Llum en la fosca

Cada vegada que llegeixo les paraules de l’evangelista Joan: La llum brilla en la fosca i les tenebres no ho saben, penso que el Real, o el que en diem la Veritat, s’amaga en una aparença opaca perquè així són les coses del món. Per arribar al cor d’aquella Llum cal travessar la tenebra, essent tenebra nosaltres mateixos...

(la imatge està presa a l'interior d'una petita església ortodoxa d'Oia, a l'illa de Santorini, aquest setembre).

Llum, realitat, Déu

Diu Sant Pau: Déu viu en una llum on ningú no pot arribar. Ho podem mirar des del punt de vista de creient tradicional i ‘personalitzar’, com s’acostuma, aquest Déu que des de Jesús rep el qualificatiu de Pare, i que es troba immers en una llum massa potent per als nostres ulls (és pura energia) i molt llunyana en un espai indefinit. Des del punt de vista filosòfic clàssic podem dir que Déu habita el coneixement pur de la realitat, que Ell mateix és el Coneixement de la Realitat i, per tant, la Veritat, terme absolut que s’escapa a la comprensió del relatiu. Si ho mirem des del punt de vista quàntic, sabem que la matèria està feta de llum! Anys llum, diem per calcular distàncies astronòmiques. Tanmateix, sembla que la llum no es mou i és temps immòbil, qui es mou és allò que entenem per cosmos, la creació, nosaltres, subjectes al temps. ‘Déu’ és aquesta llum on ningú (el relatiu) no pot arribar perquè no pot comprendre el que no pot experimentar, la totalitat. Llevat, potser, en l’experiència mística, on la part (nosaltres) queda absorbida en el Tot. En aquest moment de durada imprecisa desapareix la noció del temps i l’espai. Ja hem dit que la llum és el temps immòbil i que nosaltres per aproximació en diem etern. 

Llum enmig del dol

A la vetlla hauria volgut fer silenci,

deixar espais en blanc,

posar parèntesis –el rés-,

inscriure el dolor entre comes.

Però vaig rebre les visites tan agraïda,

em deixaven a les mans tanta llum enmig del dol.

(27-6-2012)

Els regals dels Reis

La màgia és el natural en els infants, que tant contrasta amb un món ben desangelat i que compartimenta la realitat a tall de ganivet. Amb paraules i sense paraules els infants ho comprenen tot perquè són dins mateix de la comprensió. No hi ha més envitricolls que els que passant el temps se’ns van ficant al cap quan perdem la innocència, quan perdem la visió de les coses en la seva transparència, quan ens allunyem de la plenitud de l’ésser en ell mateix.
Si alguna cosa fa plorar, avui, és l’infant perdut en les fondàries de la ment, la seva capacitat de veure el possible en l’impossible. Així, doncs, Reis d’Orient, una vegada més us agraïm els regals que heu deixat als infants, expressió del que són ells mateixos: un regal que la vida ens ofereix; i us agraïm també que amb la vostra presència màgica ens hàgiu recordat el que encara som a temps de recuperar: la capacitat de ser llum en els camins que nosaltres mateixos hem obscurit.

(a la fotografia, els Reis d'Orient del pessebre situat a la Plaça de la Vila, de Vilanova i la Geltrú)

La llum i la flor de lotus

Cadascú a la seva manera busca la llum. És un instint de l’esperit, em sembla, revelar-se en la llum. Però la llum no sempre és a la vista, a vegades hi ha el seu fantasma o una il.lusió de llum. Sabem el que busquem? La llum veritable, podríem contestar de seguida. Però, quina és la llum veritable? Una llum pura, incontamida que, malgrat tot, habita en terra impura i contaminada. També la flor de lotus sura amb una bellesa prístina de l’aigua estancada i plena de verdet.

Entre la fosca i la llum

Una imatge ben simbòlica: en obrir la porta que separa una habitació il.luminada d'una que està a les fosques, entra la llum i il.lumina l'habitació a les fosques.

