Una història dels gats

Després de berenar el diumenge a la tarda, després que els dos gats més petits –el blanc i el negre-, enjogassats i feliços s’enfilessin a la teulada de la caseta dels nens de casa que ja no hi juguen, després que ja no tinguessin por i se’ns acostessin a un metre de les cadires on llegíem, els gats van desaparèixer. Al vespre ja no els vam veure, però vam pensar que s’havien amagat a l’altra costat de la tanca de xiprers. Vam adonar-nos de la seva desaparició el dilluns al matí quan vam posar-los el menjar i no van comparèixer. No van comparèixer tampoc per dinar ni per sopar. Amb la desil·lusió –havíem començat a lligar fils amb els quatre gats, sí, eren quatre-, vam començar a configurar el relat del que podia havia passat.

El diumenge cap al tard l’Oriol havia anat a collir una mica de raïm moscatell a la petita vinya de la meva sogra que tenim al costat del jardí, només separada per la tanca verda de xiprers. D’esquena al camí, de cua d’ull va veure passar la mestressa d’un habitacle molt ben arreglat del que en el seu temps va ser el corral d’una masia important. En aquest lloc sempre hi ronda algun gat que veiem a la nit, els ulls com fars, si tornem una mica tard a casa.

La història va començar a dibuixar-se. Els gats menuts, desnerits, descuidats i afamats es devien escapar del corral i devien passar per la porta d’entrada de casa la meva sogra, el forat que queda sota la porta ho permet. Un cop a dins es van amagar en el lloc que els devia semblar més confortable: una malesa espessa al costat de la caseta del motor de l’aigua. D’aquest indret a la tanca de xiprers que separa les dues cases, la de la meva sogra i la nostra, hi ha unes poques passes. I aquí, en aquest espai de frontera vam trobar els gats. Havien travessat la tanca vegetal per sota per plantar-se al jardí de casa. Feien pena de veure i vam començar a tenir-ne cura.

Vaig mostrar-vos els gats, els amics del FB els vau veure, però també els devia veure algú més. Van faltar cames per venir-los a recuperar. La casa del corral està gairebé sempre deshabitada i els gats es van buscar la vida, l’instint de supervivència és poderós. Vull creure que els gats ara estan cuidats, i que l’àngel protector dels gats està al cas. Això sí, ara deuen estar tancats amb pany i clau perquè no es tornin a escapar. “Antes roja que rota”. També l’instint de possessió és poderós.

(a la imatge, el més petit i desnerit dels gats, però el més gosat, sempre anava al davant i ja havia començat a perdre la por, ja se'ns acostava, com es veu a la fotografia. Els gats havien aparegut com per art d'encantament en un racó del jardí de casa el divendres 24 d'agost i en vaig donar notícia via Facebook, talment com he fet avui amb aquest escrit)  

Dones exemplars

De la meva àvia Maria, nascuda el 1900, molta gent que la va conèixer diu: la Maria era molta Maria. Sí. De la meva mare, nascuda el 1924, molta gent que la coneix diu: la Neus és la Neus. I tant! Admiro moltes dones de la generació de la meva àvia i de la meva mare: són dones de caràcter i autèntics pals de paller. Mai no sabrem on haurien pogut arribar aquestes dones anònimes, ja que en aquella època les noies nascudes a pagès poc podien fer els estudis que els permetés desenvolupar una professió. Una cosa sabem: són dones valorades per les seves famílies i entorn. Aquestes dones exemplars deixen petja, donadores com són de valors humans, algunes fins i tot amb un instint per despertar vocacions.

     

La paraula neix a casa, on comencem a parlar, a expressar-nos. La literatura consisteix en un pas més: fer de la paraula una obra d’art si es té prou talent i una bona dosi de voluntat a l’hora del treball. Perquè escriure potser no costa, però escriure amb art, sí. La meva mare i la meva àvia m’explicaven contes amb una mestria que ni el millor narrador ni el millor actor de teatre. L’àvia se n’inventava i tot. Quan m’explicaven contes amb el desig no gens secret que em mengés el que tenia al plat, era una llepafils, feien les veus dels personatges, sovint els gestos. Dramatúrgia completa, literatura oral. N’estic certa que aquesta iniciació tan saborosa a la paraula va influir en la meva formació. Com a persona i com a escriptora, ja que en els contes populars hi ha contingut no només un paquet incommensurable de saviesa humana sinó també la manera d’explicar-la a través de metàfores i paràboles de tal forma que en una bruixa no sempre s’hi amaga una mala dona sinó una dona sàvia, i el llop no sempre és un ésser ferotge, potser és algú amb poc tremp que no sap dominar els seus instints depredadors. Com sigui, si el conte de la Ventafocs m’agradava perquè era una història de superació, el de la Bella Dorment em feia un-no-sé-què. Intuïa que jo no voldria estar mai dormida sinó desperta. Feina rai, a fer-me fer la migdiada. No en vaig fer mai, ara ja sabeu perquè, estimades àvia i mare, que em vau donar la paraula amb què he escrit aquest elogi, en bona llei us el devia.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 d'agost de 2018. A la foto de dalt, l'àvia Maria, a baix, la meva mare)