El tapís de l'amistat

La professora Victòria Cardona, reconeguda orientadora familiar i autora de diversos llibres sobre educació, acaba de publicar Teixint el tapís de l’amistat (Meteora).

Un bon amic és com un llum en el camí, una estrella en un cel fosc, un fil d’or en el teixit de la vida pròpia i la dels altres. Som en temps foscos, de daltabaixos emocionals, de tempestes afectives, de depressions a cada cantonada. Potser per això mateix ens trobem tan saccejats per turbulències personals i socials: perquè sembla que els teixits afectius s’han aprimat i les relacions, deutors com som d’un ambient tan marcadament materialista, han tendit a l’utilitarisme.

Cal fer un alto en el camí i discernir què ens convé de debò per no trobar-nos davant de la paret amb les mans buides. En el suprem moment del comiat no compta per a res el que tenim sinó qui hem estat. També per als altres. Hi ha morts que només es ploren per convenció, ja que no hi ha hagut una veritable estimació; en canvi en d’altres, amb el pas del temps la tristesa per la pèrdua es va transmutant en una companyia tan lluminosa com la del bon amic.

A Fronteras vivas del psicoanálisis (Editorial Karpos, 1975), el doctor i humanista Juan Rof Carballo parla del teixit fonamental de l’existència humana, que ell anomena l’ordit constitutiu de la persona i que, està clar, és afectiu. La seva tesi és que naixem prematurs psicològicament parlant, i que és a través del teixit afectiu com ens anem construint com a éssers humans.

Esdevenir éssers humanitzats a través d’una harmonia afectiva amb  l’entorn semblaria el més natural. Però ja sabem que esdevenir humà requereix una actitud activa en el cultiu de la bondat mitjançant la transformació de les tendències egoistes. L’amor és un camí cap a l’altre, però la construcció de l’amor, de l’amistat i de la convivència, ja sigui a casa, a la feina, a l’escola o a l’àgora, és una feina de cada dia. Cal, doncs, treballar aquest impuls amorós envers els altres perquè n’acabi resultant un càlid sentiment d’estimació que sigui també sòlid i fiable.

Quan projectem egoisme i desamor el resultat són unes societats desequilibrades, injustes. Les forces destructores de l’harmonia sovint són molt a prop quan, en l’entorn familiar, no es procura el desenvolupament de les habilitats per crear lligams positius a través de l’estimació per la vida en totes les seves formes.  

Des de la seva experiència personal i docent (aquest llibre va adreçat a la gent jove, però també a gent de totes les edats), a Teixint el tapís de l’amistat la professora Victòria Cardona dóna moltes pistes sobre com treballar les habilitats socials, l’empatia, la generositat, el respecte, la discreció, la confiança, l’agraïment, la comprensió de l’altre, la manera efectiva i positiva de crear relacions sinceres i nodridores. I ho fa de la millor manera: amb exemples concrets que l’escriptora va salpebrant amb textos filosòfics i literaris que reforcen i donen color a les seves reflexions.

Al final del llibre, l’autora recorda que es troba un millor nivell cognitiu de la realitat, una més gran capacitat intel.lectiva en aquells que han crescut en un ambient on tothom ensenya, més que no pas en aquells que per desgràcia han viscut aïllats. Hi ha excepcions, és clar. Però ningú no dubta que un ordit de relacions amb gent de gran humanitat ens fa créixer com a persones alhora que no en perdem la memòria, l’últim i perdurable acte d’amor i agraïment envers aquells que hem admirat, que hem estimat.

(article publicat al meu blog d’opinió a l’Eix Diari, 28-4-2015)

Recordo i exigeixo

Amb el lema recordo i exigeixo, avui, dia 24 d’abril, es commemora que fa cent anys va tenir lloc el Genocidi Armeni, que no va durar ni un dia ni dos, sinó molts més. En aquesta tragèdia humanitària van morir més de 1.500.000 armenis. Aquest crim bàrbar encara no ha estat reconegut per Turquia, que el nega. Escriptors com el Nobel Orhan Pamuk s’han fet mal veure precisament per posar en qüestió la negativa oficial a reconèixer aquest assassinat multitudinari.

