Vers de Pitàgores

A Pitàgores se li atribueixen moltes dites, molts proverbis, versos d’or, com en diu la tradició respecte del mestre. N’aplego un a l’atzar, que em salta a la vista: No poseu l’aliment en vas impur. Un vers bo per a meditar una tarda sencera, millor encara, una vida sencera.

Simbolisme del cos

El simbolisme del cos com a temple (o casa de Déu) és universal i, per tant, corrent tant a Orient com a Occident. Això és així perquè segons la tradició vam ser creats a imatge i semblança de la divinitat. El microcosmos es correspon al macrocosmos, deien els grecs; el que és a dalt és a baix, diu la doctrina hermètica.

(a la fotografia, ermita de la Marededéu de la Foia, Cabassers, Priorat, estiu de 2006)

La vida és

El veritable Déu existeix. I no mor perquè Déu significa la veritat més alta, l'energia fonamental de l'univers. Déu existeix, però la humanitat ha fugit d'ell, la civilització moderna ha girat completament l'esquena a l'ordre de l'univers. Aquestes paraules són del reconegut monjo zen, Taisen Deshimaru. Si la paraula Déu incomoda, escriviu energia fonamental de l'univers, allò que som en la nostra fisicitat i més enllà de la fisicitat, tot i que això ens resulti un misteri. Quant a l'ordre de l'univers, per més que no el poguem comprendre, hi és perquè la vida a través de la qual es manifesta és...

Gent de bona voluntat i el poder

L’experiència –viscuda o observada- ens diu que els profetes (o gent de bona voluntat i amb coratge) acaben malament. Molesten perquè denuncien les institucions de poder. Així, doncs, pel que fa a la nostra tradició, el conflicte no va ser entre Jesús i el judaisme –és a dir: la creença espiritual-, sinó amb el poder establert. Sembla que sempre ens trobem en el mateix lloc, i en això no es diferencia pas l’àmbit profà del sagrat. Només cal mirar entorn.

(a la imatge, una fotografia d'Escaladei, estiu de 2006)

De quan érem hippies

“Jo era massa pobra per ser hippy” –diu en una entrevista la soprano lírica i intèrpret de jazz Barbara Hendricks, nascuda a Arkansas. “Els hippies eren nois rics que passaven els caps de setmana en cases molt boniques.”

Vet aquí. Com aquella bohèmia que a principis del segle XX només podien practicar els nois (no les noies!) de casa bona… Ho he afirmat en moltes ocasions, quan parlo de la nostra època hippy, afortunadament més equitativa quant a sexes. La majoria érem hippies de cor perquè no en podíem exercir, ja que érem gent que treballava de dia i estudiava els capvespres amb ànim de fer estudis superiors, de no interrompre la formació que consideràvem imprescindible. I quan dic hippies vull dir el seu vessant romàntic d’estimar la poesia tan empeltada d’Orient, la pau en aquella època de guerra al Vietnam, a Israel, la llibertat de pensament enfront del pensament únic que imperava a la península i que vam esberlar a les catacombes. Això sí, anàvem vestits de hippies, al meu parer aquell estil de robes era bonic, era alegre, ens estava bé, als joves. Però fèiem una vida ben complexa, complint amb la responsabilitat i els horaris de treball, i expandint-nos estudiant i estudiant, com si ens haguéssim de beure biblioteques senceres. La bohèmia no hi tenia gaire lloc, en aquesta vida, tot i que segurament molts n’hauríem volgut viure alguns bocins encara que només fos per tastar-la.

(extret de La capsa verda. Fotografia extreta d'Internet)

Aprenentatge

El fracàs, les equivocacions, els errors no ensenyen en el mateix moment que la persona els comet. S’ha d’esperar que baixi la temperatura de la desil.lusió, del desengany, fins i tot de l’autopunició. L’aprenentatge és posterior, es produeix per reflexió. Aprenentatge necessari perquè la vida humana vagi agafant un sentit humà, precisament.

