Teresa de Jesús i l'escriptura

Una de les millors maneres de conèixer Teresa de Jesús és llegir els seus escrits, en ella vida i obra són la mateixa cosa, i, sobretot, cal tenir en compte l’època en què va escriure. Aleshores veurem el seu atreviment de viure la seva espiritualitat dins d’unes estructures eclesials fèrries. La Inquisició no estava per brocs i les dones sempre són sospitoses d’extravagàncies. 

Teresa de Jesús –la mateixa escriptora ho diu a l’inici del seu Llibre de la Vida- va escriure per mandat dels seus confessors i superiors, atrets per l’originalitat del seu camí espiritual, tot i que uns i altres tenien els seus dubtes, com queda de manifest en els textos de Teresa d’Àvila. Ara bé: també és cert que Teresa d’Àvila va trobar al.licient -fins i tot es podria parlar de seducció- en l’exercici d’escriure fins a constituir-se en una vocació sòlida. I és que aquesta monja de marcada personalitat de seguida va adonar-se de com podia ser tan creatiu com didàctic posar negre sobre blanc els envitricolls de la seva vida interior, així com va ser conscient de l’oportunitat que se li va presentar a ella, una dona!, de donar fe de la seva vida com a cristiana del seu temps, i quin temps!

Escriure va constituir-se per a Teresa d’Àvila una activitat no només creativa sinó també multifuncional. Per una banda, aquesta dona de caràcter va haver d’inventar el llenguatge més adient per explicar la seva vivència de l’oració mental i la seva amistat espiritual amb Crist; per l’altra banda, com a mestra de monges i novícies que era, s’havia de fer entendre per aquestes dones, la majoria poc o gens alfabetitzades. També havia de tenir en compte què escrivia, atesa la vigilància sinistra de la Inquisició.

Sense proposar-s’ho a l’avançada, Teresa de Jesús té aquella qualitat que els experts en diuen estil. Un estil que expressa a doll la seva energia espiritual. Mostra una gran salut, en aquest camp, i fins i tot desbordant, que contrasta amb la seva fràgil i atrotinada salut física, si bé comportada, com és conegut, amb fortalesa d’ànim. Aquesta diguem-ne descompensació entre l’energia psíquica i la matèria corporal no és rara entre alguns genis i grans artistes que, precisament, equilibren o sublimen a través de l’obra creativa.

Com a escriptora té el do privilegiat d’atraure tant el lector cultivat com el lector menys savi, perquè és intensament humana, va escriure sobre la santa d’Àvila l’hispanista, pedagog i traductor anglès que va estudiar la mística espanyola Edgar Allison Peers (qui, sigui dit de pas, atret també pel Romanticisme hispànic, va traduir al nostre poeta preromàntic Manuel de Cabanyes).

Intensament humana. Aquesta és la raó de la pervivència de l’obra de la carmelita descalça, tot i que era ben conscient de les seves limitacions. Com s’ha dit, les dones de la seva època no estaven gaire formades. Però Teresa de Cepeda i de Ahumada, sí: era filla de casa bona i sabia llegir i escriure. Però a l’hora d’enfrontar-se a l’escriptura va haver de munyir-se el cervell per expressar l’inexpressable. En el seu llibre La lectura com a pregària (Fragmenta), diu el seu autor, Joan-Carles Mèlich: En la vida el més important és l’indicible. Per això necessitem l’art, la música, la literatura, el cinema; necessitem una poètica de l’indicible.

Una poètica de l’indicible és el que va practicar, amb gosadia, Teresa de Jesús. L’avui doctora de l’Església va arribar lluny en el camí de l’ànima, va experimentar la plenitud de l’ésser segons les coordenades i l’imaginari propi de l’època (tot i que ella el va amanir amb les seves imaginatives creacions). Per escriure la seva experiència va servir-se de la contemplació objectiva de l’ésser intern que ella va personalitzar en la figura de Su Majestad, alhora que va contemplar la pròpia subjectivitat, o el que experimentava en la seva relació amb Jesús. Avui dia aquesta visió holística de la realitat l’explica la quàntica en relacionar l’observador i allò observat. 

Segles enrere, aquesta abanderada de la modernitat que va ser Teresa de Jesús (llàstima que la santa hagi estat utilitzada per sectors de l’Església més rància), ja va trobar la manera de conciliar subjecte i objecte, ja va integrar ment i cor, ja va equilibrar intel.ligència mental i intel.ligència emocional. Des d’aquesta conciliació de contraris, Teresa de Jesús va expressar en llenguatge poètic-religiós el que la filosofia més avançada en diu principi d’individuació, o consciència de sí en diàleg amb allò Altre, en el seu cas la seva amistat amb Crist.

A partir dels estudis de Carl G. Jung sabem que accedim a la dinàmica de l’inconscient col.lectiu en virtut de l’experiència subjectiva del símbols. La figura de Jesús, més enllà de la seva figura històrica i religiosa, pot ser considerada una figura simbòlica. Quin mite vius? és la pregunta que ens demana que ens fem Jung. En els escrits de Teresa d’Àvila es veu clarament que el mite que ella viu, que encarna, és el d’esposa de Jesús.

No és que “Déu” sigui un mite, sinó que el mite és la revelació d’una vida divina en l’home, diu Jung. I qui diu home diu dona, és clar, com també en podem dir vida transcendent de la vida divina. No cal dir com aquests aspectes de la vida anímica estan bastant marginats del sistema de creences de la mentalitat moderna occidental, tan marcada a sang i foc per una concepció positivista, formalista, racionalista, materialista del món.     

Teresa de Jesús, que, com trobem escrit en la seva autobiografia, va viure amb intensitat totes les dimensions humanes, que, està clar, inclou l’espiritual, explica amb un llenguatge ple de símbols del Mundus imaginalis* una experiència plena, una vivència que abarca tot l’ésser. D’aquí ve que el seu llenguatge sigui tan líric i alhora tan carnal, com també ho és el llenguatge del bíblic Càntic dels Càntics.

