En Font

L’altre dia, i mira que m’hi he aplicat sovint, finalment vaig recordar el nom d’un dels companys-camarades del meu pare en el temps d’instrucció militar, guerra i estada al camp de concentració: Font. El meu pare parlava d’en Font amb un gran sentiment, i això que era un home d’expressió continguda. En una fotografia que conservem d’aquesta època el meu pare està enmig de dos amics, en Font entre ells. Però quin dels dos és en Font? La fotografia deu estar presa en el temps d’instrucció militar, quan aquests joves de divuit anys encara no havien passat les misèries del front.  

(extret de la Capsa verda)

Salut (mental)

Hauran vist els amables lectors uns anuncis en els mitjans escrits que fan referència als prejudicis que allunyen les persones amb diagnosis de malalties mentals de la resta de la gent. Obertament és el lema, és a dir, una invitació a obrir la ment a la comprensió d’una realitat que afecta a una de cada quatre persones. Això si no afecta almenys un cop a la vida a la gent considerada ‘normal’. I és que qui més qui menys està expossat a patir una depressió encara que sigui lleu.

Ja era hora que es comencessin a tractar els trastorns mentals d’una manera ‘sana’. La bona salut sembla que hauria de ser alguna cosa més que la salut corporal incloent’hi la mental. La bona salut s’hauria de mesurar per la capacitat d’humana comprensió precisament envers aquells que no en tenen, ja sigui d’una manera puntual o crònica.

Quan alguna persona comet un acte horrible es pensa en bogeria abans que en maldat, diu Enric Arqués, secretari de l’organització Obertament, i esmenta el cas de Breivik, l’assassí noruec. La maldat, ho sabem perfectament almenys des de l’Holocaust i dels Gulags, no és una bogeria, sinó una ceguesa espiritual que impossibilita conduir-se de forma humana, cordial (cordial ve de cor). Aquesta deficiència espiritual és la tesi de fons dels dos relats que integren Tot el que perdem, llibre que acabo de publicar. Les protagonistes no pateixen cap transtorn mental sinó un dèficit de visió interior i d’empatia envers els altres, la qual cosa les fa actuar de manera malèvola, perversa, i amb una gran indiferència envers el sofriment que causen.

La ratlla que divideix la salut de la malaltia mental és tan prima. A vegades es considera malaltia mental allò que simplement és diferència de la majoria, singularitat, personalitat al marge dels motlles establerts de manera convencional, ja que cada època marca els seus cànons de conducta. Sensible a aquests temes i amb interès creixent, acabo de llegir un llibre meravellós sobre experiències de treball en el camp de la salut mental: La creatividad como terapia, de Maite Kirch Ugarte. Aquesta professional experimentada i fundadora de la Comunitat Terapèutica de Malgrat de Mar (1981), en el capítol d’agraïments recorda en primer lloc Armand Cardona Torrandell, per tot el que em vas ensenyar –diu- sobre la creació i la vida viscuda de forma creadora. Tots els qui van conèixer el pintor Cardona Torrandell saben que, amb una intel.ligència privilegiada i una sensibilitat fora del comú, aquest artista no va ser una persona adotzenada ni de tracte fàcil.

A propòsit d’aquestes personalitats desconcertants. S’ha parlat molt, i se’n parlarà encara perquè és un misteri per a la ciència, de la relació entre el geni i la follia (a Ramon Llull també li deien lo foll). Va escriure Víctor Hugo: (…) hi ha alguns homes [i dones] misteriosos que no poden ser sinó grans. Ebris d’ensonyament i intuïció, en el seu avenç gairebé inconscient sobre les aigües de l’abim han travessat el llamp estrany d’allò ideal i aquest els ha envaït per sempre. Una suor pàl.lida els cobreix el rostre. L’ànima els surt per tots els porus. Quina ànima? Déu.

