Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia. Mostrar tots els missatges

divendres, 2 de desembre del 2022

La llibertat de la poesia


Hi ha un dualisme evident entre el polític i el poeta, com ja va advertir Salvatore Quasimodo a El poeta, el polític i altres assaigs, que aquí va publicar Llibres de Sinera l’any 1968. Quasimodo havia escrit aquests assaigs entre el anys 1946 i 1954, encara que hi ha alguns escrits de l’any 1939. Anoto les dates perquè les tesis apuntades són totalment vigents.

Deia Quasimodo que «la poesia és una posició de l’esperit, un acte de fe o, millor dit, de confiança (per no generar equívocs) en aquelles coses que fa l’home i que no pot sotmetre [moralment] a cap sol·licitació externa». Se’n va tastar el pa, d’una poesia no lliure, durant els règims totalitaris que el poeta Quasimodo va conèixer bé. En aquests moments, però, de polítiques fantasma, no cal que estiguem sotmesos a un règim totalitari ‘visible’ per castrar l’expressió lliure de la poesia, ja sigui per causa de les convencions que aboquen a la comèdia i hipocresia social, ja sigui pel desig de situar-se en el que jo en dic el ‘corrent del mig’ (el corrent de moda, que procura èxit a desgrat de la vàlua del poeta). En ambdós casos no es tracta d’una posició de l’esperit, i menys d’un acte de fe en els altres, ans al contrari: es tracta de l’expressió de l’ego tan legítima com es vulgui. Però aquesta posició de la poesia arrelada en l’ego no és virtut de l’ésser espiritual, encara que cal dir de seguida, per no confondre’ns, que un ‘document’ d’una situació espiritual no sempre és poesia. Aquesta és la dificultat de la poesia, un dels llenguatges literaris més ‘durs’ perquè si bé en poesia tot es pot dir, no tot el que s’escriu és poesia.

Per més que el poeta vagi vestit com tothom, és a dir: que no faci el paper de poeta, que se’n disfressi, el poeta és un ésser trasbalsat per les contingències humanes: la guerra, l’amor, la mort, les malalties i el dolor insuportable de les injustícies. La política en general (sempre hi ha hagut polítics sensibles) contempla les devastacions humanes amb indiferència perquè el pal de paller on s’aguanta és el poder. D’aquí ve la secular desconfiança del poder davant d’un poeta, tot i que en les nostres societats el poder s’ha degradat prou com per no mirar-lo als ulls. La poesia autèntica és espiritualment revolucionària i per això passa pel camí estret.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 2 de desembre de 2022. A la fotografia, sortida de sol des de la finestra de casa)          

divendres, 4 de setembre del 2020

Pintura, poesia i sentit


El pintor Marc Chagall va escriure a La meva vida: «El meu pare tenia els ulls blaus, però les seves mans estaven plenes de durícies. Treballava, orava, callava. Com ell jo també callava. Què seria de mi? Hauria de romandre tota la vida assegut davant d’una paret o hauria, jo també, de carregar grans bocois? Observava les meves mans. Tenia les mans massa delicades... Hauria de trobar una professió especial, que no m’obligués a separar-me del cel i les estrelles i que em permetés trobar un sentit a la meva vida. Sí, exactament això buscava. A la meva pàtria, però, mai ningú havia pronunciat les paraules ‘art, artista’. Què és això d’artista?». Una incògnita.

La mateixa incògnita em va dur de jove a mirar-me les mans. Les mans que, un cop posats dempeus els neandertals, ens fan humans. Em mirava les mans en aquelles hores en què la febre no deixa fer res. Veia en les meves mans una possibilitat, més ben dit, dues possibilitats: dibuixar i escriure. Deien que tenia traça. Com Chagall, artista que admiro pel do de situar les seves històries pintades a mig aire, hauria pogut escriure: «Em dic Marc, tinc un esperit sensible i cap diner, però es diu que tinc talent». De la mesura del talent que tenia Marc Chagall en donen fe les seves obres esplèndides. Jo només em puc afirmar en l’esperit sensible i cap diner en aquells dies en què es desvetllaven les meves capacitats en el camp del dibuix i l’escriptura. Somiadora, tampoc jo no em volia allunyar del cel i les estrelles i de buscar un sentit a la meva vida: una forma d’amor a la vida que només jo podia construir.

