No esperar res

 

Una de les coses que més fa patir les persones és esperar alguna cosa que no arriba: una recompensa que creiem que mereixem, la paga a algun sacrifici, la torna d’un regal, d’un favor. S’hi malgasta molta energia, en aquesta espera, i s’hi poden perdre il·lusions que acaben per petrificar-se i pesar al cor. De cert només tenim aquesta vida. Les altres vides són imaginàries, projeccions en un temps i un espai que no sabem, fins i tot per a un creient. Projectar és un exercici molt estimulant per a la intel·ligència, l’èxit és agradós, però cal poder situar-se també en la possibilitat del fracàs, altrament la decepció pot enfonsar.

La realitat només té una manera de manifestar-se i és a través dels fets, ja sigui en l’espai del concret: una obra feta, ja sigui en l’espai d’un sentiment que cou a l’ànima. Qui el podria negar, aquest mal que és present encara que no es vegi si bé ressona en un mal d’estómac o en el fetge, o es manifesta en un devessall de llàgrimes.

És difícil no esperar res del que es voldria, del que es desitja. I, no obstant això, no esperar res atorga una gran llibertat mental i tot el que arriba és com la llum del nou dia: un regal, una oportunitat, un moment per viure. No esperar res ens situa de debò en el present.

La quietud espiritual és difícil de gestionar, «omplir el temps ens manté ocupats dins dels seus cercles de vertigen», escriu el teòleg portuguès José Tolentino Mendonça al seu llibre de meditacions El petit camí de les grans preguntes (Fragmenta).

«El moviment ens sembla més fàcil de viure», diu Tolentino. Esperar també és moviment, si bé subtil, un corrent subterrani. Esperar ens inclina cap endavant vers no se sap què, o de fugir vés a saber cap a on. «Aprendre a reposar és aprendre a alliberar-se de l’immediatisme de les nostres expectatives i dels nostres desitjos massa idealitzats», reflexiona Tolentino. No esperar res no significa instal·lar-nos en el no res sinó tot al contrari. No esperar res és ser en plenitud perquè, si ho mirem bé, tot és, sigui el que sigui. No esperar res demana ser sense esperar res. Nus venim al món i nus marxem. Mentrestant, som aquí disposats a la gratuïtat més enllà, és clar, de guanyar-nos la vida de forma honesta.

(article publicat al setmanari La Fura, 22 de gener de 2021)

Per què no som feliços?

Al llibre El petit camí de les grans preguntes (Fragmenta), del teòleg José Tolentino Mendonça, una de les veus més originals del Portugal dels nostres dies, l’autor fa una pregunta essencial de la nostra contemporaneïtat ja plantejada per Milan Kundera: «per què no som feliços?».

Ara, amb la pandèmia i amb la crisi social i econòmica que duu aparellada, amb raó ens sentim desorientats, angoixats i amb la sensació de ser a la intempèrie. Però la qüestió ve d’abans, de quan el creixement i el benestar semblava indefinit, si bé gastant tots els recursos naturals, que són els que són. Fins que l’any 2006 va explotar la bombolla, sobretot immobiliària, els vidres de la qual encara tallen.

Hem viscut als núvols de la realitat? Hem considerat que amb l’avanç de la ciència i la tecnologia i amb l’augment de l’esperança de vida ja tocàvem les vores de la immortalitat? Gairebé d’un dia per l’altre tot s’ha desfet com una ona a la platja. No és que hagi canviat res, la vida humana és fràgil, els humans som vulnerables i els recursos naturals són limitats, però somiàvem truites dibuixades en les pantalles dels nostres aparells digitals. La realitat s’ha imposat com un cop de puny. Les morts diàries han crescut per efecte d’un virus i les seqüeles de la Covid encara estan per estudiar. El confinament obligat ens ha posat de cara a la paret.

L’antropologia moderna estudiarà aquest malestar pretèrit que feia que masses de gent agafessin l’avió i anessin a l’altra punta de món per veure coses i no veure res, era fàcil comprovar-ho en la mirada astorada de qui ha de respondre un problema d’àlgebra. Poso aquest exemple perquè el problema ve de viure en la superfície de l’aigua sense experimentar la profunditat de la mar. Les ones es fan i es desfan, però la mar sempre hi és, i és immergint-nos en la mar (una imatge de l’esperit de la vida) que es troba no diria la felicitat en termes absoluts, en el món tot és relatiu, però sí la consciència que tenint el necessari per viure i prou salut no ens podem considerar desgraciats. En el nostre entorn la majoria no ho som si ho pensem bé. 

(article publicat a El 3 de vuit, 31 de desembre de 2020. A la imatge, una parada de mercat de Malta)