(a la fotografia, arc de Sant Martí a Vilanova i la Geltrú)

Fulguració

Som éssers periples, això diu la carn. Però en algún racó d’aquesta carn s’hi amaga una fulguració que ens llança més enllà del límit de la matèria: la memòria d’aquells que ens estimen, l’admiració d’aquells que tenen el cor obert com per admirar… Però també hi ha alguna cosa, en aquesta fulguració, que ens diu que no mor. Perquè vivim en la carn, però també en aquesta fulguració que la sobrepassa.

Regeneració

Com suposàvem, el 21 de desembre va portar el solstici, però no la fi del món. En companyia de la família i dels amics, i brindant amb cava, hem encetat el 2013. Un any de crisi encara, però per aquesta mateixa causa, una porta oberta a la regeneració dels valors que potser ens hi han dut.

Moltes veus coincideixen, a les acadèmies, al carrer, a les cases: és un fet que els homes i les dones occidentals (i els orientals que ens imiten) cada dia s’han obsessionat més amb els aspectes materials de la vida i s’identifiquen amb la seva personalitat, en realitat una màscara que ens allunya de la nostra naturalesa veritable, que és espiritual, i que en el passat ha estat cultivada a través de creences i religions. Que, sovint materialitzades elles també, han acabat per ser gairebé només una representació. És evident que estem generalitzant, ja que hi ha exemplars i valentes excepcions. En la nostra tradició penso ara en Teresa Forcades, en Xavier Melloni o en el desaparegut Raimon Panikkar, i molts més que no cabrien en aquest full.

La vida quotidiana no està deslligada de la transcendència, i aquesta experiència conjunta de l’immanent i el transcendent forma part dels continguts fonamentals dels camins espirituals que els humans hem estat capaços de crear per viure una vida amb sentit, per a cada cultura el seu i per a cada persona el seu. Fins i tot filòsofs de la sospita com Freud han pouat camins que pensen la naturalesa humana més enllà de l’estricta materialitat, tot i que, està clar, la continguin. Psicologies avançades com la transpersonal ja contemplen l’ésser humà en la seva globalitat, tal com l’entenien els savis antics: carn, ànima o psique, i esperit.

Cal pensar, perquè així s’experimenta, que, segons diu Maslow, dins de cadascú hi ha una naturalesa innata, intrínseca i immutable. Un nucli essencialment bo, ètic i sobretot real, més real que la nostra personalitat. Sembla difícil veure’ns així quan el que observem és força mala fe i el mal en formes diferents. Quan no sense un treball herculi per part nostra assolim d’apartar el vel de la ignorància –el mal és sobretot ignorància-, podem reconèixer en nosaltres aquest Ser que som més enllà de tota contingència. És difícil salvar la distància entre el nostre ego i aquest Ser, que la Bíblia diu que és a imatge de Déu, i que Jung identifica amb el Sí-mateix o Jo superior.

Si pensem que aquest nucli de veritat ens pot empènyer a la realització de la seva bondat i bellesa, si creiem que aquest nucli té la necessitat de manifestar-se amb tota la seva intel.ligència, amb tota la seva llum, donem-li pas i cultivem-lo en la mesura de les nostres forces. La natura, que és mestra, ens ensenya que tot fruit està contingut en la seva llavor. L’esperit del Nadal i el naixement de l’any nou pot ser viscut com un infantar aquest Ser interior perquè visqui i maduri durant l’any. És un lloc comú dir que tota evolució i regeneració comença per un mateix. Però és així.

(article publicat a El 3 de vuit, 4 de gener de 2013)

Actitud auroral

Dies enrere vaig llegir que José María Torres, excampió del món de karate, quan va deixar aquesta pràctica per crear una empresa, va llençar a les escombreries tots els trofeus que havia guanyat. Volia partir de zero, molt d’acord amb l’esperit que inspira el karate.

L’any 1993, uns pocs anys després d’haver decidit entrar en el camp de les lletres, vaig llençar el munt de trofeus que havia aconseguit presentant-me a premis de tercera fila, és clar, però que van donar empenta a la meva autoestima, però de la qual vaig voler prescindir en aquest moment com a agafador. I és que de seguida vaig veure que el camí literari que havia agafat cada dia seria més estret i encara no preveia fins a quin punt.