«Quan observava el meu pare sota el llum, somiava amb cels i cossos celestes molt més enllà del nostre carrer. Tota la poesia de la vida es condensava en la tristesa i el silenci del meu pare». Chagall explorava el món de l’art a través de l’expressió d’aquells sentiments que ell percebia com pura poesia. Jo explorava en la tristesa i silenci de la meva mare un patir ocult que no sabia. Però el rostre del seu amor pacient em va mostrar com l’amor pot donar amor a la vida i destil·lar-lo en l’obra artística.

(article publicat a El 3 de vuit, 4 de setembre de 2020. A la foto, un racó de la meva taula de treball, imatge feta el juliol de 2020)

diumenge, 5 de juny del 2016

Amb Olga Xirinacs, ahir, a Forès


A la imatge, caçada al vol, Olga Xirinacs al costat del seu marit, Vicenç, a l'hora de dinar ahir, a Forès, parlant un moment amb Laura Borràs. Per part meva molt contenta d'haver compartit taula amb ella, i d'haver col.laborat a l'homenatge que se li va dedicar dins del programa del VII Forès Poesia i Música. A sota trobareu el text dedicat a la seva poesia i que vaig titular Olga Xirinacs, poeta ascensional:

Olga Xirinacs acaba de complir vuitanta anys, que celebrem amb alegria en aquesta capvuitada d’avui, a la població de Forès, que li dedica tota una jornada d’homenatge amb poesia i música.
     
Olga Xirinacs és una escriptora de cap a peus. La seva obra és tan sòlida com una piràmide d’Egipte. Els inicis d’aquesta trajectòria, fèrtil i perseverant com les estacions de l’any, amb fruits saborosos que alimenten la sensibilitat i la intel.ligència dels lectors, es van donar en el camp de la poesia, que mai no ha abandonat. La seva bibliografia en aquest àmbit de la literatura és abundosa. Està recollida a Óssa Major. Poesia completa (1977-2009), publicada per l’editorial Òmicron. Obra completa que des del 2009 no ha fet més que créixer, amb títols ben significatius.
     
La poesia és una mirada sobre el món, alhora que aquest món es viu, tan intensament, amb totes les seves contradiccions. La poesia, que dóna fe de l’expressable, també dóna fe de l’inexpressable, d’allò que m’agrada dir que té lloc entre els intersticis, en les escletxes més amagades. Pur misteri. I en aquest fer-se a consciència part d’aquest món misteriós que ens tant imanta com fa por, i lligant-s’hi amb cos i ànima amb sensibilitat afuada, la poeta Olga Xirinacs flueix.

La poesia d’Olga Xirinacs flueix en una bellesa que, com l’aigua, duu aparellades clarícies de llibertat. La seva és, doncs, una poesia amarada d’una pulsió que l’orienta vers allò bell. L’art és una necessitat. L’art, la cultura de la bellesa entesa també com excel.lència, ens fa més persones. La persona no acaba de ser-ho amb plenitud sense un mínim de llibertat de pensament.
     
L’obra creativa d’Olga Xirinacs no és ocell per a cap gàbia mundana. En una obra poètica tan vasta, complexa i plural com la d’Olga Xirinacs, costa de condensar-la en unes paraules que siguin entenedores per a la crítica i per al públic. La poesia d’Olga Xirinacs es nodreix d’una recerca moral i estètica que la menen a la bellesa i a la llibertat, repetim-ho. Una cosa i l’altra poden semblar un ideal, i ho són. Però en Olga Xirinacs són llei en la seva vida, són directriu en cada passa que fa. És per aquest motiu que he titulat aquest comentari en veu alta, Olga Xirinacs, poeta ascensional.
     
