L'escriptor/a

L’escriptor/a (el creador en general) contempla el món amb ulls diferents no perquè sigui millor ni més savi/a, sinó perquè, essent fidel a la seva naturalesa, escriu la manera com els seus ulls contemplen aquesta diferència.

Força interior

Si veiéssim l’ésser humà com una circumferència amb circumferències concèntriques que van des de la més perifèrica fins a la més íntima, els lectors i les lectores que visiten aquest blog entendran que avui, una de les circumferències, la que ateny al meu lloc de naixença (per a altres, la seva pàtria d’adopció) i a la meva màtria lingüística, que és la llengua catalana, està malferida. I dic malferida perquè hi ha voluntat de mal, en la procura d’aquesta ferida. No obstant això, al cor de la circumferència no em permeto que hi arribi, aquest mal. Perquè d’aquí ha de sortir l’energia per fer front a l’antidemocràcia que ens atenalla.

Sawabona, Shikoba

Sovint arriben Power Point per correu, uns més interessants que altres. Aquests dies n’he rebut un que parla de les relacions afectives i les seves perversions. Em crida l’atenció una frase que hauria pogut incloure en els mots d’introducció del poemari El mirall de Circe, on exploro els sentiments de les dones maltractades. La frase en qüestió és: Les relacions de dominació i les concessions exagerades són coses del segle passat.
Ah, sí? Per desgràcia, són encara moltes les dones que les pateixen, conec d’a prop el sofriment d’algunes d’elles, impossible no fer-me’n solidària, no puc girar la cara cap a una altra banda, estimo la seva dignitat humana, ni que sigui malferida. O malferit, ja que també conec algun home amb la dignitat trepitjada per una parella dominadora, manipuladora i amb l’ànima dura com una pedra.
El Power Point dur com a títol una paraula enigmàtica, Sawabona, una salutació que es fa servir al sud d’Àfrica i que vol dir: Et respecto, et valoro, ets important per a mi. Com a resposta es diu: Shikoba, que vol dir: Aleshores, existeixo per a tu.
Sawabona, Shikoba!

Noces

En un capvespre càlid i nit de lluna plena, a Gratallops vam assistir al casament de l’Agustí Masip i la Montse Mateos. Tots els qui coneixeu la meva profunda estima pel Priorat, sobretot per les poblacions de La Vilella Baixa i Cabassers, on amb els meus fills d’edat molt jove vaig passar alguns dels estius més agradosos de la meva vida, sabeu que la d’Agustí Masip és per a mi una de les persones més apreciades d’aquesta terra màgica, d’energia vibrant. Poeta i home de compromís social i polític amb la societat falsetana i prioratina en general, ahir, davant de la seva família i amics, l’Agustí va començar una nova etapa de la seva vida que refermava aquell “t’estimo” que cinc anys enrere la Montse i ell van dir-se per primera vegada. A la fotografia, els nuvis obrint el ball que va cloure el sopar de celebració.

L'estranya

“Mai no fas el que fan els altres”, em sentia dir sovint per grans i joves, com si hagués fet un crim. “Sempre nedes corrent amunt, sempre vols pensar les coses per tu mateixa, mai no et deixes influir, sempre has de ser tan conscient dels teus actes”. I tot això dit en un to entre despectiu, acusatiu i foteta, que em dolia en l’ànima perquè em feia sentir culpable, però havia de vèncer aquest sentiment, tan paralitzant. Després he sabut que bevedors i jugadors, per exemple, sempre busquen companyia i que les actituds singulars molesten al plural.
“Mai més no tindràs divuit anys”, em deia la meva pobra mare, amb pena, perquè em veia tan jove i tantes vegades em quedava a casa. Però jo, esgotada per les moltes hores de treball i d’estudi (sempre he fet els estudis en horari nocturn, ja que he treballat des de molt jove), els caps de setmana poc anava a ballar amb les amigues.
Mai no he perdut una sola nit en festes: les he necessitades totes, una darrera l’altra com els quadres en la paret d’un museu. L’estret límit de les meves forces físiques ja el vaig veure quan a penes tenia nou anys. Sé que tenia aquesta edat perquè va ser quan la meva mare es va posar molt malalta i vaig començar a anar a l’escola tota sola, a set mansanes de casa. L’últim viatge dels quatre que feia cada dia (el dissabte només dos), ja m’era un esforç.
¿Què hauria fet si m’hagués deixat arrossegar per la marea de tants desitjos interessats, si no hagués estat conscient del que volia fer, millor dit: del que jo havia de fer segons la meva naturalesa?
(extret de La Capsa Verda)