El recordatori d’aquest extermini encara impune es fa cada any a Erevan, la capital d’Armènia, que l’any 1991 es va independitzar de la Unió Soviètica. Ara, amb motiu del centenari, els armenis d’Armènia i els armenis de la diàspora escampats arreu del món han preparat un munt d’esdeveniments.

Amb motiu del Seminari de Traducció Poètica a Farrera de Pallars, organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes, el maig de 2007 vaig conèixer Mariné Petrossian i Tigran Paskevichyan, poetes armenis, així com les traductores Maria Ohannesian, Ida Simon-Khachikian i Tatevik Galoyan, que en la seva condició de mediadora intercultural i vinculada a l’Associació Cultural Armènia de Barcelona (associació d’armenis i descendents d’armenis que viuen a casa nostra), em va enviar el programa d’actes commemoratius. El tret de sortida d’aquests actes va tenir lloc el dia 13 d’abril, amb una roda de premsa al Col.legi de Periodistes.

Exposicions, actes de reconeixement i conferències, entre les quals la que el passat dia 21 va tenir lloc al Centre cultural El Born (100 anys del Genocidi Armeni), embolcallen una reivindicativa commemoració (recordo i exigeixo) que avui tindrà el seu acte central amb la Marxa de la Justícia (a les 16.00h.). Aquesta marxa anirà des de l’Arc de Triomf fins al monument a Rafael Casanova, passarà pel consulat de Turquia i arribarà a la Basílica de Santa Maria del Mar, on es farà una missa (19.30h.) en memòria de les víctimes del Genocidi Armeni.

L’any 1997, els lectors de M. Àngels Anglada van poder llegir Quadern d’Aram. Amb la seva delicadesa habitual, l’escriptora agraïa a Maria Ohannesian, armènia i hel.lenista, les valuoses informacions que havia rebut per escriure el seu llibre en el qual l’autora reflecteix una història de ficció però, com diu la mateixa Anglada, malauradament el genocidi armeni és un fet real.

Com es recorda al quadre cronològic que com a complement es troba al llibre d’Anglada, aquest genocidi (recordem i exigim el reconeixement, les víctimes mereixen que els posem rostre i dignitat) va ser organitzat des del mateix govern turc. Per dur-lo a terme va entrenar criminals de dret comú sota l’impuls dels polítics Nazim i Cakir, metges, i sota la supervisió del ministre de l’interior, Talaat. És de justícia que se sàpiguen els noms dels responsables dels assassinats dels armenis de les formes més diverses: passats per les armes, cremats de viu en viu, penjats en creu, extenuats per la fam en caminades i abandonats a la seva sort al desert, ofegats a la Mar Negra, etc. Noies i joves adolescents van ser raptats i violats.

Amb arrogància, cinisme i la manca d’empatia que li era pròpia, l’any 1939 deia Hitler: Qui parla avui d’aquell extermini? Es referia a la matança de milers d’armenis. ¿Confiava per a la ‘seva causa’ en l’amnèsia que provoca el terror i en un negacionisme afavorit pel fanatisme? Avui som aquí, però, per recordar aquest genocidi i per reclamar una reparació moral a través de la memòria: un acte d’amor i de respecte envers tantes víctimes innocents.

(article publicat al Diari de Vilanova, 24 d’abril de 2015)

Bona Diada de Sant Jordi 2015!

Aquí teniu la rosa que us faig a mans, molt estimats tots els qui entreu a llegir aquesta entrada al blog! Que tingueu una bona Diada de Sant Jordi 2015! Compreu llibres, llegiu llibres!

