Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Artur Mas. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Artur Mas. Mostrar tots els missatges

divendres, 15 de gener del 2016

Endavant!

Tot d’una la política ha fet una marrada i ens ha col.locat en un altre escenari. Els catalans no sóm previsibles, i a grans problemes solucions creatives. Partícules del geni de Gaudí, no hem trencat els plats i hem construït un trencadís. Hi ha hagut acord entre JuntsxSí i la Cup, i no per por de les urnes, com s’ha dit amb tan poca finor. A cap demòcrata li fan por les urnes. Hi ha hagut acord, i si tothom hi ha perdut alguna cosa, el cert és que qui guanya és la democràcia. És a través de la democràcia que volem assolir no un país nou, perquè el nostre és un país antic, noble, amb solera, sinó un país renovat, dinàmic i amb la cara neta.

Pel camí d’aquest temps de desgast (alguns fins i tot parlaven de tortura) fins arribar al punt on som, amb nou president de la Generalitat en la persona de Carles Puigdemont, i un nou govern amb condicions estables no només per a la governabilitat sinó també per emprendre amb força el procés constituent cap a la República Catalana, hem fet un màster en conducta humana. S’ha de lamentar l’espectacle de l’animadversió visceral a Artur Mas. És un sentiment estrany, incomprensible, ja que Mas ha representat sobretot les classes mitjanes i populars del país, és a dir, a una gran majoria de gent treballadora i emprenedora que ben legítimament aspira a evolucionar com a persones i com a societat.
 
Esperàvem l’acord. Però també sabíem que si no es donava ara el procés no té marxa enrere. Un cop una idea potent té possibilitats de fer-se realitat és imparable. Els qui volem un estat per Catalunya, un governem-nos de debò, no ens hauríem rendit perquè ja hem començat a ser independents. El rebel (encara no fracassat) que portem a dins treballa, pensa, escriu amb llibertat i n’accepta les responsabilitats que se’n deriven. Treballem per una Catalunya no subalterna, i això no té data de caducitat fins que s’acompleixi.

(article publicat al Diari de Vilanova, 15 de gener de 2016)


divendres, 10 de juliol del 2015

Sopars a la fresca


L’estiu és època de sopars a la fresca, ja sigui en un establiment públic o ja sigui en un domicili particular. Pot començar amb unes llesquetes de pa amb tomàquet i pernil del bo, tallat al moment, si pot ser. O amb un bol de sopa freda. O amb una amanida amb molts ingredients i de tots colors, com en un mosaic. Els comentaris sobre política encara no han aparegut en la conversa dels comensals, però no falta gaire perquè tot està que crema.

El segon plat pot venir en forma de peix al forn, de o carn freda rostida, tot amb un acompanyament de patates i ceba a punt de caramel. Amb els efectes del vi, ja sigui blanc o ja sigui negre, el tema polític ja és sobre la taula i encén les galtes dels més apassionats. No n’hi ha per menys. El 27S tenim una cita a les urnes, i el més calent és a l’aigüera, diuen els que voldrien la llista única, o unitària, o el nom que li vulgueu donar a aquesta pinya que no s’acaba de veure fer. D’altres diuen que on vas a parar, ara, si el que convé és que es diferenciïn bé les sigles i se sàpiga qui és qui (com si no ho sabéssim).

Els ventalls han començat a fer la seva aparició, virolats com els vestits lleugers de les dones, tot i que n’ha que van de color de neu. Dreta i esquerra són termes obsolets, diu un. Un altre diu: estan diluïts en un magma ideològic en el qual no se sap qui és més conservador i qui és més alternatiu, que és el que ara està de moda. Ara el que interessa és tirar endavant el tema nacional, l’estat independent, o com vulguem anomenar això que volem tants, diu un tercer. La qüestió és que puguem administrar els nostres diners amb salut i seny, diu un quart.

Els amfitrions, sol.lícits, moderen el trànsit de plats de la terrassa a la cuina, treuen les molles de pa que fan tan lleig a l’hora de posar a taula els plats de postres. Fruita o gelat? Doncs mira, les dues coses, i encara hi afegirem uns bombons de xocolata que us llepareu els dits. Això va amb el cafè, diu un perapunyetes. El tema de Grècia ja ha sortit. Pobra gent, arruïnats completament i amb un deute que no podran pagar mai, i els que tenen els calerons uns barruts, o els tenen fora o no paguen impostos, diu un. A mi m’agrada aquest noi, el Tsipras, amb aquesta veu tan fonda i la mirada tan clara, diu una. No és un impostor, com d’altres, diu una altra, i s’acara als funcionaris europeus per salvar la dignitat del poble grec.

