Conte de les col.legiales

Maria, no ploris. No veus que l'Eulàlia és barroera com ella sola? No li facis cas. Com pots fer cas d'una envejosa? No veus que t'enveja? Enveja que sàpigues dibuixar tan bé quan ella no sap fer ni una circumferència amb el compàs; enveja la teva lletra, tan clara; enveja que portis els cabells llargs, recollits en una trena fins a mitja esquena; enveja que siguis tan fineta, ella que és com un armari pesant. Què t'ha dit, avui? Que no saps saltar a corda? Jo te n'ensenyaré i demà podràs fer un bon paper. Au, anem. I no ploris més, no sents, Maria?

Dones, de Toni Vidal

El retrat femení és el fil argumental de Dones, del fotògraf Toni Vidal, que des del 22 de juny fins al 6 de novembre es pot veure a l'Espai d'Art Pere Pruna del Museu de Montserrat. Toni Vidal no es limita a 'caçar' la imatge com un caçador de peces per a un àlbum sinó que, al meu parer, fotografia amb detall, però també amb delicadesa, l'argument que dóna sentit a la fotografia més enllà de la imatge, com ara el moment de l'abraçada espontània de les dues col.legiales que, reproduïdes en un punt de llibre, il.lustren aquesta entrada. Gairebé agafen ganes d'escriure'n un conte, d'aquesta escena, i potser ho faré, i invito als lectors que també ho facin, ja que les fotografies de Toni Vidal tenen aquest podríem dir-ne ganxo inspirador.

Caritat, compassió, amor

“Un dia morirem, però allò que hem fet de bo restarà”, va dir el venerable Ajahn Thong, monjo de vuitanta anys que al capdavant de la delegació budista tailandesa va assistir a un simposi que es va fer a Castel Gandolfo l’any 2005 per parlar en conjunt de la caritat cristiana i la compassió budista. No és pot dir de manera més senzilla allò que som de mortal i d’immortal al mateix temps. És l’altruisme, és l’amor que ens allibera de la mort.

(Monjos budistes, Tailàndia, març de 1992)

Art i artistes

L’art i els artistes són una necessitat humana. Algú ha dit, amb criteri assenyat, que és difícil fer art (o filosofia o ciència) amb l’estòmac buit. Segurament deu ser veritat per a la majoria de la gent, però no per als artistes vocacionals, de pedra picada, que, com sabem de Miró per exemple, van passar gana durant prou temps com per fer-los desistir de la seva dèria.

Però no. Un artista plàstic, un músic, un escriptor de raça, fa art encara que una vegada i una altra el tombi el vent de tramuntana. Aquesta persona, aparentment una persona comuna, té un objectiu vital, una força que l’empeny, i de quina manera, a dur a terme una obra encara que bufin tots els vents en contra. Quan cau a terra torna a aixecar-se.

És una persona valenta? Ho és encara que no en sigui: es torna valenta. Una obra plàstica amb sentit, una composició musical que faci estremir, un camí de literatura amb fondària, és qüestió de vida o mort per a aquest benaventurat o benaventurada. Ja li poden dir pel dret i pel revès que l’art és una cosa inútil, ja li poden dir que no és necessari per a viure, que ell, o ella, tira al dret encara que hagi de passar gana. Potser no de pa, actualment, però moltes vegades passa pena per la poca o nul.la comprensió per la seva inquietud i necessitat de construiir silenciosament i a poc a poc una perla.

I si a l’artista, a l’escriptor, al músic li costa tant construir una perla, i si aquesta vocació per la bellesa li demana un lliurament tan gran i a sobre passa gana, ¿com és que s’entesta a continuar per aquest camí? Francesc d’Assís va tirar per la finestra tots els seus vestits perquè va sentir la crida d’una veu que li venia de molt endins. Una veu que li venia de les entranyes de la terra i que el volia projectar cap a unes altres arrels: les arrels celestes que també tenim.

Aquest artista, home o dona persona poc convencional, cal dir-ho, i sovint estrambòtic, s’interroga constantment sobre les arrels que configuren la naturalesa humana de la qual forma part. D’aquesta tensió, d’aquesta consciència, en surt l’obra creativa.

