Un retrat de Mercè Rodoreda

 

En l’espai de trenta anys, l’escriptora i periodista cultural Mercè Ibarz (Saidí, 1954), ha escrit tres aproximacions a la vida i obra de Mercè Rodoreda. La més recent, que amplia i arrodoneix les anteriors, acaba de ser publicada amb el títol de Retrat de Mercè Rodoreda (Empúries).

En aquest retrat narratiu en primera persona hi trobem una exploració dels avatars de la vida personal i intel·lectual de la trajectòria literària de l’escriptora «nòmada d’espurnes refulgents», com escriu Ibarz. Així, obris per on obris el llibre, l’atractiu del relat sobre Mercè Rodoreda escrit en primer pla per Mercè Ibarz, procura interès pel seu art literari tant com promou una reflexió sobre el passat, però també sobre el present de l’escriptura en general i sobre l’escriptura en català en particular i tot el món extraliterari, és a dir: de filies i fòbies que l’envolta. Ho sabem: Mercè Rodoreda no va guanyar el premi Sant Jordi de l’any 1960 amb la que seria una de les seves novel·les més celebrades, i posteriorment més traduïdes: La Plaça del Diamant. Ningú no havia de convèncer Rodoreda que la novel·la era bona, i no només perquè en acabar d’escriure-la de l’energia psíquica que hi va posar havia hagut de romandre tres setmanes al llit. El rebuig del jurat li va fer mal. No tothom va pensar el mateix, però: «Un membre del jurat ho capta [el valor literari de la novel·la], Joan Fuster, perspicaç assagista, crític i historiador literari. Passa l’original a un jove crític, Joan Triadú, i a un editor. I així apareix l’editor Joan Sales», escriu Mercè Ibarz.

Joan Sales va ser l’editor de La Plaça del Diamant, publicada l’any 1962, i de totes les obres de Mercè Rodoreda. «La crítica intentaria al cap de poc posar remei a la ceguesa del jurat declarant-la la millor novel·la de 1939 a 1962, des de les pàgines de Serra d’Or». Mercè Rodoreda, escriptora colossal a l’alçada d’escriptores contemporànies com Yourcenar, era també una creadora visionària: els tres últims llibres mostren aquesta capacitat. També ho va ser respecte de la realitat catalana ambient. Hi patia quan l’any 1981 va dir: «Aviat no podrem anomenar Catalunya. N’haurem de dir el país a tants quilòmetres de Madrid. Aviat haurem d’anar amb el cap tocant a terra assenyalats perquè vam néixer catalans».

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 6 de maig de 2022)

Sovint, a contracorrent

Viva la petita diferència.

Rosa Luxemburg

Espero amb candeletes el dia que no s’hagi de commemorar el 8 de març. Però som aquí, amb molts deures per fer encara, sobretot mentals. Costa canviar estereotips, saltar el mur dels prejudicis. La commemoració del Dia Internacional de les Dones em troba llegint un llibre esplèndid, A contracorriente (Elba), de l’escriptora i crítica literària Mª Ángeles Cabré. El recomano a tothom que tingui interès en conèixer una mica d’a prop escriptores que han hagut de lluitar a contracorrent per poder reeixir en la seva indomable vocació.

Virginia Woolf, Isak Dinesen, Irène Némirovsky, Hannah Arendt, Mercè Rodoreda, Elsa Morante, Carson McCullers, Alejandra Pizarnik. L’autora d’aquests retrats que enfoquen amb una gran força comunicativa la vida, obra i circumstàncies d’aquestes escriptores de primera fila, diu al seu pròleg que la llista podria ser una altra. És clar. N’hi ha moltes més d’escriptores a contracorrent i a la intempèrie del segle XX, un segle definitiu per a l’eclosió de la dona en la societat.