En un planeta verd

M’imagino que un déu ha traçat per a cadascú la seva ruta. Però no és una ruta tancada, sinó oberta, amb capacitat de maniobra per als navegants. Avui m’imagino que transito per una ruta de l’esperança. Necessito la seva energia per tirar endavant, la invoco.

Nit de Sant Joan

A casa no ens agradaven els petards, però ens extasiàvem en la contemplació de les fogueres, que s’alçaven com catedrals als carrers de la ciutat del meu temps, quan no hi havia tantes restriccions a causa del mal que a vegades fa la llibertat mal entesa.
La Nit de Sant Joan venia precedida per la recollida de trastos vells a càrrec d’una canalla delerosa d’encendre el llumí que cremaria andròmines ja inservibles. Era el temps de fer neteja, d’endreçar les cases, i qui sap si també d’endreçar els cors vells, corcats com mobles atrapats per la malaltia dels mals sentiments i que cremaven davant dels nostres ulls imantats per la dansa de les flames. Aquest ritual de purificació l’he reproduït mentalment tantes vegades com m’ha fet falta: que cremin la ràbia i l’enuig, que tremoli, entre el foc, el més petit mal pensament, verí que posa ombra a la llum… Que creixi la llum amb la llum del foc de Sant Joan i amb la llum del seu sol diürn. Bona Revetlla!

L'abraçada

Els éssers humans i Déu, o l’Infinit, s’atrauen mutuament. D’on ve, sinó, aquest anhel irresistible d’obrir les mans, d’enlairar els braços, de respirar a fons i percebre l’esperit que ens habita, espurna de la Seva Naturalesa? L’Amor no es deté i atrau i abraça, i en l’abraçada Déu, o l’Infinit, es fa u en nosaltres quan nosaltres ens fem u en Déu.

En el Solstici

Molt t’agradaria enlairar-te, poeta, però les ales encara et pesen.
Molt t’agradaria, poeta, encendre tots els llums de casa quan la nit es vessa.
Molt t’agradaria participar en la dansa on els poetes dansen, i volen, i encenen fogueres en la posta verge.

La música dels records

Jo no sé si la memòria és enganyosa o no, però hi ha records que retornen amb una coloració tan precisa com fascinant. En un concert de l’Orquestra de Cambra del Garraf, “la nostra”, ahir vam poder escoltar Les Quatre Estacions de Vivaldi. Les he escoltades tantes vegades, aquestes estacions musicals, que les sé de memòria. Ara bé, l’audició d’ahir em va resultar inèdita, com si escoltés les estacions de Vivaldi per primera vegada, o per segona vegada com si fossin inèdites, per ser més exactes. L’audició d’ahir, a llum tancada al Teatre Principal, em va evocar l’audició a plena llum del viatge de retorn de la ciutat occitana d’Albi, on hi havia anat a exposar una selecció dels meus ex-libris. En aquell temps de primavera –el pas del temps canvia tantes coses!-, l’audició va ser en cassette, a ulls d’ara una andròmina passada de moda. Però aquell viatge en cotxe duia a la falda una primavera més gran que la de l’atmosfera càlida que respiràvem: una relació amorosa en estadi inaugural, plena d’una llum aurífica, descoberta de poc…
(extret de La Capsa Verda)