Sempre m’ha semblat adient anar deixant llast, que no em pesi res a l’hora de posar-me davant del paper. I si alguna cosa em pesa la deixo ben allisada precisament al paper…

No parteixo de zero, a l’hora d’escriure, ans al contrari. La memòria, l’experiència i la reflexió són ingredients bàsics en el meu obrador. Però sí que parteixo de zero quant a la meva actitud, que voldria sempre auroral. Aquesta llum naixent i amb olor de bugada m’obre la ment i el cor. Així devia ser el primer dia… –aventuro amb la imaginació. I em situo en l’aire net d’aquest primer dia sense por, mirant de conduint la por, mirant de transmutar la por en llibertat en la mesura de les meves forces, que són les que són més el desig de superar-les, conscient que allò que m’empeny és més que el meu jo.

(extret de La capsa verda. A la imatge, una aurora en una finestra de casa) 

La Carla i el Rei Ros

La Carla mirava ahir molt atentament el Rei Ros, que té a les mans un caramel, preludi del que ha estat avui, un dia màgic per a tants infants!

Mà angèlica

Mà angèlica, obre’m el cor.

No amb els dits del dubte de Tomàs

sinó amb els dits de l’aurora.

Obre en el meu cor una galeria de llum

que travessi de bat a bat

la muntanya de dolor.

No temo la teva mà d’aigua

ni la teva mà de foc.

He sembrat aquesta terra amb paciència

i ja sento a l’oïda el vent del nord.

(a la fotografia, primer pla d'un dels àngels que viuen a casa)

Moisès Broggi

El dia 31 de desembre de 2012, amb una gran lucidesa va morir a 104 anys el doctor Moisès Broggi, humanista promotor de la bioètica, pacifista i patriota català, metge cirurgià noble de cor que havia salvat moltes vides.

Quan va saber la notícia, la mare de seguida em va recordar que va ser ell qui va operar la meva cama esquerra quan me la vaig trencar als tretze mesos. Diu que cantava mentre m’operava. M’agrada la gent que es mostra feliç de fer el que fa i el doctor Broggi era feliç amb el seu ofici humanitari.

Després d’operada, la cama va començar a gangrenar-se. El doctor Broggi em va donar per morta. Tant és així que les monges d’aquella senzilla clínica privada –Broggi havia estat destituït del seu càrrec a l’Hospital Clínic per la repressió franquista-, compadides de la jove mare i de la nena que explicava a tothom que ho volgués escoltar com s’havia trencat la cama, van anar a la capella a resar. Potser esperaven un miracle i el miracle es va produir. Un metge jove, amb iniciativa, segurament un bon deixeble del doctor Broggi, davant del cas va decidir dur a terme una cirurgia dràstica, radical. Amb el bisturí va anar apartant la carn podrida que ja anava enfilant-se per la cama infantil fins a deixar-la pelada com un os. La cura salvatge va resultar salvadora, la carn va començar a crèixer i d’aquell trasbals de la matèria viva només en resta una cicatriu. Això sí, tinc poc muscle en aquesta cama i és uns mil.límetres més curta que l’altra, la qual cosa no es veu gens, però en els meus primers anys joves es va descobrir que havia condicionat el desenvolupament de la meva columna vertebral. No recordo cap dia de la meva vida que la columna no em faci mal. Però estic viva.

(extret de La capsa verda. A la imatge, Moisès Broggi de jove)

1 de gener de 2013

Benvingut, 2013! Alguns diuen que serà un any dolent perquè porta el número 13. Provem de mirar una mica més enllà del que es veu i sumem els números que el componen. Dóna 6. Entre els símbols que porta aparellats el número 6 anotem aquest: el número 6 és el número de la creació, ja que, segons el relat bíblic, al sisè dia es va completar l'Obra. No sembla, doncs, que sigui pas de mal auguri... Desitjo que tot allò que tingueu entre mans (i aixó val també per al nostre país) es completi i us doni la merescuda satisfacció i que la poguem compartir, com nosaltres ahir vam compartir el sopar fraternal per rebre el nou any a casa dels nostres amics vilafranquins, l'Anna Ruiz i el Pere Martí. A la fotografia, una imatge de la recepció del 2013!