Ex-libris de Concha Ibáñez

Amb el lema Women artists in the World of ex–libris, les artistes repartides per tot el món que componen el disetè volum de la Contemporary Internacional Ex-libris Artists, que des de Portugal dirigeix amb professionalitat el veterà en el món exlibrístic Artur Mario da Mota Miranda, són vint-i-quatre dones, entre elles Concha Ibáñez, o Conxa Ibáñez, com també es coneix entre nosaltres aquesta artista.

La creativitat de Concha Ibáñez (Canet de Mar, 1926), una figura de llarga i consolidada trajectòria en el panorama de la pintura catalana contemporània, sempre s’ha manifestat amb la mateixa voluntat d’excel.lència en tres facetes: la pintura, el gravat i el dibuix.

Concha Ibáñez, formada a Llotja, pintora i gravadora destacada entre les artistes plàstiques de la seva generació –Emília Xargay, Maria Assumpció Raventós, Maria Girona o Montserrat Gudiol-, estima el gravat i el practica amb la seva acostumada poètica visual ja des dels inicis de la seva carrera artística. Darrerament, i en contacte amb Luisa García-Muro, pintora que també domina l’art del gravat i vinculada al món de l’exlibrisme des de fa una colla d’anys, va començar a realitzar ex-libris l’any 2004. Fins al 2012 Concha Ibáñez ha realitzat un total de 26 peces, totes elles amb el segell inconfusible de l’autora, i que Marià Casas, president de l’Associació Catalana d’Exlibristes, descriu en el seu text de presentació com a “gravats amb a penes anècdota, sintètics, essencials.”

En efecte. Els ex–libris de Concha Ibáñez, aiguaforts i aguatintes sobre gruixudes planxes de zinc i estampats per ella mateixa en el seu taller-estudi a una sola tinta –negra, blava, verda o marró- presenten les mateixes característiques que els seus dibuixos, gravats i pintures. El crític Daniel Giralt-Miracle s’ha referit a la seva pintura com a “una síntesi d’espais, llum, terra, naturalesa i arquitectura dins d’un tot ben travat i sensible als trets propis de cada indret”, descripció que s’ajusta també a aquestes petites obres d’art que són els ex-libris.

Cal entendre l’absència d’anècdota en els ex–libris de Concha Ibáñez no com a manca de motiu, que hi és sempre, ja que Ibáñez no és una autora abstracta. Les seves obres –un paisatge, un interior, un bodegó- són d’un estil figuratiu estilizat, desprovistes de retòrica, és a dir, amb una essencial posada en escena dels elements que componen la imatge.

Al Diccionari Ràfols es diu de l’estil artístic de Concha Ibáñez: “La seva obra, dedicada especialment al paisatge, està feta de solituds i silencis, resolta amb senzillesa i acolorida amb dolçor, desplegant formes amb matisos amb una captivadora sensibilitat poètica. El mateix es pot afirmar dels seus gravats, en què la subtil gradació de grisos s’alia amb un sentit de la forma, invariablement sobri i candorós.”

Tal com jo ho veig, Concha Ibáñez manifesta de manera molt personal l’esperit clàssic en les seves obres, allò que roman, tot travessant les servituds dels segles, la tirania de corrents culturals i modes. Concha Ibáñez pinta, dibuixa i grava allò que hi ha d’intemporal en els paisatges i en els objectes. Fruit d’un treball interior de contemplació atenta, Concha Ibáñez extreu allò que en la matèria no és moridor, que no es corromp perquè és el nèctar –bellesa, bondat, harmonia- que destil.la la naturalesa, el llibre obert de la creació en el seu devenir que, contemplat de manera íntima, en el clos intern de cadascú esdevé quietud, serenor.

