Espai Far

Avui hem visitat l'Espai Far, que està situat en l'emblemàtic espai del Far de Sant Cristòfol. Des de començaments d'estiu que és un centre museístic que mostra el patrimoni mariner vilanoví. 

L'Espai Far comprèn tres espais: el Museu del Mar de Vilanova i la Geltrú, situat en l'antiga casa del faroner. En aquest espai s'hi exhibeixen objectes relacionats amb el món de la pesca i la tradició marinera, que l'Associació del Museu del Mar ha anat rebent de donacions de pescadors i veïns del barri de Mar.

A l'Espai Víctor Rojas hi ha el bot de salvament de nàufrags Víctor Rojas, un dels tres únics bots d'aquesta tipologia que es conserva a Catalunya.

Al Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués es mostra la col.lecció d'objectes relacionats amb el mar que va aplegar Francesc Roig Toqués, que va ser molt conegut també a través de la seva famosa Carpa Juanita, un peix ensinistrat que bevia en porró i menjava amb cullereta... Se li ret homenatge en aquest espai singular, amarat, en efecte, de curiositats marineres.

La visita a l'Espai Far val la pena.

(a la fotografia, una imatge del Museu del Mar)

Mestre de literatura

Va entrar a classe amb un somriure als ulls, que li brillaven. Venia amb un feix de fotocòpies a la mà. Les va repartir morosament, sense pressa, amb els gestos amables ben coordinats, com en un ritual. Ho era, un ritual. Ja sabeu: no només de pa viu l’home, i la dona, és clar.

     

Va dir amb veu pausada el que potser ja han dit centenars de mestres de literatura com ell, com ella: La llengua literària ha de poder llegir-se en veu alta... no només ha de dependre de la lletra escrita sinó que també ha de dependre del so. El so és l’ànima del llenguatge... I així. I nosaltres, alumnes amb els diferents batxillerats que dóna la vida i els llibres llegits fins aquell moment, l’escoltàvem amb els ulls posats en aquell rostre que era pura llum d’enamorat com estava aquell mestre de la literatura viva.

     

Llegeix, em va dir. I jo vaig començar a llegir, paladejant-lo, assaborint-ne totes les modulacions i ritmes, aquell text de Guillem Viladot: un record d’infantesa. Quan vaig conèixer l’autor li vaig dir que m’havia enamorat d’aquell text gràcies a la seducció d’aquell mestre que estimava la literatura i la llengua amb què estava escrita: un català amb ànima, nodrit per la terra, no un català desfibrat pels gramàtics positivistes que la tracten com si fos en un quiròfan.

     

La llengua s’ha d’ensenyar a través dels qui l’escriuen amb ànima. I ens feia llegir en veu alta per escoltar la musicalitat, a vegades també adusta o tallant, que de tot hi ha en les llums i ombres de la vida, o en els estats d’ànim de la vida, o en els tràfecs del sublim i del quotidià.

     

El mestre imantava els alumnes, pura energia en moviment que seduïa l’orella, també la interna. La llengua no entén de lògica sinó de poesia, no la feu patir sinó florir, deia el mestre de literatura. I ara diuen que els volen treure, que no es vol ensenyar literatura a les escoles. Doncs morirem. No només de pena, sinó d’ànima.

(article publicat al Diari de Vilanova, 26 d'agost de 2016. A la imatge, foli manuscrit de Josep Anton de Cabanyes, germà de Manuel de Cabanyes, el poeta)

Rio de Janeiro

El paradís, el pur, només existeix en la nostra imaginació. Potser al principi hi havia un paradís. Però qui sap on és. Això no obstant, hi ha llocs la bellesa misteriosa dels quals ens el recorda encara que només sigui a través de la nostra mirada vers el bell, que això sí que existeix. Rio de Janeiro és una ciutat bella, però perillosa. Els dies que nosaltres hi vam ser, l’estiu del 2003, vam llegir a la premsa que van matar un viatger com nosaltres.

     

No s’hi val a badar, adverteixen des del Consell Superior d’Esports. A punt de començar els Jocs Olímpics es va redactar un manual de 40 pàgines amb instruccions. Fa tretze anys, el sentit comú ja ens va dir que havíem d’anar vestits amb roba senzilla i sense cap joia, que no havíem de sortir de nit amb la nostra cara de babaus estrangers, que havíem de dur els diners justos per a les despeses del dia. No ha canviat res, tot ha anat a pitjor, sembla, el perill és real. Com és real que les aigües de la badia de Guanabara avui són més brutes. Les proves olímpiques s’hauran de fer en lamentables condicions. Nedaran entre merda, ha dit el metge brasiler Daniel Becker.