Teresa de Jesús, una contemplativa molt activa (escriptora, reformadora del Carmel i fundadora de diversos monestirs), explica en el seu llibre El castell interior (o Las Moradas) la forma (progressiva per passos i espais concèntrics) d’arribar a l’estança més recòndita on s’allotja Su Majestad (o centre de l’ésser); al mateix temps, com hem dit, explica el que viu la seva ànima en aquest trajecte de trobada entre la seva humanitat i el que la transcendeix. Ho fa amb una escriptura no sempre ordenada a la manera cartesiana, ben cert, perquè aquesta monja és una artista i, per tant, es mostra espontània, inspirada i imprevisible, la qual cosa no vol dir que no toqui de peus a terra i no sigui una dona pràctica, d’espiritualitat encarnada (recordem la seva famosa frase Dios anda entre pucheros). Per aquesta raó, la seva és una escriptura molt efectiva quant a narració, humana i transcendent pel seu contingut, i literària en virtut d’unes imatges poètiques, fruit de la seva gran imaginació creadora, que encara enlluernen.

*El filòsof Henry Corbin (París, 1903-1978) va encunyar el terme Mundus imaginalis per explicar des d’Orient (ho va fer a través d’un conte sufí) un territori que es troba entre el món físic sensorial i el món espiritual. Plató ja havia vist aquest espai com un conjunt de formes ideals: els arquetips que anys a venir tan bé explicaria Jung. Aquest món intermedi té la seva pròpia topografia consistent, i està influenciada i formada al mateix temps pel món físic i el món espiritual.

(avui fa exactament 500 anys del naixement de Teresa de Jesús)

Freud, monoteisme, antisemitisme

De Sigmund Freud, com diu doctor en psicologia Carlos Veiga al seu assaig Aproximación a Freud. Una lectura actual (Erasmus Ediciones), tothom en parla però són pocs els qui l’han llegit a fons. I és que les obres completes de Freud ocupen una bona lleixa. Fa mandra de llegir, som en el temps del fast food generalitzat. La cultura de fons, no la cultura d’evasió i entreteniment, és el primer que cau en la fila de les prioritats perquè demana un esforç de concentració.

S’ha dit que pensar és repensar. Girar de dalt a baix tot pensament après, en això consisteix el pensament filosofic, encara que el nou pensament que sorgeix d’aquesta activitat no sigui del tot original, o sí, però en tot cas no és el fruit d’un pensament preconcebut.

Agradi o no, i s’estigui més o menys d’acord o no amb l’anomenat pare de la psicoanàlisi, el pensament de Sigmund Freud és original. El doctor Freud, que a més era un grandíssim escriptor, va atrevir-se a pensar en un camp poc explorat fins aleshores com és el de la psique, i a formular les seves tan reconegudes com combatudes tesis. I com a l’humanista que era, i com a jueu, tot i que ateu, també va voler interpretar les arrels de l’antisemitisme que han resultat tan mortíferes.

El resultat de les seves reflexions a la llum de la psicoanàlisi que ell mateix va inventar, és el llibre Moisès i la religió monoteista. Segons escriu Jorge Wagensberg a les memòries de la seva època de formació, Alguns anys després (Ara llibres), aquest és el llibre més científic del gran psicoanalista vienès. En el seu relat autobiogràfic, Wagensberg reporta que els únics que es van salvar de l’Holocaust d’una família molt àmplia de jueus polonesos, va ser la seva branca familiar, fugits del seu lloc d’origen abans de la nostra Guerra Civil.

Sigmund Freud va començar a escriure el seu assaig poc temps abans de l’annexió d’Àustria pel règim nazi, i el va acabar al seu exili londinenc, fugint del Tercer Reich. Sabia de què parlava, Freud, en pròpia pell, ja que amb motiu de les persecucions antisemites a Europa, la seva família havia hagut de marxar de la República Txeca quan ell era un infant i es va instal.lar a Viena, on va viure gairebé tota la vida.

Es diu que Freud va lluitar molt per poder expandir les seves tesis fora del l’il.lustrat món jueu de Viena. Creia en la universalitat de les seves investigacions sobre la condició humana. Amb tot, Freud no va renunciar mai a la seva condició de jueu, tot i que sabia que això podia ser un perill, atès l’antisemitisme creixent. El perill es va demostrar. Una part de la seva família va morir als camps d’extermini nazis, com van morir els familiars del nostre científic Wagensberg. Quanta vida i quant de talent perdut!

Freud va posar sota la lent d’estudi el monoteisme i l’antisemitisme. Freud va interpretar que la llavor de l’antisemitisme estava en l’inconscient (col.lectiu, hi hauria afegit el seu deixeble Jung) com a resultat de la gelosia generada a partir de la pretensió dels jueus de ser el poble escollit. Sembla que questa és la pretensió de tot monoteisme. Durant segles, visions tancades del cristianisme han predicat que fora del cristianisme no hi havia salvació. I l’islam alcorànic també té aquesta pretensió.

I, no obstant això, d’una manera natural, sense idees preconcebudes, s’entén que el monoteisme és una idea, una abstracció, no pas una realitat. La vida és una, sí, però plural, i es mostra disseminada en mil formes. Els absoluts, ni religiosos ni seculars, no porten a bon port, en tenim experiència. En canvi, Francesc d’Assís deia que Déu és el que és, el veia com a font de vida i estimava les formes de vida perquè totes eren Déu.

