Bona entrada del 2014!

Us desitjo una bona entrada del 2014, un any que és i ha d'esdevenir encara més significatiu!

(La imatge, que està publicada a la portada de la revista Tot Sant Cugat, és de l'Adolf, artista i soci de l'Associació Catalana d'Exlibristes)

Escriptures de la vida

La vida s’escriu, poderosa, amb les mans,

obreres dels dies i dels afanys.

La vida s’escriu, sinuosa, en els passos

ingràvids dels somnis alats.

La vida s’escriu, graciosa, en el joc dels dits,

i en la dansa de l’amor,

i en el rés que pren cos en l’infinit.

(30 de desembre de 2012. A la imatge, àngel del nostre pessebre napolità, rere un vidre)

El repte de ser pares

Cal dir d’entrada que els pares no són l’ideal de pares. Seria estrany trobar un pare o una mare que ho fos de manera perfecta, la imperfecció forma part de la naturalesa humana. Això no vol dir que no ens hàgim d’aplicar a fons en aquesta tasca, d’altra banda tan motivadora. L’amor envers els fills és un motor d’acció formidable en la tasca educativa.

Però ser pares, com ser fills, és difícil, molt difícil. Fem el que fem com a pares sempre cometem errors, i a vegades algun de garrafal i tot, malgrat les bones intencions. Cal donar als pares el benefici de l’error i, a mesura que els fills creixen, acceptar les limitacions que, repeteixo, ho són a dues bandes. 

Els primers lligams amb l’existència són els nostres pares. Els pares, o aquells que compleixen la funció materna i paterna, són el nostre punt de referència en els primers anys de la nostra vida, quan es forma el caràcter. Hi insisteixen psiquiatres, psicòlegs, psicoanalistes, terapeutes: la influència dels nostres progenitors, per bé i per mal, no és definitiva però sí molt significativa. No és definitiva perquè sempre s’és a temps de corregir errors, disfuncions, mancances.

Tothom aconsella sobre la funció paterna i materna. No hi ha cap recepta absoluta, però hi ha moltes receptes relatives que es poden anar assajant, ja que en la vida sempre ens hi movem per assaig-error-assaig-encert, i anar fent. Davant la tasca diària de l’educació dels fills el més assenyat és aplicar el sentit comú, i sobretot amor, molt d’amor, que no vol dir consentiment, ni contemplació… Els infants necessiten límits, tanmateix com els adults. Cal fer veure a la mainada que no es pot tenir tot ni es pot fer tot. Com els adults, insisteixo, i educar-los en el contrari no és educar-los per a la vida, però tampoc per a ells mateixos, per al seu equilibri personal.

Al seu llibre El reto de ser padres (Ediciones B), el psicòleg clínic i psicoanalista de nens, adolescents i adults, Joseph Knobel Freud, afirma: Els límits són absolutament fonamentals en el desenvolupament de l’infant. Sense límits, sense murs, els nens cauen psicològicament parlant. Sense límits la seva psique es desborda.

La infantesa és pura pulsió, pur impuls, naturalesa humana en estat pur. Cal contenir i ordenar les pulsions. En una paraula: cal civilitzar l’infant. En aquesta tasca, però, com en totes les tasques educatives, els pares no s’haurien d’extralimitar i ofegar l’energia de l’infant, sinó veure com canalitzar aquesta energia altament creativa a través dels talents que l’infant anirà mostrant.

Els pares som de pas a la vida dels nostres fills, però quin pas! La responsabilitat del pas és enorme. Els fills són fills de la vida mateixa que passen a través nostre, no ens pertanyen. La nostra missió és encaminar-los el millor possible perquè facin el seu camí, no el nostre. Un error que Knobel Freud es troba sovint a la seva consulta en forma de dolor psicològic. Estimar els fills no hauria de significar lligar-los amb uns lligams tan estrets que els ofeguin. Tard o d’hora els pares un dia no hi serem, i els fills han de poder sentir que tenen cames psicològiques per caminar sols. El doctor Joseph Knobel Freud ho diu amb paraules senzilles: La vida és un camí [que va] de la dependència total [dels pares] a la independència total [dels pares]. Mentrestant, els pares fem amb amor la tasca més important que la vida ens ha encomanat.