Però no parlàvem del 27S? El Mas és un lider natural. Com ho saps? Doncs perquè té tants amics com enemics. El mirall de Mas fa por. I perquè fa por, o, millor dit, perquè fa angúnia, diu un altre. Doncs perquè quan tens l’ànima una mica emmascarada no et pots mirar en un mirall tan transparent. Ah… Amb els cafès es parla de les qualitats i defectes dels líders del procés que, està clar, no ens enganyem, ha de ser cap a la independència. No ens ajudaran, diu un. Qui no ens ajudarà, diu un altre. Europa, el món. Sempre ens han deixat penjats, ja pots tenir raó, ja, que tothom mira pels seus interessos, i nosaltres vinga ser solidaris amb tothom, ara amb els jueus, ara amb els palestins, ara amb la pobra gent que emigra dels seus països en guerra… Però no parlàvem del 27S? Tu què votaràs? Home, el vot és secret, però vaja, tots sabeu el que penso, diu una de vestit blanc. Sí que ho saben, els altres comensals. I tot ve de quan ella encara era al ventre de la mare. Quan la dona va anar a fer els papers perquè la filla pogués néixer a l’hospital, el de la taquilla li va disparar: ¡Hábleme en cristiano! A causa de la vexació, del maltracte a la mare, ella va decidir venir al món l’endemà mateix. Va sortir del ventre de sa mare amb l’impuls de posar les coses a lloc. Era el dia 13 de març de 1951 i al carrer hi havia la famosa vaga de tramvies. Això ho ha explicat altres vegades, en altres sopars a la fresca. Per això tothom sap què votarà el 27S.

(article publicat al Diari de Vilanova, 10 de juliol de 2015. A la foto, una taula preparada per un petit sopar a la fresca al jardí de casa)

divendres, 27 de febrer del 2015

Una impostura

Ja ho sabeu: les impostures estan de moda, els mitjans de comunicació van plens de diferents casos, la literatura se’n fa ressò en els seus relats (cas de l’Enric Marco, per exemple) i la psicologia té feina a analitzar un fenomen que pel cap baix deu ser tan vell com el temps dels humans. I dic temps dels humans perquè en el món de la natura, tot i la seva feresa, no hi ha impostures: tot és clar i net com el cel blau de la primavera que ja s’acosta a pas de puput.

El meu pare sempre deia que per l’única cosa que li sabia greu morir-se era perquè ja no podria aprendre coses noves. Fins a l’últim dia que va viure en plena consciència, va llegir el diari i estava al cas dels esdeveniments. Soldat de la República, mentalment sempre li va ser fidel. Per això va celebrar tant haver viscut el temps de la democràcia, de la qual darrerament ja es començava a plànyer en veure com s’anava aprimant i com s’anava perdent el respecte a les institucions (si ho veiés ara…). No va ser mai devot incondicional de cap líder polític, tampoc de Jordi Pujol, però li tenia respecte, el considerava un patriota. La patacada d’aquest estiu, amb la confessió d’una herència no declarada i custodiada a l’altra banda de la ratlla, l’hauria deixat sense paraules, com a tanta gent en aquest país.

Aquest cas d’impostura, perquè s’ha de parlar d’un cas d’enganyatall, va ser utilitzat com a exemple en una sessió de dinàmiques de grup. La conducta humana té molts misteris. No es tractava de jutjar ningú, això pertany a l’àmbit de la justícia, sinó d’observar actituds humanes tractant de no clinicalitzar-les massa, és a dir, de no considerar-les una patologia sinó observant-les amb una lent més aviat antropològica.

No sabem, ni possiblement no sabrem mai, els motius profunds que van dur al patriota, a l’home considerat singular per a molts, a comportar-se de forma vulgar. Algú del grup va dir que, vist amb perspectiva, l’expresident no ha tingut sort amb la família. Es diu que podria sentir-se culpable de no haver estat més present a casa. Però això a casa seva ja ho sabien des del primer dia. Tantes famílies han reeixit sense el pare! Al final només es tracta de la qualitat humana de les persones, comptant que sempre es pot fer figa.