És evident que allò que anomenem Déu, no-Déu o algun altre nom, té molts rostres, tants com éssers humans hi ha a l’existència. El tapís de la creació és molt variat. I mentre algunes ànimes respiren Déu per tots els porus, d’altres no en senten cap batec. I és que, en la nostra llibertat, a estones curtes o llargues escollim ésser en la seva llum, en la seva l’ombra o, majoritàriament, en els infinits espais del gris.

(article publicat al Diari de Vilanova, 19 d’octubre de 2012. A la imatge, una pintura de Cardona Torrandell)

Cervantes

A Don Miguel, el judío de Cervantes (Cervantes és un poble de Sanabria, Zamora), Leandro Rodríguez sosté que Cervantes tenia arrels jueves (també Teresa d’Àvila era filla d’un convers). L’àvia i la mare de Cervantes li van ensenyar les Sagrades Escriptures. Certament moltes cites de la Torah (els cinc primers llibres de la Bíblia) abunden en el Quixot en una època que poc es coneixien les Sagrades Escriptures. Diu Leandro Rodríguez que el Quixot és l’ànima ambulant de Miguel de Cervantes. La seva dama i guia, Dulcinea, és una imatge de la Shekinah, la Saviesa, o si ho voleu dir d’una altra manera, la imatge del Mestre Interior. 

(imatge d'un molí de vent presa camí d'Andalusia)   

Teresa de Jesús va morir a Alba de Tormes el dia 4 d'octubre de 1582.

A la imatge, el seu sepulcre amb el que queda de les seves despulles. En van fer una estripada gran. Ja sé que eren altres temps i que en aquell temps les relíquies dels sants eren molt apreciades. Al petit museu que hi ha al convent es pot veure el cor incorrupte, tot i que encongit, de la santa.

Celebro la meva patrona imaginant-la en la quietud de la seva cel.la escrivint amb bella caligrafia:

Estando una vez en oración, se me representó muy en breve... cómo se ven en Dios todas las cosas y como las tiene todas en Sí.    

En el principi

Quan diem que tot en la naturalesa expressa, diu la immensitat de la Creació, o de l’Evolució, segons cadascú ho vegi, estem parlant d’una forma de llenguatge. Aquest és el sentit la cita evangèlica de Sant Joan: En el principi va ser la Paraula, és a dir, la Paraula (l’alè de Déu o el Principi fonamental) es va manifestant en tot allò creat.

(El gerundi del verb manifestar simplement indica que la Creació és un procès).

Instant de meravella

El quadre, l’escultura, la peça ceràmica, la composició musical, la pel.lícula, el poema, la narració són aquí. Brillen amb la seva llum.

I el pintor, l’escultor, el ceramista, el músic, el cineasta, el poeta, el narrador se’n meravellen.

El treball, sovint tan lent i ple de fatics, per un instant de meravella.

 

"El vell i el nou"

Aquesta fotografia va ser presa el 20 de juny passat, a la Toscana, a la població de Volterra. En aquest casalot s'hi preparava una festa i les cadires anaven amunt i avall, i en un moment determinat van donar aquesta imatge.

En general, a tot Itàlia el "vell i el nou" conviuen amb harmonia...

Temps

Encara et passa tant a poc a poc, el temps?, em pregunta l’amic.

Diuen que amb els anys la sensació del pas del temps s’accelera. No per a mi. Em trobo dins del temps com dins de l’aire. Sóc temps. Però, quin temps? Temps de rellotge, sens dubte, però també un temps-sense-temps.

(a la imatge, jardiner treballant al claustre de Ripoll)

La poesia, entre el temps i el no-temps

La poesia, un acte creatiu en el present, és, no obstant això, ahistòrica.

Immersa en el temps proclama també el no-temps; o allò que hi ha d'etern almenys fins on arriba la consciència que en podem tenir.