(article publicat al Diari de Vilanova, 27 de desembre de 2013. La foto que il.lustra aquest post me la va fer el meu pare)

L'Estrella de Nadal

Tal dia com avui recordo la mare omplint una bossa amb la roba; més d’una bossa, segurament, perquè l’estada a casa els avis materns durava totes les festes de Nadal i Reis. Després de la mort del meu pare ara fa un any i mig veig encara més clarament la importància i significació d’aquest viatge que per a nosaltres, el meu germà i jo, era una festa. La materna ha estat pràcticament l’única família que hem tingut.

Amb la meva mare agafàvem el cotxe de línia, “la llacuna”, en dèiem, perquè tenia parada i fonda a La Llacuna. Nosaltres baixàvem molt abans, entre els pobles de Can Canals i Monistrol d’Anoia. A peu de carretera venia a rebre’ns la meva estimada tieta Angeleta, un veritable àngel de bondat que amb mi es mostrava tan maternal. Fèiem un bon tros de camí a peu fins arribar a la casa pairal, al capdavall del poble de Can Benet de la Prua. Quan entràvem, ja sentíem una olor dolça de cigrons. L’àvia sabia que m’agradaven els cigrons, i per sopar en feia en honor meu, tan llepafils, tan poc menjadora. Aquest era el seu primer regal. Em menjava un platet de cigrons i una mandarina per postres. Després l’àvia encetava una barra de torrons, tot i que deia que l’hora dels torrons era a la mitjanit, quan naixia el Nen Jesús, i això s’havia de celebrar perquè aquell Nen era Déu…

-Ja has vist l’Estrella de Nadal?- em deia l’àvia al capdamunt de les escales d’entrada a la casa. Jo li deia que sí, que l’havia vista per la finestreta del cotxe de línia, brillant al cel de nit. Sento encara una sensació densa i ingràvida al mateix temps en la meva ànima submergida en el Misteri de l’Estrella de Nadal que anunciava el Naixement del Nen Déu… Llavors vivia aquest Misteri sense pensar que era un Misteri. Després, amb els anys, he volgut desenterinyar aquell Misteri, apamar-ne les coordenades amb la raó. Però si una cosa he après és que el Misteri no és mesurable ni s’explica a través de cap lògica… Per aquest motiu ja fa temps que torno a immergir-me en aquesta sensació ingràvida i densa del Misteri de Nadal, una poètica de la meravella. En la meva infantesa em semblava que l’Estrella era a fora, en la nit, perquè veia l’Estrella enfilada a dalt del cel. Ara veig l’Estrella del Misteri del Naixement del Nen de Llum, imatge de l’estat naixent del nostre esperit renovat, a dins, molt al fons de la meva ànima.

Que tingueu una bona Nit de Nadal!

Un conte de Nadal (a la memòria d'en Ramon Julibert)

Aquest conte de Nadal és una història real. Així com entre el normal i l’anormal a penes hi passa un fil de màquina de cosir, els límits entre el real i l’irreal a vegades són inexistents.

Un dia d’Advent va morir a Barcelona en Ramon Julibert. He sabut el nom d’aquest personatge peculiar per l’obituari, tendríssim, que li va dedicar Dolors Boatella a la revista Núvol. En Ramon Julibert cantava òpera al metro. Segur que molts l’havíeu vist alguna vegada. En Ramon cantava a l’andana de la línia verda del Passeig de Gràcia. El vaig trobar moltes vegades els anys que anava a classes d’italià a l’Istituto Italiano di Cultura, al Passatge Méndez Vigo (per cert: en Julibert sabia italià i alemany, llengües operístiques…) Em cridava l’atenció aquell home d’una certa edad sense ser vell, alt, esprimatxat, sempre ben pentinat i ben vestit. En Ramon Julibert no era un rodamon, un tramp, un clochard. En Ramon no era ben bé un músic de carrer, era un músic d’interior, cantava àries a l’andana del metro a viva veu, amb el gest, això sí, una mica desmanegat. Alçava els braços i encara semblava més alt. La gent mirava aquest personatge des de tots el angles possibles i en els seus ulls s’hi podia veure tota la paleta d’emocions que despertava, des del desconcert fins a la dissimulació. Algú bellugava el cap i possiblement pensava: Aquest home està boig, no hi és tot…

