L'art com la vida

Els humans tenim consciència de la nostra finitud quant a la nostra naturalesa física, biològica. Però també tenim consciència que som alguna cosa més que un cos tendent a l’extinció. A partir d’aquest moment, els nostres avantpassats van crear tota mena de filosofies i religions per intentar explicar-se això que contenim, i que va més enllà fins i tot de la consciència d’un jo, ben inaprensible, també ell, tot i que sigui dipòsit o causa del nostre benestar o malestar.

Les nostres passions, ja siguin enamoraments fins al deliri o enrabiades monumentals, no ens sobreviuran. Si alguna cosa sobreviu d’aquests moviments psíquics és la seva manifestació en alguna forma d’art. Altrament tenim la sensació que tot plegat és aigua que s’escorre entre els dits, i és així. D’aquí ve que en filosofies com el budisme, se’ns aconselli el sa exercici del deseiximent. No hi ha res que faci més desgraciat que aferrar-se a una passió, sigui del color que sigui, ja que la passió ens fa esclaus de la mateixa passió.

El conreu de qualsevol forma d’art és un camí formidable per a transferir (i utilitzo un terme estimat per la psicoanàlisi, teràpia que cura a través de la paraula) tot aquest corrent d’energia que és la passió que, quan no s’encarrila bé, ens pot tombar. Tota forma d’art s’alimenta de la vida, l’art mateix no és més que una altra manera de viure, deia aquell gran poeta de la transcendència que va ser Rainer Maria Rilke.

El quid de la qüestió és una altra manera de viure. A través de la creació artística podem viure d’una altra manera, podem viure d’una forma transcendida a través de l’obra d’art. És clar que no tota obra és una obra d’art… Però el fet de crear alguna cosa ja ens allibera del pes mort d’una passió engavanyadora, que no deixa volar l’esperit. Justament crear és deixar volar l’esperit, imitant la generositat de la vida.

L’esperit és allò que dóna la veritable dimensió de la nostra humanitat per damunt dels altres mamífers. Allò és el que ens permet transcendir la corporalitat i desafiar la mort i el temps. Allò és el tresor ocult en el nostre jo sovint intrascendent i vanitós com més ignorant és d’allò que per posar-li un nom direm que és la saviesa de la vida, l’ordre ocult de la vida, la substància mateixa de la vida en el seu sentit més universal, còsmic.

En la creació artística es dóna energia, com en la procreació d’un infant. Per això escrivia el poeta Federico García Lorca: La missió del poeta és aquesta: animar; en el seu exacte sentit: donar ànima. Una obra d’art, com en una fotografia, es reté un fragment de vida, ja sigui un instant d’amor intens o el dolor d’una tragèdia psíquica. És per aquest motiu que una obra d’art és alguna cosa sempre en procès de resurrecció a través de la mirada de l’espectador o a través de la lectura d’un lector. Contràriament al que es pugui creure, espectadors i lectors són agents actius en aquest compartir la vida com a art, o l’art com la vida.

(article publicat a El 3 de vuit, 7 de març de 2014. A la imatge, una pintura d'Anet Duncan)

Vida

La vida transcorre ara plàcida, ara dramàtica, amb total indiferència. La vida és impersonal. Som les persones que experimentem el dolor, les imatges del tren descarrilant a prop de Santiago de Compostela provoquen pànic perquè sabem que de seguida vindrà el dolor… La vida transcorre i a nosaltres ens queda el dolor. Però també emergeix l’amor i la solidaritat que el sofriment provoca.

La vida és

El veritable Déu existeix. I no mor perquè Déu significa la veritat més alta, l'energia fonamental de l'univers. Déu existeix, però la humanitat ha fugit d'ell, la civilització moderna ha girat completament l'esquena a l'ordre de l'univers. Aquestes paraules són del reconegut monjo zen, Taisen Deshimaru. Si la paraula Déu incomoda, escriviu energia fonamental de l'univers, allò que som en la nostra fisicitat i més enllà de la fisicitat, tot i que això ens resulti un misteri. Quant a l'ordre de l'univers, per més que no el poguem comprendre, hi és perquè la vida a través de la qual es manifesta és...

