Vénen temps difícils,
en el món llunyà i proper, com també vénen temps engrescadors, així, tot
barrejat, com en la vida. De fet hi som immersos de ple. Per aquest motiu, i per
poc que s’hi pensi, no podem ser tebis, no podem fer la viu-viu sense
sentir-nos en fals.
Una de les conseqüències nefastes de la
crisi econòmica que no s’ha acabat ni de lluny, però sobretot crisi de valors,
és la crisi de la premsa escrita. La pell ens fa mal, en aquest sentit, a tots
i totes els que d’una manera o altra hi estem implicats. Hi ha gent que fa un
esforç per escriure enmig del soroll ambient i pensar sense apriorismes i amb
criteri, lluny dels llocs comuns. I escriuen editorials, entrevistes, articles
d’opinió, textos que fan pensar perquè són més necessaris que mai enmig de
tanta immediatesa i banalitat. Són conscients que cal un canemàs de pensament
que deixi molles en el camí.
Calen veus que a més d’informar es facin
preguntes, que assagin respostes amb les portes obertes a la discussió. Per
això també calen llibres d’assaig, pedres en l’edifici del progrés de la humanitat.
S’escriu assaig, però se’n publica poc perquè és un gènere que, com la poesia,
no ven. Ja se sap que la comercialitat és el valor estrella d’una cultura que
cada dia és va fent més estreta quant a articulisme de fons, periodisme de
fons, divulgació cultural de nivell, pensament de fons. Ens cal el relat dels
moments passats per reflexionar i aprendre dels errors. Ens cal la discussió
tan ponderada com crítica del moment present. I ens cal un pensament que obri finestres
al futur, un pensament visionari, però sense somiar truites, fill de la
imaginació creativa. És urgent alimentar la cultura com a eina per assolir la
qualitat humana. És urgent alimentar el pensament que ens ha de permetre fer la
revolució de la ment, base indispensable per a totes les revolucions
pacífiques, les que fan bé a tothom.
(article publicat al Diari de Vilanova, 27 de gener de 2017)