És possible que l’obra –un quadre, una peça musical, un llibre- sigui inútil per a tothom, però no per a ell o ella. Encara que pugui semblar estrany perquè l’artista posa en l’obra el bo i millor d’ell mateix, és l’obra qui ensenya a l’artista. I això és així perquè l’obra, quan ho és de debò, quan no és una figuració, sempre és més que la persona que la fa. L’obra prové de l’esperit de la persona. L’esperit és universal i la persona, si ens atenem a la seva etimologia grega, és el seu embolcall, la seva màscara.

L’artista viu entre la vocació i l’obra: és el mitjancer. Per una banda, sent com l’esperit el pren –i ell o ella s’hi donen!- amb tanta força que no el tomba ni l’huracà més fort; per l’altra banda, l’artista treballa de forma incansable en la materialització d’una obra que contingui, que reflecteixi l’esperit que l’inspira.

Esperit. Una paraula que s’ha vulgaritzat, un concepte al qual s’ha desposseït del seu significat i fins i tot se l’ha enviat a l’exili. Però quina paraula s’ha d’utilitzar per parlar d’aquesta força que mou el sol i les estrelles? A través de l’esperit que crea la vida i l’art, l’artista creu, i per això treballa, que és un instrument de la seva continuïtat. Us sembla poc útil, ser un instrument de la bellesa de la vida?

(article publicat al Diari de Vilanova, 23 de juny de 2011. En la imatge, un fragment del Guggenheim)

V.L. Amédée Pommier

Al Journal Amusant de 29 de juny de 1861 trobo un precedent dels cal.ligrames, de la poesia tipogràfica i la poesia visual. Es tracta de la publicació d’uns poemes que segons el seu autor, V.L. Amédée Pommier (1804-1877), “miren de declarar la guerra al ritme antic i massa solemne…”

Fascinació pel somni que venia de Moscou

El passat dia 3 de juny el meu pare va fer 92 anys. Com tots els de la seva quinta, va anar a la guerra, la seva aventura més terrible, però també la més grandiosa per èpica. Aquells pobres soldats –nois arrencats de casa a penes amb divuit anys- necessitaven alguna idea-força que sostingués aquells dies i nits dormint al ras, sempre en perill de mort. Alguna vegada m’havia parlat dels nois analfabets, als quals els mateixos soldats ensenyaven a llegir i a escriure al front. Alguna vegada m’havia parlat també de les lectures al front, com ara aquell llibre de poetes russos. Cal dir que la fascinació per la revolució russa s’ha sostingut dempeus fins ara mateix, en la ment de tants d’aquells nois que somiaven un món millor, tot i la decepció de la realitat. Perquè com el missatge amorós de Crist, potser el veritable comunisme, el fraternal, no ha existit més que en el cor d’uns pocs.

Al llibre La Catalunya soviètica. El somni que venia de Moscou, del professor Ramon Breu (Ara Llibres) he vist reproduïda la coberta vermella del llibre de Josep Carner-Ribalta, secretari de Francesc Macià, Poetes russos de la revolució. Va ser publicat l’any 1937 pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. El que va llegir el meu pare tenia les cobertes rebregades i les pàgines brutes, però els poemes de Maikovski –que també va causar furor en la meva joventut del maig del 68- brillaven amb llum d’esperança, en les matinades fresques del front d’Aragó, per animar els soldats en aquella lluita tan desigual, que finalment van perdre: “El meu vers arribarà/ remuntant les serralades dels segles…”

(en la imatge, el poeta Maikovski) 



Joan Baptista

Els dos Joans -l'Evangelista i el Baptista- representen els dos solsticis i les dues portes del Cel: la de l'Hivern correspon a la Porta dels Déus, la de l'Estiu correspon a la Porta dels Homes [i de les Dones, és clar]. Els dos Joans configuren Janus, el déu bifront que mira cap al passat i cap al futur. Janus és també Ianitor, el porter que es representa amb dues claus, imatge de les dues vies: l'ascendent i la descendent.

Aquesta nit de Sant Joan hem celebrat, doncs, Joan el Baptista (qui va batejar Jesús al riu Jordà) i l'apertura de la Porta de l'Estiu, la Porta dels Homes i les Dones, l'apertura a la nostra naturalesa humana en el seu esplendor. Coneguem-la en la seva llum.

