Les nostres festes de cada dia

Escric enmig de l’enrenou de màscares, disfresses, carrosses, rues, sermons, pregons i lluentons que acoloreixen de sàtira la disbauxa del Carnaval, seguit de la ratlla fina que marca el límit entre el dimarts de Carnaval i l’enterrament de la sardina i el dimecres de Cendra, primer dia de la Quaresma, la primera referència de la qual es troba en un escrit de l’any 332 per part del bisbe i primer historiador de l’església cristiana Eusebi de Cesarea, que en parla com d’una festa litúrgica consolidada. Llegeixo aquesta data en una publicació recent: Per què celebrem? L’origen de 100 festes populars (Albertí editor), d’Albert Vidal, que en el seu recull fa un repàs de la nostra Catalunya en festes, que són moltes i molt variades, algunes de celebració ben antiga. Festes d’origen precristià com el mateix Carnaval, que té les seves arrels en les festes paganes d’hivern.

     

Les nostres festes es donen la mà amb un esperit de celebració que tan s’avé, qui ho diria, amb el nostre tarannà treballador i ordenat la resta dels dies. Diu Albert Vidal que el Catàleg del patrimoni festiu de Catalunya inclou més de mil festes populars. A les quals sens dubte caldria afegir-hi les que no estan catalogades, festes locals per celebrar el que sigui que aglutini una població al voltant d’una festa. La imaginació de la gent sempre ha estat al poder abans que fos una proclama de la meva generació (1968), potser perquè ha estat una generació que va plantar cara al poder amb la voluntat de fer-ho d’una manera festiva i pacífica.

     

Així, doncs, tan bon punt deixem enrere el dol per l’enterrament del Rei Carnestoltes, de seguida ens posarem a la cuina per fer la crema de Sant Josep, celebrar el diumenge de Rams i la llum de la Pasqua, amb les cantades de caramelles i la dolça mona que regalarem als fillols i filloles. Mentrestant no ens haurem perdut l’espectacle de les Passions, els Via Crucis al carrer, les parades dels Armats i els seus tabals... Cal no oblidar que des que som al món, i d’això ja fa molts mil·lennis, la música i les danses sempre han estat presents en festes, rituals i representacions, posant la pell de gallina de la gent, compartint una emoció que s’encomana.

(article publicat a La Fura, 27 de febrer de 2019)

Isak Dinesen i el Carnaval

Isak Dinesen és el pseudònim de la gran escriptora danesa Karen Blixen (1885-1962). Una màscara, doncs, que amagava una personalitat femenina d’alt voltatge intel·lectual i espiritual del segle XVIII, segons ella, i encara afegia que tenia tres mil anys d’antiguitat. Una manera hiperbòlica de dir que el seu ser al món com una dona intrèpida (recordin els lectors les seves Memòries d’Àfrica) abraçava temps immemorials.

     

D’Àfrica, i en contacte amb la literatura oral que li és pròpia, Dinesen aprendria a ser una gran escriptora d’històries. Tot i que va escriure dues novel·les, Dinesen ha destacat per ser una contista excel·lent. En morir va deixar obra inèdita recollida divuit anys després: una col·lecció d’assaigs, Daguerrotypes, i un conjunt de contes, Carnaval, i que porta el subtítol d’Entreteniments, molt adient a l’esperit del Carnaval, tant si es viu en directe com en contemplació. Les figures del Carnaval inviten a la mirada.

Els contes de Carnaval compleixen una de les funcions que l’escriptora de contes gòtics i contes d’hivern també s’havia proposat: seduir, imantar, encantar a través d’una literatura amb els efectes tornassolats dels vestits de seda i els brillants dels lluentons. Isak Dinesen tenia molt de maga, així com també li agradava fer jocs de mans, o de paraules, o de disfresses. El conte titulat Carnaval, i que l’autora situa el 1925, està protagonitzat per unes noies que es disfressen de Pierrot, Arlequí, del filòsof Soren Kierkegaard i de Camèlia. Sembla que aquesta fa un goig que enamora, amb el seu vestit de setí rosat i prou escotat com per deixar a la vista els braços i l’espatlla nua. L’argument de la història comença una mica més de la mitja nit quan vuit joves, nois i noies, surten del ball de l’òpera de Copenhague per assistir a un sopar privat, i que després de l’àpat tenen intenció de tornar-hi. Ara ja podem imaginar, que és Carnaval.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 9 de febrer 2018. La il·lustració és obra de la pintora Adelaida Murillo)