Contemplació de les petites coses

L’any 2001, a la primavera, quan vaig complir 50 anys, vam viatjar a Grècia. Regal molt desitjat, significava l’acompliment d’un vell anhel de joventut, quan estudiava Belles Arts.
En una botiga dels carrerons antics d’Atenes vaig comprar unes sabates confeccionades artesanalment. Des d’aleshores, les sabates, amb tanta vocació pelegrina com els meus peus, han caminat molt i amb determinació. L’estiu de 2008, quan vam ser a Londres, tot passejant per Hyde Park se’m va ocórrer de fotografiar-les. I encara les duc, a penes desgastades, quan escric aquest apunt sobre la contemplació de les petites coses.
(extret de La Capsa verda)

José Saramago

M’assabento de la mort del premi Nobel portugués, José Saramago. En homenatge a un escriptor sempre en tensió entre la física i la metafísica de la nostra naturalesa humana que va donar com a fruit una literatura brillant, reprodueixo l’article dedicat al seu llibre Caín, publicat al Diari de Vilanova el passat 20 de novembre de 2009:

Caín, de José Saramago, és un llibre valent, extraordinàriament ben escrit, imaginatiu. Una perla literària difícil de digerir, però, per a aquells que, sabent-ho o no, han delegat la seva opinió, ja sigui en el marc d’una confessió religiosa o, per què no dir-ho?, en el marc d’aquestes altres esglésies paral.leles en què es converteixen de vegades els partits polítics, tan repatanis com l’Església, a la qual imiten en el seu dogmatisme i intolerància al pensament lliure i a la creativitat sense consignes.
No agradarà a segons qui, Caín (Edicions 62), de José Saramago, com no van agradar als aiatol.làs de torn aquells Versos satànics de Salman Rushdie, que hi posava potes enlaire alguns versos de l’Alcorà. De la mateixa manera que Saramago posa ara potes enlaire, amb humor i un punt d’irreverència, alguns capítols del Vell Testament.
El mite de Caín és un fet fundacional de la raça humana, segons la Bíblia. I comença malament. Dos joves, caín i abel (sic: Saramago s’atorga la llicència literària de no escriure cap nom propi amb majúscula), fills de la parella desterrada del paradís, ofereixen al seu déu els fruits del seu treball. Caín és pagès, Abel, ramader. Els fruits de Caín, treballats amb la suor del seu front, deixen indiferent el Senyor, que en canvi mira amb bons ulls l’ofrena del xai que s’ha criat entre el ramat. Caín no entén aquesta preferència, ja que cadascú ofereix al Senyor el millor de la seva collita o del seu ramat. Caín no entén el tracte injust del Senyor envers les seves criatures, com és difícil entendre a qualsevol que el seu pare o la seva mare faci diferències entre els fills. Sembla que aquest amor és un amor arbitrari, i això enfurisma Caín, un xicot de caràcter.
Aquest relat el sabem, o el sabíem, de memòria. Caín mata Abel, i aquí comencen totes les lluites fratricides de la història. De fet, però, i segons la Bíblia mateixa, tots som fills de Caín, que comet delicte perquè se sent maltractat pel Pare etern… És clar que tot això no ens ho hem de prendre al peu de la lletra: el relat és metafòric.
Però no ha estat així fins fa quatre dies. Fins fa quatre dies els relats de la Bíblia eren inqüestionables. A l’estil Saramago, provo de desfer el mite d’Eva. Eva volia conèixer la realitat que l’envoltava i així va ser temptada pel diable (podríem dir temptada per la seva necessitat de saber) i en conseqüència va menjar la poma de l’arbre del coneixement del Bé i del Mal. No sembla que això sigui una cosa tan horrorosa, oi? No obstant, després de la transgressió de l’ordre de no menjar de l’arbre del Coneixement, que situaria la parella fundacional a un nivell de saber superior, Adam i Eva van ser expulsats del Paradís.
Amb Caín, un relat literari i, per tant, un relat de ficció, el premi Nobel portugués José Saramago posa en qüestió diversos passatges de la Bíblia viscuts per Caín, condemnat pel Senyor a errar pel món tota la vida. Només la idea d’un Déu personal pot donar una història com aquesta, qüestió que ens podria portar més enllà, ja que els déus personals són desconeguts en altres concepcions religioses. En la nostra cultura la idea d’un Déu personal és cabdal, i aquest fet dóna lloc a una història com Caín, que es passa la vida intentant en va dialogar amb el Senyor: La història dels homes és la història dels seus malentesos amb déu, ni ell ens entén, ni nosaltres l’entenem a ell, escriu Saramago. No agradarà no, a segons qui, la història d’aquest diàleg impossible, que reivindica la llibertat, però també la responsabilitat de pensar. I això no va en detriment de la fe, ans al contrari, com va demostrar el mateix Jesús. Amb un sol manament, el de l’amor fratern, va posar cap per avall alguns dels capítols més sagnants de l’Antic Testament.