Molts aspectes han constrenyit fins fa poc, ara no sé, l’activitat literària de les dones. Una anècdota. Un infant diu a la seva mare: Mare, tu no ets com les altres mares, estàs tot el dia escrivint. Naturalment la mare té cura dels fills, i de la casa, i treballa per guanyar-se la vida, i no està tot el dia escrivint. Però la cura no es veu, queda totalment oculta per les (poques) hores que passa escrivint, com si fes un robatori. L’infant avui comprèn a la seva mare, però aleshores se li va fer tan feixuc no tenir una mare com les altres. La mare va haver de confiar en què algun dia els fills comprendrien.

Cal preguntar-se perquè una dona amb aptituds artístiques hauria de ser una altra si té unes qualitats que la fan ser com és, tant si les qualitats són apreciades com si no. Hauria de renunciar-hi? Als artistes homes, als escriptors, se’ls demana de ser un pare com els altres? Noteu la diferència. La criatura només fa que expressar el que encara pensa (i censura) l’entorn.

Reporta Mª Ángeles Cabré que Mercè Rodoreda va ser molt gelosa de la seva vida privada, i que va fer molt ben fet en ser-ho en aquest país en què els pecats d’un autor es traslladen a la seva obra. Massa sovint la crítica literària destaca més les condicions personals de l’escriptor o escriptora que no pas l’obra en si. Rodoreda tenia motius per defugir la vulgaritat amb què a vegades es tracta la vida dels escriptors, i, sobretot, de les escriptores, a les quals no es perdona res. Provoca morbo, encara, la vida de Mercè Rodoreda, tot i que ja ningú no s’atreviria a qüestionar ni un punt ni una coma del que va escriure. Però va patir molt, la Mercè, molt. Però això no la va fer enrere, i va escriure com si li anés la vida, perquè li anava la vida si no escrivia, és així.

A la filòsofa Hannah Arendt li van dir de tot quan va publicar el seu famós Eichmann a Jerusalem: un estudi sobre la banalitat del mal. Interessos espuris –escriu Cabré- van jutjar de forma errònia aquest llibre. Però la realitat és tossuda i un dia o altre sura, i a vegades els innocents resulta que no ho són tant. És veritat, tal com Arendt va denunciar, que alguns Consells jueus de l’època havien lliurat llistats que van condemnar molta gent. Volent o no, havien col.laborat en aquelles morts segures.

Aquest esperit de justícia, de recerca de l’equitat i de la veritat, és un tret bastant comú en les vuit escriptores que presenta Mª Ángeles Cabré. A desgrat de les peripècies vitals, i a vegades amb malalties severes (Woolf, McCullers), aquestes dones amb temperament i facultats creatives van il.luminar el segle XX, un segle ben fosc. Sense aquestes autores –afirma Cabré- la literatura moderna no seria la mateixa.

(article publicat al Diari de Vilanova, 6 de març de 2015. A la imatge, Mercè Rodoreda)

         

Dones llegint

La Biblioteca Museu Víctor Balaguer ha encetat un cicle d’exposicions: Mirades a la col.lecció. Són mostres temàtiques amb obres procedents de la nodrida col.lecció del museu, fins ara desades a les reserves i que ‘desenvolupen episodis que passen desapercebuts en el discurs general de la visita als espais permanents’, com es llegeix en els arguments d’aquesta encertada idea. En aquest moment, a l’exposició Dones es pot apreciar una ben seleccionada mostra d’imatges femenines de la col.lecció que van des del segle XVII fins a la dècada de 1960. D’aquesta època hi destaca una inquietant i literària pintura de Ramon Pichot de 1964: Figura femenina, on s’amaga una història –secreta?- de desolació i solitud com les que va pintar Edward Hopper. Igualment evocador d’alguna història personal és el retrat d’època romàntica de Maria Anna Martorell, d’Antoni Caba (1880).

En aquesta mostra que per la seva extensió en el temps abarca diferents moviments artístics –barroc, neoclassicisme, realisme, modernisme, noucentisme i diferents estils figuratius del XX- que expressen la visió cultural de la feminitat, en les pintures de les èpoques més recents es retraten figures de dones llegint llibres o periòdics.

