Filosofia de vida

En un moment de l’entrevista que el novembre de 2009 la periodista Marta Iglesias va al filòsof Jordi Pigem, li pregunta:

-Com es considera a si mateixa una persona que creu que l’única realitat és la matèria?

-Si creus en la bellesa, faràs per nodrir-te d’art, de música, de poesia. Si creus en la solidaritat et dedicaràs a ajudar el proïsme, però si creus que el que veritablement importa és la matèria buscaràs en la teva vida només allò que és material i et dedicaràs a acumular possessions materials- va contestar Jordi Pigem.

(a la fotografia, un roser florit a la primavera passada, al jardí de casa)

Pensaments solts

La memòria és una creació. Amb les dades que subministrem al cervell, reals i figurades, es construeix la memòria. Allò que anomenem real sens dubte no té forma fins que no la creem. La nostra realitat és creació nostra. És quan deixem la ment en blanc que sorgeix el real, increat encara. El real és el que és, possibilitat i concreció alhora.

Llum, realitat, Déu

Diu Sant Pau: Déu viu en una llum on ningú no pot arribar. Ho podem mirar des del punt de vista de creient tradicional i ‘personalitzar’, com s’acostuma, aquest Déu que des de Jesús rep el qualificatiu de Pare, i que es troba immers en una llum massa potent per als nostres ulls (és pura energia) i molt llunyana en un espai indefinit. Des del punt de vista filosòfic clàssic podem dir que Déu habita el coneixement pur de la realitat, que Ell mateix és el Coneixement de la Realitat i, per tant, la Veritat, terme absolut que s’escapa a la comprensió del relatiu. Si ho mirem des del punt de vista quàntic, sabem que la matèria està feta de llum! Anys llum, diem per calcular distàncies astronòmiques. Tanmateix, sembla que la llum no es mou i és temps immòbil, qui es mou és allò que entenem per cosmos, la creació, nosaltres, subjectes al temps. ‘Déu’ és aquesta llum on ningú (el relatiu) no pot arribar perquè no pot comprendre el que no pot experimentar, la totalitat. Llevat, potser, en l’experiència mística, on la part (nosaltres) queda absorbida en el Tot. En aquest moment de durada imprecisa desapareix la noció del temps i l’espai. Ja hem dit que la llum és el temps immòbil i que nosaltres per aproximació en diem etern. 

Interior

Qui pot arribar a l’interior de la Realitat si no és una mateixa immergint-se a l’interior de la Realitat, confonent-s’hi com una gota d’aigua es confon en la mar?

Experiència de la realitat

La transcendència és experiencial, però no és experiment comprovable, com busca la ciència. Aleshores, com explicar l’experiència de la transcendència? És difícil dir l’indicible. D’aquí venen, per exemple, les eternes discussions sobre si Déu existeix o no, ja que aquesta realitat –diguem-ho així per no concretar-ho en un nom- és experiència però no experiment. No obstant això, fins i tot des de la realitat humana sembla difícil negar la realitat, ja que la realitat és tant en el seu positiu com en el seu negatiu.  

Límits entre el real i l'irreal

Els límits de la realitat són irreals (o, encara, una il.lusió). Per fer llum en una frase tan abstracta posaré un exemple plàstic: quan miro el mar, tot i que veig la ratlla de l’horitzó, en realitat no hi ha horitzó. Res no separa el mar del cel.

Sacrifici de l'ego

Anar matant de gana l’ego, vet aquí la qüestió, si es vol que el jo espiritual tingui energia per a mostrar de manera lluminosa, transparent, el Crist interior, Déu, o el nom que en la nostra cultura volguem donar a l’última i primera Realitat.