Carnaval a la fi del món

Ja ho sabeu: comencen les festes de Carnaval... A Vilanova i la Geltrú, la ciutat on visc, s'hi celebren d'una manera molt especial. Aquest fet ha propiciat que cada any escrigui sobre el Carnaval, el de Vilanova, però també el de Sitges, els més coneguts de la comarca del Garraf. Però el tema és extensiu, el Carnaval té moltes cares. De manera que he anat escrivint articles per explicar els diversos Carnavals, però també n'hi ha que reflexionen d'una manera més general sobre aquest període de disbauxa que obre la porta a la Quaresma. Aquest estiu vam ser a la Vall de Boí, i allà també el celebren segons els seus costums, que són ben peculiars. Aquí sota teniu l'escrit, una versió abreujada del qual (els espais disponibles a la premsa són els que són!) es publicarà demà al Diari de Vilanova. La fotografia que il.lustra aquest post està presa a la població d'Erill la Vall. Per cert: ahir en el programa El foraster es va parlar de la Vall de Boí. Feliç avinentesa.

Aquí, a la Vall de la fi del món, com en dèiem de la Vall de Boí quan jo era noi, la celebració del Carnaval mai no es va interrompre des de l’edat mitjana. Qui així s’expressa, més o menys amb aquestes paraules, és Francesc Ribes Juanati, que va néixer a casa Múria, de Taüll, l’any 1941. Ho explica en un capítol del seu llibre La Vall de la fi del món (Pagès editors, 2013).

La Vall de Boí, aleshores de tan difícil accés, en efecte era allà on Nostre Senyor va perdre les sandàlies. La Vall de Boí, tan aïllada, era un petit univers, amb el seu clima duríssim, on cada hivern matava el bon temps, com escriu Ribes Juanati. Aquest hivern (ara la calefacció l’ha mitigat no poc) durava des de setembre fins a maig, vuit mesos d’hivern i quatre d’infern, amb la gent caminant de pressa, amb la gorra o el mocador de llana al cap, el nas vermell, les mans a les butxaques.

Enmig d’aquest fred gelat, entre febrer i març, depenent de la lluna, el Carnaval arribava, pletòric d’alegria, a la Vall de Boí. Carnaval era una de les festes grosses de Taüll i de tota la Vall en aquells tristos i foscos anys quaranta i cinquanta. En aquella microsocietat, més aviat pobra i amb poc prestigi i poder, les persones podien esmunyir-se sense gaires problemes de l’autoritat política i viure amb llibertat, escriu aquest fill de casa Múria de Taüll, ordenat sacerdot l’any 1966, i secularitzat l’any 1978.

La celebració del Carnaval és la festa de la llibertat per excel.lència. Segons la crònica de Francesc Ribes, deia Ton de Call que el Carnestoltes era el ‘Sant’ més poderós, ja que tothom el seguia, grans i petits, homes i dones. Durant tres dies ningú treballava. Es llogava fins i tot un músic (que bevia bastant, amb aquell fred tocant al mig del carrer!), es jugava al subhastat, es cantava i ballava, la gent es disfressava, sobretot els joves i la mainada. Abrigats amb tot el que es podien posar al damunt, la disfressa que duien més aviat consistia en una careta feta a casa, de manera artesana. Allò sí que era una veritable manifestació de la imaginació al poder!

El diumenge de Carnestoltes era el dia dels solters. El Carnaval sempre ha estat una celebració que posa en joc els futurs aparellaments, o la consolidació dels que es troben a mitges tintes. L’hora de passar la plega era ‘quan s’escau’ (no teníem rellotge). Els fadrins solters passaven la plega per totes les cases començant per la plaça Maior. Disfressats de gitanos, animals, senyors, soldats… amb caretes que amagaven la identitat, perseguien la canalla i, sobretot, les dones sense distinció de casades o solteres. Ja us podeu imaginar les rialles, les picades d’ullet, i els esgarips si alguna mà s’allargava massa. I és que, durant la plega els fadrins mascaraven amb sutja del cul de les paelles, cassoles i calders  les noies i les casades acaçant-les per tota la casa… La plega era una excusa formidable per alguna trobada més íntima, o íntima del tot.

La plega consistia a portar una gran panera que aviat s’omplia d’ous, de trossos de cansalada, de botifarres, de llonganisses… A part de fer-ne un bon àpat compartit per tot el poble, també es venien per poder pagar el músic, el vi, el conyac, la coca. I visca l’alegria! A la fi del Carnaval, el Carnestoltes era jutjat amb gran cerimonial a la plaça del poble i era l’ocasió de fer un repàs picant de la vida de la petita comunitat. Al Carnestoltes se’l condemnava a la foguera. Abans de morir cremat, donava un últim missatge: Deixeu de resar i gaudiu de la vida, treballeu, canteu, balleu, divertir-vos… La vostra sexualitat no és una cosa dolenta. El sexe és un regal dels déus perquè pogueu expressar el vostre amor (…) Fins l’any que ve, estimats, enyorats ciutadants de Taüll! I així, si fa no fa, en tots els pobles de la Vall de la fi del món.

