Postal d'estiu (5) Marina Tsvietàieva, o l'escriptura-resposta

A Indicios terrestres (Versal, 1992), escriu Selma Ancira, traductora de Marina Tsvietàieva (Moscou, 1892 – Yelabuga, 1941): En un estil poc complaent envers els lectors acostumats a la prosa fácil, entre 1917 i 1919 Marina Tsvietàieva va escriure uns diaris que més tard donarien títol i forma a un llibre mai no publicat en vida de la poeta.

Aquest llibre mostra de forma descarnada la miserable vida de la gent en els primers temps del país dels soviets, que ella va patir en pròpia pell. L’escriptora va ser desposseïda de tot el que tenia, la revolució la va deixar vestida amb parracs, la va convertir en una fregona, escriu Selma Ancira al seu pròleg (cal recordar que la filla petita de la poeta va morir de gana). Menjar, treballar fins a l’esgotament, sobreviure, era un ofici en la ciutat de Moscou d’aleshores. I davant la realitat que li va tocar viure –els diaris en donen fe-, Tsvietàieva va fer poesia. L’escriptura com a resposta positiva a l’aniquilació del pensament.

Tal com l’any 1923 Tsvietàieva va plantejar el llibre Indicios terrestres (una reelaboració a partir dels seus diaris) va ser refusat per l’editor d’Helicon, l’alemany Abraham Vishniak, editor d’escriptors russos exiliats com ella. El motiu? Deia que es tractava d’un llibre apolític. Certament Marina Tsvietàieva no parlava directament de política. Però, com a bona escriptora, va transcriure amb unes imatges que corglacen les sensacions que durant la guerra civil i la revolució van provocar en la gent que van patir fam, pillatge, desempar… i la sentència de mort que pesava sobre la cultura. No parlava directament de política, no, però parlava dels efectes devastadors de la política sobre la vida del poble i sobre la cultura amenaçada en la seva llibertat d’expressió.

Amb l’estòmac buit i morta de cansament, Tsvietàieva trobava temps per escriure unes proses que eren com radiografies de la realitat ambient, així com pensaments en veu alta: El destí viu interroga, l’obra d’art respon. I, tot reflexionant, s’adreça als escriptors en la seva condició d’artistes, de creadors: Si tu has nascut en el món per donar respostes, no et paralitzis en una existència feliç [cal entendre beneita]: no és així com han creat, ni és això el que han volgut a l’hora de crear, Goethe, Leonardo, Dante. Es pot estar enfonsat, però un s’ha d’aixecar, resuscitar.

Li era necessari, a l’escriptora, resuscitar espiritualment per respondre amb la paraula davant de fets traumàtics com els que va patir: Una filla a la qual li han matat el pare és òrfena. Una esposa a la qual li han matat el marit és viuda. Però, i una mare a la qual li han matat la filla? No hi ha nom per aquest dolor que sempre va perseguir a la poeta.

Sóc una font inesgotable d’heretgies, afirma Marina Tsvietàieva. Quan a la gent, apilonant-la, li fan perdre el seu rostre, primer esdevé ramat, després, canilla de gossos. El que escriu és tan poc complaent amb l’estatu quo, i el que pensa tan lluny del políticament correcte del seu temps (i del nostre). Estimava el sublim i tenia esperit, i a més, lliure, qualitat abominable, en general, tant aleshores com avui dia. S’ha d’escriure només aquells llibres per l’absència dels quals es pateix. En una paraula: els propis llibres de capçalera. Sí: aquells llibres que són el llibre que un, una, vol escriure no pas per ser com Goethe o com Dante, sinó perquè s’experimenta l’aspiració, legítima, de superar els propis límits. Així és com avança la cultura humana i així és com els llibres resten vius, com resten vives les obres de Marina Tsvietàieva, que ha passat per suïcidada, però que ja s’ha començat a dir que van obligar a suïcidar-se quan va tornar a l’URSS. Un acte de terror contra la seva intel.ligència i contra la cultura en general.

(article publicat al Diari de Vilanova, 8 d’agost de 2014. La publicació d’aquest text coincideix amb l’entrada número 1000 d’aquest blog!)          