(article publicat a L'Eco de Sitges, 31 d'octubre de 2013. A la imatge una pintura de Concha Ibáñez)

L'últim comiat

L'últim comiat és un regal, ja que no sempre es dóna. Vaig poder acomiadar-me del meu pare i ell de mi. Va ser ell qui va prendre la iniciativa i jo vaig respectar aquell adéu, no vaig desmentir-lo sinó que vaig acceptar-lo, com ell volia. Als moribunds no els podem retenir sense causar-los patiment, sense entristir-los, cal deixar-los anar, cal que emprenguin el seu camí com nosaltres hem d'emprendre el nostre quan sigui el moment. Ell sabia que aviat passaria el llac Estígia amb la barca de Caront, o que es trobaria cara a cara amb Sant Pere, amb les claus a la mà. L'últim comiat completa les relacions.

(a la imatge, un àngel de pedra en una tomba del cementiri de Weimar)

Connexió amb el cosmos

Ervin Laszlo, científic i pensador, es pregunta al seu llibre a l'avanguarda de la ciència, El paradigma Akáshico (Kairós): ¿Podem experimentar l'aspecte similar a la ment del món? ¿Experimentem la psyché del cosmos quan experimentem la nostra consciència? Les persones espirituals dirien que sí -escriu Laszlo.

S'obre un debat interessant. ¿Hi ha unes persones espirituals i unes altres no? Tots som éssers materials i espirituals alhora. Però no tothom s'experimenta espiritual, diguem que no té consciència d'aquesta seva dimensió. A vegades la nega amb una tal ardència que fa pensar que en el fons en té consciència. Quan no hi ha consciència de la dimensió espiritual no se'n té un coneixement racional, passat per la raó. Els humans sabem per experiència, però hem de reconèixer l'experiència, hem de posar consciència a l'experiència.

La resposta a l'interrogant de Laszlo la dóna ell mateix quan parla d'experiències de comunió amb el cosmos que ens donen la consciència que tot i tots estem connectats en aquest mitjà hologràfic que se li ha donat el nom d'Akasha. Aquesta experiència de connexió espiritual és universal. Encara que no en tinguem consciència.  

Lectores de Simone Weil

La recerca de la veritat no només demana compromís, estudi i treball, sinó que sovint també demana una total donació de sí. La recerca de la veritat és una necessitat punyent, a vegades dolorosa fins a desenterrar-la de sota terra, si cal, perquè és una necessitat d’ordre espiritual que no deixa dormir totes les hores que una té son. Com Simone Weil, que en els últims temps de la seva vida massa curta escrivia fins a la matinada.

Aquesta recerca de la veritat que dóna sentit a la vida humana per més tràgica, ferèstega o revessa que es presenti, o potser per això mateix, és una pràctica constant tant en Simone Weil com en les seves lectores o interlocutores estudiades en el preciós volum Lectores de Simone Weil (Icaria), editat per Fina Birulés i Rosa Rius Gatell. Aquesta publicació té origen en el Seminari Filosofia i Gènere de la Universitat de Barcelona, celebrat el 2009, coincidint amb el centenari del naixement de la filòsofa francesa.

L’objectiu d’aquest seminari era donar visibilitat no només a l’obra de Simone Weil sinó també al diàleg que a través del seu pensament s’estableix amb les seves lectores filòsofes: Hannah Arendt, Jeanne Hersch i María Zambrano, així com l’impacte que la filosofia de Weil va tenir en narradores i poetes: Elsa Morante, Ingeborg Bachmann i Cristina Campo.

De la lectura de Lectores de Simone Weil es dedueix que tant per a Weil com per a les seves lectores la recerca de la veritat no és especulació sinó pràctica vital, és a dir, una filosofia viva, encarnada, operativa en la vida quotidiana. És comú en les filòsofes i en les escriptores estudiades aquesta actitud laboriosa que enllaça d’una manera natural pensament i acció. El fet de pensar per desenterinyar la veritat no es deslliga en cap moment de la comprensió dels fets reals, que no vol pas dir justificar-los sinó entendre’ls. No hi ha possibilitat d’incidir en la realitat i de transformar-la si no és comprenent-la amb les seves llums i ombres.