Homenatge a Brull Carreras

Avui s’inaugura a La Sala de Vilanova i la Geltrú l’exposició antològica Brull Carreras_Homo Natura. El nostre amic, que va preparar aquesta mostra amb tant d’entusiasme, va morir el passat 12 de maig. Els amics li retrem un homenatge amb unes paraules. Aquestes són les meves:

En la llum
Al pintor Pere Brull Carreras

Tornaré, sí, tornaré
quan gireu els ulls al sol.

Trèmul avançava el meu cos
al caire de la nit.
Sí, ja ho sé: el cos és post
i el sol no es veu en la foscor.
Però la nit és magnànima:
a la seva falda,
claror de foc i ardència de l’ànima
no s’hi extingeixen.

Tornaré quan gireu mirada al sol,
sóc per sempre més en la seva llum.

Remembrança

El dia de Sant Joan farà disset anys que vaig venir a viure a Vilanova. M’hi va portar l’amor, sí, aquesta força poderosa que mou el sol i les estrelles, com deia el Dant. Els primers estius recordo que, de dia, al jardí, podia escoltar el cant de les cigales i de nit el cant dels grills. Ara no se sent cap cant i be que ho lamento, ja que aquells sons familiars em traslladaven als estius de la meva infantesa al petit poble penedesenc on va néixer la meva mare. No obstant el silenci d’aquells sons (els potents insecticides que protegeixen de malures els ceps de les vinyes els deuen haver esborrat del mapa), si tanco els ulls i escolto molt endins els rememoro. Aleshores em revé, intacta, la mateixa sensació de placidesa, de comunió amb la natura.

Hildegarda de Bingen

“Em sorprenia molt el fet que mentre mirava al fons de la meva ànima mantingués també la visió exterior.” Així expressa la seva experiència espiritual la mística Hildegarda de Bingen (1098-1179), autora de Coneix els camins, Llibre dels mèrits de la vida i Llibre de les obres divines. Tal com escriu, des de l’edat de vuit anys veia molt. Però aconsellada per Jutta, la dona que la seva família noble havia escollit per educar-la, callava les seves visions, sempre sospitoses per la jerarquia eclesiàstica, i també perquè en aquell moment –a parer de la sàvia Jutta- no hi havia una línia tradicional que pogués interpretar les seves visions simbòliques (que cal discernir dels fenòmens psíquics).
Abadessa ferma que va intervenir en afers polítics, visiònaria, profeta, música, metge i teòloga, Hildegarda de Bingen va ser sobretot una dona a la recerca de l’Amat, una dona lliurada a Amor.

Naturalesa

La dona és naturalesa, va dir Rousseau, perquè el seu destí és la maternitat. Cal preguntar-nos què és l’home.

Camarada

El passat 3 de juny el meu pare va fer noranta-un anys. Ets un home d’abans de la guerra, li dic sovint, pel seu esperit resistent. I ell riu. Els anys l’han fet petit com una figura de pessebre. Va anar al front amb divuit anys, quan van cridar la seva lleva. Volia ser aviador, que fardava tant, però es va marejar com una sopa amb les primeres proves. Després es va presentar voluntari per fer tots els treballs del món per a no veure’s en el càrrec d’agafar un fusell i haver de matar.
Perquè va ser a la batalla de l’Ebre, va viure aquell horror. Acabada la guerra va estar presoner en un camp de concentració fins que es va posar malalt de tifus. En va sortir pels pèls, la Parca ja li tenia la mà agafada. Al front els soldats s’anomenaven l’un a l’altre camarada. Els camarades s’ajudaven, se sostenien, alguns van sobreviure gràcies a la cura d’algun camarada que s’hi va jugar la vida. Per aquest motiu, a la gent que el meu pare aprecia li diu sempre camarada en senyal d’amistat, de respecte, fins i tot de reverència.
Ara llegeixo que a la Xina la paraula camarada, tan prenyada de connotacions comunistes (i en la nostra guerra també ho era), ha estat pràcticament oblidada. Oh, i encara com ha durat tant! Però no li ho diré al meu pare, que en realitat no era comunista ni res, simplement era un soldat, això sí, un soldat romàntic de cap a peus. Perquè per a ell el rang de camarada equival a germà.