Rosa Altés i l'esmalt

Les arts evolucionen, també les arts aplicades. Prenem com a model la ceràmica. Dels antics atuells d’ús domèstic es va evolucionar cap a una ceràmica ornamental fins a arribar a l’actualitat d’una ceràmica molt atrevida conceptualment i que té molt d’escultòrica. Prenem ara com a exemple els vitralls. De les altes finestres de les catedrals, amb dissenys ben originals els vitralls van entrar a les sales i menjadors de tantes cases modernistes i art déco. En els últims temps, artistes plàstics realitzen les seves obres amb aquesta antiga tècnica on la transparència i el color són essencials. Prenem com a model el tapís: la seva evolució en el segle XX ha estat copernicana, i així ens trobem amb peces que han revolucionat l’estètica del tapís de manera fabulosa.

Ara prenem com a model l’esmalt. ¿Qui no recorda l’escena de l’òpera La flauta màgica, de Mozart, en la qual el príncep Tamino s’enamora de Pamina, la filla de la Reina de la Nit, quan se li mostra el retrat de la jove princesa? El medalló conté un retrat fet amb un esmalt potser de factura tan gràcil i delicada com les miniatures que realitzava amb la seva innovadora tècnica de pintura sobre vori, l’artista Rosalba Carriera (Venècia, 1675-1758). 

L’esmalt al foc, una tècnica aplicada a la joieria i a l’orfebreria, enfonsa les seves arrels en les terres de Mesopotàmia, 3.000 anys aC. Tal com el coneixem, l’esmalt és una continuació dels treballs realitzats en vidre que aquestes cultures orientals van aplicar als metalls per donar llum i colors tornassolats a les seves joies. Al llarg dels temps, el conreu de l’esmalt ha estat present en cultures com la celta, la micènica, Bizanci, la mossàrab. Pel que fa a Catalunya, comptem amb orfebres-artistes de l’esmalt tan prestigiosos com Lluís Masriera (1872-1958), creador d’esplèndides joies modernistes realitzades amb la tècnica del plique-à-jour.

En el segle XX, noves generacions d’esmaltadors sorgits de les aules de Llotja i de l’Escola Massana, han donat una gran personalitat al conreu d’aquesta tècnica, que avui en dia encara és utilitzada per nombrosos joiers... i artistes! Una d’aquestes creadores d’esmalt artístic sorgida de l’Escola Massana és Rosa Altés, que durant molts anys es va dedicar a la docència a la nostra Escola Municipal d’Art i Disseny. Ara, a la galeria Ismes i fins a finals de mes, Rosa Altés presenta una sèrie de 40 peces d’esmalt realitzades durant els dos últims anys.

Dèiem que les arts evolucionen i el gust per l’experimentació no cessa en les ments inquietes. Amb la seva indiscutible destresa artesanal, la també pintora Rosa Altés acaba de fer un pas endavant en les seves creacions ja frontereres entre l’orfebreria i la peça artística, i ens mostra unes imatges policromes que dialoguen en diversos fronts. Assenyalem-los. Per un costat, aquestes peces prenen com a referència les Menines de Velázquez, que han estat motiu d’inspiració de cicles pictòrics en artistes com Picasso i Dalí. Per l’altre costat, el diàleg que Rosa Altés estableix amb artistes que han transformat la història de l’art no acaba aquí: els esmalts sobre coure de Rosa Altés han sortit de la superfície plana i s’han posat dempeus en unes menines que prenen volum, és a dir, esdevenen petites escultures, i a través dels ornaments dels seus vestits enceten una fèrtil conversa cromàtica inspirada en motius pictòrics del mateix Velázquez, així com de pintors del segle XX com Picasso, Miró, Mondrian, Wifredo Lam, Cardona Torrandell.

Sense perdre peu en l’ofici, Rosa Altés ha trobat un llenguatge plàstic que sense trencar amb la tradició ornamental en descús les costures i en fa un vestit nou. Així desplega no només les possibilitats tècniques de l’esmalt sinó també el concepte de l’esmalt i el situa en terrenys més experimentals de la creació artística.

(article publicat al Diari de Vilanova, 17 d’abril de 2015)

Tragèdia humanitària

La gent que escrivim, de la meva generació i també de les generacions més pròximes, tenim un deure envers les noves generacions: denunciar fins a quin punt vam patir una tragèdia humanitària, o un genocidi cultural, en paraules de Josep Benet. Tota la nostra escolarització, des de maternal fins a la universitat, va ser feta en llengua castellana, cap altra. És a dir: obviant la llengua pròpia de Catalunya, una llengua de mil anys, i prohibida en tantes èpoques històriques.

