La vida és un dret, exclama el pensament occidental modern.La vida és un deure, proclama l’Índia clàssica.
La vida és una propietat individual, afirma la modernitat.
La vida és un banquet al qual hem estat convidats a participar per un temps limitat, diu la tradició índica.
La perllongació de la vida (física, s’entén) és gairebé una obssessió a Occident.
L’Ayurveda (medicina tradicional índia) promou el coneixement del funcionament de la vida i el seu criteri de salut és la joia de viure la vida que ens ha estat donada.
I així podríem anar traduint, molt estilitzadament, el pensar i el sentir d’aquestes cosmovisions ara tan en diàleg en un món globalitzat i més obert, tot i que les paraules de Jesús de Natzaret ja n'eren -són- força una síntesi.
Aquestes dèria occidental -no sé si occidental 'moderna', de fet, em penso que no sempre ha estat així- en allargar la vida sigui com sigui cada dia em resulta més incomprensible.
ResponEliminaMentre dialoguem rai...
ResponEliminaCopso els contrastos quan llegeixo autors japonesos (n'he llegit uns quants darrerament)
ResponEliminaEntre ahir, 8, i avui, 9, no havia vist aquest post teu.
ResponEliminaFico cullerada per dir que l'Índia de les castes no em provoca la mínima simpatia, amb perdó pels que estimen l'Índia.
El sistema de castes va ser abolit quan la independència índia, Gandhi hi va tenir molt a veure, ell anomenava "harijan" (fills de Déu) els pàries. Una altra cosa és la inèrcia social...
ResponEliminaA Occident hem comerciat amb esclaus, i va costar Déu n'hi do abolir l'esclavitud. A Amèrica del nord, els negres no podien seure amb els blancs i d'Àfrica ja no en parlem, estimada amiga.
Totes les civilitzacions i creences tenen forats...