Tres imatges de Carnaval

Aquestes tres boniques imatges de Carnaval estan fetes ahir vespre, a peu de carrer. Jo anava vestida amb anorac, jersei de llana, bufanda. Sens dubte els Carnavals (les fotos pertanyen al Carnaval de Cunit, un dels més antics que se celebren al Baix Penedès, els Carnavals de Vilanova i la Geltrú i Sitges, al Garraf, són una altra cosa!) s'han empeltat dels aires brasilers. Al Brasil, però, la temperatura és una altra, pensava mentre no podia deixar d'admirar l'enginy del disseny dels vestits, dels colors en joc, de la imaginació en l'atrezzo de les carrosses, de la música que invita a la dansa.

El carnaval de la Berta

Fent neteja dels prestatges i posant un nou ordre a la nostra biblioteca (força extensa, tant que a vegades perdo llibres i en retrobo d’altres), em va sortir al pas Carnaval, un recull de quinze contes que la seva autora, Berta Jardí, va publicar a Edicions de la Magrana el 1986. Era la seva opera prima. Després hi va haver un silenci una mica llarg quant a publicacions via editorial, perquè Berta Jardí no ha deixat d’escriure i de publicar els seus treballs en diverses revistes. Amb la novel.la La portentosa vida del sastre Bariloche (Columna, 2011), aquesta autora barcelonina que el 2011 ja feia una pila d’anys que vivia al barri del Grabuach de Font-rubí (Alt Penedès), va tornar a la palestra literària. Posteriorment ha publicat la novel.la Un concert memorable (Columna, 2014).

He rellegit el conte que dóna títol al primer llibre de Berta Jardí. L’escenari és Venècia i el seu espectacular carnaval, tan inspirador per la seva estètica de caire barroc que no deixa ningú indiferent. La màscara protagonista del relat es complau a caminar (amb actitud majestàtica i a l’escolta del cruixit de les seves botines de xarol sobre les llambordes) per la ciutat dels carrers i canals silenciosos en aquella hora de l’alba, abans no siguin invadits per les gernacions sorolloses i més aviat ordinàries.

La festa no havia mort encara, escriu Berta Jardí al seu relat de carnaval. No, la festa no ha mort ni morirà, tot i que perilla en les seves formes tradicionals, adulterades no per mala fe sinó per la banalitat creixent que s’ha anat emparant de les nostres societats postmodernes. Del carnaval tradicional només en va quedant el xassís, el seu esperit es va diluint perquè s’ha anat fent fonedissa la concepció del sagrat en l’existència. Però, un cop s’hagi tocat fons, cal esperar un renaixement. Després de l’hivern sempre ve la primavera, el nostre món és cíclic, com el mateix carnaval, que torna cada febrer.

La màscara de Berta Jardí es va mesclant amb la gent que ocupa la plaça de San Marco: La plaça gran, vibrava de festa. Vermells intensos, verds llampants, daurats opacs, refulgents... Mil tons diferents bigarrats en un moviment desigual. La música, com els colors, es barrejava, el rock cavalcava sobre un trio barroc, el so d’un continu es filtrava entre els compassos simples d’una orquestrina de ball, música càlida amb sol i platges blanques, crits... constants, inconnexos en cent llengües diverses i, per sobre de tot, un brogit encomanadís que s’expandia per l’aire com una invisible espiral.

Podem imaginar l’escena, fins i tot viure-la en la memòria, atrapats en un bucle del temps. Tot recomença una vegada i una altra, també en la simbòlica història que relata Berta Jardí. Així, mentre la màscara escolta embadalida el cant blau d’una dona-ocell, la va descobrir. També havia vingut… Aquella nit era un unicorn de testa daurada (…) Tants anys, tants carnavals havia durat aquella persecució mútua i implacable… La lluita era vella, tan antiga com el seu origen.

Lluita entre dues màscares… També massa sovint hi ha lluita entre els humans que les han inventades. Una  mateixa característica les unia, les feia companyes, companyes d’allò neutre, d’allò ambigu. La testa, l’unicorn, era una més d’elles… de les màscares. N’hi ha a centenars de milers, de màscares, i cap d’elles no pot resistir tenir una competidora, escriu Jardí. D’aquesta faula cal interpretar que així va començar el món, amb la lluita fratricida entre Caïm i Abel. Caïm sobreviu en els seus descendents, però també hi ha els descendents de Seth, el tercer germà. I tots es troben al febrer, cadascú amb la seva màscara. ¿Fins quan no es podran mirar a cara oberta, totes amb un somriure amic i els ulls nets?

