Ana María Matute, in memoriam

El 6 de juliol de 1996, vaig publicar al setmanari L’Eco de Sitges, l'article: Acadèmica Ana María Matute. Aleshores feia poc que havia estat nomenada acadèmica. Vaig incloure aquest text al llibre Flor a l’ombra. Reflexions sobre el femení (Cossetània Edicions, 2006). El reprodueixo ara aquí, in memoriam.

Des del 27 de juny de 1996, l’única dona de l’Acadèmia Espanyola (per ara) és la novel.lista nascuda a Barcelona l’any 1926, Ana María Matute. I havent-la llegit i rellegit “és impossible no estimar-la”, com afirma José Agustín Goytisolo. Amb aquest mateix sentiment afectuós, recordo la intensitat atmosfèrica viscuda la tarda en què se li va fer un homenatge a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona el novembre passat (1995). L’escriptora, sempre tímida, es va passar una mà pels seus cabells blancs quan se li va demanar de prendre la paraula...

I va dir Ana María Matute: “No sé parlar”. I per aquesta raó escriu. Després, amb veu emocionada, va contar-nos (com qui explica un conte) l’episodi d’un dia que, castigada al quarto fosc, en partir un terròs de sucre que duia dins una butxaca del vestit, enmig d’aquella foscúria va brillar una guspira blava, un raig de llum... El fet, que esdevindria significatiu, la va fer rumiar. Emparada encara per aquell moment epifànic, Ana María Matute diu que pot veure llum en la foscor i que aquesta és la imatge del que és la seva escriptura.

La narrativa de la nova acadèmica té un rerefons poètic, tot i que ha confessat que mai no ha escrit un sol vers. Ella diu que “s’expressa des d’un llenguatge on la infància (la innocència) sempre hi és present”. Un llenguatge que brolla després de preguntar-se “¿Qui ha inventat la meva vida?” “¿Qui sóc jo”? Afirma que va començar a escriure per inventar (¿reformular?) la seva vida en el paper. La veritable vida, la vida assumida, la vida conscient, com també afirmava Gérard de Nerval. Entre les seves novel.les, el seu llibre més autobiogràfic és El río.

En la transcripció d’una conversa gravada, Goytisolo li pregunta per l’amor. “No crec en la gent que no estima. Qui no sap estimar no existeix...” Tota la literatura matutiana participa del sentiment amorós sempre tan sensitiu com transcendent, com va afirmar en el transcurs del simposi del novembre passat a la UB, Oriol Pi de Cabanyes. Ana María Matute posseeix una intel.ligència afectuosa que marca els seus escrits tot atorgant-los una dimensió simbòlica. Inventar la vida sobre el paper és crear una nova vida. I no hi ha creació sense un acte d’amor.

Ana María Matute diu que no pensa escriure la seva autobiografia. “No crec que tingui cap interès. Allò que considero interessant són els meus llibres...” Kjell A. Johansson, periodista suec, crític i amic d’Ana María Matute, ho va dir amb unes altres paraules la tarda de l’homenatge: “Només vull fer una recomanació al lector: que vagi directament als llibres! Ells, els llibres, els ho diran tot. El llenguatge d’Ana María Matute és tens, intens, bell, vibrant, fulgurant, candent, concentrat en els adjectius que fa servir...”

En el mateix simposi, Esther Tusquets va relatar que “aquells anys en què anàvem a visitar-la a Sitges són del tot irrecuperables i que només li resta afegir-los al saldo positiu del balanç de la seva vida”. L’homenatge amical i acadèmic està molt bé. Però encara es podria anar més lluny. Tan lluny com ho va expressar Johansson: ¿Per a quan el Nobel per a l’acadèmica Ana María Matute?

Censura

Viatgem a Madrid per consultar uns expedients de censura que són a l’Archivo General de la Administración. L’Archivo està a Alcalà de Henares (per cert, aquests dies en festes). L’edifici modern de maó vista, una enormitat quadrada i barrada, apareix imponent sota un sol que crema les pedres.
Passem controls diversos que evoquen les pàgines de Kafka. Finalment, amb una tarjeta que ens identifica com a investigadors, entrem a la sala de consulta, que és gran, lluminosa i refrigerada, silenciosa i comodíssima per a treballar. No obstant, la feina que hi venim a fer té a veure amb un període històric, el franquista, en el qual les coses eren d’una altra manera. La imaginació es dispara tot veient en un lloc més sòrdid que aquest la tasca d’aquells censors ocults que determinaven què es podia publicar i que no. Les directius eren molt clares, com es fa patent en els informes arxivats dins uns sobres de color marró, identificats i ordenats amb el seu número d’expedient i que es clouen amb un informe del lector (la identitat del qual s’amaga darrere un número). Les preguntes conclusives són:
¿Ataca al Dogma o a la Moral?
¿A las instituciones del Régimen?
¿Tiene valor literario o documental?
Les respostes a aquestes demandes han de ser clares també, la qual cosa no exclou l’arbitrarietat, la subjectivitat i els prejudicis, com comprovarem.
Mentre consulto els expedients de censura que ens han dut aquí, em salten a la vista dos expedients d’un editor, Joaquín de Oteyza, en que l’any 1946 sol.licita la publicació de la traducció de Rojo y negro, de Stendhal, que li és suspesa per l’Ilmo. Sr. Delegado Nacional de Propaganda, així com els textos Aurelia – Noches de octubre, de Gérard de Nerval, on l’informe del lector diu:
Impresiones de un viajero por determinadas ciudades de Francia, que són más bien comentarios de turismo en los que se refiere a costumbres locales de los lugares que visita. Discretamente traducido = sin interés alguno.
En l’informe no s’esmenta Aurelia (relat inspirat en una de les dones que l’autor va estimar, l’altre era Sílvia, a la qual també va dedicar una narració), i en les conclusions de Noches de octubre apunta el lector:
¿Ataca al Dogma o a la Moral? No.
¿A las instituciones del Régimen? No.
¿Tiene valor literario o documental? No.
Sense interès literari Gérard de Nerval? Però llegim entre línies, situem-nos a l’època. És evident que el lector és una persona prou il.lustrada com per suspendre la publicació d’aquests dos relats que sense atacar ni el Dogma ni la Moral (catòlica) ni el Règim (franquista), no podien ser ben vistos de cap manera perquè Gérard de Nerval (1808-1855) és un autor heterodox per les seves idees teosòfiques. No obstant, aquí, a Catalunya, quan els horitzons intel.lectuals eren més amplis i es primava la vàlua literària d’un text, Nerval havia estat publicat el 1935 per Josep Janés (La mà encantada – Emília), en una traducció al català del mateix Janés.
Però l’editor Janés no va tenir millor fortuna que l’editor Oteyza quan en aquest mateix any 1946 va sol.licitar la publicació d’El caso Mauricius, de Jakub Wassermann. L’informe deia que l’obra era censurable por su manifiesta tendencia a la propaganda judía, con todas sus consecuencias de inmoralidad, herejía y exaltación de las doctrinas del Talmud i, per tant, ataca al Dogma y a la Moral. Eren temps de censura pura i dura, per més que a ulls d’avui aquesta pràctica ens resulti incomprensible.
(publicat al Diari de Vilanova, 10 de setembre de 2010)