El viatge de l’ànima
He escrit històries que provenen de l’experiència o de l’observació; però a vegades també em trobo escrivint històries que neden en la veu misteriosa: són històries fantàstiques, relats de somnis o de visions.
Quan ha tret el moneder per comprar el passi de metro que necessita per als desplaçaments d’avui, Vera ha mudat el rostre: el bitllet de deu euros que s’hi estotjava ha desaparegut com per art d’encantament! De seguida, però, ha reaccionat, ha lligat caps, i s’ha sentit tan dolguda, tan vexada… En un segon ha recordat les paraules d’aquell vell mestre que, ella ja amb més de trenta anys, li deia: “No tens malícia”. No, no n’ha tinguda mai. No veu cap mal ni es malfia de res fins que una o altra cosa li peta a la cara Ara bé: un fet així, com el d’avui, tampoc no li havia passat mai.
Només el nostre concepte de temps ens fa anomenar així el Judici Final.
L’escriptura és llum. Per això sento l’escriptura com un acte de resistència en aquests temps foscos, temps on s’ha densificat, embromat tant la matèria, que no deixa passar la llum, la seva bellesa salvífica. 
El blau necessita espais de blanc. El blau, com tots els colors de la paleta, necessita respirar a la pàgina. El blau no seria tan blau sense constrast, o sense harmonia. Les lletres volen respirar blanc, volen respirar llum. 
Com potser alguns de vosaltres sabeu, formo part del petit nucli (sis entusiastes d'aquestes petites obres d'art), que l’any 1989 vam fundar l’Associació Catalana d’Exlibristes. Passats més de vint anys, i per satisfacció de tothom, l’associació gaudeix de bona salut. Ahir, en un assolellat diumenge de Pentecosta, i sota la presidència de Marià Casas, junta, socis i amics dels ex-libris vam retrobar-nos en el IV Fòrum de l’exlibrisme català a la població d’Altafulla. El motiu central era la inauguració d’una esplèndida selecció d’obres d’Antoni Gelabert i Casas (1911-1980), excel.lent gravador al boix i del qual estem a punt de celebrar el centenari del seu naixement. En el mateix acte es va presentar el número 44 de la revista EX-LIBRIS, un número monògrafic dedicat a la seva fecunda i original trajectòria artística. La trobada en aquesta vila tan estretament lligada a la vida i obra d’Antoni Gelabert, es va cloure amb un dinar fraternal, on els socis vam poder intercanviar i obsequiar-nos mútuament amb un bon nombre d’ex-libris que nodriran les col.leccions respectives. 
Amb motiu del 5è. Aniversari de la tertúlia literària Cor Literari del Garraf, ahir vespre vaig tenir l'honor de ser convidada a donar una conferència que vaig titular: Llegir i escriure, una via de coneixement. Entre alguns dels textos que vaig llegir per il.lustrar el fet d’escriure, reprodueixo Trànsit, que pertany al llibre Com un despertar de la memòria (Editorial Comte d’Aure, 2006):
La vida es fa pas entre dues llums.
Al claustre matern, els infants transiten de la llum interior a la llum exterior. Els infants neixen amb els ulls clucs per protegir-se de la sobtada claror, a poc a poc obren les pupil.les. Els nou nats ploren per l’esforç de néixer, i també per l’espant del desconegut.
Un part és un esdeveniment còsmic i tota la vida es commou; la vida es commou quan neix un infant. Res no serà mai més igual: un nou ésser s’incorpora a la música de l’existència. El plor de les criatures és alhora un clam i un cant: amb la seva presència comença una nova partitura.
Un llibre passa per un trànsit semblant: s’ha gestat a la llum del cervell i busca fenedures, escletxes, per sortir a la llum del dia. Aquest és el mite d’Atenea, la deessa d’ulls clars que va néixer del cap de Zeus.
Un llibre és una llum i una veu que empenyen; la llum i el verb volen eclosionar, fer via entre els clarobscurs de la ment.
