Molt sovint la meva filla em diu ‘mum’, una de les traces que li han quedat de la seva estança de cinc anys a Londres. ‘Mum’ és una expressió carinyosa de mare en anglès. I tant és així que en un passeig pels cementiris de Londres es veuen moltes làpides amb aquesta inscripció sota el nom de la difunta. Aquesta expressió col.loquial i íntima és adoptada molt fàcilment per immigrants al Regne Unit de tots els orígens possibles. En una parada d’autobús, per exemple, a cada moment pots escoltar com una nena li diu a la seva mare d’origen jamaicà, o un nen li diu a la seva mare d’origen pakistanès: ‘Mum’.
I és que ‘mmm’, així, sense cap vocal perquè està pronunciat amb la boca mig closa, cap endins, és el primer so que emeten els infants de pit. És un so tan vell com el món. Per aquesta raó, Om (o Aum) és el mantra sagrat per als hindús, la cançó uterina sorgida del més profund de l’ésser que relliga el cor i la ment dels humans fets a imatge i semblança del Principi creador. Que, capgirant la imatge occidental que ens ha servit la Bíblia, podem veure en forma de Mare divina, oceànica, celeste, arbòria.
En un dels primers contes que vaig escriure fa molts, molts anys, donava forma literària a una dona-arbre que la gent havia convertit en símbol d’una genealogia femenina en la qual les qui donaven nom de família als fills i filles eren les mares. Com extret d’un llibre remot guardat en la llibreria de la memòria, vaig recordar-lo com un flaix el dia de Sant Jordi, tot passejant per Barcelona. Entre la multitud de parades de llibres i roses, va aparèixer una d’aquestes escultures humanes que anava disfressada d’arbre. Movia el braços enlaire, com flames verdes que es confonien amb les branques. Era l’estampa viva de la mítica Dafne, la dona-arbre!
A l’inici del capítol quart d’El Devi Gita (en una traducció excel.lent de Josep Maria Duch i Plana i publicada per R.Dalmau, editor) es llegeix: “En l’inici, Jo, tan sols existia. No hi havia res més […] El meu veritable Ésser es coneix com la Pura Consciència”.
Els devots s’adrecen a aquest Ésser Pura Consciència d’aquesta manera: “Oh, Mare eterna! Sé que sóc immortal perquè existeixo en Tu. He perdut tot temor perquè veig que tot canvi només és en Tu.”
Tot té una mare, l’univers també. Tota forma, ja sigui física o metafísica, procedeix d’una matriu, d’un motlle, d’una idea. En el seu treball sobre El Devi Gita, Duch escriu: “La Mare és l’arquetipus més antic en la iconografia religiosa de la humanitat, la Magna Mater. La maternitat és el lliurament del cos, del cor i dels seus recursos, del temps i dels afectes en una línea temporal inabastable [l’arbre de la vida que vaig imaginar!], de les energies i dels projectes personals que passen de ser egocentrats a ser altercentrats.”
La creació no només es manifesta en la maternitat física sinó també en la maternitat espiritual, aquesta encara més deslliurada dels llaços de la sang, a vegades viscuts d’una forma tan material que resulten ben engavanyadors per a la manifestació del veritable esperit de la maternitat pura. La qualitat materna de la vida (que és igual per a dones i homes) és la donació constant de la vida en un sentit ampli, sense egoisme, orgull, aferrament o possessió. La qualitat materna ens fa néixer i créixer fins al límit de les nostres possibilitats.
(publicat al Diari de Vilanova, 30 d'abril 2010)