Amor, mort, vida

Temes més vells no hi ha: l’amor, la mort, la vida, si és que no són el mateix. En parlem amb una vella amiga, que vaig trobar ahir, i a qui no veia a una distància de set o vuit metres, tot i portar ulleres. A l’estiu em van sortir unes taques als ulls que no han desaparegut, tot i haver-me receptat vitamina E. Un problema de la vellesa, em va dir l’oftalmòleg, i de sensibilitat nerviosa. “Procura no posar-te nerviosa perquè aleshores es noten més…” I tant! L’amor, la mort, la vida. Ens quedem una estona amb la idea d’amor, i arribem a una conclusió, que demà ja podria ser una altra, ja que tot està pensat i dit, i tot és vàlid en aquesta matèria. La conclusió és: No et refiïs d’algú que et faci plorar sempre. D’infants ens deien: “Qui et vol bé et farà plorar.” D’infants potser sí, perquè els grans han d’educar i educar vol dir cenyir. Però de grans, quan ens fan plorar a causa de diverses formes de desamor –aquest plor és un morir anímic- malament. La meva amiga en té experiència, i jo també.     

Vida i literatura

Un llibre comença en algun moment. Però en quin moment? Quan comença a escriure’s? Segurament comença abans, molt abans, comença amb aquella fulguració mental que tan s’assembla a un raig de sol que entra en una habitació i il.lumina la fosca. La imatge que acabo d’escriure de manera espontània, tornada a llegir em sembla significativa perquè recorda tant, tant, l’inici de la vida humana. Els hermètics deien: “El que és a dalt és a baix, i a la inversa”. I és que Cel i Terra són espill l’un de l’altra, com vida i literatura es corresponen l’una a l’altra.

(a la imatge presa l'octubre de 2008: biblioteca de la Masia en Cabanyes, vil.la pal.ladiana on va morir el poeta Manuel de Cabanyes)

art i vida

“¿No ens sentim millor, com si agaféssim aire nou, després d’haver llegit un llibre escrit amb intel.ligència i fondària?" Depèn de la percepció -em contesta l’interlocutor, que em mira rient-. Hi ha qui creu que escriure és una cosa innecesària, que la filosofia no porta enlloc, que l’art és un luxe o un divertiment...”
"En canvi, per a l’escriptor, per al filòsof, per a l’artista, el seu treball és la seva vida" -afegeixo.

Per anar on anem

Per anar on anem, tanta pressa?
Per anar on anem, tan tibats i sense mirar
un paisatge de rostres que potser ens plaurien?
Per anar on anem, tan carregats?
A mi, la veritat, només em pesen els llibres
que encara no he llegit,
i els fragments de vida que he viscut, ai,
tan torçats per malaptesa.

(La foto que il.lustra aquesta entrada està presa al cementiri de Weimar. Aquests darrers dies hi ha dificultats amb el Blogger i costa molt deixar comentaris. Tant que a vegades és impossible. Demano excuses als blogaires que visito habitualment)

Creu de vida

La creu, més enllà i més ençà d’un símbol crístic, és un símbol universal de vida. El traç horitzontal pot interpretar-se com allò femení de l’existència, allò receptiu. El traç vertical pot interpretar-se com allò masculí i actiu de l’existència. L’activitat que travessa la receptivitat suggereix la idea de fecundació. Déu s’uneix a la Naturalesa per engendrar el que és, l’energia abraça el nostre organisme perquè aquest visqui i doni fruit...

Vida, moviment

La naturalesa és una paràbola del sobrenatural, el revès de la trama de l’esperit. En la naturalesa no hi ha res estàtic perquè la vida no ho és. Aturar-se es morir. D’aquí ve que la crisi tingui dues cares, ja que la crisi significa moviment. A l’evangeli es diu que, a diferència dels ocells que tenen el seu niu, els humans no tenim on reposar el cap. Bella paràbola de la nostra tasca al món fins que la mort física ens en separi.

Tot és vida

Ciències, filosofies, creences i religions sembla que es van posant d’acord en que en l’existència no hi ha res mort, tot és viu. Així, l’expressió “substància inorgànica” només vindria a dir que aquesta substància roman en estat latent, com adormida en les cèl.lules d’allò que anomenem “matèria inert”. Tot és vida: en el pols mineral hi ha tanta vida com en el pol.len, només que en estadis diferents.

Vida

Totes les coses i fenomens no només expressen la Vida sinó que són la Vida. Totes les coses i fenomens són Vida en realitat i en potència. Només la nostra mirada entelada ens despista.

