Zambrano i el naixement

Hem celebrat Nadal, data simbòlica del naixement de Jesús. La celebració ens ha convocat al voltant d’una taula familiar o d’una taula amical. També ens ha invitat a la meditació sobre el fet mateix de néixer, que no es limita pas a un dia concret, tot i que en celebrem els aniversaris.

Néixer és un fet tan quotidià biològicament parlant com extraordinari per a la consciència si el contemplem en la seva dimensió metafísica. Al seu llibre autobiogràfic, Delirio y destino, escriu la filòsofa María Zambrano, i tradueixo: I cada vegada que es neix o reneix, i encara en el fet d’anar naixent cada dia, s’ha d’acceptar aquesta ferida en el ser...

D’entrada al món som éssers ferits. I entrar de ple a la vida, a la llum del dia, donar-nos a llum en la comprensió de la vida, és com un despreniment d’un estat de foscor, somni o inconsciència: el famós Paradís al qual es vol retornar perquè allà res no ens fereix, no com la vida que és una ferida oberta. És per aquesta ferida, però, és per aquesta escletxa oberta per on passa la llum de la comprensió de la nostra humanitat dolosa. Res no se sap en profunditat si no és per aquest dolor que mossega la carn mortal, és en aquest sentir-se fendir la carn mortal que l’ànima desperta, és a dir, neix o reneix a la seva veritable dimensió.

Aquell a qui van posar el nom de Jesús va néixer com un infant qualsevol, però la seva vida és extraordinària quan la contemplem en la seva dimensió espiritual, arquetípica. La seva passió, mort i resurrecció pot ser vista com el que podem fer amb les nostres vides tot acceptant la nostra condició humana, la ferida en el ser, com diu Zambrano. Aquesta ferida, però, pot transformar-se en una ferida lluminosa quan l’ànima desperta a la comprensió del nucli de la vida. Entrar de debò a la vida és descobrir-se sent en la plenitud d’aquest instant. Bona entrada d’any 2017.

(article publicat al Diari de Vilanova, 30 de desembre de 2016. A la imatge, l'àngel del pessebre napolità de casa).

13 de març de 1951

“¡Hábleme en cristiano!” –li va dir a la meva mare amb una cara de tres déus el senyor de la guixeta de l’Institut Nacional de Previsió. La noia, confosa, avergonyida, es va posar vermella com un tomàquet. Tota l’estona que s’havia esforçat per explicar-se en un castellà deficient. La mare no havia sortit a penes del seu poble i tot just acabava d’arribar a Barcelona. No podia saber el castellà. La gent que feia cua arribava fins a la porta. Balbucejant, es va dirigir al públic: “Em podeu ajudar?”.
Ningú no va moure un dit per aquella embarassada que anava a arreglar els papers perquè el seu fill o filla neixés a l’hospital. Hi tenia dret, el seu marit cotitzava a la Segurerat Social. Però no tenia dret a expressar-se en la seva llengua, això ja ho sabia abans d’entrar per la porta d’aquell edifici inhòspit. I perquè ja sabia que no tenia dret a parlar en català –la guerra s’havia endut aquell dret, a Catalunya!- s’havia esforçat tant a parlar en castellà. L’esforç no li havia servit de res. L’home de la guixeta la va escridassar fins a l’insult: “¡Ignorante, eres una ignorante!” Ni tan sols no li va dir de vosté, com corresponia a la bona educació. Li va dir dues vegades ignorant i ella se’n va sentir fins al fons del seu cor. Tampoc ningú de la cua no la va ajudar a explicar-se. La por fa insolidaris.
Plorosa i amb les cames tremolant, va anar cap a casa de la seva cunyada i li va donar notícia de l’incident. La meva tia Trini, una dona d’empenta que havia estat del sindicat (ara no em feu dir quin sindicat, la tia és morta i no li ho puc preguntar), va posar el crit al cel per tanta barbàrie. “Demà hi anirem plegades, no pateixis”.
L’endemà la meva mare i la meva tia van tornar a l’Institut i van arreglar els papers. La tia parlava un castellà perfecte: estava casada amb un madrileny que havia conegut en temps de guerra, la lluita contra el feixisme els havia unit… Però el feixisme havia guanyat i ensuperbia els funcionaris totalitaris que el servien amb passió i diligència.
Els papers no van servir per a res. L’endemà la meva mare es va posar de part, un part difícil. Ella sempre diu que aquella paraula, ignorant, ignorant, repetida dues vegades, li havia posat un nus al cos i que això, aquell disgust, li havia accelerat el part. Jo sempre li dic que potser sí: se’n sap de molts casos, de parts avançats per un ensurt, per un disgust, per un trauma, i allò que havia patit, aquell greuge que tocava de ple la seva naturalesa íntima, li havia provocat un trauma. Però també m’agrada dir-li que, en realitat, era jo qui havia volgut sortir abans d’hora del seu ventre moguda per un instint profund d’aixecar-me i ‘defensar’ la meva mare d’aquell atropellament. Si algú vol veure més enllà de l’anècdota, endavant, perquè jo també veig en aquest fet un sentit més profund. Amb la defensa de la meva mare també volia protegir tot el que ella significava: la terra i la seva llengua i cultura aixafades.
I així vaig néixer, a l’avançada, en un dia històric que crec que ha marcat la meva singladura personal, o així ho he volgut interpretar: les categories als fets les hi posem nosaltres. Jo, que per altres posicions dels planetes en el cel a l’hora de néixer, sóc de Venus i de Mercuri, vaig néixer el dimarts (dia de Mart!) 13 de març de 1951. El tretze tampoc no és un dia qualsevol, però d’aquest número i les significacions que ha tingut per a mi ja en parlaré més endavant.
Al carrer tot estava aturat: hi havia vaga de tramvies. La gent anava caminant a treballar. Una vaga silenciosa, pacífica, però executada de forma exemplar i contundent perquè l’havia gestada la raó en contra de les arbitrarietats de la dictadura. El metge que va atendre la meva mare va venir de l’Hospital Clínic a casa a peu: era un metge com cal que va complir amb el seu deure, tot i les dificultats d’un dia com aquell. El va anar a buscar corrents com una fletxa una veïna, la senyora Agustina, a qui mai no agrairé prou la seva bondat amb la meva mare, ella sí. Sempre som entre dos llums.
(extret de La capsa verda)