Dones llegint és un tema recurrent en la pintura, ja des d’aquells retaules del Quatrecents en què en les escenas de l’Anunciació es veu Maria llegint. Tot i la seva jovenesa, Maria era una dona culta des del moment en què havia estat presentada al Temple pel seus pares, hi havia viscut i s’hi havia format en el coneixement de les Escriptures.

Estem avesats a veure pintures amb dones assegudes en butaques, sofàs, canapès, cadires de jardí o fins i tot dones dretes, recolzades en un balcó o en una finestra, o passejant, que llegeixen el llibre que tenen a les mans amb una actitud concentrada, receptiva. La meva amiga Carme Riera, la pintora, cada any per aquestes dates té la delicadesa d’obsequiar-me un calendari que aprecio molt: Frauen lieben Bücher, editat per Jokers, on en cada mes de l’any es troba reproduïda una imatge d’una o més dones llegint, imatges procedents de les millors pintures que es poden veure als diversos i ben moblats museus d’arreu del món. Aquestes imatges de dones llegint van acompanyades per frases de dones escriptores de nivell. Una joia, vaja.

Així, mentre ens passejàvem per la silenciosa Sala de Temporals de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer –només se sentien les nostres passes encoixinades-, i a mesura que m’anava sentint atreta per l’aura de pintures com La lectura, de Ricardo Macarrón, o Figura femenina, de Jaume Planas, o Noia asseguda llegint davant d’una taula, d’Antoni Pichot, o Dona llegint el diari, de Ramon Pichot, pensava que aquestes obres també farien un bon paper en el calendari Frauen lieben Bücher. Fins i tot se m’anaven acudint mentalment els noms de les escriptores que, amb alguna frase escollida dels seus textos, podien dialogar amb les imatges d’aquestes pintures: Caterina Albert-Víctor Català, Mercè Rodoreda, Olga Xirinacs, o Helena Valentí, que en una entrevista de 1987, tres anys abans de morir, deia uns mots que per la seva actualitat podien haver estat escrits ahir mateix: Em sento catalana (…) La terra, el mar, les olors, la llengua mateixa... Aquest país té molta força. Agafar el fil de la llengua ha estat una aventura del tot engrescadora, una qüestió de veu pròpia. Des que tradueixo al català, a més, mantinc una relació molt més fluïda amb la llengua. Una llengua de la que dia a dia palpo la seva vitalitat continguda…

Vitalitat continguda com l’actitud de les dones llegint en els quadres de la col.lecció del Museu Balaguer. Que, lluny de la passivitat, són l’expressió viva d’un corrent d’energia fluint de les lletres als ulls, i dels ulls a l’ànima de les coses… No us perdeu la visita a l’exposició Dones.

(article publicat al Diari de Vilanova, 13 de desembre de 2013. A la imatge, Dona llegint, de Matisse)

Hereus culturals de Grècia

En la visita al Museu Arqueològic d'Atenes (18 de setembre), on vaig fotografiar aquest bell rostre d'una estàtua clàssica, em venien a la memòria les paraules de María Zambrano (que tradueixo) escrites en la introducció d'El pensament viu de Sèneca, no pas un filòsof grec sinó un filosòf romà, però és que són tantes les herències culturals que duem a les espatlles: Els humans tenim el privilegi de tenir avantpassats; som sempre fills d'algú, hereus i descendents. I quan es pertany a un món tan complet com el de la cultura occidental els avantpassats són múltiples; tenim diverses tradicions rere nostre... D'aquí l'oblit i els successius renaixements. 

Aquest apunt enllaça amb la lectura, entusiasta, que estic fent en aquest moment: Mercè Rodoreda i els clàssics, una publicació que recull els treballs acadèmics propiciats per l'Aula Carles Riba de la Universitat de Barcelona i que es van dur a terme el juliol de 2011. Grècia pot estar en crisi, com efectivament vam poder comprovar, però mentre hi hagi hereus, i en la cultura catalana n'hi ha molts, la cultura grega, la clàssica, es manté dempeus. 

Surreal o real?