 

Rosa

Quan tenia l’oportunitat de viatjar a Londres perquè la meva filla Cristina hi va viure cinc anys, em sorprenia l’afecció que dones i homes anglesos tenen pel color rosa. Aquí la progressia ha practicament desterrat de l’armari el color rosa, no fos cas que algú pensi que som tous o carrinclons… Doncs val la pena tenir coneixement que la vibració que emana del color rosa és la de l’Amor al cent per cent! El color rosa, un color càlid, significa la mare, la comprensió, la protecció, l’amabilitat personificada. Ho afirmen els qui han estudiat a fons el significat i el valor dels colors seguint els ensenyaments de la teoria dels colors elaborada per Goethe i Steiner, com Marta Povo.

I si ens anem posant peces de color rosa de manera visible o invisible... A veure si cridem l’Amor! Ho diu la dita: Rosa que l’amor s’hi posa. A mi em sembla que no fa tou, l’Amor, sinó més persona.

Norbert Bilbeny i la pintura filosòfica

Norbert Bilbeny és un pintor filosòfic. En el nostre panorama cultural i artístic hi ha escriptors que pinten i pintors que escriuen. És més rar que hi hagi filòsofs que elaborin una obra pictòrica de relleu, com és el cas d’aquest catedràtic d’ètica de la Universitat de Barcelona i autor d’una obra filosòfica que es desplega en nombroses publicacions.
La pintura en el seu sentit tradicional ja fa temps que ha deixat de ser un reflex de la realitat visible per convertir-se en expressió de realitats immaterials fins arribar a la pintura abstracta de Klee o de Rotko, per exemple. És en aquest context que pintures com les de Norbert Bilbeny prenen el seu sentit, que, com he dit a l’inici, és filosòfic.
Però, com s’expressa, la filosofia, en un quadre? Per començar-nos a aclarir, cosa pròpia de la filosofia, ciència que Bilbeny converteix també en art, hauríem de parlar de filosofies, ja que la filosofia, com un gran arbre, té moltes branques. Una d’aquestes branques és el neoplatonisme. Al meu entendre, és des de la perspectiva neoplatònica que s’han de contemplar els quadres de Norbert Bilbeny, a primer cop d’ull obres de geometries acolorides i sovint amb perspectives impossibles que en algun moment recorden les d’Escher.
Aturem-nos en el color de les pintures de Bilbeny i la seva combinació a través de contrastos i harmonies en el llenç. De seguida ens ve al cap la Història de la teoria dels colors, de Goethe, que des del punt de vista filosòfic era un neoplatònic. Les teories neoplatòniques van permetre al gran escriptor alemany descobrir la unitat de l’existència expressada en la diversitat. Així va lligar poesia, ciència i rosacrucisme, escola de formació humana que proporciona el coneixement del que més tard Aldous Huxley anomenaria filosofia perenne: filosofia de la metafísica que en Goethe es va traduir en la seva famosa frase: Allò vertader és idèntic a allò diví.
En els seus estudis, Goethe va arribar a la conclusió que la manera de descobrir els secrets de la naturalesa era a través de la visió intel.lectual i no pas a través de les màquines, ja que, segons ell, la naturalesa emmudeix amb el turment. La teoria dels colors de Goethe és un exemple de la seva opinió filosòfica sobre la realitat. Segons aquesta opinió, el color, tant com una realitat física produïda per la llum, és un símbol d’allò que esdevé en l’ànima. Els símbols del que esdevé en l’ànima són formes veritables, per la qual cosa també els colors són expressions veritables, idees en un sentit platònic. Així, els colors intensifiquen, dilueixen, harmonitzen o es contraposen a altres idees, tot creant una amalgama de polaritats. ¿No és aquesta amalgama de polaritats, d’idees en diàleg, allò que es pot contemplar també en les pintures de Norbert Bilbeny?
Segons Goethe, els colors s’agrupen en els colors positius o actius, que causen animació i llancen a l’acció, i en els colors negatius o passius, que procuren humors més flotants i emotius. Actius són el groc, el taronja i el roig vermellós; passius són el blau, el blau vermellós i el malva. És evident la varietat de combinacions que es poden fer per descriure realitats interiors i idees que poden ser expressades a través de colors i en formes tan abstractes, tan pures, com les de la geometria.
En un primer pla, els colors existeixen com un fet físic; en un segon pla es pot distingir la diferència entre el groc, el blau i el verd; i en un tercer pla ja es pot comprendre que el verd és la suma del blau i el groc. Si mirem els colors com mers fenomens, som en el pla òptic, material, primari; quan pensem en els colors i sentim els seus efectes ens trobem en un pla secundari, metafísic, subjectiu, reflexiu, és a dir: filosòfic.
És des de la suma dels dos plans: l’òptic, que comprèn color, geometria i perspectiva, i el metafísic, que comprèn dinamisme, emoció i reflexió, que convido a llegir l’obra pictòrica de Norbert Bilbeny. Una obra que, des del meu punt de vista, expressa a través d’un neoplatonisme plàstic la unitat en la polaritat i l’equilibri entre la física i la metafísica.
(en la imatge: Policromia XV, de Norbert Bilbeny)