(article publicat al Diari de Vilanova, 27 de març de 2015)

Presentació del CD Pels racons de la meva nit, de Salvador Pané

Ahir nit es va presentar Pels racons de la meva nit, un CD doble amb composicions musicals de Salvador Pané, inspirats en poemes de, entre altres poetes, Eduard Miró, Marta Pérez, Jordi Pàmias, Eva Pellicer, Vicenç Llorca i jo mateixa. Aquest treball discogràfic està encapçalat per unes paraules de Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, que situa i valora aquest treball creatiu com a pont no només entre la música i la literatura sinó també entre cultures (els poemes han estat traduïts a l'anglès per a poder ser interpretats fora de les nostres fronteres), ja que Salvador Pané, doctor en ciències químiques, treballa com a investigador a la ETH Zürich (Suïssa) en el camp de la microrobòtica biomèdica. Com a músic, va iniciar els seus estudis als 12 anys, en l'especialitat de piano, i on es troba millor Salvador Pané és interpretant (i cantant) les seves composicions. Els qui heu passat per aquesta experiència d'escoltar un poema vostre musicat amb l'alt nivell musical d'algú com Salvador Pané, sabreu de què parlo, de quina emoció intensa parlo. En aquest doble CD de Salvador Pané hi dues precioses peces musicals dedicades a dos poemes meus, Amor que descansa i La casa és de pedra.

(Malauradament, la Dra. Laura Borràs no va poder assistir a aquesta presentació a causa del dol oficial decretat a causa de l'accident aeri als Alps francesos, en el qual van morir 150 persones, entre les quals molts catalans, molta gent propera). 

Què és la literatura

Ens munyim el cervell per respondre a la pregunta, què és la literatura. No em traurem l’entrellat, però s’han fet esforços, des de la teoria literària, per aproximar-se a la resposta que, com és una evidència!, va canviant amb el temps. El món es mou, la vida es va recreant a cada instant, per la qual cosa, la literatura, que és un reflex de la vida, també canvia.

El professor anglès Terry Eagleton (Lancashire, 1943), que ha escrit un llibre d’introducció –i la paraula introducció ja és significativa- sobre la teoria literària, apunta que una obra literària es podria definir com una obra d’imaginació en el sentit de ficció, d’escriure sobre alguna cosa que no és literalment real. Però de seguida, com també apunta Eagleton, es veu que per aquí no va la cosa… I és que es necessita molta imaginació creativa per escriure fins i tot la pròpia biografia. I és que el quid de la qüestió és que estem parlant d’una imaginació creativa que, al meu entendre, té a veure amb el Mundus imaginalis.

Va ser el filòsof Henry Corbin (París, 1903-1978) qui va encunyar el terme Mundus imaginalis per explicar des d’Orient (ho va fer a través d’un conte sufí) un territori que es troba entre el món físic sensorial i el món espiritual. Plató ja havia vist aquest espai com un conjunt de formes ideals: els arquetips que anys a venir tan bé explicaria Carl G. Jung. Aquest món intermedi té la seva pròpia topografia consistent, i està influenciada i formada al mateix temps pel món físic i el món espiritual.

Hi ha moltes maneres d’enfocar la qüestió, i l’acadèmia, fortament marcada pel racionalisme, n’ha assajat una pila, des de l’estructuralisme, el marxisme, la semiòtica, la psicoanàlisi... Però crec que, per no quedar esmussats, no s’han d’excloure altres vies d’interpretació de la literatura com la que es pot desprendre del Mundus imaginalis, o dels treballs sobre la imaginació simbòlica de Gaston Bachelard i de Gilbert Durand. Aquest últim proposa un innovador enfocament mitològic i arquetípic de la imaginació creadora... No cal dir que, com autora, em sento millor interpretada des d’aquesta perspectiva. 

(a la fotografia, un fragment de mosaic com a imatge de la complexitat de la literatura) 

Xuan Bello i les coses boniques

Acabo de llegir un llibre excel.lent que recomano: Unes quantes coses boniques (Adesiara), de Xuan Bello. L’escriptor Xuan Bello, nascut a Paniceiros l’any 1965 (així, doncs, aquest any compleix cinquanta anys), és l’autor més destacat de les lletres asturianes. La traducció al català de les coses boniques que ens reporta Xuan Bello amb el seu asturià (els accents de les llengües sempre són diversos) ens l’ofereix Jordi Raventós, que també va traduir al català Història universal de Paniceiros i La neu i altres complements circumstancials, llibres publicats també a Adesiara.

    

La felicitat és una cosa abstracta, i, per tant, indefinible; però les coses que donen felicitat són concretes, molt concretes, i es poden explicar, tot i que, atenció, no és fàcil. Però tenim al davant un escriptor que no només sap captar-les, les coses boniques, sinó que també les escriu amb un ofici magistral, comparable, posem per cas, amb l’execució d’una dificilíssima peça de violí, i que, no obstant això, s’escolta com el cant d’una merla en un capvespre de juny.

I quines són, les coses boniques? Xuan Bello sap trobar-les fins i tot en la contemplació de la molsa damunt d’una pedra, o en la fressa que fa l’aire quan passa per un carrer estret, o en la impressió de ser dalt d’unes escales i observar la perspectiva d’una plaça. Ah, és clar, direu: Xuan Bello té ànima de poeta. Sí, és això. Bello viu aquesta altra vida que és l’art.

L’art és imaginació i és somni, però també és memòria. Per això l’escriptor és conscient que a ell l’ha fet no només la seva experiència sinó també els llibres que ha llegit, fins al punt d’escriure: Si imagino l’infern, no penso en flamarades ni en calderes ni en càstigs més o menys refinats i cruels: penso en un món sense llibres, un món en què tot el que s’escrigui es faci sobre el pergamí de l’oblit. L’home és un ésser que somia, que llegeix si més no el llibre de la seva memòria i de la seva ànima.

No cal que ens agafem al peu de la lletra aquesta frase, és a dir, als llibres com a objecte, com a bellesa palpable: poden ser llibres digitals. Però cal que siguin llibres escrits per homes i dones que llegeixin en la seva memòria i en els batecs de la seva ànima.

En una illa deserta, Xuan Bello no estaria gaire temps sense llibres. Començaria per escriure’n un mentalment fins a trobar la millor manera de concretar-lo en tauletes de fang o de fusta, o en grans fulles d’arbre. Tot per la pura necessitat de donar testimoni de les coses boniques, que no necessàriament són grans coses, sinó coses sentides fins al moll de l’os, coses que deixen petja. Els viatges, per exemple, encara que només sigui anar a les fonts del riu del poble i tornar-ne batejat fins al punt de convertir aquest riu de la seva infantesa en un riu universal. Això ha fet sempre la gran literatura: els grans autors ens porten el Tíber o el Ganges al costat de casa, ens els fan familiars.