Hi ha una actitud vital en Olga Xirinacs que està estretament lligada a la seva obra creativa: l’impuls ascensional. Diuen estudiosos de respecte en el camp de l’antropologia i de l’imaginari creatiu, com Mircea Eliade i Gilbert Durand, que hi ha un tipus de persona que marcada per la lluita interna entre els dos pols de la realitat, com tothom, aquest tipus de persona, sense refusar la lluita, aspira a superar en un bé d’una altra categoria les dicotomies de les forces de la natura. Són persones que es fan força de la natura elles mateixes, podem concloure. Aquest tret, que no els estalvia ni dolor ni sofriment, els dóna energia per metabolitzar-lo i transformar-lo en obra d’art si en tenen talent. És el cas d’Olga Xirinacs.
     
A què em refereixo, però, quan dic bellesa i llibertat. La bellesa és una qualitat de coses i fenòmens, sí, però en la persona és un estat espiritual. De la mateixa manera, la llibertat no és només una manera d’estar al món sinó una manera de ser.
    
Olga Xirinacs és una gran alquimista de l’experiència i de la paraula que li dóna corporalitat en forma artística. Aviat és dit.
     
Així, una herbeta, un grill de mandarina, la flor de tarongina, un grapat de cireres, un núvol blanc o un paisatge en runes, en Olga Xirinacs prenen sempre categoria de símbol. Es tracta que quan s’escriu la paraula llum veiem i siguem en aquesta llum. La paraula i la cosa són el mateix, en aquesta comunió.
     
Amb aquests crèdits, doncs, seria fàcil situar l’obra poètica d’Olga Xirinacs en la casa dels simbolistes. Però ja ho hem dit. L’impuls vital d’Olga Xirinacs és ascensional, i feina rai, a seguir-la! La seva obra singular no es deixa encapsular fàcilment. No pas en cap definició a l’ús. A aquesta impossibilitat d’encaixonar la lírica d’Olga Xirinacs s’hi refereix el professor Pere Ballart en el seu magnífic estudi de l’obra poètica de Xirinacs publicat a La literatura d’Olga Xirinacs. Poesia, narrativa, dietaris (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2014). Recomano la lectura d’aquest treball.
     
En la meva condició de lectora de la poesia d’Olga Xirinacs em sento atreta per aquest seu instint per tornar ingràvides les coses més gràvides sense deixar de ser gràvides. Em sento atreta pel fluir d’una existència de les coses que sempre trasllueixen ànima, en Olga Xirinacs, i que em conviden a acompanyar-les en el corrent de la vida, ara seguint un puntet de llum, ara seguint un far, ara encaminant-se cap a un sol amb tot el seu esplendor!
     
Alguns simbolistes, de lectura atractiva, sens dubte, potser pecaven una mica d’intel.lectuals. En canvi, l’actitud vital i creativa d’Olga Xirinacs és artística. L’artista és, o hauria de ser, un mitjancer entre el que de forma metafòrica en diem el cel i la terra de l’existència. El savi Henry Corbin, que va estudiar amb profunditat la mística sufí, ho va formular amb aquestes paraules: espiritualitzar la matèria i donar cos a l’esperit.
     
Olga Xirinacs dóna cos a les coses de l’esperit i espiritualitza la matèria des de la fermesa d’un caràcter treballat amb pic i pala, amb exigència, al costat d’una imaginació creativa formidable, capaç de donar forma a una constel.lació literària que uneix, amb saviesa, vers i vida, natura i cultura.
     
L’obra d’aquesta poeta d’impuls ascensional amanyaga el lector amb la seva habilitat per trobar la paraula adequada, per escandir els versos amb mestria; però també invita el lector als treballs de mirar més enllà de l’horitzó, a aixecar una mica els peus del fang, a respirar amb l’alè del món. I tot això combregant amb la fosca matèria i els límits que imposa aquesta matèria. I és que Olga Xirinacs és així: tota sentits, tota cor i tota ales. El seu art, la seva poesia, també.