Fama no, gràcies

No he desitjat mai la fama. No m’atrau la fama ni bona ni mala perquè no respon a una construcció personal sinó que te l’atorguen els altres. La fama no és una cosa que un pugui decidir, i això és el que a mi m’empeny: decidir sobre la meva vida en el possible. Acceptant la fama –aquesta escuma o bombolla d’aire, aquesta corona d’oripells, aquests coturns dels quals el més fàcil és caure- dónes poder a uns altres sobre la teva vida. I en funció de la fama que t’han creat a vegades se t’empeny a viure vides que no voldries. Penso en Elvis Presley i en Marilyn Monroe, exemples una mica antics i allunyats dels nostres horitzons, però vius en la memòria col.lectiva pel seu drama personal.

Curiosament, encara que corris el perill que et robin la vida a causa de vés a saber quins interessos mercantils o de poder d’altri, l’anhel de fama no para de crèixer als nostres dies encara que sigui una fama volàtil, per un dia. Sobren exemples de delit de fama en el món de l’espectacle i de la televisió. Som a l’apoteosi de la imatge, som al regne de l’aparença i de la representació banal.

Quan les arts plàstiques s’expressaven de manera figurativa, s’acostumava a representar la fama en forma femenina i amb unes ales que procuraven la ràpida difusió dels rumors i amb una trompeta que pregonava tant allò vertader com allò fals, sense que es pogués distingir una cosa de l’altra. Ovidi descrivia la fama (la Pheme grega) com la personificació dels rumors incontrolats i com la missatgera de la veritat i la mentida tan barrejades que no hi havia qui s’hi aclarís. Virgili descrivia la fama com un ésser d’horribles boques i llengües que parlotejaven sense parar.

El contrapunt d’aquesta figura estrafeta sobre la qual ens prevenien aquests savis antics, sens dubte deu ser la discreció de les boques i la moderació de les llengües desfermades. Sabem per experiència que el poder de la paraula és incommensurable i quan no es pot discernir la veritat de la mentida pot ser destructor.

Davant la destrucció moral que provoquen les paraules falses, maledicents, buides i sense ètica, m’estimo més treballar amb la discreció i l’anonimat amb què treballaven els monjos medievals als seus escriptoris. Aquests no servien a cap tipus de fama mundana ni, per suposat, a ells mateixos, que es consideraven, i amb seny, éssers mortals, efímers. Aquests monjos servien al Coneixement, com aquell Foci, patriarca de l’església ortodoxa, que va escriure una de les obres més importants i més cabaloses de l’imperi bizantí. Trec el patriarca Foci a col.lació perquè sempre m’ha cridat l’atenció la representació de la seva figura asseguda escrivint concentrada i amb una llengua de foc damunt del cap, imatge de l’Esperit Sant o de la inspiració. Foci sabia, com sabien Goethe i Rilke, que l’únic mèrit que un té és la voluntat de posar a disposició del Coneixement els talents que en la vida present ens són atorgats. La resta és gràcia.