La literatura anostra tant indrets propers com llunyans, així com fa veïnes les coses boniques que ho són perquè són plenes de vida multiplicada: vida, experiència transformada en art. El cavaller Petrarca, després d’haver enaltit Laura, i potser pel dolor que li causava aquest amor pel fet de ser capellà, fa per oblidar l’estimada. Però resulta que nosaltres, a través dels versos del Petrarca, encara no hem oblidat aquesta dama, com diu Xuan Bello: ¿Com va poder Petrarca oblidar Laura, ell que la va conèixer, i nosaltres, que no la coneixem, la recordem tant? I és que les coses belles són difícils d’oblidar quan se’ns presenten com a vida crescuda a través de l’amor i il.luminada per la llum de l’art.

(article publicat a l’Eix Diari, 19 de març de 2015)

Dia Mundial de la Poesia

Avui, el primer dia de la Primavera, celebrem el Dia Mundial de la Poesia. Ho celebro amb la publicació d'un poema recent, escrit aquest febrer passat: Estampa infantil

En la mà del Pare la meva mà,

la Mare ens acomiada des del balcó.

Com n’és de menuda, la meva filla.

Només tinc dos anys.

A l’esquena, la muntanya del Tibidabo.

Davant hi ha el mar que encara no veig.

La bufanda al coll,

l’abric amb quatre botons cordats,

les sabates de xarol, els mitjons blancs.

Com n’és de menuda la meva filla.

Només tinc dos anys.

La Mare és al balcó.

La meva mà en la mà del Pare.

Grafologia i disseny gràfic

No hi ha dubte del parentesc entre la grafologia i el disseny gràfic. Ho posa de manifest, amb exemples visuals, com correspon a un estudi d’aquestes característiques, el psicòleg i president de l’Institut de Grafologia Analítica, Manuel J. Moreno, al seu llibre de referència, Grafología y Diseño Gráfico Publicitario. La intersección entre dos caminos (Ediciones Obelisco).

Aquest veïnatge entre dues disciplines com la grafologia, que contempla tant l’escriptura com l’espai en l’escriptura, i el disseny gràfic aplicat a la publicitat en àmbits com la tipografia, els logotips i marques corporatives, el cartellisme, la maquetació, etc., ha donat lloc a una disciplina nova: la grafologia publicitària. A aquesta intersecció i al seu estudi s’hi ha arribat d’una manera natural, lògica, fruit del fèrtil intercanvi entre ambdues disciplines.

M’he llançat a llegir aquest treball interdisciplinar de Manuel J. Moreno amb l’interès i entusiasme d’aquella que ha estudiat disseny gràfic i que n’ha fet la pràctica, i, posteriorment, i per eixamplar coneixements en el camp de la psicologia, ha estudiat grafologia.

De l’estudi de Manuel J. Moreno es desprèn que tenir coneixements de grafologia pot ser una ajuda estimable a l’hora de treballar en el camp de la gràfica. És evident. I és cert que es pot observar com aquests coneixements poden emergir de manera inconscient, per la qual cosa sovint són aplicats també de manera inconscient, és a dir, de forma intuïtiva. Això ara ho sé amb coneixement de causa gràcies a la lectura de Grafología y Diseño Gráfico Publicitario. Perquè sense saber-ho de forma conscient, en la meva experiència com a dissenyadora he aplicat de forma habitual aquests coneixements en el disseny d’ex-libris.

En aquest estudi que relaciona grafologia i disseny gràfic, Manuel J. Moreno hi esmenta un pensament de Carl G. Jung. El famós psicoanalista diu que un veu [les coses] tal com un és. Aquesta puntualització m’ha donat una bona pista per interpretar la pròpia obra vista des de fora. Això es possible quan una ja se n’ha allunyat prou, quan ja ha passat prou temps per prendre distància i pot esdevenir crítica amb allò que ha fet.

Escrivim com som, dibuixem com som. Així, salta a la vista, tant en els ex-libris com com en els logotips que he dissenyat, allò que en l’època que feia exposicions, la crítica ja havia advertit: la claredat expositiva, l’estima pels espais en blanc, una preferència per les asimetries harmonitzades en la composició, etc. Tot això es pot estudiar prenent com a base les tesis de Max Pulver, com ens recorda el professor Moreno. Max Pulver va estudiar amb voluntat científica la distribució de la lletra en el paper i dels grafismes en el paper, i el significat que aquests traços tenien des del punt de vista psicològic. Un exemple: deixar els marges amples significa deixar espai per respirar, per pensar i per fer volar una imaginació que es concretarà en un dibuix clar o en una lletra clara. 

La utilitat dels coneixements grafològics en l’elaboració d’un disseny en el camp publicitari es fa evident quan el disseny respon al missatge que es vol donar. Per proximitat, m’ha cridat l’atenció la interpretació que el doctor Moreno fa de la marca Pirelli: L’anagrama de Pirelli utilitza un gest de lideratge patriarcal mitjançant la sobreextensió en la zona superior i d’esquerra a dreta de la lletra inicial “P”. L’amplada de les lletres reforça la consistència i assentament de la marca. Sens dubte, una interpretació ben afinada. La història del que la fàbrica Pirelli ha representat a la nostra ciutat, sobretot en el passat, li dóna ben bé la raó.

(article publicat al Diari de Vilanova, 20 de març de 2015)

Concha Ibáñez i la bellesa oculta del paisatge

Des del dia 10 de març de 2015, i fins al dia 12 d’abril vinent, es podrà visitar Pintures i dibuixos, una esplèndida exposició de Concha Ibáñez. La mostra té lloc a l’Auditori Municipal, de Montcada i Reixac.

