Antonia Brico, directora d'orquestra

 

Una tarda d’aquest estiu calorós, davant d’un ventilador que refresca una mica l’aire, he mirat un film interessant: La directora d’orquestra (2016), basat en un personatge real del qual no en sabia res i n’he quedat meravellada: la pianista i directora d’orquestra Antonia Louisa Brico (Rotterdam, Païssos Baixos, 1902 – Denver, Colorado 1989).

Antonia Brico va ser la primera dona a dirigir l’Orquestra Filharmònica de Berlín i l’Orquestra Filharmònica de Nova York amb gran èxit, si bé més enllà de l’argument de La directora d’orquestra, fent un repàs a la seva trajectòria artística cau l’ànima als peus en comprovar l’esforç titànic que durant dècades aquesta abanderada va haver de fer, incansable, per aconseguir un lloc entre els grans músics del moment.

De la vida privada d’Antonia Brico se’n coneixen poques dades. Se sap que va ser adoptada i que va haver de treballar molt per poder rebre una bona formació musical, vocació que va sentir des de molt jove. Entre d’altres, va estudiar amb Paul Steindorf, Zygmunt Stojowski i Karl Muck. Ella mateixa va exercir com a professora d’alumnes brillants com Philippa Schuyler, pianista prodigi i compositora, així com també de Judy Collins, que amb el temps va esdevenir una reconeguda música de folk. La relació que van mantenir mestra i deixebla va donar fruit en el documental Antonia a Portrait of the Woman (1971), de Judy Collins, que va ser molt ben rebut i va posar de relleu la vàlua d’una directora d’orquestra de la qual, ja en el primer concert, s’havia escrit: «Mis Brico ha demostrat dots sorprenents i inequívocs com a directora. Es més hàbil, més llesta i més musical que molts dels seus col·legues masculins que ens avorreixen aquí a Berlín». Això no obstant, tot i haver-ho intentat moltes vegades, ni a Europa, on va actuar sovint, ni als Estats Units no va aconseguir feina estable com a directora titular. Com a impulsora i directora de la Women’s Symphony també va tenir molt d’èxit i l’atenció de la primera dama del país, Eleanor Roosevelt. Antonia Brico, dedicada en cos i ànima a la música, va romandre soltera, si bé va mantenir relació amb diversos homes, entre ells el prestigiós compositor finlandès Jean Sibelius.  

(article publicat al setmanari La Fura, 11 de juliol de 2025. A la imatge Antonia Brico)

Ithell Colquhoun

 

 

En la vida de Francesc d’A. Galí (Barcelona, 1880 – 1965), director de Belles Arts de la República, autor de les pintures de la cúpula del MNAC i mestre de grans artistes noucentistes: Josep Aragay, Francesc Domingo, Llorens Artigues, Enric C. Ricart i d’avantguarda: Joan Miró, hi ha un misteri de deu anys, entre 1939 i 1949, que va passar a l’exili de Londres després d’haver estat al capdavant de l’operació de salvament del patrimoni nacional al castell de Perelada, el de Sant Ferran de Figueres o les mines de talc de la Vajol.

     El misteri que va transformar la seva trajectòria humana i artística té nom: la pintora indoanglesa Ithell Colquhoun (Shillong, 1906 – Limorna, 1988). Iniciada en el corrent surrealista francès capitanejat per André Breton, Ithell Colquhoun va ser membre destacada del grup surrealista anglès. Encara que faci de mal dir, l’obra artística de les dones està costant descobrir-la i valorar-la, si bé la Tate Britain està treballant en una retrospectiva d’aquesta amiga de Man Ray: una de les fotografies més conegudes de la jove (Marguerite) Ithell Colquhoun és obra de Man Ray. El retrat es pot veure en l’exposició Francesc d’A. Galí, el mestre invisible, que en aquests moments es pot visitar al MNAC.

     Havent format part del Grup Surrealista Britànic, l’artista en va ser expulsada perquè es va negar a renunciar a la seva pertinença a grups ocultistes com l’Ordo Templi Orientis i la Germanadat d’Isis. L’obra plàstica d’Ithell Colquhoun va passar per diverses etapes, però sempre va explorar tant el món de la consciència com el món de l’inconscient, la psicologia profunda i els somnis. En la dècada dels anys quaranta va conèixer Francesc d’A. Galí, si bé en les seves biografies no se’n parla. El misteri d’aquesta relació que va canviar Galí ha estat posat a la llum per l’historiador de l’art Albert Mercadé a través d’una cinquantena de cartes custodiades per la Tate. La família Galí no en sabia res i l’estudiós va haver d’anar amb molt de tacte a l’hora d’informar-los, si bé el misteri encara perdura: tan sols en podem veure els efectes en la mateixa obra de Galí, que de les formes noucentistes es va anar decantant cap a composicions oníriques.                                                    

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 de juliol de 2025. A la imatge, Itehll Colquhoun en una fotografia de Man Ray)