisa García-Muro a casa seva d’El Papiol, on té el seu taller, i encara una extensió del mateix que té a Olesa en una nau immensa.
Després del dinar esplèndid que ens va oferir amb el seu marit Arturo, l’animada conversa ens va tenir atrapats força estona. La temperatura era molt agradable sota els arbres del seu jardí. De manera que quan vaig llegir La Contra de La Vanguardia a casa ja era el capvespre.
En el post d’ahir parlava de “coincidències”. Al respecte, deia, i ho tradueixo, María Pagés, la bailaora i coreògrafa entrevistada a La Contra: “La vida està feta d’això que anomenem casualitats, que vénen per alguna cosa i t’obren camí”.
Com en direm, d’aquesta casualitat, coincidència o sincronicitat, per dir-ho a la manera de Jung? Com el jove Fèlix de Ramon Llull, jo crec en la meravella. Però no de forma cega sinó perquè la visc tantes vegades.