Així, fent-se visibles al món, volen deixar testimoni, llum i verb sembla que vulguin perdurar a la terra. És el desig primitiu de la matèria: deixar memòria, palesar consciència; la matèria, que l’esperit agullona, vol deixar un record d’aquesta consciència, vol deixar una petja de l’esperit que l’ha habitada, que li ha donat l’alè.
El camí dels llibres és com el camí dels infants: una odissea fins que arriben a Ítaca.
Abans que les ecografies mostressin els fills futurs a la pantalla, no se sabia el sexe de l’infant. Ara se sap. Però això és tot, i és del tot irrellevant, ja que una persona (home o dona) és una incògnita per a ella mateixa i per als altres fins que comprèn el sentit de la seva vida (per això és bo que ens obrim a l’existència, que permetem que el món i la gent ens parlin).
Els llibres, com les criatures, van de dret vers aquest destí de transcendència de la matèria.
Es pot seguir la formació de l’infant al ventre matern, es pot tenir notícia del seu naixement i de la seva aventura vital fins a la plenitud: és la seva biografia, un correlat per capítols. En la biografia es troba el sentit de la vida temporal de cadascú. Que pot estar dirigit per l’amor, aquesta força universal que ens relliga, ja que tots depenem de tots.
El sentit de la vida dels éssers humans també pot estar conduït per un desig de recerca; amor i recerca sovint demanen sacrifici. I és que tot té un preu, paguem un preu per tots els nostres actes presents i passats. Els hindús, d’aquesta llei universal de correspondències, en diuen la llei del Karma. La saviesa popular, amb la seva senzillesa, afirma que el que res no costa, res no val... Per analogia, els llibres, criatures de l’esperit que es manifesten a través de la lletra escrita, també proclamen una intenció, són testimonis, portaveus d’un sentit.
La Terra, que és un ésser viu, té memòria. Els llocs, per més remots i amagats que siguin, tenen la seva memòria. Les cases tenen memòria com tenen memòria les ruïnes. Els romàntics en sentien la veu simplement perquè hi posaven l’orella del cor.
Aquesta història és cosa certa.
Amb consciència d’éssers caiguts, éssers amb l’ànima adolorida i anhelant, ens busquem en el camí perdut, com diu el Dant a l’inici de la Divina Commedia. Allunyats de la Llum –oblidats de la nostra part immortal- i enyorant aquella expressió suprema de la vida, emprenem pelegrinatge per a retrobar-la. La vida sembla, doncs, un retorn. Per aquesta raó, com fills pròdigs busquem recuperar la filiació amb el Principi que mai no ens ha abandonat… Un cordó invisible, Amor que il.lumina la fosca, és el testimoni viu de la nostra veritable naturalesa. 
El dia 15 de maig vaig compartir una estona de poesia amb els alumnes de batxillerat de Carles Montfort, a l’Institut Josep Lluís Sert de Castelldefels. Vaig llegir-los uns quants poemes de London, tot explicant-los els avatars. En un correu, Carles Montfort em diu que el poema que els va colpir més vivament va ser El coixí del poeta. Per edat i sensibilitat, ells i elles possiblement van identificar-se amb la joventut i fragilitat del poeta romàntic anglès John Keats, que va morir tísic a Roma a l’edat de vint-i-cinc anys:
Hermes (o Mercuri) és l’aspecte missatger de la deïtat. S’identifica amb la transmissió de la Paraula i patrocina i ensenya totes les arts i les ciències als éssers humans. El seu homòleg egipci, Thoth, és l’escriba dels déus i l’inventor de l’alfabet. Un àngel missatger de Déu, Gabriel, va anunciar a Maria l’encarnació en ella del Verb.