Concha Ibáñez (Canet de Mar, 1926) és una de les nostres artistes més veteranes. Formada a Llotja, a la facultat de Belles Arts de Barcelona i a les classes de dibuix del Centre Artístic de Sant Lluc en una època en què de dones n’hi havia ben poques, va començar el seu camí com a artista plàstica l’any 1960, exposant les seves teles a la Sala Jaimes. A partir d’aquest moment, la seva vocació com a pintora no ha fet més que desplegar-se en unes pintures d’estil inconfusible.

I quin és, aquest estil? L’estil pictòric de Concha Ibáñez, que l’autora trasllada amb igual sensibilitat i mestria als seus dibuixos i gravats, és una destil.lació de la seva manera de mirar el paisatge, que és una manera aèria, però en doble sentit, és a dir, cap a dins i cap a fora de l’objecte contemplat, com de seguida explicaré.

La mirada de l’artista sobrevola i se summergeix alhora en el paisatge, el navega, hi és també a dins. I és que quan dic mirada aèria vull dir una pila de coses: una mirada ingràvida, mental, ideal sobre el paisatge que converteix aquest paisatge en un lloc imaginari per més que estigui inspirat, com així és, en un paisatge de debò, com poden ser els grocs camps de Castella, o les verdes oliveres de Jaén, o els dolços turons del massís del Garraf, amb la mar blava de fons, o les aigües encalmades de la llacuna de Venècia, o la perspectiva serena i blanca d’unes columnes gregues. 

La singularitat de l’art de Concha Ibáñez és que la seva pintura figurativa en realitat esdevé una abstracció, una imatge sublimada. Amb tot, és també una imatge que respira. I és que Ibáñez pinta una-cosa-que-no-és-veu-però-que-és-en-el-paisatge. La nostra artista pinta l’harmonia oculta del paisatge en simbiosi amb el seu ànim, vehicle del seu esperit intern. En les pintures de Concha Ibáñez s’hi revela l’harmonia amagada que fa les coses belles perquè han estat mirades amb mirada benigna.

Cal dir que només en la naturalesa es dóna una bellesa que en podríem dir pura, i que, per tant, és l’art que crea una bellesa paral.lela, una bellesa producte de la cultura que és tan real com l’original, és clar. Aquest és, diria, el misteri de l’art: extreure gotims de bellesa de la bellesa que és la vida en la seva manifestació.  

Des d’un principi, i ha perseverat en el temps, Concha Ibáñez va entrar en aquest misteri de la vida que es busca i es troba en la seva bellesa de ser. Les seves composicions són la plasmació del súmmum de la geometria interna del paisatge, però no és una geometria de tiralínies i perspectives perfectes sinó una geometria espiritual, i fins i tot diria que moral, per allò que el bé i la bellesa, com volien els romàntics, se superposen. Aquesta geometria o mapa intern de les coses fa encaixar gràcilment línies, volums i perspectives, però també atmosferes. El resultat és la imatge d’un paradís emmarcat en un quadre que, com un mandala, invita a la contemplació. 

Concha Ibáñez pinta paisatges d’arreu del món perquè és una dona viatgera. Però allò que Concha Ibáñez pinta és sobretot un paisatge que no existeix més que en el seu interior. Es diu que allò bell és allò que té una mesura. Però aquesta mesura és indefinible i inquantificable com la bellesa d’un arbre, o d’una barqueta a l’horitzó, o d’una finestra oberta a l’infinit d’una nit estel.lada. Aquesta bellesa amb mesura però indefinible com l’aire és la mena de bellesa que, tal com jo ho veig, revelen les pintures de Concha Ibáñez.

(article publicat a Eix Diari, 10 de març de 2015)

Narcisos

Tot i el vent de març que movia flors i tiges, fa una estona que he enxampat per a l'eternitat d'una fotografia aquests narcisos il.luminats pel sol, encara que d'intensa llum groga prou que ja en porten a dins... La imatge fa pensar en els grocs del paisatges i bodegons de Vincent Van Gogh, i en seu afany per atrapar la bellesa de l'instant.

Presentació Eva de les mil llunes

La publicació Eva de les mil llunes es presentarà dijous vinent, dia 12 de març, a dos quarts de set de la tarda a la seu de l'Institut Català de les Dones. Hi sou convidats!

Sovint, a contracorrent

Viva la petita diferència.

Rosa Luxemburg

Espero amb candeletes el dia que no s’hagi de commemorar el 8 de març. Però som aquí, amb molts deures per fer encara, sobretot mentals. Costa canviar estereotips, saltar el mur dels prejudicis. La commemoració del Dia Internacional de les Dones em troba llegint un llibre esplèndid, A contracorriente (Elba), de l’escriptora i crítica literària Mª Ángeles Cabré. El recomano a tothom que tingui interès en conèixer una mica d’a prop escriptores que han hagut de lluitar a contracorrent per poder reeixir en la seva indomable vocació.

Virginia Woolf, Isak Dinesen, Irène Némirovsky, Hannah Arendt, Mercè Rodoreda, Elsa Morante, Carson McCullers, Alejandra Pizarnik. L’autora d’aquests retrats que enfoquen amb una gran força comunicativa la vida, obra i circumstàncies d’aquestes escriptores de primera fila, diu al seu pròleg que la llista podria ser una altra. És clar. N’hi ha moltes més d’escriptores a contracorrent i a la intempèrie del segle XX, un segle definitiu per a l’eclosió de la dona en la societat.

Molts aspectes han constrenyit fins fa poc, ara no sé, l’activitat literària de les dones. Una anècdota. Un infant diu a la seva mare: Mare, tu no ets com les altres mares, estàs tot el dia escrivint. Naturalment la mare té cura dels fills, i de la casa, i treballa per guanyar-se la vida, i no està tot el dia escrivint. Però la cura no es veu, queda totalment oculta per les (poques) hores que passa escrivint, com si fes un robatori. L’infant avui comprèn a la seva mare, però aleshores se li va fer tan feixuc no tenir una mare com les altres. La mare va haver de confiar en què algun dia els fills comprendrien.

