Potència de la creativitat femenina

 

     El 8 de març constitueix una festa reivindicativa dels drets de les dones. Però el 8 de març és també una excel·lent ocasió per fer visible aspectes de la dona com ara la potència de la creativitat femenina que tant com menyspreada ha estat ocultada i fins i tot històricament avortada. «No hi ha dones artistes», hem sentit a dir sovint a l’hora de fer genealogies d’artistes del passat. Ja se’n lamentava la poeta Rosalía de Castro quan deia: «Els homes miren les dones escriptores més malament que si veiessin el diable».

     Per aquesta mala mirada, ¿no hi són o no les han deixat ser artistes, a les dones que potser en tenien el talent? I, encara més: ¿Se n’ha amagat la seva existència i relleu en cas de ser-hi? Així ha estat. Per tant, de sota les pedres, les hem anat a descobrir. Hem estat precisament les dones les qui ara que en tenim l’oportunitat de dur a terme la recerca qui ho anem fent amb tota la paciència i determinació de la nostra antecessora Penèlope amb els seus teixits i brodats, arquetip de les teixidores de la cultura: una herència ancestral que es fa present en la creativitat de dones amb dons extraordinaris com ara la visionària Josefa Tolrà Abril (Cabrils, Barcelona, 1880-1959), que la historiadora de l’art Pilar Bonet Julve ha fet emergir de l’ombra. Com també ha fet eixir a la llum la personalitat visionària de Julia Aguilar Coscuyuela (Barbastro, 1899-1979). Dones que en la seva vida ordinària estaven entre els dos móns per com en els seus dibuixos, pintures i brodats van expressar de forma artística «la consciència doble de la matèria». O el que ve a ser el mateix: l’interior de la matèria, la seva part lumínica i espiritual que amb tanta inspiració va investigar i treballar l’artista sueca, descoberta no fa tants anys pel gran públic, i aquí en una exposició al Guggenheim. Es tracta de Hilma af Klint (1862-1944), que a contra corrent va dur a terme les extraordinàries pintures i dibuixos fruit del subconscient creador, que deixen els espectadors bocabadats. Klint va abandonar les convencions de la tradició acadèmica i va dirigir la seva atenció als corrents científics i espirituals de la seva època. Avui dia es considera la pionera en la representació de l’invisible.

(article publicat a La Fura, 14 de març de 2025. La imatge és d'una obra Julia Aguilar titulada "Àngel amb dragó")

L'alegria en les petites coses

 

     El 17 de maig d’aquest any 2025 farà cent anys que va ser canonitzada Teresa de Lisieux pel papa Pius XI. Teresa de l’Infant Jesús és molt estimada pel papa Francesc, que mai no ha ocultat l’admiració per la jove monja carmelita que va néixer el 1873 a Alençon i va morir a Lisieux el 1897 amb només 24 anys. Font d’inspiració en el seu pontificat, li va dedicar la seva exhortació apostòlica És la confiança (octubre de 2023).

     En el carisma religiós de Teresa de Lisieux hi destaca l’alegria, que és un estat de l’ànima. En l’alegria l’ànima s’expandeix, s’esponja, respira: és oxigen per a la vida humana. Teresa en va percebre el do quan va trobar l’alegria en les coses més petites i simples. Amb l’entusiasme que sempre va mostrar, Teresa va convertir la vida diària en extraordinària pel fet de viure amb alegria qualsevol esdeveniment pel fet que tot era un regal de Déu començant per la vida mateixa. El seu tarannà intens i d’una espiritualitat oceànica, es manifestava suau i amable a través del seu cor dolç i senzill. Ho era per naturalesa, alegre, Teresa de Jesús Infant, i en el seu desig de bondat i anhel de bellesa, quan va veure que ja anava a morir va dir a les seves companyes: «Faré caure una pluja de roses sobre el món», i així la recorda la seva iconografia.

     Teresa de l’Infant Jesús també era alegre per haver cultivat a consciència un profund sentiment de gratitud envers les petites coses: la contemplació d’un matí assolellat en ple hivern, donar o rebre una abraçada tendra, fraterna, el goig de respirar l’aroma del pa acabat de coure, veure la bellesa humil de la bugada estesa a l’aire, la petita satisfacció de parar la taula en l’ordre establert o admirar la primera rosa que floria al jardí del convent. La jove carmelita, que tenia ànima de poeta i, com Francesc d’Assís, lloava la natura, s’alegrava amb les primeres llums de l’alba en el moment d’encetar el dia en oració. I és que l’alegria és també oració des del moment en què hi participa l’ànima.

(article publicat a la revista Pluja de roses, Març/Abril de 2025)

El passat no passa

      

Heu sentit a dir més d’una vegada aquesta frase: «El passat, passat». I no és cert per més que es vulgui. El passat no passa mai. Una altra cosa és voler-lo oblidar en ares que no ens martiritzi en el dia a dia o que ens paralitzi en l’acció de tirar endavant, i una altra cosa és la fantasia, la il·lusió, la ficció, que el passat ja ha passat.

El passat no passa mai, mentre som vius, perquè som memòria del passat. El passat ens constitueix per com aquesta entitat que anomenem «jo» és la nostra memòria del passat ja que el present és efímer i el futur no existeix més que en projeccions mentals. Diem potser de manera una mica massa frívola: «Enterra el passat». I, sí, farem bé d’enterrar el dolor, les ferides del passat, però no el passat. La memòria del passat il·lumina el present i el futur amb més transparència que una bola de vidre. Ara mateix, al món, s’estan reproduint fets polítics, socials i culturals de gran transcendència que recorden fets passats que, justament per haver-los volgut enterrar, oblidar, ara ens peten a la cara amb tota la seva lletgesa i brutalitat.

Trump, Milei i Putin, per posar només aquestes exemples de reietons del segle XXI tan vistosos com escandalosos, com el seu capteniment s’assembla a mandataris del segle XX com Hitler, Stalin, Mussolini: cridaires, histriònics, populistes, bàrbars, estrambòtics. Bastos, inelegants i àvids de diners i de poder se’n riuen, de la memòria històrica, hi salten al damunt sense vergonya ni manies. «El passat, passat!». I tornem-hi amb les guerres i el seu horror, tornem-hi amb la mort, el dolor i la devastació que provoquen. Sobre les tombes dels morts i les ruïnes de pobles i ciutats planegen construir-hi paradisos de vacances per a gaudi dels vencedors que no s’han estat de rampinyar, també, matèries primeres en terrenys colonitzats aquí, saquejats allà. Hi guanya el capital, és clar, com sempre. No guanya, com volien els il·lustrats en la seva utopia, ni l’educació ni la cultura ni la bellesa de l’art: guanya l’or obscè que també s’exhibeix a dojo, per cert, a la rica Dubai, mentre les dones van vestides amb burka, no poden sortir soles de casa ni conduir un vehicle. El passat no passa, és aquí ara mateix i potser faríem bé de tenir-lo present per no repetir els errors del passat.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de març de 2025)