Desconcerta, sí, el que no coneixem o no sabem com evaluar. És més fàcil penjar una etiqueta, això dóna tranquil.litat, no hem de pensar perquè ens incomoda l’estrany, l’insòlit, el diferent, el peculiar. Cal dir que en Ramon Julibert no facilitava les coses: no portava cap cartell penjat on digués què pretenia amb els seus cants, ni tampoc no demanava caritat, ni semblava que volgués parlar amb ningú. Simplement cantava òpera al metro.

Alguna vegada que el metro se m’escapava, o no tenia pressa, m’asseia una estona en un banc i escoltava en Ramon. No cantava gaire bé. Potser si hagués cantat amb art suficient no hauria acabat cantant al metro amb la seva veu forta però sense color. Sembla que de jove havia fet els seus pinitos, però la seva carrera com a cantant d’òpera no devia reixir, ja fos perquè no tenia prou talent, o no en sabia prou, o perquè ja era un home de tarannà singular.

En Ramon Julibert em feia pensar justament en els límits dels processos de la ment, i en la malaptesa que tenim per acceptar-los en nosaltres i en els altres. Des del meu observatori veia com de forma instintiva la majoria de la gent s’apartava d’en Ramon unes passes enllà, o es posaven a llegir el diari, o miraven la boca fosca del metro. És el natural quan no se sap què fer. I què s’ha de fer? No res. Simplement acceptar que hi ha persones com en Ramon Julibert, i qui sap si algun dia, com deia en el seu obituari Dolors Boatella, no cantarem nosaltres també al metro, això suposant que en sapiguem.

Els cants d’en Ramon sonaven una mica opacs en les cavitats del metro. Potser era això: que no era el lloc adient per cantar àries d’òpera i la veu sonava forta però sense la vibració necessària per emocionar… Qui sap si en un bon auditori d’aquests nous que s’han construït a tot els país en Ramon no hauria pogut lliurar el millor de sí i aleshores poc ens hauria importat que potser no hi fos tot perquè el seu art ens hauria semblat gran, molt gran, i l’hauríem aplaudit. Segurament en Ramon Julibert maldava per acordar raó i follia quan cantava al metro del Passeig de Gràcia amb aquell enorme do de pit, com si li anés la vida.

(article publicat al Diari de Vilanova. En Ramon Julibert va morir el 6 de desembre)

Nadala 2013

Que la llum de Nadal us il.lumini i us doni caliu. Amb una gran abraçada.

Fem-li pas!

A la sisena carta que Rainer Maria Rilke va enviar al jove poeta, Franz Xaver Kappus, el 23 de desembre de 1903, ara fa, doncs, cent anys, li deia abans d'acomiadar-se: Pensi que el menys que podem fer és no dificultar la seva vinguda [el Nadal, el naixement de Jesús] com no ho fa la terra quan la primavera vol venir. I estigui alegre i content.

Aquesta mena d'alegria interna és el que ens desitgem quan ens felicitem el Nadal... Fem-li pas!

