Rosa Sensat

 

     Nascuda a El Masnou l’any 1875 i morta a Barcelona l’any 1961, l’any 2023 va fer 150 anys del naixement de Rosa Sensat i Vilà. Rosa Sensat, que per iniciativa de Marta Mata va donar nom a l’Associació de Mestres Rosa Sensat, és una docent tan coneguda en el nostre àmbit pedagògic i cultural que a tots ens sembla haver-la tingut de mestra. La seva personalitat carismàtica ens la fa tan admirable com propera. D’aquí ve que el doctor en pedagogia Salvador Domènech i Domènech hagi titulat el seu llibre Què són 150 anys? Una mirada inèdita de Rosa Sensat republicana (Voliana Edicions).

     «Què són 150 anys? Depèn de l’itinerari personal, professional, intel·lectual i social de cada persona», escriu Salvador Domènech. Una personalitat sobresortint, en efecte, l’estela de la qual arriba als nostres dies lluminosa i fèrtil a través del seu impressionant llegat de renovació pedagògica en la història de l’educació a casa nostra. En la seva biografia hi destaca el seu paper capdavanter en l’Escola del Bosc de Montjuic, la primera escola oberta a l’aire lliure de tot l’Estat espanyol, on va aplicar bona part dels principis de l’Escola Nova, així com el seu extraordinari paper en la direcció del Grup Escolar Milà i Fontanals, un ingent esforç econòmic per part del consistori barceloní de crear aquest equipament d’escola pública de qualitat al Raval. De tot en dona fe Salvador Domènech en aquest llibre on fa èmfasi en l’etapa republicana de Rosa Sensat, la seva implicació en l’esperit de modernització de l’ensenyament.

     El professor Domènech ofereix de forma detallada l’episodi biogràfic de l’estada de Rosa Sensat a l’Escola del Bosc, així com una radiografia inèdita del seu pensament pedagògic al capdavant de la direcció del Grup Escolar Milà i Fontanals. Un recorregut intel·lectual i humanístic de primer ordre que va acabar malament amb la depuració que Sensat va patir amb la dictadura de Franco. Se la va acusar de «tendencias izquierdistas y separatistas». Els documents que s’inclouen en aquest apartat, escrits amb la retòrica de l’època, acosten al lector al drama personal que va viure Rosa Sensat, castigada pel règim franquista amb una pensió de jubilació  miserable.

(article publicat al setmanari La Fura, 28 de novembre de 2025)                                                  

El sentiment de pèrdua

 

     El sentiment de pèrdua és consubstancial en la condició humana. Sentim la pèrdua dels éssers estimats com un esqueixament. No hi ha una mesura per avaluar aquesta ferida, ja que l’experiència del dolor és diferent per a cadascú. És per aquesta raó que hauríem de respectar els dols, donar-nos el temps que faci falta per a la sutura de la ferida que encara demanarà un temps de convalescència, la qual cosa en els nostres temps materialistes, utilitaris i accelerats sembla que sigui un luxe quan és una necessitat humana per a poder restablir l’equilibri que dona repòs a l’ànima.

     A través de la memòria, els humans som conscients de les pèrdues i de les absències: som éssers que sempre trobem a faltar alguna cosa. En primer lloc trobem a faltar aquells que hem estimat, ningú no pot parlar de si mateix sense parlar dels altres. Som éssers relacionals. Però també hi ha altres tipus de sentiment de pèrdua i desgraciadament actuals: la pèrdua de la feina, per exemple, és un exemple dramàtic de pèrdua, com és terrible la pèrdua de la casa per causa dels efectes d’una dana (gota freda), o perquè un incendi l’ha deixat en ruïnes. És clar que aviat reaccionem i ens posem a treballar per restablir la normalitat, però no pas negant el sentiment de pèrdua sinó mirant de superant-lo de la millor manera possible a través de recursos interns, conscients que no podíem lluitar contra els molins de l’atzar. Els accidents ens agafen per sorpresa.

     També podem experimentar un sentiment de pèrdua o, més aviat, de nostàlgia o enyorament per un lloc o, fins i tot, per algun moment significatiu de la nostra vida. És un sentiment d’índole immaterial com el que ens pot assaltar trobant a faltar alguna cosa de nosaltres mateixos: al capdavall éssers en procés, inacabats. Aquesta mena de sentiment de manca d’alguna cosa que va més enllà de nosaltres acostuma a ser un esperó per a la millora de la qualitat de la nostra vida espiritual cultivant aquelles accions i virtuts que arrodoneixen els escaires durs de la nostra personalitat.