Naixement

No recordo el meu naixement, és clar, me l’han explicat. Però sé que hi havia dins meu un gran desig de néixer, o una gran necessitat: per a mi o per a qui fos que ho volia. Vaig posar energia en aquest pas, tot i les circumstàncies adverses en contra. Per exemple: la meva àvia paterna no volia que neixés, Déu sabrà per què ella no ho volia. De manera que no se li va acudir res més que tancar amb pany i clau el que hi havia al rebost de la casa. La meva mare, pobreta, va passar molta gana: l’àvia paterna no la deixava cuinar i a penes posava menjar a la taula. Ara bé: un cosí meu, aleshores un nen, i ja se sap que els nens es fiquen per tot arreu, m’ha explicat que l’àvia menjava d’amagat…
La meva mare, que estava sola amb ella tota la setmana, va patir molt, perquè quan l’àvia obria la boca, que no era gaire sovint, li deia coses que mai no m’ha volgut repetir. La mare diu que no són coses bones ni per a ella ni per a mi.
El meu pare sempre estava desplaçat, ja que treballava com a mestre d’obres, el mateix ofici que el meu avi patern. Per perfeccionar-se, l’avi havia estat uns anys al sud de França. Aquest avi no el vaig conèixer, ja que va morir d’accident de treball quan el meu pare només tenia quatre anys. La continuació d’aquesta història tràgica l’explicaré un altre dia.
Deia que volia néixer i em sembla que fins i tot vaig triar el lloc. Tres setmanes abans del naixement, els meus pares van anar a viure a Barcelona. El part, avançat, va presentar-se molt complicat fins al punt que el metge que va atendre la meva mare li va dir al meu pare: “Qui vol salvar, la mare o el fill?” El meu pare, que sempre parlava de mi com de “la nena” (aleshores no se sabia pas el sexe dels fills!), amb gran dolor de la seva ànima va dir al metge que salvés la meva mare. Si Déu volia, ja vindrien més fills.
El cordó umbilical, que m’envoltava el coll com un collaret de tres voltes, l’estrenyia a cada moviment. Em van treure a la llum amb fòrceps. El meu cos era de color morat, fosc com el d’una ofegada. Ofegada? No del tot, ja que amb l’alè del metge i del meu pare, ara l’un i ara l’altre bufant sobre la meva boca, vaig revenir.
Perquè tenia tant d’interès a néixer ho he anat descobrint al llarg de la meva vida tan plena de petites morts i ressurreccions. Llums i ombres m’han portat el seu missatge, o així ho he interpretat, ja que entenc que l’esperit de la vida, “la força poderosa que mou el sol i les estrelles”, com deia el Dant, m’empeny a realitzar una vida, tan mínima o tan gran com vulgueu, depèn de si la vida es mira amb un microscopi i es veu a través de petites cèl.lules, o es mira amb un telescopi d’aquells que ens acosten el cel.
Invitada a la vida com tots vosaltres, com tots vosaltres jo també vaig dir: Sí, vull, com una núvia. Venir a la vida em sembla un privilegi, una oportunitat per a realitzar una vida com em sembla que ha de ser: amb sentit, amb consciència. La vida que m’ha estat atorgada en aquest temps concret la realitzo com puc i sé, ja que he comès molts errors que, no obstant, han estat mestres de vida per despertar el meu cor confús. M’esforço a ser conscient del que faig, procuro estar atenta, obrir els ulls de la vida, tan expressiva!, en el temple que és el meu cos, la meva ànima, el meu esperit. On sóc no ho sé ben bé encara, com tampoc sé el camí, però hi vaig, hi confio.
(extret de La capsa verda)

Vida i escriptura

No hi ha mètode per escriure com no hi ha mètode per viure. Segons com, anem a les palpentes, segurs només de l'impuls que ens llança a la vida i a l'escriptura.

Un cop abocats al temps, vivim i escrivim amb consciència d'allò mortal i d'allò etern.

Vivim i escrivim aquest destí humà que té el rostre de l'Enigma i del Misteri.

Primera Comunió

Avui, 17 de maig de 2010, fa cinquanta-un anys que vaig fer la Primera Comunió (17 de maig de 1959). Ha passat molt de temps i a la meva ànima hi ha hagut molts moviments. Però allà, en aquell punt fix, el centre de la roda segons una imatge budista, aquest sagrament crístic roman càlid com el primer dia. Aquest memorial de Jesús em fa sentir que la vida és Eucaristia, on tot i tots estem connectats.