La declaració del passat juliol ha convertit l’home singular en un home que porta a les espatlles un pecat vulgar. En contrapartida, en l’esmentada sessió va sortir a la palestra l’actual president de la Generalitat, Artur Mas, un home de representació transparent. Una integrant del grup va dir que ella no n’havia donat ni cinc, al principi, d’aquell home que no lluïa de manera especial. Però que li havia anat creixent davant dels ulls a mesura que l’home entomava les adversitats polítiques i les metabolitzava en positiu, fins a convertir-se en un bon líder que ha anat revelant les seves qualitats sense estridències. Ell sí que ha tingut sort amb la família, es va dir. La família és un valor per a bé, per a mal una càrrega pesada.

Darrere un gran home hi ha una gran dona, diu l’expressió popular de visió masclista. El meu pare deia que una dona de bandera era aquella que, sense deixar de ser ella mateixa, aixecava la casa i la família. Tot plegat pot sonar una mica passat de moda perquè estem en una altra fase de la història que camina vers una equitat més efectiva entre els dos sexes. No obstant això, no podem deixar de reconèixer que l’entorn familiar, així com també l’entorn social, pot limitar, destruir o fer créixer homes i dones de totes les condicions. Però al final és cadascú qui decideix ser qui vol ser de debò.

(article publicat al Diari de Vilanova, 27 de febrer de 2015)


divendres, 12 de desembre del 2014

No confondre


Darrerament, en els discursos del president Mas, sigui com sigui tan escoltats com discutits, es troba l’expressió ‘no confondre els instruments amb l’objectiu’. Ho ha dit més d’una vegada perquè, en efecte, no s’haurien de confondre les eines –escriure bé, per exemple- amb l’objectiu, que és assolir, si es pot, una obra amb cara i ulls. Artur Mas hi insisteix perquè estem en uns moments crucials per a la nostra història col.lectiva i no ens podem permetre confondre la lluna amb el dit que assenyala la lluna.

En general, confondre una cosa amb una altra és un error que els humans cometem sovint. Involuntàriament gairebé sempre, però també és veritat que a vegades hi ha la intenció de confondre.

Si volem entendre el millor possible les coses hem de fer l’esforç d’anar a la seva arrel tant com puguem. Bo i sabent que la ment humana té un límit i més enllà es topa amb el que en diem el misteri per donar un nom a allò que no podem atènyer.

Què és el que ens fa confondre l’eina o instrument amb l’objectiu? Prendre per real allò que en realitat no ho és, com diuen els grans savis que han estudiat els mecanismes de la ment, observant-la a través de l’estudi i la meditació amb la precisió d’un escàner.

Si en el pla físic, la visió –veure-hi- i els instruments de la visió –ulls- no són la mateixa cosa, tampoc es dóna en el pla metafísic, és a dir, entre la consciència i l’intel.lecte. La visió real de les coses es dóna a través de la consciència, si bé la intel.ligència és una eina formidable per atènyer la consciència.

No és fàcil, amb paraules, explicar en què consisteix ‘veure de forma conscient’. En canvi sí que es pot expressar a través d’exclamacions tan simples com ara: ah, és això! Aquest ‘és això’ és la realitat prístina, sense màscares, que de sobte apareix tan diàfana en la ment quan no s’hi posen noses, obstacles. Tothom pot parlar d’aquesta experiència quan en el seu pensament no hi ha interposat l’ego i els seus interessos, per exemple, i quan el seu pensament no està velat pels prejudicis.

Fer possible la continuïtat d’aquesta ment neta d’aquestes adherències que enterboleixen la percepció de la realitat és el gran repte. I dic gran perquè és difícil, però no és impossible. Els humans tenim aquesta capacitat, ho hem demostrat tantes vegades quan ‘hi veiem tan clarament’. Quan veiem amb la consciència, veiem la realitat tal com és. Aleshores és quan germina l’actitud generosa, que és el producte de veure no només amb els ulls sinó amb la consciència, com he dit.

La ment i la intel.ligència són, repetim-ho, instruments per a la visió en consciència. Quan algú obra de manera desbaratada, no diem que és un inconscient, és a dir, algú que no mesura, que no veu ben bé el que fa?

No podem confondre el piano amb el pianista. No podem –no ens ho podem permetre per ser operatius, eficaços- confondre els mecanismes del procés polític que estem vivint amb l’objectiu, que no té ni ha de tenir més interès que fer real el que és de justícia per a generacions de catalans i catalanes que se senten i es consideren catalans, els quals volen recuperar, perquè hi tenen dret com a poble, com a nació, el seu estatus, la seva dignitat.

(article publicat al Diari de Vilanova, 12 de desembre de 2014. A la fotografia, un grafitti caçat al vol)