Darrerement s’observa una gran manca de comprensió del que es diu o
s’escriu, no s’entenen els enunciats, es llegeix malament. Potser hi fa que no
es para prou atenció, o no s’escolta prou, o potser és que les paraules s’han
desgastat i han perdut virtut per com són emprades, sovint no per dir la
realitat sinó per tergiversar-la, tot creant confusió.
Conscients del valor de les paraules, molts dels qui escrivim les pensem
moltes vegades abans d’escriure-les, i un cop escrites les reescrivim tantes
vegades com faci falta. Però aquest esforç per la claredat expositiva, fruit
d’una heliomàquia mental treballada a pic i pala en la mesura de l’art de
cadascú, a vegades no serveix per gaire res, ja que, com ensenya l’experiència
quotidiana, la lectura de la realitat no depèn del que està dit o escrit sinó
de com és llegit el discurs.
Una lectura de la realitat sense apriorismes o sense la nosa de l’ego és
rara perquè demana consciència i tolerància. La consciència és un guany sobre
el jo, com el jo és un guany sobre l’ego en una escala de valors humanístics.
La consciència de la pròpia identitat ajuda, i no poc, a afirmar la tolerància.
La por, o la insatisfacció amb la pròpia identitat, ens fa dèbils. Més sovint
del que es voldria aquesta feblesa té com a conseqüència actituds intolerants,
que són com un escut psicològic de defensa, tot i que perjudiquen, per
ofuscació, la visió de la realitat.
Ser conscients de la realitat, no enganyar-nos a nosaltres mateixos, ens fa
comprensius de la
realitat. La qual cosa no vol dir justificar la realitat sinó
intentar explicar-se-la. No es pot modificar una realitat que a vegades pot ser
injustificable, i fins i tot intolerable, sense entendre-la, de la mateixa
manera que no es pot aixecar un rascacels damunt d’una falla.
La tolerància també es fonamenta en un equilibri emocional ferm que procura
estabilitat. Una persona serena, equilibrada, pot dialogar tranquil.lament amb
l’altre, sigui com sigui i pensi com pensi aquest altre, fins acollir-lo.
L’actitud d’acollença no significa l’acceptació acrítica de qualsevol cosa, com
deia el caputxí Jordi Llimona, que també afirmava que cal coratge tant per
acollir com per rebutjar el que és rebutjable. Certament no tot s’hi val, i una
consciència sòlida és un bon instrument per discernir la realitat i saber a què
atendre’s en cada moment.
La tolerància no dóna carta blanca ni estalvia exigència. No podem acceptar
així com així la mentida o la injustícia, com no podem acceptar la negació de
la personalitat de cadascú, inclosos col.lectius, pobles i nacions. En aquest
sentit, la tolerància és deixar exercir a l’altre la seva alteritat, que
implica el respecte a la seva persona, al seu pensament i als seus fets. Tanmateix,
la tolerància, un bé desitjable, té uns límits que justament els marca una
consciència recta i una actitud honesta. La tolerància és un guany moral i
cultural que ens eleva per damunt del nostre ésser inferior. La tolerància, no
la deixació de responsabilitats per comoditat o per fer la viu-viu, té a veure
amb l’erradicació de la ignorància, el fanatisme i l’ambició, entesa l’ambició
no com el desig d’emular una cosa superior sinó entesa com a depredació i desig
de control sobre l’altre.
No es pot dividir el món en bons i dolents, som limitats, i, per tant,
també ho és en nosaltres la
veritat. En el núvol fosc de la ignorància del que és Real
sabem fins a quin punt podem ser parcials. Però a mesura que ens obrim a
l’alteritat, la consciència es va fent més clara, més objectiva i més
comprensiva de la realitat, ens sigui o no agradable. La consciència és un
sentit intern que ens informa de la veritat essencial de les coses. Quan obrem
de forma incorrecta, ja no dic punible, ens assalta la mala consciència. Posant
en diàleg consciència i tolerància ens obrim pas cap als altres que, del dret o
del revès, sempre ens fan de mestres.
(article publicat al Diari de Vilanova, 15 de novembre de 2013. Fotografia presa a Malta aquest juny passat).