Foc de Sant Joan

Deu ser un pecat que no m'agradi el xampany, o el cava, o com se'n vulgui dir d'aquesta beguda espiritosa, glamurosa, cinematogràfica... Però si a la meva mare, nascuda en un agregat -barri, en diuen- de Sant Sadurní d'Anoia, capital del cava!, i el meu pare, nascut a Sant Jaume Sesoliveres, a prop de Piera i on no falten els paisatges de vinyes, són abstemis, el pecat ja deu ser més petit per allò de la genètica.

Avui, revetlla de Sant Joan, és dia de brindar amb xampany o cava, de menjar coca, d'escoltar música i ballar, de mirar les estrelles en la nit més curta de l'any, ja siguin les estrelles del cel o les artificials: bombetes de colors o les guspires dels petards. A casa dels meus pares bevíem orxata. Fa estiu, beure orxata fresqueta. Ara mateix em veig al balcó de l'Avinguda de Sarrià bevent orxata, amb els ulls encantats davant la foguera alta com una catedral que els vailets del barri han encès. Mentalment vaig tirant a la foguera tot el que ha de cremar... Us invito a llençar al foc totes aquelles coses que no us agraden, que us fan mal, que us indignen i en teniu motius. El foc és purificador.

Les veus

Unes veus em criden des de dins. Potser la de l'avi, amb els llavis serrats i el so de la veu ocult en una tristesa fonda. Potser la de l'àvia, que em mirava amb aquells ulls que m'arribaven com si haguessin travessat un bosc: els clarobscurs li reien a les ninetes. Potser és la veu de la tia Àngela, que em somreia en l'efígie daurada i vaporosa de l'Ingrid Bergman, a qui tant s'assemblava. Potser és la veu de l'Antoniet, amb el gest clos en una figura de vori d'ençà la seva mort prematura, quan a penes tenia divuit anys. Unes veus em criden des de dins i les sento tan a prop que es confonen amb la meva.

Dolor i consciència

Amb l'experiència del dolor, ja sigui físic, psíquic o espiritual, els humans experimentem la vida i el món. El dolor ens parla del temps, del seu pas, i ens parla també de la finitud i del que per aquesta causa és essencial en l'existència humana. El dolor és, doncs, mestre de vida. Fa temps que contemplo els seus efectes en una persona gran que fa el seu camí cap a l'extinció (física) i com a poc a poc aquesta consciència la fa més sàvia i comprensiva. En paral.lel, observo una altra dona que té si fa no fa la seva mateixa edat i està als llimbs, en la inconsciència pura. És com si no veiés res, no sentís res, no comprengués res. El dolor no s'ha de buscar, però la seva absència sovint significa absència de la consciència de la vida.

Rilke a través de l'amor

Es poden escriure biografies des de molts punts de vista. Un dels punts de vista és el de l’amor, el d’un afecte incondicional, net i generós, que no espera recompensa, tal com es dedueix de la lectura d’Una imagen de Rilke, de Lou Albert-Lasard, unes memòries personals d’aquesta artista que alhora constitueixen una excel.lent biografia de Rilke. Publicada per La Busca edicions, és tracta d’una edició anotada i presentada per l’estudiós de Rilke Josep Lluís Camino. El treball de traducció, tan precís com sentit, és obra d’Isabel Gracia i Antonio Blanco.

La pintora Lou Albert-Lasard (1885-1969) va conèixer el poeta Rainer Maria Rilke el setembre de 1914, quan ella estava en una situació delicada en el seu itinerari vital. En el relat d’aquest moment iniciàtic escrit en la distància del temps, Lou esmenta que era habitual en Rilke fer coneixences de persones que es trobaven en situacions delicades anímicament parlant. Potser perquè ell les freqüentava sovint, tenia un sisè sentit per captar-les i acostar-se a aquell o a aquella que en moments de trasbals sentia com a un germà o com a un amic.

L’amistat amorosa que a partir d’aquell setembre es va establir entre Rilke i Lasard va durar quatre preciosos anys, no exempts de patiments interiors al costat de moments sublims. Rilke, un ésser ardent i en lluita permanent amb ell mateix com Jacob en lluita amb el seu àngel (d’altra banda, una figura molt estimada per Rilke), tenia tant moments d’alegria extrema com se submergia en un estat de fosquedat profunda.