Naixement

No recordo el meu naixement, és clar, me l’han explicat. Però sé que hi havia dins meu un gran desig de néixer, o una gran necessitat: per a mi o per a qui fos que ho volia. Vaig posar energia en aquest pas, tot i les circumstàncies adverses en contra. Per exemple: la meva àvia paterna no volia que neixés, Déu sabrà per què ella no ho volia. De manera que no se li va acudir res més que tancar amb pany i clau el que hi havia al rebost de la casa. La meva mare, pobreta, va passar molta gana: l’àvia paterna no la deixava cuinar i a penes posava menjar a la taula. Ara bé: un cosí meu, aleshores un nen, i ja se sap que els nens es fiquen per tot arreu, m’ha explicat que l’àvia menjava d’amagat…
La meva mare, que estava sola amb ella tota la setmana, va patir molt, perquè quan l’àvia obria la boca, que no era gaire sovint, li deia coses que mai no m’ha volgut repetir. La mare diu que no són coses bones ni per a ella ni per a mi.
El meu pare sempre estava desplaçat, ja que treballava com a mestre d’obres, el mateix ofici que el meu avi patern. Per perfeccionar-se, l’avi havia estat uns anys al sud de França. Aquest avi no el vaig conèixer, ja que va morir d’accident de treball quan el meu pare només tenia quatre anys. La continuació d’aquesta història tràgica l’explicaré un altre dia.
Deia que volia néixer i em sembla que fins i tot vaig triar el lloc. Tres setmanes abans del naixement, els meus pares van anar a viure a Barcelona. El part, avançat, va presentar-se molt complicat fins al punt que el metge que va atendre la meva mare li va dir al meu pare: “Qui vol salvar, la mare o el fill?” El meu pare, que sempre parlava de mi com de “la nena” (aleshores no se sabia pas el sexe dels fills!), amb gran dolor de la seva ànima va dir al metge que salvés la meva mare. Si Déu volia, ja vindrien més fills.
El cordó umbilical, que m’envoltava el coll com un collaret de tres voltes, l’estrenyia a cada moviment. Em van treure a la llum amb fòrceps. El meu cos era de color morat, fosc com el d’una ofegada. Ofegada? No del tot, ja que amb l’alè del metge i del meu pare, ara l’un i ara l’altre bufant sobre la meva boca, vaig revenir.
Perquè tenia tant d’interès a néixer ho he anat descobrint al llarg de la meva vida tan plena de petites morts i ressurreccions. Llums i ombres m’han portat el seu missatge, o així ho he interpretat, ja que entenc que l’esperit de la vida, “la força poderosa que mou el sol i les estrelles”, com deia el Dant, m’empeny a realitzar una vida, tan mínima o tan gran com vulgueu, depèn de si la vida es mira amb un microscopi i es veu a través de petites cèl.lules, o es mira amb un telescopi d’aquells que ens acosten el cel.
Invitada a la vida com tots vosaltres, com tots vosaltres jo també vaig dir: Sí, vull, com una núvia. Venir a la vida em sembla un privilegi, una oportunitat per a realitzar una vida com em sembla que ha de ser: amb sentit, amb consciència. La vida que m’ha estat atorgada en aquest temps concret la realitzo com puc i sé, ja que he comès molts errors que, no obstant, han estat mestres de vida per despertar el meu cor confús. M’esforço a ser conscient del que faig, procuro estar atenta, obrir els ulls de la vida, tan expressiva!, en el temple que és el meu cos, la meva ànima, el meu esperit. On sóc no ho sé ben bé encara, com tampoc sé el camí, però hi vaig, hi confio.
(extret de La capsa verda)