Per la meva pròpia manera d’enfocar i de viure l’existència, tant la personalitat filosòfica i espiritual de Simone Weil com la personalitat filosòfica i espiritual de María Zambrano m’atreuen tan profundament que a poc a poc m’he anat convertint, jo també, en lectora de l’una i l’altra. Ara les he trobades, en fèrtil diàleg intel.lectual, en el treball que Rosa Rius Gatell ha publicat en aquest llibre de lectura tan recomanable com imprescindible. Entre altres raons perquè aquestes filòsofes hi expressen un pensament lliure del constrenyiment d’una tradició que ha tingut com a tema central l’estudi de l’Home, no del gènere humà, on les dones som incloses. És evident que la tradició filosòfica a Occident (Orient és una altra cosa) pateix de soca-rel aquesta deformació que el pensament de les filòsofes va harmonitzant amb la realitat. Al respecte, en el treball que signa Giancarlo Gaeta llegim: [aquestes pensadores] no s’ocupen  de l’Home sinó de la pluralitat dels individus i, per tant, de la condició humana captada a través de l’experiència de la seva situació històrica. Realitat i veritat en simbiosi.

Llegint Simone Weil i les seves interlocutores en la talaia del segle XXI una es pot preguntar com s’ha pogut sostenir, durant tants segles, una tradició filosòfica que exclou el pensament d’una part important de la pluralitat d’individus que componem la humanitat. Es fa difícil pensar des dels nostres dies com la humanitat ha pogut pensar-se a ella mateixa d’una manera raonada i d’acord amb la veritat sense la participació de les dones, o de tan poques que resulten insignificants en el conjunt del cànon. A poc a poc, però, l’esforç de les filòsofes per pensar la realitat d’una manera holística i inclusiva es va fent visible i es revesteix d’una autoritat guanyada a pols. Cal llegir les filòsofes, passades i presents en el temps, en la mateixa mesura que cal qüestionar tantes premisses parcials, incompletes i de les quals hem partit per confeccionar el nostre món mental, el nostre imaginari col.lectiu. El trànsit pel pensament de les filòsofes és un bé comú. És per aquest motiu i per la seva rigorositat que Les lectores de Simone Weil resulta un llibre de capçalera nodridor, com nodridora és la lectura del conjunt de l’obra de Simone Weil i les seves interlocutores, ja siguin filòsofes, escriptores o lectores en general.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 18 d’octubre de 2013)

Llum en la fosca

Cada vegada que llegeixo les paraules de l’evangelista Joan: La llum brilla en la fosca i les tenebres no ho saben, penso que el Real, o el que en diem la Veritat, s’amaga en una aparença opaca perquè així són les coses del món. Per arribar al cor d’aquella Llum cal travessar la tenebra, essent tenebra nosaltres mateixos...

(la imatge està presa a l'interior d'una petita església ortodoxa d'Oia, a l'illa de Santorini, aquest setembre).

Dora Maar

Tinc una col.lecció de postals i d’invitacions (a exposicions, a actes culturals, etc.) el tema central de la qual és la imatge d’un ull o més ulls. Carl G. Jung i Juan Eduardo Cirlot tindrien alguna cosa a dir, però això serà motiu d’un altre article. L’any 2002 vaig rebre la invitació a una taula rodona: Dora Maar. Ser dona i ser artista, que es va celebrar a l’Institut Francès de Barcelona amb motiu de la mostra Dora Maar. La fotografia, Picasso i els surrealistes, comissariada per Victoria Combalía. En la invitació es veu un fragment del rostre de Dora Maar on només destaca un dels seus ulls. Vaig guardar aquesta imatge ben escollida pel seu simbolisme. Ara la tinc al davant mentre llegeixo amb interès Dora Maar. Más allá de Picasso (Circe), la biografia de Dora Maar que signa la mateixa Victoria Combalía. Aquesta historiadora de l’art ha dedicat vint anys a la investigació de la vida i l’obra de Dora Maar. El resultat és una biografia excel.lent d’una artista notable i, perquè no dir-ho, d’una dona excepcional.

