Lorca, Cabrera i Cuba

 

De tornada de Nova York, Federico García Lorca va visitar Cuba. L’illa no és només un lloc sinó una experiència, i més en aquell temps: la vitalitat idiosincràtica del cubans no havia passat per l’esterilització que va imposar el règim de Fidel Castro.  

El 7 de març de 1930 Lorca va arribar a l’Havana. El va rebre Fernando Ortiz, director de la Institución Hispanocubana de Cultura. El folklore afrocubà, que Ortiz va estudiar a fons, va despertar un gran interès en García Lorca. Segons va revelar Ortiz, el poeta va acumular peces relacionades amb les religions afrocubanes com la Santería. Va aplegar imatges i collarets distintius dels diferents orishas per emportar-se’ls de tornada a Espanya, així com va adquirir discos de pissarra amb la música i els sons dels tambors batá que els creients fan servir en els rituals.

García Lorca ja sabia alguna cosa de la cultura afrocubana a través de la coneixença l’any 1922 de Lydia Cabrera, gran estudiosa de l’herència africana a Cuba, i a la qual el poeta va dedicar La casada infiel. A ella i a Carmela Bejarano, la serventa negra de Lydia Cabrera que va obrir els ulls a la nena que cuidava a les riqueses religioses i culturals amagades a les autoritats espanyoles, que les prohibia. Els esclaus negres havien dut dels seus països d’origen el seu imaginari col·lectiu.

De la mà de Lydia Cabrera, Lorca va assistir a una cerimònia d’iniciació a la societat secreta ñáñiga, fundada només per a homes l’any 1830. Segons va explicar l’antropòloga Cabrera, Lorca es va horroritzar amb l’aparença del diablito o íreme que se li va abraçar al coll. Els diablitos o íremes, nom d’origen nigerià, anaven coberts amb una tela burda de sac o amb una tela de molts colors i dibuixos enigmàtics. Duien una caputxa punxeguda al cap i esquellots a la cintura i als turmells per espantar amb el seu soroll estrident. Portaven un ceptre i una ifá o branca d’un arbre o arbust. La missió d’aquests diablets consisteix a venir a la terra per comprovar la fe dels seus adeptes i la seva correcció en el seguiment de la litúrgia. Si no fos per la diferència cultural, aquests diablets tenen una gran semblança amb els nostres estridents diables dels entremesos de la festa major.

(article publicat al setmanari La Fura, 29 de juny de 2022. A la imatge, la coberta del meu llibre Estampes de Cuba, publicat a Proa l'any 2001)

Les verges de Cristina Fonollosa

Cristina Fonollosa, nascuda a Barcelona l’any 1951 en un entorn familiar d’artistes plàstics, és pintora, gravadora i il·lustradora. Des de fa uns anys, la seva residència habitual és a Cuba, a la ciutat d’Holguín, on col·labora com a divulgadora d’arts plàstiques en seccions culturals de ràdio i televisió, així com en revistes especialitzades. Cristina Fonollosa va fer la seva primera exposició a Barcelona l’any 1980. Treballadora infatigable, des d’aleshores la seva obra no ha parat de créixer. Ha exposat amb freqüència als dos costats de l’Atlàntic, on sovint és celebrada i premiada.

Del seu art pictòric i il·lustratiu els experts, tan amants de les etiquetes, en diuen art naïf, o primitiu, ingenu. Havent estudiat a l’Escola Massana d’Arts i Oficis, ella diu que s’hi va identificar a la vista de l’obra de Rousseau i els primitius francesos. El personalíssim imaginari creatiu de Cristina Fonollosa s’expressa en una poètica lluminosa que va des de la representació de paisatges de curioses perspectives i escenes familiars, ja sigui en interiors càlids o en patis i jardins, fins a escenaris onírics i motius fantàstics que actualment l’artista resol amb una figuració empeltada del folklore del Carib.

És sota aquesta inspiració i estètica que encomana una alegria serena i vivesa espiritual, que Cristina Fonollosa situa la Madonna al centre del quadre com en un retaule del Quatrocento, o com en una icona bizantina, i així va realitzant el que ja és un conjunt d’imatges de les que en un article el periodista Rubén Rodríguez en diu «les onze mil Verges de la pintora catalana Cristina Fonollosa».

No busqueu aquestes Verges en cap santoral: són fruit de la imaginació prodigiosa d’una artista que com en tota la seva obra, i en paraules del   poeta Eliecer Almaguer, són imatges que «pertanyen a l’aire, a la dansa estel·lar, a la paleta multicolor que ofereix una mirada múltiple del cosmos». Les Verges de Cristina Fonollosa són patrones de cels de nit, de mars plens d’una gran varietat de peixos, de planetes, de gats –un tema que es prodiga en la iconografia de la pintora-, de fruites tropicals, d’illes amb palmeres, d’animals fantàstics, de llunes, de telèfons, de llibres.

(article publicat al setmanari La Fura, 9 de juny de 2022. A la imatge, la verge dels llibres, de Cristina Fonollosa)

Vicenç Gramunt Ferrer

 

El passat 23 de maig va morir el meu oncle matern Vicenç Gramunt Ferrer. Tota la vida va viure a la casa familiar a Can Benet de la Prua, petita població agregada a Sant Sadurní d’Anoia, un indret de l’Alt Penedès que, entre vinyes, ha conformat el meu imaginari de la infantesa i que duc incorporat a la meva visió interior. Amb aquests ulls res no envelleix ni mor, com no moren aquells a qui recordem cada dia de la nostra vida fent memòria de tot el bell i bo que van crear per a nosaltres.

La meva mare tenia nou anys i la tieta Angeleta en tenia set quan va néixer el noble hereu de la família Gramunt Ferrer. La meva àvia Maria estava delicada de salut i la noieta aviat es va fer càrrec del petit que sempre duia en braços. S’estima molt un germà, i més si es col·labora en la seva criança. El nen Vicenç era de bona pasta. Sempre ho ha sigut, bo, i generós, i alegre, i bon parlador, s’explicava tan bé! Ara que es van recollint paraules catalanes pròpies d’aquesta zona –Ramon Marrugat és un expert-, jo les havia sentides de la meva mare i de l’oncle Vicenç.

El tiet Vicenç va ser per a mi un model d’honestedat i fidelitat a la paraula donada, el seu capteniment era el d’un home íntegre de cap a peus. Com que l’avi Llorenç va morir massa prematurament, l’oncle Vicenç es va haver de fer càrrec de la casa i la família molt jove. El gran puntal de la seva vida va ser la tieta Montserrat. El matrimoni ha gaudit sempre molt de les celebracions familiars àmplies i el meu germà i jo sempre hi hem tingut un lloc. Les taules de festa major, o les taules parades amb motiu d’alguna festa, són èpiques en la nostra memòria, són veritables eucaristies per celebrar la vida en alegria i fraternitat.

Quan érem nens i la nostra cosina Mª Montserrat era un parvulet, a la casa familiar de Can Benet es celebrava el Nadal i Reis. Era l’oncle Vicenç qui tenia cura del tió de bona mida guardat per a l’ocasió, així com gaudia ajudant-nos a preparar l’aigua per als cavalls de Ses Majestats i a posar sobre la taula aquells gots de vi bo que s’havien de beure per recuperar forces en una nit tan treballosa i màgica. Per què evoco això? Perquè l’oncle sempre va estimar amb bonhomia els fills de la seva germana Neus, ens ho va demostrar amb escreix, el nostre plor és d’agraïment.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 3 de juny de 2022. A la fotografia, l'oncle Vicenç de jovenet)