La recuperació de la nostra pròpia llengua i referents culturals va ser un treball que cadascú va haver de realitzar amb esforç i pel seu propi compte. Vam aprendre a llegir i a escriure en català de manera autodidacta. Alguns mai no s’han recuperat d’aquesta pèrdua, i els seus referents culturals, històrics, artístics i literaris, són únicament els propis de la cultura castellana.

Era el propòsit. Per desgràcia, hi ha molts exemples d’aquesta actitud golafre, tirànica, depredadora, anhiladora. Recordo que en la meva bona fe, al principi dels anys 90 vaig parlar de la poeta Marina Tsvietàieva a l’Elvyra, la meva amiga lituana. Tsvietàieva havia estat purgada pel règim estalinista. En aquell moment la meva amiga tot just s’havia convertit en ciutadana de la recuperada república bàltica de Lituània. L’Elvyra em va mirar amb cara trista i em va dir: Per desenes d’anys hem estat russificats a la força, hem patit una mena de purga de la nostra llengua i la nostra cultura. Tsvietàieva fa compassió, és clar, però nosaltres també hem estat víctimes d’un sistema que volia eliminar la nostra personalitat col.lectiva.

Pascal Plisson, director de cinema i documentals, autor de la pel.lícula Camino a la escuela, explica que en una de les seves expedicions va viure un temps entre els pobles nòmades del Gran Nord de Sibèria. Als infants se’ls separava dels seus pares i se’ls enviava a internats russos amb la idea de russificar-los fins a la mèdul.la. Quan tornaven ja no parlaven la llengua del lloc, de manera que no es podien comunicar amb la família. Alguns pares, desesperats, se suïcidaven. Com sol passar en la història, acabem eliminant una cultura per quedar-nos-en les riqueses. Ah, és clar. Una experiència traumàtica semblant la va viure Gertrude Bonnin, de nom indi Zitkala-Sa. Aquesta escriptora explica al seu llibre Recuerdos de una índia sioux (Erasmus Ediciones) que va ser literalment arrencada de la falda de la seva mare per dur-la a un internat a centenars de quilòmetres del seu poblat. Va patir molt perquè era conscient del que estava passant. D’aquella ferida oberta en la seva ànima en va néixer una mestra índia per a nens indis, i uns escrits que recuperen la cultura de la seva nació lakota.

La nostra ànima catalana va ser a punt de ser aniquilada. Com que som conscients del que això significa, d’aquí ve que siguem respectuosos amb les altres llengües, que no en neguem cap ni una, alhora que oferim la nostra perquè sigui vehicle d’inclusió per a tots els qui habitin en aquest país. Molts ja s’han empeltat d’aquest arbre que ens aixopluga, és el natural! En una conversa amb una guia cubana, aquesta em va dir que els seus avantpassats, negres arrencats de les terres de Nigèria, s’havien empeltat fermament en la terra cubana, hi havien compromès l’ànima. És el que acaba passant, o el que hauria d’acabar passant, per tal que no s’esdevingui una altra tragèdia: el desarrelament que en aquests moments s’està donant entre alguns membres de les noves generacions d’europeus, amb orígens diferents dels països on viuen i on la majoria han nascut. Aquí, es digui el que es digui, sempre s’ha invitat a tothom a comprometre’s amb la terra que han escollit per a viure-hi.

(article publicat al Diari de Vilanova, 10 d’abril de 2015)

Mona de Pasqua 2015

Sí, aquesta mona de Pasqua és tan maca per fora com bona de gust... Per edat, nosaltres ja no tenim padrins que ens regalin la mona. Ens la van obsequiar la meva filla Cristina i el seu company Rubén, la va fer ell. No duu els ous tradicionals ni les joguines tan apreciades per la mainada. Hi ha una senyera. En el detall hi llegim un missatge: l'estima per Catalunya i el desig d'una resurrecció, la seva primavera.