Naixements

La meva àvia paterna, tot i que porto el seu mateix nom, no va voler ser la meva padrina.

No volia que jo naixés. No hi ha motius lògics per aquest no-desig. La lògica no explica res que atenyi les profunditats de l’ànima, els seus abims. Jo no he volgut trobar mai cap lògica a aquest refús, tot i que el fet de saber-ho m’ha inquietat en més d’una ocasió sense que m’arribés a fer un gran mal, almenys no d’una manera conscient. Perquè de l’inconscient en sabem ben poca cosa.

Ara, avui dia, ¿serviria d’alguna cosa jutjar el fet que la iaia no em volia perquè no estimava el meu pare o no estimava la meva mare?

Davant la certesa d’un fet com aquest només hi ha dos camins: acceptar-ho o no, i jo ho he acceptat. No acceptar-ho no arregla res i suposa carregar amb aquest pes mort. Acceptar-ho tampoc no soluciona res, però allibera l’ànima d’un fardell ben feixuc.

Quan neix una criatura es remouen coses per dins encara que no se’n sigui prou conscient. Aquest moviment (el Dant deia que l’amor mou el sol i les estrelles) deu tenir alguna cosa a veure amb els equilibris còsmics. Neix una criatura i se li ha de fer un lloc. Una criatura acabada de néixer és un planeta nou que gravita en les constel.lacions familiars. Un planeta menut i del qual s’ha de tenir tanta cura! No obstant això, aquest planeta, tot i la seva petitesa, irradia en el seu bressol amb una llum molt potent. Tant que tothom s’acosta a aquesta llum imantats per la seva força, i se’n meravella.

Aquest darrer mes de març (mes en què compleixo anys), al meu voltant han nascut una plèiade de planetes nous: el Noah, l’Adriana, la Txell, fills i néts d’amics. I ja en plena constel.lació familiar, hem celebrat l’arribada de la Júlia, néta de l’Oriol, i a primers d’abril treurà el cap un altre seu nét, l’Aleix.

Quan una criatura arriba al món, el món ja no és el mateix, he escrit en més d’una ocasió. El naixement d’una criatura és un fet sagrat, diví, encara que sigui una mare humana qui la doni a llum. En aquest moment, en el moment de donar a llum una encarnació, totes les energies del món intervenen perquè tot i tots estem connectats en la dimensió còsmica.

(No puc deixar de dir que igualment la mort (la desencarnació) és un fet sagrat, tot i que ens sigui difícil considerar-la com una celebració, com un part cap a una altra dimensió de l’esperit, deixant sense recança les despulles que retornen a la terra per a fecundar-la de nou).

Guardo memòria viva, tot i els anys que han passat, del naixement dels meus fills. Mentre els donava a llum era conscient del meu paper de co-partícep d’aquest fet sagrat. Co-partícep, sí, perquè els nadons també són partíceps del procès del seu naixement:

“Quan [a la mare] una veu sagrada li arriba sorgida del silenci, i un parell d’ulls s’obren davant d’ella enmig de la solitud, ella sap amb alegria que ha executat la seva part en el gran cant de la creació”. Així ho testimonia Charles A. Eastman, un indi de la nació Sioux.

El fill és l’acompliment de l’amor, l’acompliment de la vida.

No l’únic acompliment, però, ja que la paternitat o la maternitat, tant com un fet biològic és un fet espiritual que germina i esclata en qualsevol aspecte de l’amor i de la vida.

(Article publicat al Diari de Vilanova, 9-4-2010. Afegitó: L'Aleix va néixer a les 21.50h. del vespre del 9-4-2010)