Cal preguntar-se perquè una dona amb aptituds artístiques hauria de ser una altra si té unes qualitats que la fan ser com és, tant si les qualitats són apreciades com si no. Hauria de renunciar-hi? Als artistes homes, als escriptors, se’ls demana de ser un pare com els altres? Noteu la diferència. La criatura només fa que expressar el que encara pensa (i censura) l’entorn.

Reporta Mª Ángeles Cabré que Mercè Rodoreda va ser molt gelosa de la seva vida privada, i que va fer molt ben fet en ser-ho en aquest país en què els pecats d’un autor es traslladen a la seva obra. Massa sovint la crítica literària destaca més les condicions personals de l’escriptor o escriptora que no pas l’obra en si. Rodoreda tenia motius per defugir la vulgaritat amb què a vegades es tracta la vida dels escriptors, i, sobretot, de les escriptores, a les quals no es perdona res. Provoca morbo, encara, la vida de Mercè Rodoreda, tot i que ja ningú no s’atreviria a qüestionar ni un punt ni una coma del que va escriure. Però va patir molt, la Mercè, molt. Però això no la va fer enrere, i va escriure com si li anés la vida, perquè li anava la vida si no escrivia, és així.

A la filòsofa Hannah Arendt li van dir de tot quan va publicar el seu famós Eichmann a Jerusalem: un estudi sobre la banalitat del mal. Interessos espuris –escriu Cabré- van jutjar de forma errònia aquest llibre. Però la realitat és tossuda i un dia o altre sura, i a vegades els innocents resulta que no ho són tant. És veritat, tal com Arendt va denunciar, que alguns Consells jueus de l’època havien lliurat llistats que van condemnar molta gent. Volent o no, havien col.laborat en aquelles morts segures.

Aquest esperit de justícia, de recerca de l’equitat i de la veritat, és un tret bastant comú en les vuit escriptores que presenta Mª Ángeles Cabré. A desgrat de les peripècies vitals, i a vegades amb malalties severes (Woolf, McCullers), aquestes dones amb temperament i facultats creatives van il.luminar el segle XX, un segle ben fosc. Sense aquestes autores –afirma Cabré- la literatura moderna no seria la mateixa.

(article publicat al Diari de Vilanova, 6 de març de 2015. A la imatge, Mercè Rodoreda)

         

Una impostura

Ja ho sabeu: les impostures estan de moda, els mitjans de comunicació van plens de diferents casos, la literatura se’n fa ressò en els seus relats (cas de l’Enric Marco, per exemple) i la psicologia té feina a analitzar un fenomen que pel cap baix deu ser tan vell com el temps dels humans. I dic temps dels humans perquè en el món de la natura, tot i la seva feresa, no hi ha impostures: tot és clar i net com el cel blau de la primavera que ja s’acosta a pas de puput.

El meu pare sempre deia que per l’única cosa que li sabia greu morir-se era perquè ja no podria aprendre coses noves. Fins a l’últim dia que va viure en plena consciència, va llegir el diari i estava al cas dels esdeveniments. Soldat de la República, mentalment sempre li va ser fidel. Per això va celebrar tant haver viscut el temps de la democràcia, de la qual darrerament ja es començava a plànyer en veure com s’anava aprimant i com s’anava perdent el respecte a les institucions (si ho veiés ara…). No va ser mai devot incondicional de cap líder polític, tampoc de Jordi Pujol, però li tenia respecte, el considerava un patriota. La patacada d’aquest estiu, amb la confessió d’una herència no declarada i custodiada a l’altra banda de la ratlla, l’hauria deixat sense paraules, com a tanta gent en aquest país.

Aquest cas d’impostura, perquè s’ha de parlar d’un cas d’enganyatall, va ser utilitzat com a exemple en una sessió de dinàmiques de grup. La conducta humana té molts misteris. No es tractava de jutjar ningú, això pertany a l’àmbit de la justícia, sinó d’observar actituds humanes tractant de no clinicalitzar-les massa, és a dir, de no considerar-les una patologia sinó observant-les amb una lent més aviat antropològica.

No sabem, ni possiblement no sabrem mai, els motius profunds que van dur al patriota, a l’home considerat singular per a molts, a comportar-se de forma vulgar. Algú del grup va dir que, vist amb perspectiva, l’expresident no ha tingut sort amb la família. Es diu que podria sentir-se culpable de no haver estat més present a casa. Però això a casa seva ja ho sabien des del primer dia. Tantes famílies han reeixit sense el pare! Al final només es tracta de la qualitat humana de les persones, comptant que sempre es pot fer figa.

La declaració del passat juliol ha convertit l’home singular en un home que porta a les espatlles un pecat vulgar. En contrapartida, en l’esmentada sessió va sortir a la palestra l’actual president de la Generalitat, Artur Mas, un home de representació transparent. Una integrant del grup va dir que ella no n’havia donat ni cinc, al principi, d’aquell home que no lluïa de manera especial. Però que li havia anat creixent davant dels ulls a mesura que l’home entomava les adversitats polítiques i les metabolitzava en positiu, fins a convertir-se en un bon líder que ha anat revelant les seves qualitats sense estridències. Ell sí que ha tingut sort amb la família, es va dir. La família és un valor per a bé, per a mal una càrrega pesada.

Darrere un gran home hi ha una gran dona, diu l’expressió popular de visió masclista. El meu pare deia que una dona de bandera era aquella que, sense deixar de ser ella mateixa, aixecava la casa i la família. Tot plegat pot sonar una mica passat de moda perquè estem en una altra fase de la història que camina vers una equitat més efectiva entre els dos sexes. No obstant això, no podem deixar de reconèixer que l’entorn familiar, així com també l’entorn social, pot limitar, destruir o fer créixer homes i dones de totes les condicions. Però al final és cadascú qui decideix ser qui vol ser de debò.