Sage-femme

En la paret de maons color de vi, el rètol apareixia amb reflexos de coure. Gravat amb lletra cal.ligràfica, sota el nom, hi havia una llegenda que anunciava l’ofici de la dona que habitava aquella casa de Villeneuve de Berg, a la contrada francesa d’Ardèche.
El francès té una paraula composta de dos mots per anomenar les dones que ajuden les parteres a portar fills al món: sage-femme. És a dir: dona sàvia, o el que és el mateix: dona que coneix els secrets de la vida i hi col.labora amb el seu treball.
Contemplant el rètol, vaig recordar que el nostre refranyer, ric i savi de temps i d’experiència, recull una dita que procedeix de la comarca del Bages: “La vella Setciències sap més que nou llevadores”.
La vella Setciències és una imatge de la vida. Res de més complet i més savi en aquest món que la vida mateixa, que es desplega i instrueix en els actes successius de viure, i el de néixer és el primer.

Naixements

La meva àvia paterna, tot i que porto el seu mateix nom, no va voler ser la meva padrina.

No volia que jo naixés. No hi ha motius lògics per aquest no-desig. La lògica no explica res que atenyi les profunditats de l’ànima, els seus abims. Jo no he volgut trobar mai cap lògica a aquest refús, tot i que el fet de saber-ho m’ha inquietat en més d’una ocasió sense que m’arribés a fer un gran mal, almenys no d’una manera conscient. Perquè de l’inconscient en sabem ben poca cosa.

Ara, avui dia, ¿serviria d’alguna cosa jutjar el fet que la iaia no em volia perquè no estimava el meu pare o no estimava la meva mare?

Davant la certesa d’un fet com aquest només hi ha dos camins: acceptar-ho o no, i jo ho he acceptat. No acceptar-ho no arregla res i suposa carregar amb aquest pes mort. Acceptar-ho tampoc no soluciona res, però allibera l’ànima d’un fardell ben feixuc.

Quan neix una criatura es remouen coses per dins encara que no se’n sigui prou conscient. Aquest moviment (el Dant deia que l’amor mou el sol i les estrelles) deu tenir alguna cosa a veure amb els equilibris còsmics. Neix una criatura i se li ha de fer un lloc. Una criatura acabada de néixer és un planeta nou que gravita en les constel.lacions familiars. Un planeta menut i del qual s’ha de tenir tanta cura! No obstant això, aquest planeta, tot i la seva petitesa, irradia en el seu bressol amb una llum molt potent. Tant que tothom s’acosta a aquesta llum imantats per la seva força, i se’n meravella.

Aquest darrer mes de març (mes en què compleixo anys), al meu voltant han nascut una plèiade de planetes nous: el Noah, l’Adriana, la Txell, fills i néts d’amics. I ja en plena constel.lació familiar, hem celebrat l’arribada de la Júlia, néta de l’Oriol, i a primers d’abril treurà el cap un altre seu nét, l’Aleix.

Quan una criatura arriba al món, el món ja no és el mateix, he escrit en més d’una ocasió. El naixement d’una criatura és un fet sagrat, diví, encara que sigui una mare humana qui la doni a llum. En aquest moment, en el moment de donar a llum una encarnació, totes les energies del món intervenen perquè tot i tots estem connectats en la dimensió còsmica.

(No puc deixar de dir que igualment la mort (la desencarnació) és un fet sagrat, tot i que ens sigui difícil considerar-la com una celebració, com un part cap a una altra dimensió de l’esperit, deixant sense recança les despulles que retornen a la terra per a fecundar-la de nou).

Guardo memòria viva, tot i els anys que han passat, del naixement dels meus fills. Mentre els donava a llum era conscient del meu paper de co-partícep d’aquest fet sagrat. Co-partícep, sí, perquè els nadons també són partíceps del procès del seu naixement:

“Quan [a la mare] una veu sagrada li arriba sorgida del silenci, i un parell d’ulls s’obren davant d’ella enmig de la solitud, ella sap amb alegria que ha executat la seva part en el gran cant de la creació”. Així ho testimonia Charles A. Eastman, un indi de la nació Sioux.

El fill és l’acompliment de l’amor, l’acompliment de la vida.

No l’únic acompliment, però, ja que la paternitat o la maternitat, tant com un fet biològic és un fet espiritual que germina i esclata en qualsevol aspecte de l’amor i de la vida.

(Article publicat al Diari de Vilanova, 9-4-2010. Afegitó: L'Aleix va néixer a les 21.50h. del vespre del 9-4-2010)