Teresa Costa-Gramunt
Forès a Olga Xirinacs, 4 de juny de 2016


divendres, 1 de maig del 2015

Una visió de la poesia


Amb motiu de l’Homenatge a la poesia: IV Lectura compartida i encadenada de poemes de Manuel de Cabanyes i d’altres autors, vaig fer una petita reflexió sobre la poesia. Diu el filòsof i antropòleg Hugo Mujica que la gent del nostre món cultural, és a dir: el món occidental, tendim a privilegiar la comprensió per damunt de la sensació; que ens sentim més atrets pel significat que no pas pel sentit; que ens imanta allò captat per damunt d’allò que esdevé, és a dir: el moment present, l’experiència; i acaba dient que ens enamora més la paraula que no pas la veu.

¿Què ens vol dir, Mujica? En el context del nostre món materialista i cientifista fins a extrems patològics, potser el que vol suggerir és que hi va haver un temps, el romàntic, amb un moviment estètic i cultural que sense perdre peu en la realitat externa va donar importància a la vida interior; un moviment que va tenir una presència molt curta en el temps comparada amb la sèrie de moviments en els quals s’ha privilegiat, en efecte, la comprensió per damunt de la sensació, l’atracció del significat més que el significant o sentit íntim i últim de les coses, i en el qual enamora més la paraula, és a dir, allò extern, que no pas la veu, allò intern.

Ah, la veu, el moll de l’os de la poesia! Perquè la veu és l’ànima de la paraula; igualment l’experiència, o conjunt de sensacions espirituals, és el que dóna sentit a les nostres vides més enllà dels esdeveniments anecdòtics. Vet aquí el que potser ens vol fer veure Mujica, un filòsof que, pel que he llegit d’ell, escriu com un poeta.

Filosofia i poesia són compatibles, però un poema ha d’estar il.luminat per la veu poètica, és a dir, per la veu que procedeix del nostre ésser intern. Al respecte, mireu què afirma també, i sense embuts, la filòsofa Chantal Maillard: La poesia proporciona respostes que ni la filosofia no pot donar-nos. És clar. Per això ella, que com a filòsofa sap de què parla, escriu poesia quan sent la necessitat d’expressar les ferides internes que la vida proporciona, o quan vol expressar el sentiment de desempar que tenim els humans des del moment en què vam caure a la vida com una poma de l’arbre, i no sabem el sentit de la caiguda i el busquem a les palpentes. La poesia, doncs, tant o més que la filosofia, vindria a ser com el fil d’Ariadna que porta al centre del coneixement nuclear de l’existència humana, a les seves arrels.     

Ara prenguem un filòsof de casa nostra, Eugeni d’Ors, el qual deia que com que ens espanta tant el misteri de la vida, la seva nuesa esplendorosa, llavors, per comptes de viure-la en plenitud ens dediquem a pensar-la amb més visió científica que no pas poètica. Els filòsofs es posen bastant d’acord sobre el fet poètic com a camí del coneixement de la realitat última. Vista així, la poesia és una art  revolucionària i molt gosada des del moment en què s’atreveix a mostrar el misteri de la vida en totes les seves formes, i de manera tan essencial i tal radical, sense concessions.
    
¿És l’espant pel misteri de la vida el que ens llança a la poesia, com deia Eugeni d’Ors? ¿O el que ens llança a escriure poesia és el dolor per les ferides obertes que tots tenim? Cada poeta troba la seva pròpia motivació, per escriure, sabent com sabem, com diu Chantal Maillard, que quan una ferida pot expressar-se és que encara té remei. Així, doncs, ¿aquest tipus de poesia actua com a guarició? Molt sovint. Diguem, però, que el poeta, com el filòsof, no pretén desnuar el fil entortolligat de la vida; però sí que a través de l’escriptura mostra camins que porten al centre de la comprensió de l’existència, aparentment tan muda, i fins allà on als humans ens és possible arribar. Com el miner, el poeta s’endinsa en les profunditats de l’experiència humana per extreure’n, si en sap prou, els metalls nobles.