Aquestes memòries Lasard-biografia Rilke són un document de gran valor per comprendre també els motius que duien al poeta a encadenar una dona estimada rere l’altra, i la impossibilitat de mantenir-hi per un temps llarg una convivència convencional. D’altra banda, no hi trencava mai i sempre va mantenir correspondència amb elles. Lasard descriu aquesta pulsió afectiva amb paraules exactes: “Enamorat de l’amor, de la seva essència màgica, del seu costat perillós que ell compara amb l’experiència de la mort, sentia amb freqüència l’exigència de renovar-se en ell”.

I aleshores, amb una estima profunda i comprensiva de l’home Rilke i el poeta Rilke, l’artista continua escrivint: “A nosaltres, aquells a qui la sort ha col.locat al costat del seu camí, ha ofert el buit immens que va deixar la seva mort per a omplir-lo amb el nostre fervor renovat.”

Rilke, que en els seus versos va festejar tant amb Eros com amb Thànatos, no obstant això sembla que, tot i veient que anava a morir, fins al final dels seus dies es va llançar a la vida amb projectes de viatge i negant-se a creure que no podia salvar-se. Així, doncs, a desgrat de la seva saviesa humana i poètica, Rilke experimentava “el terror de l’inescrutable secret de la mort”, escriu Lou Albert-Lasard.

En una carta de 1924, Rilke havia escrit a Lasard: “Enlloc, estimada, no existirà el món sinó en nosaltres…” Via poètica, Rilke havia descobert l’abolició de les fronteres entre allò intern i allò extern, que els conceptes cos-esperit són això, conceptes, i que en la realitat suprema tot és U. Però la realitat concreta, la que ens lliga a aquest món perquè estem subjectes al seu temps i al seu espai, ens tenalla amb urpes roents. I amb la visió àmplia i comprensiva que dóna l’estimació, Lasard escriu que a Rilke no li va ser donat trobar la serenitat perfecta, l’acord interior. “Més tard, a l’Índia, he lamentat que Rilke no s’hagués trobat mai amb la saviesa índia; quantes riqueses, quantes confirmacions no li haurien vingut llavors d’allà. Els seus conflictes i problemes haurien trobat una ajuda definitiva. Però potser llavors no hauria donat aquests crits sublims en nom de la humanitat sencera que engrandeixen la seva obra.” En efecte: en la filosofia advaita* potser el dolor existencial de Rilke, que perseguia l’absolut com es persegueix un estel en el cel infinit, hauria trobat consol. Però aleshores tindríem d’ell una altra poesia.

*Advaita. “No-dualitat”. Estat només assignat a Déu o a l’Absolut; no és accesible a l’enteniment, doncs el pensament lligat al jo, propi de l’estat de vigília, no pot escapar a la dualitat de la relació subjecte-objecte. Aquest concepte adquireix sentit per a Occident a través del desenvolupament de la física atòmica.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 17 de juny de 2011)

Poesia en acció

No matis l’àngel

No matis l’àngel
que riu, innocent, en el rostre
d’aquell que, diuen, és el teu enemic.
No hi ha enemic més gran
que tu matant l’àngel
del teu rostre quan alces la mà
convertida en urpa.

Aquest poema està inclòs al recull Poemes per a un món millor, una iniciativa que ja fa dotze anys que organitzen els amics de Poesia en acció. La Marató de lectures i actes paral.lels va tenir lloc ahir dissabte, i durant tot el dia, al Col.legi de Llicenciats de Filosofia i Lletres. Altres anys ens havíem aplegat a l’Ateneu Barcelonès, com aquell qui diu ja és una tradició aquesta trobada entre poetes i els joves participants, nois i noies de diverses escoles i instituts de Catalunya. Amb els diners que es recullen cada any es dóna suport a diversos projectes. Aquest any estaran destinats al Japó, concretament a l’ONG Abraçant el món, que està fent una tasca humanitària a Sendai.