La cambra del poeta

Al costat mateix de l’estudi, on Goethe treballava els últims temps dictant els seus escrits al seu secretari, el jove Eckermann, hi ha la cambra on va morir el 22 de març de 1832. És una habitació petita amb un llit de fusta senzilla, una butaca gastada i una tauleta de nit. Enfront del llit i la butaca s’obre una finestra no gaire gran. El déu major de Weimar, tal com li deien ja els seus contemporanis, va dir poc abans d’aquell migdia de primavera: “Que entri llum, llum… més llum”. Tal com ell volia que fos tot el que va escriure: símbol, aquestes últimes paraules l’adquireixen de ple dret. La llum, imatge del coneixement, va ser l’objectiu de la seva vida.
(extret de Notícies de Weimar)

Llum, més llum

Goethe, en el seu llit de mort, en els últims instants va demanar d’obrir les finestres perquè hi entrés la llum: “Llum, més llum”, deia. Volia ser banyat en la llum, transportat en la llum. Durant tota la vida (la seva vida conscient) havia demanat que la llum (la Saviesa cantada pel salmista) il.luminés els seus treballs.

Llum, més llum. Per discernir necessitem llum. Exercim la llum.

Nit de Sant Joan

A casa no ens agradaven els petards, però ens extasiàvem en la contemplació de les fogueres, que s’alçaven com catedrals als carrers de la ciutat del meu temps, quan no hi havia tantes restriccions a causa del mal que a vegades fa la llibertat mal entesa.
La Nit de Sant Joan venia precedida per la recollida de trastos vells a càrrec d’una canalla delerosa d’encendre el llumí que cremaria andròmines ja inservibles. Era el temps de fer neteja, d’endreçar les cases, i qui sap si també d’endreçar els cors vells, corcats com mobles atrapats per la malaltia dels mals sentiments i que cremaven davant dels nostres ulls imantats per la dansa de les flames. Aquest ritual de purificació l’he reproduït mentalment tantes vegades com m’ha fet falta: que cremin la ràbia i l’enuig, que tremoli, entre el foc, el més petit mal pensament, verí que posa ombra a la llum… Que creixi la llum amb la llum del foc de Sant Joan i amb la llum del seu sol diürn. Bona Revetlla!

Homenatge a Brull Carreras

Avui s’inaugura a La Sala de Vilanova i la Geltrú l’exposició antològica Brull Carreras_Homo Natura. El nostre amic, que va preparar aquesta mostra amb tant d’entusiasme, va morir el passat 12 de maig. Els amics li retrem un homenatge amb unes paraules. Aquestes són les meves:

En la llum
Al pintor Pere Brull Carreras

Tornaré, sí, tornaré
quan gireu els ulls al sol.

Trèmul avançava el meu cos
al caire de la nit.
Sí, ja ho sé: el cos és post
i el sol no es veu en la foscor.
Però la nit és magnànima:
a la seva falda,
claror de foc i ardència de l’ànima
no s’hi extingeixen.

Tornaré quan gireu mirada al sol,
sóc per sempre més en la seva llum.

Desig de llum

Pel seu desig de llum, la tija creix vertical vers la llum.
L’esforç de l’ésser per elevar-se actua en sentit oposat a la gravetat dels instints primaris.
Així, el progrès humà, el veritable, no s’esdevindria en sentit horitzontal sinó en sentit vertical, com la planta que beu i que tendeix cap a la llum.

L'escriptura és llum

L’escriptura és llum. Per això sento l’escriptura com un acte de resistència en aquests temps foscos, temps on s’ha densificat, embromat tant la matèria, que no deixa passar la llum, la seva bellesa salvífica.

Llum viva

L’ésser humà –un ésser sempre en construcció, com deia Ramon Llull- busca tant com la redempció un alliberament. No pas per un pecat comès, sinó perquè se sap cos mortal amb ànima viva, llum viva.
La redempció-alliberament busca la llum en la tomba, en fa emergir la llum viva.