Que tingueu un bon dilluns de Pasqua!

Un capellà secularitzat i espirituals sense religió

Els qui hem passat la ratlla de la seixantena, hem viscut temps d’una gran densitat en tants camps culturals, i això que estàvem encerclats per una dictadura sinistra. Llavors la cultura tenia aura: crèiem que la cultura podia salvaguardar els humans de la ignorància i la barbàrie, ja que a l’una li segueix l’altra.

No parlo del consum de cultura, sinó d’exercici, de vivència de la cultura. Des d’aquesta perspectiva, la vivència de l’espiritualitat i les seves formalitzacions religioses són cultura, formen part de les ciències humanes. L’estudi de les religions il.lumina de manera molt aprofundida la realitat humana.  

Moltes coses estaven canviant, en els meus anys joves, com diu la cançó de Bob Dylan. També en el sí de l’Església catòlica hi va haver un gran moviment contestatari: el Concili Vaticà II, que va constituir-se en una finestra oberta per on albirar el paisatge que ja s’estava vivint: una regeneració del cos eclesial (que som tots els batejats, és clar), una primavera del missatge evangèlic, una posada en escena d’una nova cultura: la del segle XX, que per primera vegada a la vida coincidia amb una cultura ambient oberta a l’ecumenisme i noves formes d’espiritualitat.

Catalunya, sempre pionera, va tenir un bon grapat de capellans que van encarnar aquest esperit auroral. Però van topar amb el clericalisme de l’Església i això va donar lloc a la seva secularització. Els canvis que s’albiraven no van respondre a un fet tan elemental en altres confessions religioses com és que els capellans es puguin casar (i encara estem així). Alguns d’aquests capellans van decidir penjar la sotana, però no pas la vocació de vida evangèlica, que han seguit mantenint. Un d’aquests capellans va ser Josep Poca i Gaia (1940), que acaba de publicar un llibre testimonial: Un capellà gens clerical, un polític gens polític (Publicacions de l’Abadia de Montserrat).

En aquest llibre de memòries de la trajectòria de Josep Poca que, com a capellà secularitzat ha exercit com a editor i com a polític, hi ha el retrat de grup de tota una època de la nostra història, de tota aquella gent que, mercès a la nostra vinculació amb la parròquia i amb els grups d’escoltisme que s’hi aixoplugaven, hem viscut en directe aquest aggiornamento de l’Església que no ho va ser més que en els canvis en la litúrgia i l’apertura al diàleg interreligiós. Nosaltres van viure amb normalitat la secularització de capellans. En la meva parròquia es va donar el mateix cas: mossèn Pere, el consiliari del meu grup escolta, es va casar amb la germana d’una amiga meva.

Forma part de la nostra cultura oberta i holística que Josep Poca, pare de família i amb dues nétes, encara es consideri prevere i es mantingui fidel a la fe cristiana, com també forma part de la nostra cultura inclusiva i de respecte per la pluralitat conviure amb una realitat creixent: la gent espiritual sense religió. A Espirituals sense religió (Fragmenta Editorial), de Laia de Ahumada, es pot llegir un recull d’entrevistes interessantíssimes a diverses persones, algunes bastant conegudes pel gran públic (d’altres no tant), com Lídia Pujol, Carles Duarte, Agustí Pániker, Teresa Guardans, Jordi Pigem. Totes tenen en comú una vivència de l’espiritualitat com una experiència personal, sovint en la frontera de les estructures religioses, que en el nostre àmbit religiós i cultural és majoritàriament el de l’Església catòlica. Aquests dos llibres, oportuns per llegir en aquests propers dies de Setmana Santa i Pasqua, són testimonis de l’espiritualitat i la religió enteses com una vivència de la transcendència, l’ànima de l’edifici cultural i civilitzador que els humans som capaços d’aixecar en ares del nostre impuls vers l’infinit, Déu per als creients, amb religió o sense.

(article publicat al Diari de Vilanova, 2 d’abril de 2015. A la imatge, la posta de sol que vaig fotografiar al jardí de casa dilluns 30 de març de 2015)