La veritat

Els visitants d’aquest blog poden pensar que l’autora sempre s’enfila per les branques, que poc toca de peus a terra. I és que té una certa tendència a la metafísica, sí… Però ho sap, on té els peus. I en dóna testimoni quan ho creu necessari, i més quan comprova l’intent sostingut i interessat dels mitjans informatius i de les autoritats del moment de no dir la veritat. Segons mitjans i autoritats, en la manifestació d’ahir amb la proclama El dret a decidir, només hi havia cinc mil persones. Segons els organitzadors, cinquanta-mil. Dóno fe dels cinquanta-mil perquè hi era.

Fades i bruixes

Haberlas, haylas, diu l’expressió popular, referint-se a les bruixes. I per la mateixa regla de tres, o llei de correspondències, haberlas, haylas, fades. Creure-hi o no creure-hi pertany a una esfera de la comprensió que s’escapa d’això que anomenem raó per entrar en l’esfera de la intel.lecció metafísica. La de fada o la de bruixa no són realitats materials (fades o bruixes que van pel carrer), sinó qualitats de l’esperit en les persones, i que es manifesten en la llum o en l’ombra de les seves ànimes.
El mateix podríem dir de les figures dels àngels i dimonis, amb les quals podríem emparentar fades i bruixes. En els contes tradicionals apareixen unes i altres, cadascuna d’elles fent el seu rol en el destí dels protagonistes, generalment infants en el seu camí vers l’adultesa passant per grans proves, o amenaçats per tota mena de monstres (imatge, ja sigui física o espiritual, de les dificultats que anem trobant pel món) abans d’assolir el seu destí. Que no és altra cosa que l’acompliment de la missió que cadascú té en aquesta vida, o, si voleu, l’assoliment del sentit personal de la vida posat en comú en el conjunt del món.
El materialisme i el positivisme històrics han trinxat i estrafet el veritable significat dels contes de fades que, com no podia ser d’una altra manera, també inclouen les bruixes (ja que tota realitat té la seva contrària o complementària). Els contes de fades que s’expliquen als infants en realitat són històries dipositàries, si bé de manera fragmentada (i d’aquí ve la confusió i la incomprensió) de la saviesa universal.
La figura de la Blancaneus, interpretada erròniament pel materialisme històric com una fleuma, en realitat és una versió de la figura de Psiqué (l’ànima humana) que, tot mossegant la poma (imatge del fruit del Bé i del Mal bíblics), cau en un son de mort en el qual manté el mossec dins la boca fins que és despertada per la divina figura d’Eros, és a dir, l’Amor, i aleshores cau el fruit de la seva boca, cau la mort de la seva boca i desperta a la veritable realitat de l’existència. O, si voleu ressuscita a la vida de l’esperit ofegada dins la matèria i les seves servituds.
A mi m’agrada pensar, i se non è vero è ben trovato, que (com en els contes que m’explicava la mare) en el dia del meu naixement van comparèixer les tres fades (la paraula fada ve de fat, destí) o les tres Parques, o les tres Gràcies (totes són figures del destí) i, agafant-me en braços, van atorgar-me els tres dons immortals: bellesa, veritat i bé, com deia Plató. Mes, ai!, amb els tres dons va venir també la seva contrapartida mortal en lletgesa, mentida i mal (les bruixes, amagades rere les cortines, ho duen al seu cabàs).
Però en els contes s’explica el camí per transformar la consciència humana en consciència divina, com ja era al principi. No sense els seus treballs, que la mística fa passar per tres vies: la purgativa (preparació), la il.luminativa (doctrinal) i la unitiva (realització). El camí de la vida no és fàcil, ens diuen els contes de fades tradicionals, i s’han de véncer gradualment les dificultats, enfrontar-se amb coratge als perills de la foresta per arribar al clar del bosc.
Així, la vida n’explica molts, de contes iniciàtics, un per a cada persona en el seu camí, on trobarà fades (bones persones) que li donaran un cop de mà, i bruixes (que li posaran un fre o la faran caure). Igualment trobarà aquestes figures al seu interior, on lluiten les dues forces, l’angèlica i la diabòlica. Fades i bruixes, doncs, fora i dins de nosaltres, fan el seu paper. Cal estar atents i llegir els seus ensenyaments en l’experiència humana perquè al final el Sant Jordi que som (Matador del Drac en els contes orientals), preservi, sana i estàlvia, la donzella (l’ànima).
(article publicat al Diari de Vilanova, 11 de juny de 2010)