(a la imatge, un diorama de Jesús Rex)

Dones llegint

La Biblioteca Museu Víctor Balaguer ha encetat un cicle d’exposicions: Mirades a la col.lecció. Són mostres temàtiques amb obres procedents de la nodrida col.lecció del museu, fins ara desades a les reserves i que ‘desenvolupen episodis que passen desapercebuts en el discurs general de la visita als espais permanents’, com es llegeix en els arguments d’aquesta encertada idea. En aquest moment, a l’exposició Dones es pot apreciar una ben seleccionada mostra d’imatges femenines de la col.lecció que van des del segle XVII fins a la dècada de 1960. D’aquesta època hi destaca una inquietant i literària pintura de Ramon Pichot de 1964: Figura femenina, on s’amaga una història –secreta?- de desolació i solitud com les que va pintar Edward Hopper. Igualment evocador d’alguna història personal és el retrat d’època romàntica de Maria Anna Martorell, d’Antoni Caba (1880).

En aquesta mostra que per la seva extensió en el temps abarca diferents moviments artístics –barroc, neoclassicisme, realisme, modernisme, noucentisme i diferents estils figuratius del XX- que expressen la visió cultural de la feminitat, en les pintures de les èpoques més recents es retraten figures de dones llegint llibres o periòdics.

Dones llegint és un tema recurrent en la pintura, ja des d’aquells retaules del Quatrecents en què en les escenas de l’Anunciació es veu Maria llegint. Tot i la seva jovenesa, Maria era una dona culta des del moment en què havia estat presentada al Temple pel seus pares, hi havia viscut i s’hi havia format en el coneixement de les Escriptures.

Estem avesats a veure pintures amb dones assegudes en butaques, sofàs, canapès, cadires de jardí o fins i tot dones dretes, recolzades en un balcó o en una finestra, o passejant, que llegeixen el llibre que tenen a les mans amb una actitud concentrada, receptiva. La meva amiga Carme Riera, la pintora, cada any per aquestes dates té la delicadesa d’obsequiar-me un calendari que aprecio molt: Frauen lieben Bücher, editat per Jokers, on en cada mes de l’any es troba reproduïda una imatge d’una o més dones llegint, imatges procedents de les millors pintures que es poden veure als diversos i ben moblats museus d’arreu del món. Aquestes imatges de dones llegint van acompanyades per frases de dones escriptores de nivell. Una joia, vaja.

Així, mentre ens passejàvem per la silenciosa Sala de Temporals de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer –només se sentien les nostres passes encoixinades-, i a mesura que m’anava sentint atreta per l’aura de pintures com La lectura, de Ricardo Macarrón, o Figura femenina, de Jaume Planas, o Noia asseguda llegint davant d’una taula, d’Antoni Pichot, o Dona llegint el diari, de Ramon Pichot, pensava que aquestes obres també farien un bon paper en el calendari Frauen lieben Bücher. Fins i tot se m’anaven acudint mentalment els noms de les escriptores que, amb alguna frase escollida dels seus textos, podien dialogar amb les imatges d’aquestes pintures: Caterina Albert-Víctor Català, Mercè Rodoreda, Olga Xirinacs, o Helena Valentí, que en una entrevista de 1987, tres anys abans de morir, deia uns mots que per la seva actualitat podien haver estat escrits ahir mateix: Em sento catalana (…) La terra, el mar, les olors, la llengua mateixa... Aquest país té molta força. Agafar el fil de la llengua ha estat una aventura del tot engrescadora, una qüestió de veu pròpia. Des que tradueixo al català, a més, mantinc una relació molt més fluïda amb la llengua. Una llengua de la que dia a dia palpo la seva vitalitat continguda…

Vitalitat continguda com l’actitud de les dones llegint en els quadres de la col.lecció del Museu Balaguer. Que, lluny de la passivitat, són l’expressió viva d’un corrent d’energia fluint de les lletres als ulls, i dels ulls a l’ànima de les coses… No us perdeu la visita a l’exposició Dones.

(article publicat al Diari de Vilanova, 13 de desembre de 2013. A la imatge, Dona llegint, de Matisse)

El final dels anònims

En un article, Andrés Trapiello anunciava que hi ha hagut una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans que ha dit prou als comentaris ofensius a la xarxa emparant-se en l’anonimat. Trapiello és molt sensible al tema, ja que durant molt de temps, i amb total indefensió, va veure’s assetjat per un d’aquests ‘anònims’, un vàndal telemàtic, vaja.    