+sobre constel.lacions familiars

Michel Diviné és enginyer de formació i va treballar molts anys en el món de l’empresa abans de convertir-se en terapeuta de la metodologia aplicada de les tesis de Bert Hellinger sobre les constel.lacions familiars. En un apartat del seu llibre Constel.lacions familiars o el moviment de l’ànima (Pagès editors), mireu què diu de la figura de l’immigrant i de les generacions que la segueixen: “Així, per a l’immigrant, la nostàlgia del país pot ser tan forta que [a vegades] serà preferible tornar al seu país d’origen encara que s’hi jugui la vida. En contrapartida, el fill de l’immigrant ha d’acceptar la seva nacionalitat i el seu lloc de naixement, diferent del dels seus pares.”
Segons aquesta ciència tan plena de sentit comú, es pot entendre el malestar (desubicació?) que experimenten alguns fills d’immigrants, a vegades fins a la segona, tercera o més generacions: no han pogut integrar encara en la seva ànima la nacionalitat que els atorga el seu lloc de naixement, diferent del dels seus pares, avis o besavis.
Aquest és un altre tema per a reflexionar molt a consciència i amb respecte, ja que l’ànima és el centre de la persona, el seu jo o identitat profunda. D’aquí ve que no es pugui parlar frívolament de dues ànimes, ja que en les persones és metafísicament impossible. Una altra cosa és l’ànima dividida i això segurament fa patir i fins i tot desorientar.

Constel.lacions familiars

Segurament heu sentit a parlar de les ‘constel.lacions familiars’, segons un model de relacions familiars que va formular el filòsof Bert Hellinger (www.hellingerinternational.com). Segons Hellinger, hi ha una influència de la consciència familiar en algunes malalties. Cal incloure les famílies polítiques, i això té sentit, ja que a vegades la salut depèn de l’harmonia que s’estableixi també amb la família política, ja que al nou membre se li ha de fer lloc i tantes vegades no és així!
En aquesta mateixa línia, Alejandro Jodorowsky acaba de publicar un llibre, Metagenealogia, que voldré llegir. En una entrevista, parla del pes de la tradició familiar, a vegades ben feixuc, així com també diu que cada persona està formada per la seva família. És tan lògic que sembla mentida que no s’hi hagi pensat abans. Jodorowsky, com també Hellinger, diu que a vegades la família et crea una personalitat fictícia, allò que volen que siguis… Feina rai, a desfer-se’n. Perquè aquest fer-te ser qui no vols ser és causa de malaltia… Per pensar-hi, oi?

Rabindranath Tagore

A les lleixes de la casa que s’està buidant hi havia uns quants llibres. Alguns de valuosos al meu parer. Ningú no els ha volgut, llevat de nosaltres, que els estem mirant un per un, acaronat-los amb els ulls i amb aquell sentiment de fraternitat que ens uneix a determinats escriptors que ens han influït. Un d’aquests llibres és La luna nueva, de Rabindranath Tagore, en una traducció al castellà de Zenobia Camprubí i J.R.J. (Juan Ramón Jiménez). L’edició, relligada en tela blava, està publicada per Signo l'any 1935 i va pertànyer al pintor Alexandre de Cabanyes.

(Estimada Olga: jo també vaig llegir l'Obra selecta de Tagore en els meus anys joves. El llibre, relligat en tela blanca, és una traducció al català de Maria de Quadres publicada per l’Editorial Andorra l’any 1968)

Mircea Eliade i Maitreyi Devi

De Mircea Eliade (Bucarest, 1907 – Chicago, 1986) en conec força el pensament, ja que aquest intel.lectual del segle XX va dedicar molts esforços a la cultura índia i a estudiar la complexitat de les seves filosofies i religions. Va iniciar-se al ioga, va estudiar sànscrit, va aprofundir en els textos de l’Índia clàssica… De fa un temps, l’editorial Trotta va publicant els seus assajos breus. El darrer, Una nueva filosofia de la luna, és de 2010. L’estava llegint quan m’han regalat Maitreyi o la nit bengalina (El cercle de Viena). Mircea Eliade és també un gran narrador. En aquest relat evoca en forma novel.lada l’experiència del seu primer amor amb una jove índia, Maitreyi Devi, aleshores una noia de disset anys que escrivia poesia i era l’alumna predilecta del poeta Rabindranath Tagore. Sincronies…

Riquesa

Els morts porten les seves herències, i les herències hereus, i els hereus lliçons. A propòsit de les lliçons que darrerament m’ha estat donar d’aprendre sobre la naturalesa humana, anoto aquestes paraules de Rilke: “Quan els homes [i les dones] són falsos aristòcrates, pensen que la seva riquesa consisteix en el fet que celebrin i alabin el record dels seus grans avantpassats, mentre que ells podrien ser molt més rics si volguessin celebrar i festejar les seves pròpies possibilitats.” I afegeix que les persones que ho volen ser de debò, és a dir, nobles, han de saber que només ho seran a través del seu esforç.

