Fer-ne foc, del drama

Quan devia tenir uns trenta-cinc anys, o sigui, més o menys la meitat dels que tinc ara i estava immersa en la meva vida de dissenyadora d’ex-libris, un especialista en arts gràfiques, un professor universitari de bona reputació, em va dir que a la meva obra no hi havia «drama». La sorpresa em va deixar tan muda que ni li vaig demanar aclariment. Un retret, un elogi? Jo dibuixo i prou, com afirmava el pintor Joaquim Mir quan se li preguntava per l’obra. Pel fet de ser un acte creatiu que surt d’aquell magma que no sabem, l’obra artística no ha de tenir justificació. Jo no havia reflexionat sobre la meva feina, ho vaig fer a partir d’aquell dia, i està bé fer-ho quan s’aprèn a veure’s des de fora, quan l’espectador observa l’autor. Si ja era molt exigent, en endavant encara ho seria més: no hi ha crític que sigui més rigorós que jo mateixa, l’exigència en el treball, ja sigui plàstic o literari, ha crescut en mi com un arbre.

     

Vaig mirar com en una exposició els ex-libris dibuixats fins aleshores. I no, no reflecteixen cap esqueixament. Sintètics, i en aquell temps dibuixats a tinta xinesa, els blancs i els negres s’harmonitzen, es complementen i transmeten una forma artística de serenitat. No, no hi ha drama en aquestes obretes que reflecteixen la meva psique més profunda que és justament del lloc on surten. Els meus drames existencials, que en part ha estat escrits en obres literàries, no emergeixen a l’hora de pensar en imatges els ex-libris. Quin misteri, la creació, i voler-la explicar, un repte.

     

Que una obra no reflecteixi cap drama intern és tan legítima, o tan vertadera, com l’obra que el reflecteix. Depèn del procés intern, depèn de si hi ha hagut una alquímia prèvia, si bé tant hi fa si hi ha sigut o no. Però si en el món físic per escatar d’impureses una substància cal posar-la al foc i fer-ne un destil·lat, doncs la mateixa operació es pot fer a nivell espiritual. Però aquell dia jo encara no havia fet conscient i per tant, no sabia, el que de forma particular realitzava en el meu interior i no vaig poder dir ni A ni B al professor que mai no he sabut si em feia un elogi o una crítica.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de juny de 2020. A la imatge, un dels ex-libris dissenyats a nom de l'ILC (Institució de les Lletres Catalanes). Realitzat l'any 2017 és inèdit i mai no mostrat) 

Remedios Varo, femení singular

Remedios Varo Uranga va néixer a Anglès, Girona, l’any 1908, i va morir a ciutat de Mèxic l’any 1963, on s’havia exiliat l’any 1941. Quatre anys abans havia viatjat a París fugint de la Guerra Civil espanyola; però aviat es va trobar amb la II Guerra Mundial, un altre horror del segle. Varo, pacifista de mena, va anar a Mèxic amb el poeta surrealista Benjamin Perét. Abans, l’any 1930, s’havia casat amb Gerardo Lizárraga, company d’estudis a l’Academia de San Fernando de Madrid, amb el qual va viure un temps a Barcelona. A Mèxic es va unir amb qui seria l’últim company de la seva vida, un altre exiliat com ella, Walter Gruen, que li va donar l’estabilitat econòmica que necessitava per desenvolupar una obra l’estil de la qual combina el rigor de l’aprenentatge acadèmic europeu amb una imaginació creadora que va augmentar amb el seu contacte amb la cultura mexicana.

Avantguardista del surrealisme, l’obra creativa de Remedios Varo es va anar treballant fins a revelar la manifestació artística d’un progressiu coneixement a nivell profund dels diversos aspectes de la condició humana. La seva obra és com el mapa visual d’una recerca espiritual, d’un camí de transformació de la consciència que es va anar desplegant en una narrativa artística plena de simbolismes. Aquest cim de la seva maduresa artística es va donar a Mèxic durant la dècada dels primers anys cinquanta fins al 1963, any de la seva mort prematura als cinquanta-cinc anys.

¿Quin és l’atractiu dels quadres de Remedios Varo? El seu atractiu és la seva estranya i simbòlica imatgeria que, com un imant, ens fa entrar en el món interior d’una pintora que ara sabem que tenia una bona biblioteca de temes hermètics, alquímics i cabalístics. També sabem que havia llegit i anotat els llibres del filòsof armeni conegut amb el nom afrancesat de George Gurdjieff, així com havia llegit els llibres del seu col.laborador, Piotr Ouspensky. Remedios Varo també va llegir Ouspensky. Un dels seus llibres més coneguts, Tertium organum, està inspirat en les pròpies experiències d’Ouspensky sobre l’expansió de la consciència.

Aquests camins de coneixement van interessar de per vida a Remedios Varo, que va desenvolupar una obra amb un original llenguatge simbòlic que, salvant les distàncies, es pot comparar amb el del Bosco. Fins i tot s’hi pot comparar per l’exquisidesa tècnica (pinzellada fina i dibuix precís) amb què l’artista va executar els seus quadres de mides no gaire grans, i tan pròxims visualment als retaules que per la seva atmosfera quieta i serena també recorden els de Giotto. L’obra de Remedios Varo és autobiogràfica, fins i tot les figures que pinta recorden la seva efígie. Una autobiografia pictòrica que respon als moviments de la seva vida interior, a la seva evolució com a persona. Alquimista d’ella mateixa, és evident el punt de vista feminista de Remedios Varo. L’obra de Varo, realitzada en femení singular, trenca esquemes. Així, l’artista situa la dona en el mateix rang que l’home en el seu camí cap al coneixement i la transformació personal. D’aquí ve que en les seves pintures a més de tallers de filats, costura i brodats, hi hagi també espais tradicionalment masculins com laboratoris, com en el quadre El laboratori (1947); o tallers artesans, com en El rellotger (1955); o obradors com el de la pintura L’alquimista (1955), on es veu la figura d’un alquimista entotsolat en la seva tasca d’estudi fins a fondre’s amb l’entorn.

La pintura de Remedios Varo narra a través d’un imaginari propi una vida de coneixement fins allà on els humans podem arribar. Deia el seu últim marit, Walter Gruen, que Remedios Varo era un ‘pioner espiritual’. En efecte: aquesta conquesta d’ella mateixa, aquest assoliment de la pròpia realitat fins als espais més desconeguts és el que es reflecteix en unes pintures que imanten per la seva potència visual.

(article publicat al Diari de Vilanova, 22 de maig de 2015. A la imatge, la pintura Brodant el mantell celeste, de Remedios Varo)

Alquímia

L’or es cou lentament,

en el silenci del cos.

La metzina lateral és la cura exacta

per al mal imprecís

que cerca l’ànima sense tocar-la.

Terra guanyada al cel de la voluntat

de ser beneïda

amb una nova estructura.

Alquímia

Un bon mètode per deslliurar-se dels fantasmes és convertir-los en una obra, afirmava Goethe. Sense tenir coneixement del consell de Goethe, per intuïció, en un moment donat (gairebé trenta anys després!) vaig escriure La crisàlide. Abans m’havia estat impossible. Més d’una pàgina va ser escrita a llàgrima viva, però així és com vaig anar-me allunyant a poc a poc del pes feixuc d’una experiència de mort. Fora de mi, la ‘mort’ va convertir-se en vida, o en el que és el mateix: en una obra. El ‘mal’ va ser transformat. No és aquesta, la vella fòrmula dels alquimistes?
(extret de Notícies de Weimar)