     

Brasil és un paradís. Vaig enamorar-me d’aquest paradís. Vaig cantar aquest paradís a Quan Jurupari era déu. En versos essencials, d’una gran nuesa estilística per no deixar-me anar pel rost del sentimentalisme, vaig escriure sobre aquest paradís sense amagar les ombres. Vaig veure ombres a Sao Paulo, a Belo Horizonte, però sobretot a Rio de Janeiro. Per això he trigat anys a publicar aquest llibre. Hi ha poemes poc amables: les favelas no són espais amables, les morts dels nens del carrer no són fets amables, i els somnis dels aprenents de futbolistes que cada dia juguen a la platja és una forma de fugir d’un paradís que és i no és. Els assalts són a l’ordre del dia, s’adverteix, i el Zika amenaça les dones embarassades de poc. Ah, Jurupari, si veiessis el teu paradís. Amb tot, hi ha alegria i color, samba i el desig de retornar a la puresa dels teus orígens.

(article publicat al Diari de Vilanova, 12 d'agost de 2016. La fotografia està presa a la platja de Copacabana, de Rio de Janeiro, el juliol de 2003)

Àngel d'estiu

N’hi ha tot l’any, d’àngels, com hi ha dimonis tot l’any, són fàcilment identificables. Enguany els esdeveniments n’han servit un plat ben fosc. Però a l’estiu sembla que anem més desorientats, amb tantes seduccions. L’estiu és una època abocada a l’exterior, i els àngels són cosa interna (són la cara de les bones qualitats, les qualitats angèliques), tot i que la mitologia judeocristiana els hagi donat tants rostres, tants noms: Gabriel, Miquel, Rafael, que són de la categoria dels arcàngels, però també hi ha els familiars, els custodis: Ariel, Aniel... fins arribar a 72, segons reporta Félix Llaugé al seu llibre Tu ángel custodio (Ediciones Obelisco). L’autor es pregunta si en ple segle XXI la pregària té sentit, i si invocar l’àngel és necessari o serveix per alguna cosa. Però dóna orientació dels noms i les potències invisibles que els àngels ofereixen als seus custodiats.

     

Aquests àngels guardians, que eren molt estimats en el temps de la meva infantesa, i als quals les àvies ens deien que havíem de demanar protecció, també eren ben estimats per Eugeni d’Ors, que va fer una teoria filosòfica sobre la figura de l’àngel al seu llibre Introducción a la vida angélica (publicat a Buenos Aires el 1939). Una metafísica que, entre d’altres, va rebre la idea de la mística sufí del doble angèlic que tenim. Reivindicant la figura de l’àngel en sentit filosòfic, el també filòsof Massimo Cacciari va publicar L’Angelo necessario (1986). I cal recordar l’escala de l’evolució humana de Ramon Llull, en la qual l’àngel està per damunt del cel, i el cel per damunt de l’home, així com l’escala ideada per Francesc Pujols, en la qual també hi ha per damunt de la humana la categoria de l’àngel.

     

Partint de la idea que els humans som part del visible i de l’invisible de la vida, que som matèria i esperit al mateix temps, en el cos dolençós som també el cos lluminós de l’àngel, tot i que l’imaginari de les creences jueva, cristiana i musulmana també situï fora de nosaltres la figura de l’aggelos com a mitjancer entre Déu i les criatures. Sens dubte hi ha àngel en aquell o aquella que en un moment determinat actua de forma angèlica, quan per exemple exerceix un paper de guaridor, que és el que representa Rafael, o d’àngel anunciador d’una benaurança com és la maternitat en el cas de Gabriel anunciant a Maria la concepció del fill.

     

No està de més, doncs, tenir notícia de l’àngel que ens correspon segons el dia de naixença, i rebre’n forces tot invocant-lo en moments de manca. Els nascuts entre l’11 i el 15 de març tenim Haiaiel. Entre altres dons, ajuda en la lluita per ser lliure, independent. Entenc que és en doble direcció: persona de pensament lliure perquè s’allibera del propis pesos morts en un marc on la gent pugui ser lliure i independent. M’aplico, doncs, a invocar-lo tot l’estiu, ja que a partir de setembre hi haurà molta feina! No tinc cap dubte de la força positiva que també contenim.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 5 d'agost de 2016. A la imatge, un àngel de l'església de San Giusto, de Trieste, foto feta el 30 de juny de 2016)