Buchenwald a través de Semprún

Aquesta setmana va morir Jorge Semprún. Quan l’estiu passat vam visitar el camp de concentració de Buchenwald, tant a prop de Weimar!, no podia deixar de recordar el seu llibre La escritura o la vida (1994). Buchenwald m’era ‘estranyament familiar’ a través del seu testimoni, havia ‘vist’ Buchenwald a través del que Semprún en deia la ‘veritat literària’, que vaig respirar a l’aire, densa, pesant, dolorosa.
Segons unes declaracions del propi escriptor, havien hagut de passar cinquanta anys abans no va poder escriure La escritura o la vida. La reconstrucció de la memòria dels fets li van portar gairebé tota una vida. I és que no es pot explicar el que va passar a Buchenwald o a qualsevol altre camp d'extermini. Com explicar la mort? La literatura de Semprún s’hi aproxima molt, molt, però no és la mort. La mort, com la vida, només es pot viure. D'aquí que ell mateix titulés el seu llibre La escritura o la vida.

(la foto va ser presa l'agost de 2010 a Buchenwald)

art i vida

“¿No ens sentim millor, com si agaféssim aire nou, després d’haver llegit un llibre escrit amb intel.ligència i fondària?" Depèn de la percepció -em contesta l’interlocutor, que em mira rient-. Hi ha qui creu que escriure és una cosa innecesària, que la filosofia no porta enlloc, que l’art és un luxe o un divertiment...”
"En canvi, per a l’escriptor, per al filòsof, per a l’artista, el seu treball és la seva vida" -afegeixo.

Bloc de Mariàngela Vilallonga: Girona Barcelona MD

Bloc de Mariàngela Vilallonga: Girona Barcelona MD

La santa indignació

Els qui com jo ja fa dies que trepitgem aquest món, segur que moltes vegades heu sentit a dir expressions com ara “la santa indignació”. La meva àvia Maria, que va néixer amb el segle (1900), ho deia quan alguna cosa li feia mal per dins, quan s’indignava. Aquesta indignació té a veure amb un sentiment de justícia, és una reacció a la injustícia, és una energia que es posa en marxa quan sentim que ens trepitgen la dignitat.
A propòsit de “la santa indignació”, llegeixo que diu el Dr. Carvajal en una entrevista: “La indignació és santa, és sagrada, és una emoció positiva que et porta a l’autoafirmació, a defensar el que és just…”
Una altra cosa és quan la indignació es torna ràbia, ressentiment. Aquesta mutació de la indignació, que pot afectar fins i tot el sistema immunològic, no resulta santa, doncs, sinó nociva.

Sisè sentit

Ens cal desenvolupar el sisè sentit per reconèixer la nostra filiació espiritual. D’entrada, “els humans no tenim l’habilitat de saber per què hem nascut, qui som, ni quines són les conseqüències dels nostres actes fins que no assolim aquest reconeixement”, escriu Rav. Dr. Michael Laitman al seu llibre Cabalá para principiantes (Obelisco). Mentrestant ens trobem en el nivell que en diem ‘aquest món’.

Kabbalah

Pel que vaig comprenent a través de lectures, i dit d'una manera molt abreujada, la Càbala, o la Kabbalah, no és un envitricoll sinó un camí (tot i que no és fàcil) de comprensió de la realitat que va més enllà dels cinc sentits. Un camí que ens connecta amb una consciència superior, que no és pas fora nostre sinó dins. De fet, a mesura que es van corregint (també podríem dir polint, redreçant) els cinc sentits, va apareixent el sisè sentit, que és espiritual. És des d’aquest sisè sentit espiritual que anem veient més clar el sentit de la vida humana i podem realitzar-la amb una major plenitud.

Keith Jarrett

Ahir vaig saber que la misteriosa malaltia que pateix aquest gran músic que és Keith Jarrett és la fibromiàlgia. D’aquí que escrigui peces curtes. Quan es tenen crisis fortes –ho sé molt bé perquè jo fa anys que també en pateixo-, les forces donen el que donen i s’ha d’aprendre a conviure amb aquesta limitació. Limitació física, però no de sensibilitat, d’escolta interior, d’agudesa perceptiva. Ara entenc perquè aquestes peces curtes de Keith Jarrett són com poemes musicals.