(article publicat al Diari de Vilanova, 30 d’abril de 2015. A la imatge, una rosa amagada que podria ser figura de la veu interna de la poesia... Vaig fer la fotografia el mateix dia de Sant Jordi, al jardí de casa)


dimecres, 2 d’abril del 2014

Ensenya'm

No sé si en sabré dir res
d’unes aigües per les quals no he navegat.
No sé si en sabré dir res
d’una música de la qual no en conec el so.
No sé si en sabré dir res
d’un instant de llum
de la qual encara no m’han arribat les clarícies.

En el fil musical sona Bach;
encomana una sensació d’aurora, d’inici,
de descobriment.
Davant per davant,
assegudes en una taula
on el sol d’octubre dibuixa tants enigmes,
ensenya’m, Àgatha,
la cançó d’una font desconeguda
que brilla com una llàgrima oculta
en el teu cel interior.

Aquest és el poema que llegiré avui, al Casal del Metge, on es presentarà el llibre Autisme. Trenquem el silenci amb la poesia (Viena edicions). Hi hem col.laborat 150 poetes. Els drets d'autor es destinaran a entitats de Catalunya i les Illes Balears que donen servei a les persones amb autisme i les seves famílies. La idea ha sorgit del Projecte Àgatha, un grup d'escriptors decidits a treballar per sensibilitzar la societat sobre l'autisme. www.facebook.com/projecte.agatha

divendres, 5 d’octubre del 2012

La poesia, entre el temps i el no-temps

La poesia, un acte creatiu en el present, és, no obstant això, ahistòrica.
Immersa en el temps proclama també el no-temps; o allò que hi ha d'etern almenys fins on arriba la consciència que en podem tenir.
(a la imatge, una antiga vil.la toscana posada al dia)

dimarts, 1 de novembre del 2011

Forma i contingut

La poesia és un bon exemple de com la forma no es pot considerar independent del contingut. La rima, la mètrica, el ritme, la cadència, la musicalitat expressen quelcom que seria impossible d’expressar sense aquests ingredients que no són, doncs, un ornament, sinó part imprescindible del poema.

divendres, 7 d’octubre del 2011

Poesia i gratuïtat

Els nostres caps allotgen una capsa privilegiada respecte d'altres formes de la naturalesa, una capsa plena de complexitats, que és el cervell. El cervell –i quan més evolucionat, més- funciona més enllà de la supervivència. Tant és així que de 10.000 anys d’història enrere, i molt més enllà fins arribar als neandertals, també s’ocupa de coses aparentment inútils. L’art i la poesia, per exemple, que una ment utilitària diria que no donen de menjar. I és absolutament cert. Però, com deia Raimon Panikkar, “la poesia és pura gratuïtat”, i del do de la gratuïtat en tenim necessitat perquè la nostra ànima no mori d’inanició.  

dimecres, 24 d’agost del 2011

Poesia

En la poesia es donen correspondències, es van construint ponts entre les paraules concretes i el seu significat simbòlic, sempre més d’un, ja que la comprensió final del text correspon al lector, cada lector.

dimarts, 7 de setembre del 2010

Invitació al pensament

A través de la paraula poètica es poden veure formes, colors, dimensions, així com es pot escoltar el seu ritme intern que ens transporta al món intens i subtil de la música; però, sobretot, a la través de la paraula poètica es capta un sentit més profund de la realitat. És per aquesta raó que crec que la poesia és una crida, una invitació al pensament.

dilluns, 6 de setembre del 2010

Naturalesa, poesia, Verb

En la Naturalesa trobem la conjunció de la tríade: poesia, ciència, bellesa.
La poesia és el Verb, i el Verb és a la vegada: música, color, forma, perfum.