Grècia, encara

 

El passat 17 de juliol es va estrenar L’Odissea, una superproducció cinematogràfica escrita i dirigida per Chistopher Nolan. Pel·lícula de fantasia i acció èpica filmada de manera sonora i trepidant, amb grans efectes especials, és una adaptació del poema d’Homer del mateix títol que ara mateix podem trobar a les llibreries en una nova versió catalana de Pau Sabaté, publicada per la Bernat Metge, que se suma a la de Joan Francesc Mira (2011) i a la clàssica de Carles Riba (1948).

     En bona hora, a aquesta avinentesa cinematogràfica i editorial cal afegir-hi la publicació de Per què Grècia, avui? (Bromera), del professor Eusebi Ayensa, llibre amb el qual l’estudiós va obtenir el Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta, de València. Grècia, la seva civilització, té un paper fonamental en la cultura mediterrània, europea, catalana, occidental en general. L’antiga Grècia sosté el bo i millor de l’arquitectura, del teatre, de la poesia, de la filosofia, de la ciència i de la política sense oblidar el rebost de mites que a través de les seves figuracions resguarden els arquetips (estructures de la psique, característiques humanes), així com mostren la conducta dirigida pel conscient (jo), l’inconscient (l’allò) i el sobre conscient (sobre jo), com van saber desvelar i estudiar els psicoanalistes Sigmund Freud i el seu deixeble més brillant, Carl G. Jung. La mateixa Odissea és un mite del viatge de la vida entre el naixement i la mort manifestat en el relat del retorn a la llar (retorn a Ítaca després de la guerra de Troia) i la recerca de la identitat del protagonista Odisseu o Ulisses.

     Però, quina imatge tenim de la Grècia d’avui, de la Grècia moderna, es pregunta Eusebi Ayensa. A través del seu assaig ben documentat i ric de continguts reflexius, fruit d’una saviesa consolidada, el professor Ayensa desmenteix el tòpic d’una Grècia tan sols empobrida i nostàlgica de les glòries passades, i ens mostra una Grècia on un esplet de grans escriptors, poetes i cineastes, mostren el vigor de la creativitat de la qual encara vivim avui tot i els mil·lennis que han passat. Grècia està donant veu i saó espiritual a Europa a través de grans figures de la literatura, el pensament polític, les arts i el cinema. Grècia és encara, Grècia il·lumina el temps present.  

(article publicat al setmanari el 3 de vuit, 4 de setembre de 2026. A la imatge, una vista monumental de Grècia, foto feta per la meva filla Cristina)                                                           

Retrat de grup

Les narracions particulars creen un relat col·lectiu: un retrat de grup humà que abraça, que connecta, que vincula les persones entre si. La història humana és, doncs, un gran retrat de grup constituït per una munió d’històries personals compartides ja des que venim al món. Comencem la història de la nostra vida relatant la relació amb nostres pares, amb la família i amb els llocs de naixement i formació acadèmica de teló de fons. Junt amb el paper nuclear, fundacional de la família, tots aquests agents també determinen una manera de pensar i d’obrar, ja que el conjunt de la societat també té el seu rol en la nostra biografia, així com el té, i ben significatiu, una educació moral que amb els seus valors espirituals orienta el nostre capteniment.

     Els llaços narratius, els relats que ens hem explicat generació rere generació, han fundat comunitats amb unes històries, uns costums i uns símbols compartits que al llarg del temps constitueixen una manera de ‘fer poble’ (fer coses en conjunt), com havia sentit a dir al poble de la meva mare quan s’organitzaven festes, però també recaptes i ajudes mútues. I cada vegada que amb la seva creativitat s’hi incorporava la generació jove, hi havia canvis. I és que en tota narració, o en tota narrativa, com es diu ara, hi ha continuïtat de la vida alhora que evoluciona.

     Cada ésser humà és un relat que s’afegeix al gran relat conjunt. El pensador Byung-Chul Han ha reflexionat sobre la crisi de la narració conjunta en els nostres dies: la contraposa a la informació o, més ben dit, a l’excés d’informació. L’esperit de la narració, que ens dona identitat i dignitat com a individus i com a éssers socials que ens desenvolupem en comunitat, hi ha el perill que es perdi en un empatx d’informacions i manipulacions que amb esperit comercial, materialista, pretén convertir les persones en consumidors solitaris i aïllats. «L’espiritualitat que necessitem és una espiritualitat eucarística», diu Lleó XIV a la seva encíclica Magnifica Humanitas. Una exhortació per ara mateix a la comunió entre els éssers humans.

(article publicat a la revista Pluja de roses - Setembre/Octubre de 2026. A la imatge pictòrica, fragment d'un retrat de grup)