(article publicat al Diari de Vilanova, 27 de febrer de 2015)

La pobresa de Francesc

L’atractiu de Francesc, el sant d’Assís, és enorme. La figura de Francesc atrau gairebé tant com la figura de Jesús. Francesc atrau perquè ens posa al davant un mirall tan net. Francesc d’Assís ens mostra un tarannà senzill que voldríem imitar, però la majoria no reeixim, som tan matussers. Perquè Francesc és delicat, amb un esperit molt fi, sensible a la bellesa. Francesc és un luxe en el si de l’Església, un fill que n’exalça els més grans valors. Francesc eleva el patrimoni espiritual de l’Església com s’enlaira l’encens tot espargint el seu aroma de bondat.

En temps de còlera i de aigües pútrides que ens arriben al coll, l’esperit de Francesc invita a una vida almenys d’equilibri, ja que el seu exemple de pobresa és per a uns pocs. La seva pobresa, radical quant a pertinences, és alguna cosa més que pobresa. Cal entendre la pobresa del sant d’Assís des d’un punt de vista metafísic: la pobresa de Francesc és pur oblit del jo i deseiximent de tot allò que engavanya per a la vida de l’esperit.

Segons escriu el bon franciscà, Eloi Leclerc, al seu llibre Sabiduría de un pobre, publicat per Ediciones Marova, l’any 1969, meditant sobre Déu sembla que Francesc va arribar a una conclusió: que Déu és. Però, què és Déu? Francesc va trobar la seva pròpia resposta i va decidir ser amb Déu, va decidir viure en aquest ser de Déu que ell veia en el ritme de la natura i en el cor dels homes i les dones del món.

Francesc va voler viure en el temps de Déu tot acceptant-se a ell mateix en aquest ser de Déu. Aquest donar-se a Déu no li va pas estalviar el dolor, com sabem. Ell sabia que en la vida física hi ha malaltia, dolor i mort. Francesc anomenava germana a la mort, que és l’altra cara de la vida.

S’expliquen moltes llegendes de Francesc d’Assís. En aquestes contalles sempre ressalta la seva virtut per estimar amb els ulls nets, sense prejudicis. En el seu llibre fet de retalls d’episodis de la vida de Francesc, el pare Leclerc arriba a dir que el frare tenia els sentits foradats del tot, és a dir, que es buidava de tot per acollir, ja fos Déu, la natura, els germans, la gent.

La pobresa de Francesc no és el no-res sinó la consciència de l’efímer. L’efímer té el seu moment, i és en aquest moment, i és en tots els moments l’un darrere l’altre, on un, una, pot respirar amb el ritme de Déu, tal com el frare d’Assís sembla que l’entenia.

El papa Francesc devia pensar en aquesta pobresa no de si, sinó d’ego, com la de Francesc d’Assís per tal de poder tirar endavant una Església malalta. El món també està malalt, mancat d’harmonia. Segurament ho ha estat sempre, el mateix Francesc va voler regenerar l’Església amb la seva revolució silenciosa, pacífica, però efectiva. No perquè tingués èxit, com tampoc no en va tenir Jesús, que va morir en creu.

L’èxit d’aquesta revolució espiritual és la pervivència d’un missatge nítid, que es renova cada dia en l’entusiasme de fer el que cal, o si es vol dir en el propi llenguatge de Francesc, de ser en el ritme de Déu, que és el mateix ritme de la vida. Si un, una, s’ha fet una imatge antropològica de Déu, pot pensar que fent això o allò serà agradable a Déu. No, la cosa no va per aquí, sembla dir-nos el missatge de Francesc, que tants segles enrere ja va superar la visió antropològica de Déu, pròpia de la seva època. Per més bones que siguin les obres, no són prou. Francesc ens ve a dir que és cadascú, ell mateix o ella mateixa, qui s’ha de fer en Déu. Per això tot el que no sigui aquest Déu pot veure’s com a sobrer, quincalla.

(article publicat al Diari de Vilanova, 20 de febrer de 2015. En la il.lustració, imatge de sant Francesc a Subiaco)

Mimosa florida...

El mateix dia que la meva mare va fer 91 anys, el dia 17 de febrer, al jardí de casa floria la mimosa. No és primavera encara, falta un mes, però amb les seves flors solars ja l'anuncia...

Tres imatges de Carnaval

Aquestes tres boniques imatges de Carnaval estan fetes ahir vespre, a peu de carrer. Jo anava vestida amb anorac, jersei de llana, bufanda. Sens dubte els Carnavals (les fotos pertanyen al Carnaval de Cunit, un dels més antics que se celebren al Baix Penedès, els Carnavals de Vilanova i la Geltrú i Sitges, al Garraf, són una altra cosa!) s'han empeltat dels aires brasilers. Al Brasil, però, la temperatura és una altra, pensava mentre no podia deixar d'admirar l'enginy del disseny dels vestits, dels colors en joc, de la imaginació en l'atrezzo de les carrosses, de la música que invita a la dansa.

El carnaval de la Berta

Fent neteja dels prestatges i posant un nou ordre a la nostra biblioteca (força extensa, tant que a vegades perdo llibres i en retrobo d’altres), em va sortir al pas Carnaval, un recull de quinze contes que la seva autora, Berta Jardí, va publicar a Edicions de la Magrana el 1986. Era la seva opera prima. Després hi va haver un silenci una mica llarg quant a publicacions via editorial, perquè Berta Jardí no ha deixat d’escriure i de publicar els seus treballs en diverses revistes. Amb la novel.la La portentosa vida del sastre Bariloche (Columna, 2011), aquesta autora barcelonina que el 2011 ja feia una pila d’anys que vivia al barri del Grabuach de Font-rubí (Alt Penedès), va tornar a la palestra literària. Posteriorment ha publicat la novel.la Un concert memorable (Columna, 2014).