Mestres

Tot llegint un llibre sobre mística jueva trobo escrit: “Una vegada, a un rabí li van preguntar on estava el Messies del moment. La resposta va ser: Busca entre els captaires de Roma". Metàfora per suggerir que messies, budes o eixos de l’Era (com en diuen a l’islam d’aquests mestres espirituals) són gent santa que, incardinats en el seu temps, no sempre fan una feina visible com ens podria semblar, i més en els nostres temps d’oripells. Quan així és més útil (cada època demana unes actuacions determinades), aquesta feina és humil, amagada, discreta.

Bozena Nemcová

Fica’t endins del món:
no t’entretinguis en bagatel.les.
La taula és parada com en el Sant Sopar.
No deixis que la magrana de la vida
s’escampi inúltilment a les tovalles.
Tracta les llavors com a tu mateixa:
cadascuna té una raó de ser.
Fa bonic el collar de granats al teu coll blanc,
procura que sigui rosari d’amor entre els dits.
Era de l’àvia,
que coneixia llegendes antigues.
Quan te les recitava a la falda,
àmplia i càlida com la vall,
insistia a dir que estaven lligades a l’història celeste
abans de la caiguda.
És hora que invoquis la veu de les mares
condemnades a parir amb dolor,
i escriguis el seu evangeli,
tan humà.

*L’escriptora Bozena Nemcová (1820-1862) va tenir un gran paper en la renovació de la prosa txeca. Va recollir contes i llegendes populars. L’àvia és la seva obra mestra.
El poema que li està dedicat pertany al recull Blau de nit a Praga

Ànimes bessones

Vera estava atenta a l’explicació del conferenciant. Més encara: prenia notes. Darrere seu escoltava algun ronc suau, la conferència havia estat programada a primera hora de la tarda, feia poc que havien dinat. El tema de la conferència era interessantíssim i el conferenciant era un savi. Però als seus companys de seients, a dreta i a esquerra, se’ls tancaven els ulls.
Tot d’una el va veure. La mirava atentament i li va somriure, com presentant-se. En aquell moment, Vera va saber que no se separarien mai més.

(extret de La Capsa Verda)

Drama de la Creació

Segons la Càbala, que és la dimensió esotèrica del judaisme (oculta, que no es veu a simple vista), l’existència humana té un propòsit, un pla diví, podríem dir.

Podem creure-ho o no. Però sembla evident que algun paper hi tenim, en el drama de la Creació, que escric en majúscula perquè d’aquesta imatge dels inicis, o Big Bang, parteix el nostre univers conegut, encara que per a cadascú de nosaltres tot comença amb el naixement. A partir d'aquí, se'ns convoca a interpretar el nostre paper a diari.

