La naturalesa de la realitat

En les filosofies orientals hi ha contingut un ensenyament que ara la ciència quàntica ratifica, i és la vacuïtat de les formes, que van i vénen, que es fan i es desfan, incloses les formes humanes, és clar. Aquestes filosofies posen l’accent en la naturalesa espiritual de l’existència, per tant, les formes són circumstancials. En canvi, a Occident la identificació de la persona és en el cos físic, sobretot en l’enfoc materialista. D’aquí ve la por i l’angoixa davant la mort perquè la mort significa l’extinció del cos i, per tant, l’extinció absoluta. No obstant això, els vells grecs, amb un peu posat en terra, sovint havien mirat a Orient i recomanaven de fer l’esforç de conèixer-nos a nosaltres mateixos per a progressar com a éssers humans. Perquè conèixer-nos, meditar sobre la realitat de la nostra naturalesa, porta a veure’ns en última instància com una forma condensada de matèria, sí, però també a percebre’ns més enllà d’aquest conglomerat físic, a percebre’ns com una realitat espiritual. Teilhard de Chardin ho va expressar d’aquesta manera tan nítida al seu llibre El fenomen humà: “No som éssers humans que tenen una experiència espiritual; som éssers espirituals que tenen una experiència humana.”   

Orient i Occident en diàleg

La vida és un dret, exclama el pensament occidental modern.
La vida és un deure, proclama l’Índia clàssica.
La vida és una propietat individual, afirma la modernitat.
La vida és un banquet al qual hem estat convidats a participar per un temps limitat, diu la tradició índica.
La perllongació de la vida (física, s’entén) és gairebé una obssessió a Occident.
L’Ayurveda (medicina tradicional índia) promou el coneixement del funcionament de la vida i el seu criteri de salut és la joia de viure la vida que ens ha estat donada.
I així podríem anar traduint, molt estilitzadament, el pensar i el sentir d’aquestes cosmovisions ara tan en diàleg en un món globalitzat i més obert, tot i que les paraules de Jesús de Natzaret ja n'eren -són- força una síntesi.