He rellegit el conte que dóna títol al primer llibre de Berta Jardí. L’escenari és Venècia i el seu espectacular carnaval, tan inspirador per la seva estètica de caire barroc que no deixa ningú indiferent. La màscara protagonista del relat es complau a caminar (amb actitud majestàtica i a l’escolta del cruixit de les seves botines de xarol sobre les llambordes) per la ciutat dels carrers i canals silenciosos en aquella hora de l’alba, abans no siguin invadits per les gernacions sorolloses i més aviat ordinàries.

La festa no havia mort encara, escriu Berta Jardí al seu relat de carnaval. No, la festa no ha mort ni morirà, tot i que perilla en les seves formes tradicionals, adulterades no per mala fe sinó per la banalitat creixent que s’ha anat emparant de les nostres societats postmodernes. Del carnaval tradicional només en va quedant el xassís, el seu esperit es va diluint perquè s’ha anat fent fonedissa la concepció del sagrat en l’existència. Però, un cop s’hagi tocat fons, cal esperar un renaixement. Després de l’hivern sempre ve la primavera, el nostre món és cíclic, com el mateix carnaval, que torna cada febrer.

La màscara de Berta Jardí es va mesclant amb la gent que ocupa la plaça de San Marco: La plaça gran, vibrava de festa. Vermells intensos, verds llampants, daurats opacs, refulgents... Mil tons diferents bigarrats en un moviment desigual. La música, com els colors, es barrejava, el rock cavalcava sobre un trio barroc, el so d’un continu es filtrava entre els compassos simples d’una orquestrina de ball, música càlida amb sol i platges blanques, crits... constants, inconnexos en cent llengües diverses i, per sobre de tot, un brogit encomanadís que s’expandia per l’aire com una invisible espiral.

Podem imaginar l’escena, fins i tot viure-la en la memòria, atrapats en un bucle del temps. Tot recomença una vegada i una altra, també en la simbòlica història que relata Berta Jardí. Així, mentre la màscara escolta embadalida el cant blau d’una dona-ocell, la va descobrir. També havia vingut… Aquella nit era un unicorn de testa daurada (…) Tants anys, tants carnavals havia durat aquella persecució mútua i implacable… La lluita era vella, tan antiga com el seu origen.

Lluita entre dues màscares… També massa sovint hi ha lluita entre els humans que les han inventades. Una  mateixa característica les unia, les feia companyes, companyes d’allò neutre, d’allò ambigu. La testa, l’unicorn, era una més d’elles… de les màscares. N’hi ha a centenars de milers, de màscares, i cap d’elles no pot resistir tenir una competidora, escriu Jardí. D’aquesta faula cal interpretar que així va començar el món, amb la lluita fratricida entre Caïm i Abel. Caïm sobreviu en els seus descendents, però també hi ha els descendents de Seth, el tercer germà. I tots es troben al febrer, cadascú amb la seva màscara. ¿Fins quan no es podran mirar a cara oberta, totes amb un somriure amic i els ulls nets?

(article publicat al Diari de Vilanova, 13 de febrer de 2015. A la imatge, una màscara dibuixada per la meva filla Cristina a l’escola, quan era una nena de pocs anys)   

El cervell espiritual

Fragmenta Editorial acaba de publicar El cerebro espiritual, de l’eminent doctor Francisco J. Rubia. Un assaig interessantíssim. I més en uns temps tan secularitzats com els nostres, en els quals, però, hi sura una sensibilitat per tot allò espiritual en el cervell d’alguns, que no s’amorteix de cap manera, a desgrat del positivisme i materialisme ambient. Es pot dir de forma resumida que l’espiritualitat és una sensibilitat que es té o no es té. I encara es pot fer una altra distinció entre religió i espiritualitat. L’espiritualitat és un terme més ampli que el de la religió, ja que hi ha espiritualitats sense religió, tot i que de l’espiritualitat a la religió només hi ha un pas.

Però, ¿què passa en el cervell perquè es pugui parlar d’un cervell espiritual? El doctor J. Rubia diu que dins del cervell existeixen unes estructures que, quan són estimulades, són capaces de generar experiències espirituals, místiques, numinoses o de transcendència. És evident que els humans podem viure en dos plans de l’existència, o, si es vol, en dues realitats. Aquesta segona realitat, o realitat transcendent, es pot viure de forma espontània mercès aquella sensibilitat extrema de què parlava més amunt.

Però històricament són coneguts altres sistemes per arribar a aquesta segona realitat com és el rés, la meditació, la repetició d’un mantra, la dansa; o també a través de substàncies anomenades al.lucinògenes que modifiquen la química cerebral i que actuen sobre la transmissió de la informació entre les cèl.lules del cervell. Aquest tipus de substàncies han estat utilitzades des de temps immemorials per sacerdots i xamans.

Arribats aquí, i més enllà de fes i creences, ens podem preguntar per quina raó els humans volem viure també aquesta segona realitat; o perquè hi ha persones que la viuen i d’altres que sembla que la tenen adormida. La resposta la podem trobar en el que el doctor J. Rubia anomena consciència límbica i consciència egòtica. Com més gran és la consciència egòtica més petita és la consciència límbica, la que proporciona experiències espirituals.

Tinguem ben present, doncs, que tant una consciència com l’altra es generen en el cervell, que la Terra i el Cel, per dir-ho de forma poètica, es generen en aquest quilo i mig de massa gris, i que tant una realitat com l’altra tenen el mateix valor, la mateixa consistència. En les creences hinduistes ja es parla de la realitat quotidiana com maia, il.lusió, de manera que el jo, tan exalçat com el tenim, també és maia. Aleshores, quan apartem el jo, o la consciència egòtica, com en els vasos comunicants sura la consciència límbica que dóna pas a les experiències transcendents o oceàniques, com deia Romain Rolland. Quant al tema de Déu, el doctor J. Rubia es cura en salut i diu que Déu és un tema teològic, i que els científics només poden parlar de les seves investigacions. Saber de forma científica que tenim un cervell espiritual obre més espais a la reflexió.

(article publicat a El 3 de vuit, 6 de febrer de 2015. A la imatge, cim de la stupa del monestir budista del Garraf, amb oracions impreses voleiant)