Les trenes

Després de fer la Primera Comunió, l’any 1959, em van tallar els cabells, aquelles llargues trenes gruixudes de dos dits de les quals jo estava tan contenta. Exactament no sé què volia dir, aquest costum, perquè no vaig ser sola: la majoria de companyes d’escola van passar pel mateix tribunal que obria la porta, deien, a l’adultesa. Em pregunto com és d’adulta una noieta de vuit anys. I encara vaig tenir sort, ja que els cabells que em van deixar aureolaven el marc de la meva cara i m’arribaven just per damunt les espatlles. A algunes companyes els van tallar els cabells a la garçon sense miraments.
Per fer aquesta feina delicada, la meva mare em va dur a ca la senyora Tresina, la seva perruquera de tota la vida. L’establiment de la Tresina era al pis principal del número 235 del carrer Villarroel de Barcelona. La perruqueria va plegar fa moltíssims anys, potser parlo de trenta anys enrere, o més, quan la senyora Tresina es va jubilar. Però jo encara puc portar als ulls de la memòria les dues trenes que la dona ens va donar embolicades en un paper de diari.
Un temps després del tall de cabells que posava una ratlla fina entre la infantesa i la primera adolescència, la meva mare va fer-ne fer un postís, de les meves trenes. En aquell temps sembla que estaven de moda els postissos.
No he vist mai més el meu postís que va servir per guarnir el fantàstic pentinat d’una cosina meva quan va ser dama d’honor de no sé quina festa del cava. Algunes vegades he pensat que m’hauria agradat conservar-lo. Però qui sap on para.
(extret de La Capsa Verda)

Obra d'art

Cada dia és una obra d'art.

A les parets del món hi pengen amb igual mestria escultures clàssiques, Verges de la Llet i paisatges romàntics, com pintures negres de Goya, autoretrats de Vincent Van Gogh amb l'orella esmussada, crits de Munch i guerniques picassians.

El color dels sentiments

I si els sentiments tinguessin colors? I si la melanconia fos una combinació de gris i rosa a les vores com un fistó?
M’aturo al mig del carrer i veig unes llàgrimes que es vessen d’un fons verd. Deuen ser les llàgrimes de l’esperança que hi obren escletxes de llum.

Haiku

Al jardí amor
escampa pètals de seda
rosa de maig

Estalvis

La mare explica que quan vaig néixer jo tenia una gana normal, proporcionada al meu pes, que no era gaire. Però aviat vaig deixar de menjar de manera normal, vaig esquifir la gana. La mare avui sosté que vaig ‘endevinar’ que com que ella no tenia llet, i la llet que em donava per substituir la llet materna era comprada amb penes i treballs d’estraperlo (un pot de Pelargon a la setmana que s’allargava amb aigua i més aigua, i això quan n’hi havia), vaig deixar de menjar amb gana normal per no gastar el pot de llet en pols abans que al rebost n’hi hagués un altre.
Aquesta manera de fer devia deixar empremta. El pare anava a futbol els diumenges a la tarda. Del camp de futbol, al meu germà i a mi el pare ens duia uns caramels que eren llargs com un dit. El meu germà se’l menjava tot seguit, mastegant-lo. A mi em durava tota la setmana. El xarrupava una estona i el tornava a embolicar, i així cada dia fins al dissabte, perquè sabia que el diumenge en vindria un altre.
(extret de La Capsa Verda)

L'àngel de la malaltia

El meu àngel de la malaltia té dues ales, i totes dues pesen: l’ala de l’osteoporosi i l’ala de la fibromiàlgia associada a la fatiga crònica. Els noms d’aquestes ales, noms pomposos, noms de diccionari de medicina, en realitat són noms per anomenar el pes que les afeixuga. Per aquest motiu el meu àngel vola amb penes i treballs, però vola. Volar forma part de la seva naturalesa i no hi renuncia.

Adam i Eva, yin i yang

Les històries dels altres sempre acaben per explicar una mica la nostra pròpia història. I és que de forma remota, molt remota, tenim pares comuns. La Bíblia explica aquests orígens través de les figures d’Adam i Eva. “Totes les coses porten el yin (femení) damunt les espatlles i el yang (masculí) en els braços”, es llegeix al Llibre del Dao. Els pares de la vida: Adam i Eva, yin i yang. Per això les històries dels altres són també la nostra història.