Lent camí de l'escriptura

Farà ja uns quants anys, vaig decidir llençar un munt d’andròmines –la majoria de gust dubtós, ja sabeu-, records d’aquells que et fan a mans quan guanyes un premi. Premis importants per a qui comença a escriure amb voluntat literària, sens dubte, i que produeixen molta alegria en aquell moment, però que amb el temps es veuen com el que són: un passet en un llarg camí. Cada dia estimo més viatjar lleugera i em vaig desprendre de la seva representació física, com si diguéssim, i només tinc a la memòria aquests premis pel que van significar d’estímul a l’escriptura. Fent una concessió a la història, sí que els vaig anotar en un paper. Aquest paper resta en una carpeta. En el paper hi ha escrits aquests fonaments d’un treball pacient que es va fent molt a poc a poc.

(la fotografia està presa a l'illa d'Elba)

Art relacionat amb el Japó

La imatge perdura
en l’ull espantat del nen.
Japó inundat.

(Des de les 5 de la tarda d'ahir fins a mitjanit, més de 70 galeries d'art han mostrat exposicions i activitats relacionades amb el Japó. A través de la Galeria Beascoa, he participat amb aquest haiku. Per a més informació: www.artcatalunya.cat)

Leonard Cohen

Mai no ho he amagat: tinc un amor platònic. Bé, potser més d’un, Rilke i Cirlot per exemple. Però aquest ho és des d’antic, de quan llegia els seus versos sense saber que el poeta que havia escrit aquells poemes adolorits, melangiosos i d’amor abrandat cantava. Parlo de Leonard Cohen (1934), d’origen jueu i amb avantpassats indis iroquesos del Canadà, ara honorat amb el premi Príncep d’Asturies de les Lletres. La primera vegada que vaig escoltar la seva veu, un dard va travessar el meu cor. La imatge és tan antiga com la Ilíada, però tan exacta! D’on venia, aquella veu, una veu sorgida de la terra profunda i que parlava tan directament a l’ànima romàntica (perquè no dir-ho) d’una noia? Ho he escrit altres vegades: tinc la impressió que les dones ens enamorem de veus i de paraules, almenys les qui són com jo, que m’hi deixo transportar en un carro de foc pentecostal.

El desig

La meva mare va passar molta pena quan estava embarassada de mi, el seu primer fill. A les penes –que van ser moltes i, per tant, no caben en un petit apunt com aquest- s’hi afegeix que va passar molta gana. No és que no hi hagués menjar, a casa. La meva mare va passar gana perquè la seva sogra amagava el menjar amb pany i clau i no n’hi donava. Sembla un conte de Dickens, aquesta història, però per desgràcia és certa. Una vegada, al rebost hi havia un sac de taronges a la vista. A la meva pobra mare se li'n van anar els ulls, darrere les taronges. Només en va poder menjar un dia. El sac va desaparèixer com per art d’encantament. D’ençà d’aquell dia, la meva mare tenia desig de taronges, hi pensava nit i dia. Porto gravat el desig de la meva mare a l’interior del braç dret en forma de taquetes vermelles sobre la pell. La meva àvia paterna no volia que jo naixés.
(extret de La capsa verda. A la foto, Teresa Iglesias, 1879)

Blogger

Algú em podria dir què passa aquests darrers dies al Blogger? Resulta gairebé impossible deixar missatges a alguns dels blocs que visito, així com també és impossible deixar missatges en el meu. Algú m'ha dit que hi ha saturació al Google i unes quantes coses més que no he entès. Algú entén alguna cosa?

Vida de novel.la

Ahir parlava d'autobiografies. I avui m’ha sortit al pas una notícia publicada al setmanari El 3 de vuit del dia 20 de maig, que hi està relacionada. L’IE Jacint Verdaguer i la Casa d’Avis de Sant Sadurní d’Anoia enguany han iniciat una col.laboració ben original: 14 alumnes de tercer d’ESO s’han trobat setmanalment amb 14 residents, on a més de conversar, passejar i jugar a cartes o al dòmino, els joves estudiants escriuran la biografia de l’avi o àvia que els ha correspost. Aquesta experiència pionera s’ha fet amb una gran il.lusió per part de tothom. Sigui quin sigui el resultat, els relats seran interessants. Tots tenim una vida de novel.la, no en tinc cap dubte.

(la fotografia d'aquest avi està presa a Bilbao aquest maig passat)