L’anònim és una pràctica antiga que respon a allò tan vell i tan roí com tirar la pedra, amagar la mà i de passada la cara. L’anònim és indicador d’una sofrença interior –els psicòlegs parlen de sentiments tan corrosius per a l’ànima com l’enveja, el ressentiment, la impotència, la ràbia- que es transforma en agressivitat. D’aquí ve que encara que els qui envien anònims provoquin compassió ens n’hàgim de protegir.   

Abans els qui enviaven anònims tenien feina a elaborar-los, ja que constituïen unes performances imaginatives, collages de paraules retallades de periòdics i revistes i enganxades en un paper una per una. Potser se’n podria fer una exposició, ja que ara són peces de museu i aquests personatges de la invisibilitat cuirassada han passat a la història. Perquè ara el que es porta són els anònims a la xarxa. Aquests fins ara han operat de manera invisible, encara que amb menys imaginació que els seus predecessors. No hi ha gaire feina ni es necessita cap habilitat especial per teclejar allò que el seny, el bon gust i la civilització hauria de contenir.

La xarxa no té fronteres ni per bé ni per mal. Un exèrcit d’emboscats campen emparant-se en la facilitat de l’anònim, i fins i tot n’hi ha que s’atreveixen a suplantar la personalitat signant amb el mateix nom de l’atacat. Amb un gran decensís per l’experiència fallida, un home de la talla intel.lectual i moral de José Saramago va plegar el bloc que havia començat amb la idea d’escriure comentaris sobre el moment present. Els insults i les barbaritats que els emboscats internautes van dirigir-li un dia darrere l’altre van esgotar-lo de tal forma que al cap de poc temps el va tancar, fastiguejat i adolorit. Es pot estar en desacord amb el què s’escriu, i és desitjable la disparitat d’opinions. Però, ¿cal disparar als escriptors llençant-los expressions vexatòries, escombraries verbals?

    

No descobrim res si diem que la ignorància ensuperbida cada dia té més presència en el món i que la batalla es dóna entre la intel.ligència i la barbàrie. Potser sempre ha estat així. Però alguns pensàvem que l’oportunitat de formació per a tothom hauria assuatjat baixos instints com ara la necessitat d’injuriar, de fer burla o de criticar de forma destructiva. Personalitats com Francesc-Marc Àlvaro i Quim Monzó, que en van patir, també van denunciar la pràctica dels anònims en una de les seves columnes. En nom d’una falsa llibertat d’expressió no es poden tolerar no només els exabruptes que envileixen la societat en conjunt sinó la manca d’ètica en la relació entre persones. El TEDH ha dit prou.

(article publicat a El 3 de vuit, 5 de desembre de 2013)

Rosa Leveroni, dona de lletres

Encara cal fer esforços per donar visibilitat a la tasca creativa de les dones. Així, en el marc de l’exposició Rosa Leveroni, dona de lletres, que es pot visitar a la Biblioteca Joan Oliva i Milà, el 27 de novembre passat, a la Sala Noble de la Casa Olivella, amb un fred que no ens va deixar treure els abrics, vaig pronunciar la conferència Rosa Leveroni, poesia i passió. També podria haver-la titulat Rosa Leveroni, o fer de la passió poesia. La passió és el fil conductor d’una poètica de la qual Maria Mercè Marçal va escriure: La veu poètica de Leveroni és personalísima, d’una intensitat punyent que sembla voler amagar els seus caires més vius [una al.lusió-homenatge a Caterina Albert-Víctor Català] sota plecs tènues i vellutats.

Rosa Leveroni (1910-1985), que per la seva pròpia decisió l’any 1930 va ingressar a l’Escola de Bibliotecàries fundada per la Macomunitat, ja de molt joveneta havia fet unes primeres passes en el camp literari en les pàgines del Patufet i en la seva adolescència havia escrit un dietari novel.lat. Aquesta dada és significativa, ja que en l’obra total de Leveroni, a més de la poesia, per la qual és més coneguda, i els contes que va escriure, cal afegir-hi la seva frondosa activitat diarística, que va començar ja el 1930, amb Apunts i notes, on descriu l’ambient de l’Escola, tant a nivell acadèmic com amical, i fins i tot els flirts: Jo no sé si l’amor és una cosa perillosa, però em penso que el flirt és una variant ben agradable.