(publicat a El 3 de vuit, 1 d'abril de 2011. A la imatge, la Pheme grega)

Jardins de roses

He vist roses, al jardí del Petrarca. Roses d’octubre. M’evoquen les roses de vermell encès del seu jardí a Arezzo, on va morir. En la contemplació, la memòria enllaça amb les roses del jardí de la casa d’estiu de Goethe, a Weimar. Sí, hi havia roses d’estiu, modestes enmig de l’exhuberància del verd! Les roses vénen dels morts, deia Rilke. Quan arribem a casa, el jardí és florit de roses. Els poetes transfigurats.
(extret de Sojorn a la Font de la Vallclosa)

Alquímia

Un bon mètode per deslliurar-se dels fantasmes és convertir-los en una obra, afirmava Goethe. Sense tenir coneixement del consell de Goethe, per intuïció, en un moment donat (gairebé trenta anys després!) vaig escriure La crisàlide. Abans m’havia estat impossible. Més d’una pàgina va ser escrita a llàgrima viva, però així és com vaig anar-me allunyant a poc a poc del pes feixuc d’una experiència de mort. Fora de mi, la ‘mort’ va convertir-se en vida, o en el que és el mateix: en una obra. El ‘mal’ va ser transformat. No és aquesta, la vella fòrmula dels alquimistes?
(extret de Notícies de Weimar)

Confessions

“Totes les meves obres són fragments d’una confessió general”, escriu Goethe.
Agustí d’Hipona ens va posar en antecedents en les seves Confessions:
“Qué vull dir-vos? Vull dir-vos –i no us en rieu de mi- que no sé d’on he vingut a aquesta vida mortal, o, si voleu, a aquesta mort vital.”
L’escriptura de Goethe i de sant Agustí és la crònica de la seva particular recerca del sentit últim i primer de l’existència.
(extret de Notícies de Weimar)

Tsvietàieva, Pasternak i Weimar

En un moment donat de la correspondència entre Borís Pasternak i Marina Tsvietàieva, la poeta, amb l’entusiasme i la confiança en els amics que la caracteritzava, va acceptar de cor la idea-proposta de Pasternak: la idea romàntica i quimèrica de trobar-se a la ciutat alemanya de Weimar un dia de maig de 1925, a l’ombra de Goethe, que tots dos admiraven i del qual volien traduir el Faust:
I ara, parlem de Weimar: Pasternak, no faci bromes!, ja que viuré d’això almenys dos anys seguits. I si morís en aquests dos anys tan llargs (que no moriré), el viatge a Weimar serà el meu penúltim pensament.
(extret de Notícies de Weimar)

Veritat, bellesa, intempèrie

Per a Goethe, veritat i bellesa són com dues línies que convergeixen en el mateix horitzó espiritual. Cal dir, amb les paraules de Marià Corbí, un pensador del nostre temps, que la certesa que genera la veritat no es recolza en la protecció que proporciona ni en el delimitat dels seus encontorns sinó, tot el contrari, en la seva pura i inevitable intempèrie.
La veritat de la vida és intempèrie, per això és una torxa terrible –diu Goethe-. Tots provem d’acostumar-nos-hi, però parpellejant i amb una gran por de cremar-nos.

La veritat no té una casa sòlida, és intempèrie, fronteres indefinibles, torxa terrible. Però per la seva mateixa naturalesa, la veritat té poder per filtrar-se i fugir dels murs i de les flames: és la pura llibertat de cor i de pensament, guies en la vida i en l’obra de Goethe.

El Poeta no mor

Goethe no va morir al seu llit sinó a la cadira de braços. La seva mà era dins la mà de la seva jove, vídua des de 1830 de l’únic fill que li quedava dels que va tenir amb Cristiana Vulpius. Per no voler mostrar el dolor d’aquesta pèrdua va sofrir una hemorràgia.
Aquell matí del 22 de març de 1832 –“Ja és primavera”- va dir en un moment donat- encara s’havia volgut aixecar diverses vegades amb l’ànim de treballar al seu escriptori, però els anys i la malaltia, una congestió pulmonar, el guanyaven cada vegada i quedava com adormit. Així el va anar a trobar la Mort, que va vèncer el seu cos mortal, però no al Poeta.
(extret de Notícies de Weimar)

La cambra del poeta

Al costat mateix de l’estudi, on Goethe treballava els últims temps dictant els seus escrits al seu secretari, el jove Eckermann, hi ha la cambra on va morir el 22 de març de 1832. És una habitació petita amb un llit de fusta senzilla, una butaca gastada i una tauleta de nit. Enfront del llit i la butaca s’obre una finestra no gaire gran. El déu major de Weimar, tal com li deien ja els seus contemporanis, va dir poc abans d’aquell migdia de primavera: “Que entri llum, llum… més llum”. Tal com ell volia que fos tot el que va escriure: símbol, aquestes últimes paraules l’adquireixen de ple dret. La llum, imatge del coneixement, va ser l’objectiu de la seva vida.
(extret de Notícies de Weimar)

