No t'ho creuràs, Eduard

Un amic m’ha enviat per correu electrònic dos paràgrafs d’un article: «què et sembla», em diu, i jo, després de llegir-los, li he contestat: «ja ho sé, no et pensis». Els dos paràgrafs són aquests: «Ser cultureta cada vez mola menos: las alucinantes metamorfosis del capital cultural (...) La erudición y los gustos refinados propios de los ‘gafapastas’ son sustituidos por el capital subcultural, que sale de lo popular e internet, y el interés por la creatividad digital...». Aquestes reflexions sobre la realitat ambient detecten que la cultura ja no ‘mola’ i es posa de cara a la paret començant per dir-ne cultureta, és a dir: rebaixant-la, perdent-li el respecte, la consideració. En aquest punt he recordat Eduard Tell (1936-2000), que tenia les parets de casa seva folrades de llibres de dalt a baix. Home tan culte com d’acció, llegia molt. Havia ensenyat a la Universitat Lliure de Lovaina. Va retornar del seu llarg exili després de la mort del dictador.

Quan l’any 1991 es va publicar El vel d’Harmonia, el llibre amb què vaig guanyar el premi Don-na, les galerades van trobat un primer lector: Eduard Tell, que es va oferir a corregir-les amb mi per si hi havia algun error, «quatre ulls hi veuen més que dos». Era el meu primer llibre publicat i, per tant, jo era una autora inexperta. Quan em va retornar les galerades em va dir que el llibre li havia interessat tant per l’argument que relliga les tres històries com pels referents cultes que havien donat un sentit transcendent al text. «La literatura també està feta d’idees. Fixa’t en Hugo, Mann, Hesse, Woolf, Tsvetàieva». Els havíem comentat en les nostres converses.    

Eduard Tell havia viscut anys a Bèlgica. Actiu lluitador antifranquista i sempre al capdavant, en una repressió bestial en la qual van ser expedientats i sancionats 700 universitaris, l’Eduard a més va ser acusat de posar un explosiu prop d’una comissaria de policia. Va exiliar-se abans de ser jutjat. La seva biografia és la d’un home d’acció, però també la d’un home que considerava la cultura com el fonament de la civilització. «No t’ho creuràs, Eduard, contràriament al que pensàvem que havia de sostenir i alimentar la cultura, avui més que mai som uns candidats a treballar-hi des dels marges». 

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de febrer de 2025. A la foto, una imatge d'Eduard Tell en un periòdic de l'època)                         

Laura Albéniz

 

     Comissariada per Vinyet Panyella i Eliseu Trenc, en l’exposició De Montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914, que es pot veure al Museu Picasso de Barcelona, s’hi mostra una peça que crida l’atenció pel seu petit format, però que imanta la mirada quan es contempla amb atenció. Es tracta d’una figura femenina molt estilitzada que duu una lira a la mà. És una al·legoria de la música, diu el rètol, i el seu estil bascula entre dues estètiques: la modernista i la noucentista, que en aquell moment tot just s’acabava d’estrenar. Però un ull molt entrenat també hi podria veure la mateixa gracilitat que tenien les pintures al fresc dels mestres grecs i romans, la qual cosa dona a entendre que som davant d’una artista de talent i molts registres per com ha sabut beure de l’aigua de l’art del dia sense perdre peu en la tradició. Amb l’Al·legoria de la música som davant d’una obra de Laura Albéniz (Barcelona, 1890 – 1944), filla del pianista i compositor Isaac Albéniz. Quan Laura era una nena i per compromisos paterns, la família va viure a Londres, on va rebre una formació exquisida. Els primers anys del segle XX va viure a París i a Niça, i va exposar la seva obra per primera vegada l’any 1906, a Brussel·les, obtenint bones crítiques.

     A Laura Albéniz, que va tenir com a mestre Xavier Gosé, se la considera, com al mateix Gosé, una precursora de l’Art Déco. Aquesta obra de petit format, realitzada l’any 1910, en pren la forma, però la sensibilitat creativa de Laura Albéniz va més enllà quan en la seva execució la jove artista hi mostra una ingravidesa que si l’haguéssim de comparar amb una música sens dubte seria la d’Erik Satie, que potser va conèixer a París.

     Laura Albéniz, la versatilitat artística de la qual es va manifestar en la pintura i en la il·lustració, va mantenir una bona relació amb artistes i intel·lectuals de l’època, com ara el filòsof Eugeni d’Ors, amb el qual també va mantenir correspondència. En les seves col·laboracions com a il·lustradora a la premsa, a La Esfera hi il·lustrava els articles que hi publicava Eugeni d’Ors, que la considerava la imatge de la dona ideal. Qui sap, doncs, si no va ser un dels models per a la seva Ben Plantada.

(article publicat al setmanari La Fura, 6 de febrer de 2025. A la imatge, una fotografia del petit quadre de Laura Albéniz presa en la mostra De montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914)