(article publicat al Diari de Vilanova, 13 de febrer de 2015. A la imatge, una màscara dibuixada per la meva filla Cristina a l’escola, quan era una nena de pocs anys)   

Els carnavals de la Clarice

Quan les festes s’acostaven, ¿com explicar l’agitació íntima que s’apoderava de mi?, escriu, tot fent memòria, una adulta Clarice Lispector respecte dels carnavals de la seva infantesa viscuts a la població brasilenya de Recife. En evocar els dimecres de cendra, amb els seus carrers desangelats, buits, morts, amb restes de serpentines i confeti, i només transitats per alguna dona gran que anava a l’església, la nena Clarice pensava que finalment sabia perquè havien estat fets aquells carrers i places: perquè hi brillessin amb tota la seva esplendor els fastos del carnaval!

En realitat, la joveneta Clarice Lispector participava poc del carnaval. A casa seva, immigrants ucraïnesos i sempre preocupats per la salut de la seva mare malalta, no disfressaven la nena ni tenien al cap portar-la a cap ball infantil. En compensació, deixaven que la nena s’estés a la porta de l’entresol de casa seva fins a les 11 de la nit per veure la gatzara del carrer, que ella contemplava, àvida, i es feia amb tresors com ara una bossa de confeti o un llançador de perfum que guardava per llançar-los a la rúa l’últim dia…

La família no disfressava la Clarice, però ella demanava a una de les seves germanes que li posés rulos al cabell a fi i efecte de portar els cabells arrissats almenys un dia a l’any, ja que els seu cabell era llis com el d’una xinesa. Estirant una mica més el fil, la Clarice encara demanava a la germana que li deixés pintar els llavis de vermell i li deixés posar coloret a les galtes… Aleshores em sentia maca i femenina, i escapava de la infantesa, escriu, amb la consciència que amb la disfressa esdevenia ella mateixa en un altre temps.

Un any va passar una cosa inesperada. La mare d’una amiga seva va decidir disfressar la seva filla d’una manera original i va fer-se amb un figurin que deia ‘rosa’, i que pretenia ser la disfressa d’una rosa. Va comprar una pila de paper crepé de color de rosa per a retallar i imitar els pètals de la rosa… La Clarice contemplava com s’anava creant el vestit al voltant del cos de la seva amiga amb els ulls com unes taronges, mai no havia vist una cosa tan preciosa!

Però encara va passar una cosa més inesperada: va sobrar paper, molt de paper! Aleshores la mare de la seva amiga va fer una disfressa de rosa a la jove Clarice! Per primera vegada a la vida la Clarice va tenir la seva disfressa, per primera vegada a la vida tindria l’oportunitat de ser el que tant havia volgut ser en anys anteriors, segons les seves pròpies paraules: Ser una altra, diferent mi mateixa. En germanor de disfressa, les dues amigues calculaven que a sota la faldilla de pètals s’hi posarien uns enagos, i resaven perquè no plogués, ja que la pluja malmetria la delicada disfressa.

Quan ja estava vestida de rosa, amb les faldillas ben estarrufades i a punt per pentinar-se els rínxols, la seva mare de sobte va posar-se molt malament i les germanes la van enviar a la farmàcia. Disfressada, però encara sense maquillar, la nena, que aleshores tenia uns 8 anys, va córrer a buscar el medicament. Explica Clarice Lispector que en el trajecte alguna cosa al seu interior es va trencar i s’anava amarant de tristesa. Se sentia com un pallasso, o com una princesa desencantada. Ja no era la rosa que volia ser sinó que havia esdevingut altre cop una nena trista. Unes hores més tard va arribar la salvació: mentre estava parada a la porta de casa seva, un adolescent d’uns 12 anys, guapot i simpàtic, li va tirar una pila de confeti al cap tot fent-li un somriure d’orella a orella… Llavors la joveneta Clarice va tornar a sentir-se una rosa.

(article publicat al Diari de Vilanova, 28 de febrer de 2014)

Papallones vermelles

Ja sabeu: aquests dies som Carnaval... Papallones vermelles agafades al vol... de la càmara fotogràfica.

A les envistes del Carnaval

Farà fred, per Carnaval, em diu un vilanoví que ja té a punt la disfressa. Aquest any farà fred? Però si aquest any el Carnaval ve tard. No hi fa res. El fred depèn de la lluna. Ah… Doncs els que vulguin anar lleugers de roba ja cal que es posin una samarreta a sota si no volen agafar una pulmonia.