Ginkgo biloba

“No sents en les meves cançons que jo un i doble sóc?”, escriu J.W. Goethe al seu poema Ginkgo biloba. En aquest poema, les fulles del ginkgo són símbol de la naturalesa humana. Perquè, més enllà de la fisiologia, no habita en nosaltres el femení i el masculí, Eros i Thànatos, l’humà i el diví? Un i doble som, com l'androgin.
(extret de Notícies de Weimar)

Viatgers literaris

De viatgers n’hi ha tants com viatges. Però entre aquesta fauna que es deleix per descobrir i explorar geografies, ja siguin físiques ja siguin mentals, hi ha els viatgers literaris. I qui són, aquests?, es preguntarà l’amable lector/a. Qui escriu aquestes ratlles se’n considera, encara que no hagi estat fins ara que adopti aquest cognom a la seva dèria viatgera.
La causa d’aquesta reflexió i adopció de nom ve perquè estic llegint Desviació a Santiago (Bromera), de Cees Nooteboom (per a quan el premi Nobel de Literatura a aquest gran escriptoràs?). En un moment determinat de les seves esplèndides glosses de viatge, escrites en el transcurs de diversos viatges i diversos anys (1981-1992), Cees Nooteboom es qualifica a ell mateix com un viatger literari. I encara va més enllà, anomenant-se viatger foll, que de seguida porta a pensar en les aventures filosòficotemporals del Quixot (a qui dedica unes pàgines esplèndides) o en el nostre foll més estimat: Ramon Llull, un viatger de cos i ànima.
Els viatgers literaris i folls anem per lliure. Molts escriptors/es som d’aquesta casta: ocells lliurepensadors que no hi ha xarxa que els atrapi. Ara bé: també els ocells tenen la seva filiació, i a mi la de viatger literari ja m’escau, m’encaixa com un vestit fet a mida. En tots els llibres que he escrit sempre hi ha referències de viatges, alguns fins i tot fan d’un viatge determinat el motiu principal de versos i glosses, lligant com una parella ben avinguda viatge i literatura.
I per mostra, un botó. Sabeu on seré, quan llegiu aquest escrit? Doncs seré a Weimar, la pàtria de Goethe, seguint les petges d’aquest escriptor que en un moment de la seva formació va fer el seu viatge a Itàlia i del qual en va deixar una crònica escrita que encara és un model de literatura de viatges.
El viatge a Weimar, on Goethe va viure tants anys (i hi va morir, tot dient les famoses paraules: “Llum, més llum”), ha estat curosament preparat. Això vol dir que ja estem fent el viatge abans del viatge real, estem immersos en la relectura de la seva biografia (conèixer la vida d’un autor facilita força la comprensió i abast de la seva obra) i d’alguns dels seus llibres més significatius, com ara Faust, les seves memòries de juventut a Poesia i veritat, o aquell altre sobre les qualitats, simbolismes i, encara, repercusions psicològiques dels colors. Un llibre de capçalera de tants artistes plàstics.
La pelegrinació a Weimar forma part d’un itinerari vital llargament esperat. Hem pogut fer marrades abans d’arribar-hi, desviacions a Weimar, podríem dir, com Cees Nooteboom abans d’arribar a Santiago. Goethe ens espera a casa seva. Però no només ell, sinó també tots aquells que com nosaltres hi fan o hi han fet estada en el passat: una comunitat de viatgers literaris folls per la literatura, una forma de viatjar i de viure.

(Aquest text serà publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès. I és que qui escriu aquest blog ja fa la maleta: serà uns dies de vacances. A la tornada, notícies de Weimar!)

Llum, més llum

Goethe, en el seu llit de mort, en els últims instants va demanar d’obrir les finestres perquè hi entrés la llum: “Llum, més llum”, deia. Volia ser banyat en la llum, transportat en la llum. Durant tota la vida (la seva vida conscient) havia demanat que la llum (la Saviesa cantada pel salmista) il.luminés els seus treballs.

Llum, més llum. Per discernir necessitem llum. Exercim la llum.