(article publicat a la revista Pluja de Roses Novembre/Desembre 2025. A la foto: una vista del cementiri de Boí, Alta Ribargorça)

Lydia Cabrera

 

     El desembre del 1998 vaig visitar Cuba: s’hi havia de celebrar una Setmana de Cultura Catalana en el marc del Centenari 1898-1998, i una delegació de vilanovins es preparava per a l’agermanament amb la ciutat de Matanzas. Personalment duia a la maleta un projecte d’estudi: explorar les traces de la religiositat cubana que tant deu a la negritud i que vaig posar per escrit a Estampes de Cuba. En les llibreries oficials del règim, poc proveïdes, vaig trobar algunes publicacions, si bé el material de més interès va aflorar a les parades de llibres de segona mà a la Plaza de Armas, així com informacions ben riques les vaig adquirir de persones com la Bertha, guia del petit museu municipal de Regla, que va atendre les meves preguntes i es va allargar en saboroses explicacions. Tothom em recomanava El monte: notas sobre las religiones, la magia, las supersticiones y el folklore de los negros criollos y del pueblo de Cuba. La seva autora: Lydia Cabrera (l’Havana 1899 – Miami, 1991). Després d’unes quantes visites al mercat de la Plaza de Armas, el vaig trobar juntament a una altra publicació seva: Los cuentos negros de Cuba.

     Lydia Cabrera va ser antropòloga i una poeta i escriptora rellevant de la seva generació. Filla de l’escriptor i advocat Raimundo Cabrera, il·lustre crioll, des de nena es va interessar pels relats i històries que li explicava la seva dida negra. Formada a París, al seu retorn es va dedicar a la recerca de contes i relats, vocabulari, dites i refranys i cerimònies religioses que es conservaven ocultes als blancs perquè estaven prohibides. La seva tasca intel·lectual va ser reconeguda per visitants espanyols com la xilena Gabriela Mistral, Federico García Lorca, i  María Zambrano, que hi va estar exiliada després de la Guerra Civil. Després del triomf de la revolució cubana, el 1960 Lydia Cabrera es va exiliar a Madrid, on hi va passar un temps fins que va establir-se a Miami, on va morir amb 92 anys, deixant una vintena de llibres sobre la influència negra en la cosmovisió cubana. Juntament als treballs de Fernando Ortiz, Natalia Bolívar, Miguel Barnet i altres, els seus estudis proporcionen al món una mirada àmplia a la cultura afrocubana en les seves dimensions més transcendents. 

(article publicat al setmanari La Fura, 7 de novembre de 2025. A la imatge, Lydia Cabrera amb un matrimoni cubà)  

Viure-ho per última vegada

 

     Tots ens hem trobat amb aquesta experiència: viure per última vegada algun fet sense saber que serà una última vegada, un comiat, un adéu. No ho veiem venir i ens agafa per sorpresa: el trencament d’una relació amorosa que serà traumàtic justament perquè no l’esperàvem; el divorci dels pares, un cataclisme; la pèrdua d’un amic per un accident o per un atac de cor fulminant; la pèrdua de la feina o una jubilació anticipada. Vivim aquell moment entre l’ensurt i la paràlisi, com si el cap fos en un altre lloc: el de la incredulitat, i el cor bategant dins el pit a cent pulsacions per minut. No estem preparats per un adéu o un comiat que no podíem preveure ni en somnis, i hi ha reaccions tan diverses com diverses som les persones.
     Hi ha últimes vegades que són esperades o curosament preparades: un trencament de parella amistós celebrat amb un sopar de comiat; una jubilació esperada i desitjada celebrada amb una festa amb els companys de feina o del gremi; el dia que ens donen d’alta d’una malaltia greu; l’allunyament d’una relació tòxica; el final d’un temps llarg a l’hospital; fumar l’últim cigarret amb cerimònia; l’enterrament d’un familiar estimat.

     Com sigui que es produeixin, «les últimes vegades tanquen cicles, porten nous començaments i obren capítols en les nostres vides», escriu la jove filòsofa francesa, Sophie Galabru, al seu brillant assaig Nuestras últimas veces, publicat per l’Editorial Rosamerón. La filòsofa ens invita a deturar-nos en les nostres últimes vegades des de la memòria per descobrir-hi aspectes que en el trànsit ens van passar desapercebuts i que en la distància s’omplen d’un significat nou, a vegades salvífic i tot; però sobretot Sophie Galabru ens invita a viure en temps present el present, ser amb tots els sentits en les últimes vegades que podem preveure o programar. I poso un personal exemple d’acomiadament amb un ritual íntim d’un úter que ha de ser extirpat per salvar la vida, però que ja no podrà allotjar cap més vida. Reconfortant és l’adéu a un espai –una casa, una feina- on s’ha patit l’horror d’una violació; l’allunyament d’una persona que et fa bullying és un alliberament. Cadascú de nosaltres tindrà al cap i al cor una pila d’últimes vegades, d’adéus, de comiats. Ens conformen, són part de l’existència humana.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de novembre de 2025)