D’això se’n diu jugar amb foc. Després de l’admiració envers un dels professors de l’Escola, l’historiador i escriptor Ferran Soldevila, arriba l’enamorament. Ella té 21 anys, ell 39 i és casat. La parella inicia una relació d’amants que ho serà fins a la mort de Soldevila l’any 1971. L’any 1932 Leveroni inicia un segon dietari, Confessions íntimes, adreçat a Ferran Soldevila, que constitueix la crònica de la seva relació plena de llums i ombres, ja que en el triagle amorós Soldevila-Lapage-Leveroni, ella ocupa el lloc ombrívol de l’altra, si més no de cara a la societat, sobretot de la postguerra gris, desangelada i amb el nacionalcatolicisme sota pali.

No va ser fins l’any 1997, amb la publicació de Confessions i quaderns íntims (Edicions 3i4), que el públic va tenir notícia d’una selecció d’aquests textos diarístics, que a la mort de l’escriptora van ser dispositats a la Biblioteca de Catalunya. Per la seva temàtica no només de caire amorós, sinó pel seu carácter privat i íntim, aquests escrits –literatura d’alt voltatge sentimental- havien estat sotmesos a un destí de silenci. Silenci mentre van viure els seus actors, ja que no era pas aquesta la intenció última de Leveroni. En dóna les pistes ella mateixa en un dels seus apunts adreçats a Soldevila: Per elles [aquestes pàgines] podria saber la posteritat com eres estimat encara en els teus 40 anys. I què més puc desitjar, sinó veure reunits els nostres noms temps a venir? (…) Però tens raó, sempre és un consol el saber que una vegada o altra els nostres noms sonaran junts. Ho va aconseguir. Perquè ja se sap que quan una cosa s’escriu s’acaben trobant els papers, a menys que es destrueixin, i això Leveroni no ho va pas fer.

En els poemes de Rosa Leveroni –intimistes, melangiosos, elegíacs- l’amor, doncs, no hi és del tot plaent. En alguns moments sembla que fins i tot hi hagi una certa complaença en la tortura psicològica que li causava la seva situació. Amb tot, la dicció poètica leveroniana mai no va extralimitar-se en l’expressió del dolor: tot queda dit com a mitja veu, en un monòleg dramàtic i descarnat, això sí, però sense estridències. I amb unes imatges rutilants i meravelloses, com Salvador Espriu, que li va prologar el seu segon llibre de poemes,  Presència i record, va escriure a Leveroni en una carta del juliol de 1951.

(article publicat al Diari de Vilanova, 5 de desembre de 2013)

L'alè de les Muses

Deia Píndar: Cegues són les ànimes dels homes [i de les dones] quan exploren el camí de l'art amb la saviesa dels mortals, sense les Muses. Les Muses són de natura divina, ja que són filles del mateix Zeus i de Mnemosine (Memòria). Inspirats per les Muses, els humans poder aixecar-se per damunt dels propis peus de fang i ser capaços de captar la veu secreta que sorgeix de l'interior de les coses i dels fenomens còsmics. A través de l'alè de les Muses -vent arrabatador o suau alè a cau d'orella- poetes i artistes perceben la veu del món i de tot allò diví que li dóna vida. Dos coses semblen imprescindibles per ser abraçat per les Muses: oïda interna receptiva, és a dir, oïda espiritual activa, en actitud de treball, i una concepció no estrictament materialista de la vida (altrament les Muses només serien vistes com figures de paper) i deixar-se entusiasmar per l'oportunitat de co-crear, entenent la vida en constant recreació...

(a la imatge, una figura femenina captada al Museu d'Atenes aquest setembre passat)