La pintora Remedios Varo va ser una de les dones artistes que van ser admeses a l’exclusiu grup dels surrealistes francesos capitanejat per André Breton. La seva obra, de factura realista, és a dir, figurativa, ens interroga amb la seva aura de misteri. Remedios Varo, nascuda a Anglès, Girona, l’any 1908, va morir l’any 1963 a Mèxic D.F., on la seva obra és molt celebrada. Enguany es commemoren els 50 anys de la seva mort.

De tots els indrets que Remedios Varo podia haver escollit per al seu exili des de l’any 1942 (la guerra va foragitar d’Europa tants creadors i intel.lectuals de mèrit!), Mèxic sembla fet exprès per acollir, sense estranyesa, el seu art. Una ullada a la imatgeria popular mexicana ens convoca a considerar-lo com una expressió del màgic en el surrealisme. Per aquest motiu, l’artista mexicana Frida Kahlo va ser titllada de surrealista per André Breton. Frida Kahlo no era, però, surrealista de forma adjectiva com pretenien els surrealistes, sinó de forma substantiva, és a dir, genuïna. Com la mateixa Remedios Varo.

Hi ha una pintura de Varo que, com tantes de les seves obres, pot ser vista com la imatge d’un somni, o com una figuració mental en la vigília, o com una imatge d’una pel.lícula d’època indefinida, o com una figura que explica una condició real, si bé utilitzant un llenguatge per a ser interpretat a base d’analogies. En aquesta pintura es veu una dona amb una daga enorme clavada a l’esquena. Situada d’esquena a l’espectador, aquesta figura femenina està lligada amb unes cadenes a una columna d’una sala hipòstila amb el terra d’escaquer com per indicar la dualitat amb què es presenta la realitat. Els núvols que floten entre columnes sembla que vulguin donar al quadre un aire paisatgístic, tot i que aquesta pintura respira una atmosfera d’interior. Les metàfores presents en aquesta imatge pictòrica poden tenir una lectura personal, subjectiva, referida al fet de ser apunyalats per l’esquena, i una altra de general referida a la subjecció per qüestió de gènere. Però aquestes imatges, com totes les de Remedios Varo, conviden a anar més enllà en la interpretació. Aquest quadre sembla una transposició de l’episodi de la flagel.lació de Jesús. Remedios Varo sovint canvia el valor d’unes imatges per unes altres, modificant així el discurs convencional. Aquí el flagel.lat és una dona, i potser ella mateixa.        

A Remedios Varo i Uranga. L’encontre dels seus dibuixos amb el surrealisme francès (Arola editors), una important aportació intel.lectual a l’estudi sobre l’art, sobretot dibuixístic, de Remedios Varo, la seva autora, la pintora i doctora en Belles Arts Eva Cortès i Giner (1967) escriu que en l’obra de Varo hi ha molt d’autobiogràfic. Com en Kahlo. Com en tantes de les obres, plàstiques o literàries, realitzades per dones. I és que les dones a poc a poc han anat passant de ser objectes inspiradors de la pintura o de la literatura per esdevenir, i ha estat necessari que així fos, elles mateixes subjectes d’art. No hi ha dubte, per exemple, de l’entramat autobiogràfic que compon l’obra literària de Marguerite Yourcenar o la de Mercè Rodoreda, i això sense perdre ni un bri d’universalitat.

Universals, arquetípiques, són moltes de les imatges de la pintura i dels dibuixos de Varo, com ara el llenç on es veu una població-muralla que s’enrotlla en espiral; o com ara els personatges-ocell d’alguns dels seus dibuixos. Varo va crear de forma genial imatges fora de l’establert, i que tanmateix reflecteixen amb gran precisió formal ‘realitats’ somniades o imaginades, com també va fer aquell surrealista avant la lettre que va ser Hieronymus Bosch, o el més poètic Odile Redon, un exemple més proper en el temps d’aquesta tendència a expressar, de forma visionària, el món de la metafísica. Hi ha prou motius, doncs, perquè la personalitat artística de Remedios Varo tingui un lloc ben destacat en la història de l’art universal.

(article publicat al Diari de Vilanova, 17 de maig de 2013. A la imatge una pintura de Remedios Varo)