Avui, 17 de maig de 2010, fa cinquanta-un anys que vaig fer la Primera Comunió (17 de maig de 1959). Ha passat molt de temps i a la meva ànima hi ha hagut molts moviments. Però allà, en aquell punt fix, el centre de la roda segons una imatge budista, aquest sagrament crístic roman càlid com el primer dia. Aquest memorial de Jesús em fa sentir que la vida és Eucaristia, on tot i tots estem connectats.
Vaig treballar set anys a Cronit, una oficina no tan sinistra com aquella de Kafka, però hi vaig patir, com ell, un purgatori. Havia de fer-ho perquè el sou que hi guanyava –una misèria- em permetia pagar el que volia fer: estudis d’art i encara ajudar a la magra economia de casa. Vaig començar a treballar al despatx de Cronit (una empresa de foneria que tenia la seu mare a Dinamarca) als catorze anys. Els primers temps encara hi anava amb mitjons blancs. Quan en vaig complir quinze, les companyes em van regalar un parell de mitges. Moltes nits no podia dormir pensant que l’endemà hauria d’asseure’m en aquella taula metàl.lica dels horrors, com una tortura de la Inquisició. Les de fusta feia poc que les havien retirat. A mi m’agradaven més: eren més càlides. Vaig treballar a Cronit set anys com el patriarca Jacob va treballar pel seu oncle i després sogre Laban. Amb el seu treball va aconseguir que li donés en matrimoni la seva filla Raquel. Jo només vaig assolir la satisfacció de fer bé el que no m’agradava fer com si m’agradés.
Com que l’art és un enigma, un envitricoll com un teorema matemàtic, busquem la manera d’explicar-lo. En la contemplació d’una pintura experimentem una interrogació –a vegades més d’una- encara que es tracti d’una pintura figurativa. I com més abstracta és la pintura, més preguntes ens fem.
La dona de vuitanta-dos anys que ara s’asseu a l’escriptori heretat d’un seu oncle, va desgranant sobre el paper la seva infantesa i joventut en el si de la seva família burgesa anada força a menys després de la guerra, com tantes. La gent de la seva generació que no va exiliar-se després de la contesa, van estar privats de la natural obertura al món, i això li dol. El règim franquista era una cotilla fèrria que no deixava respirar, tot i que tants joves de l’època a penes en van ser conscients: semblava que allò era el més normal del món perquè no coneixien res més. La dona de vuitanta-dos anys pensa en el que va viure i en el que potser hauria pogut viure… Això ja no té remei, el temps enrere mai no hi torna. Ara: la memòria, que té les seves cambres fosques, també guarda les seves fulguracions. Tot ho escriurà perquè no es perdi el record d’un temps que ja no hi és. Temps inútil? No en pot tenir la perspectiva, només l’experiència. I ella ha sentit que vivia, que vivia a desgrat de tot.
Una claror de sucre candi
Anar matant de gana l’ego, vet aquí la qüestió, si es vol que el jo espiritual tingui energia per a mostrar de manera lluminosa, transparent, el Crist interior, Déu, o el nom que en la nostra cultura volguem donar a l’última i primera Realitat.
La música: experiència de l’indicible, de l’inobjectivable.
Pluja i treball de jardiner
El bodhisattva Maitreia mira endins. El veiem en una figura de color gris-blau. Entre les cultures d’Orient i d’Occident, la imatge greco-búdica que s’exhibeix al museu de les Arts Asiàtiques Guimet de París, va ser trobada per Alfred Foucher el 1895, a la frontera entre l’Índia i l’Afganistan.
Si Plató hagués cuinat
La Fe no és una creença cega sinó una intuïció de la Veritat. La Fe és com una mena de guia interna que ens il.lumina més enllà de la ment, llum que traspassa aquesta pantalla i que ens fa besllumar la Veritat que s’oculta darrere les coses i fenòmens de l’existència.
Tots els nascuts som fills. Aquest és un fet tan radical com ser dona o home.
En el diàleg socràtic es dóna una mútua i fecunda influència. Un exemple clàssic: la 'quixotització' de Sanxo i la 'sanxificació' de Don Quixot.