(a la imatge, una antiga vil.la toscana posada al dia)

Priorat paradís

Durant bastants estius, amb la família vaig estiuejar al Priorat. Primer a La Vilella Baixa i després a Cabassers (conservo aquesta grafia en lloc de Cabacés, que és la que s’ha imposat finalment). Me’n vaig enamorar el primer dia del que es veu i del que no es veu a simple vista. La màgia del Priorat es va revelant a mesura que se’n respira l’esperit, i no només en aquest lloc de religiositat silenciosa i plena com és la cartoixa d’Escaladei: en tot el Priorat el sagrat i el profà conviuen en una harmonia prodigiosa. Res de més sagrat que la pròpia terra prioratina d’aparença ferèstega però d’ànima sensible. Res de més sagrat que el vi i l’oli i que s’hi produeix, or pur, alquímia pura de la naturalesa.

Ho he escrit en altres ocasions perquè és una dada rellevant en la meva biografia: en el Priorat, en aquest indret on el silenci es constitueix en part del paisatge, vaig rebre l’energia i l’impuls necessaris per dur a terme la vocació d’escriure amb voluntat literària, és a dir: d’inserir el meu treball en aquesta llarga i fecunda genealogia d’escriptors catalans que fan de la nostra literatura un tresor cultural de primer ordre. Enfilada dalt d’un turó als afores de La Vilella Baixa, amb aquell cel blau prioratí que retalla amb precisió botticelliana el perfil de les muntanyes, vaig decidir fer de la meva vella vocació un camí i un destí fins allà on les meves forces arribessin.

He viscut en el Priorat i l’he recorregut i revisitat tantes vegades. És com un quadre al qual sempre trobes matisos, és com una música escoltada mil vegades i de la qual no te’n canses mai, és com un llibre que mai no voldries acabar. El Priorat, un lloc per a ser viscut intensament, és també un lloc per a ser contemplat profundament.

Se m’acumulen un munt de sensacions mentre vaig llegint amb interès (quina bona notícia que s’hagi publicat, gràcies Arola editors!) A peu pel Priorat del vi i l’oli, amb fotografies de Rafael López-Monné, amb textos de Toni Orensanz i un pròleg d’Eduard Punset. Són dotze passejades i excursions per aquest paradís de terra càlida i ànima suspesa a l’alçada dels ulls que és el Priorat.

Amb el record m’aturo un moment en el camí que va de La Vilella Baixa a la Vilella Alta, o en el caminoi paral.lel al riu després d’haver travessat el pont Gran, o en el camí que voreja, abraçant-lo, el poble de la baronia de Cabassers, o en l’excursió fins al pont de Cavaloca o fins a l’ermita de sant Roc, camins fets tantes vegades en els capaltards d’estiu, quan el sol roent comença a amansir-se. Respiro fons i sento com aquesta terra i aquest cel se’m fiquen dins del cos, dins del cervell, per a no deixar-me mai més, mai més. Perquè passats tants anys encara puc tancar els ulls i sentir aquest respir del paisatge del Priorat dins meu.

Reflexiona l’escriptor i periodista de Falset, Toni Orensanz: Potser és veritat que el Priorat ajuda a creure en Déu i en els miracles. Es cregui o no en un Déu, és veritat que la força tel.lúrica del paisatge del Priorat parla d’alguna cosa que, sent part de nosaltres, ens sobrepassa. Sobreamor, en podríem dir, tal com el van viure i el van escriure Ausiàs March, Ibn Arabî, Ramon Llull. Un gran sentiment de sobreamor és el que transmet i provoca el Priorat a qui se n’enamora, tenint ben present les diverses fesomies del Priorat, ja que no és el mateix el Masroig que Porrera, Ulldemolins o Torroja, Poboleda o Siurana, Cornudella o Capçanes, Falset o La Bisbal, per posar només uns exemples. I presidint els costers de vinyes i camps d’oliveres, rius, ponts, baumes i ermites, pobles i masies, els imponents i magestuosos cingles del Montsant, en altres temps habitatge d’ermitans, que trobaven l’esperit de Déu en el més pur de la naturalesa.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 28 de setembre de 2012)

    

    

   

Aniversari

Ahir, 30 de setembre, va fer un any que la meva néta Carla és al món. A la falda del seu pare es mira el pastís per celebrar-ho. Les lletres de galeta li van agradar molt, vull dir que es va menjar la C i la A, les altres se les van menjar els cosinets.