Poc en sabíem, de la genial fotògrafa i després pintora Dora Maar més enllà de la seva tumultuosa relació amb Picasso. Amants des del 1936 fins al 1943, van viure una gran passió amorosa. Maar va ser la seva musa durant tot aquest temps fins que va ser abandonada per aquell polígam colossal que va ser el pintor malagueny, i del qual jo mateixa en vaig fer un retrat poc amable en una narració inclosa al llibre El saber del cor. Josep Palau i Fabre, que adorava Picasso, em devia maleir els ossos. El poeta i estudiós de Picasso era tan poc objectiu amb l’artista com jo solidària amb les seves dones expremudes com una llimona. Picasso, que de tant en tant exclamava: Sóc, Déu, sóc Déu!, no va tenir cap mena de pietat amb Dora, segons testimonis dels amics. Escriu Combalía que així com els homes entrevistats a l’hora d’escriure sobre Maar expressaven admiració per la seva bellesa i gran intel.ligència, les dones mostraven compassió i es feien còmplices del seu dolor. No n’hi ha per menys a la vista d’aquella relació que, no obstant això, Maar, després d’una depressió profunda, va acabar superant a través de la pintura i la religió. Dora Maar es va convertir al catolicisme el 1952. En realitat, Dora Maar sempre va estar buscant una explicació més enllà de l’estricta materialitat de les coses, una dimensió espiritual, escriu Combalía.  

Dora Maar (París 1907-1997) és el pseudònim d’Henriette Markovitch. De pare ioguslau i mare francesa, i havent passat la infantesa i l’adolescència a l’Argentina, i, per tant, parlant també espanyol, va ser una fotògrafa molt destacada en la dècada dels anys 30 del segle passat, compromesa políticament i integrant de primer rengle en el grup dels surrealistes (va ser amant del filòsof revolucionari Georges Bataille i Lacan va ser el seu psicoanalista durant la seva crisi de 1945).  Paul Éluard, membre important del grup encapçalat per Breton, li va presentar Picasso. Aquí va començar una història d’amor que trastocaria la vida de Dora Maar, i que mentre va durar va provocar el seu replegament com a creadora. Trencada la relació va acabar vivint reclosa al seu pis de París i a la seva casa de Ménerbes, al sud de França, una casa que Picasso havia obtingut bescanviant-la per un dels seus quadres.  

Victoria Combalía es va posar en contacte amb Dora Maar l’any 1993 i l’any 1995 va tenir lloc a València la primera retrospectiva mundial de la seva obra. Maar havia estat a Barcelona i a Tossa de Mar abans de conèixer Picasso (1933-34) i havia fotografiat obres de Gaudí i captaires al voltant de la Boqueria. Les fotografies de caire surrealista, realitzades amb imaginació artística i complexitat tècnica, tenen un aire monstruós. Cal preguntar-se on hauria arribat aquesta artista de no haver-se relacionat amb Picasso, que la va empènyer a la pintura, on va ser notable però no genial. La investigació de Combalía és completísima. Però la reserva personal de Dora Maar, el seu retir, ens remet encara al seu rostre d’esfinx i al propòsit de la seva obra. Tal vegada l’encerta Françoise Gilot, la dona que la va substituir, quan diu: Partint d’una làmpara, d’un despertador o d’un tros de pa, donava la sensació d’estar menys interessada pels objectes en ells mateixos que per la seva solitud: l’horrible solitud i el buit que ho embolcallava tot en la penombra. Més enllà d’un bodegó d’objectes dispersos ens trobem amb una pintura d’atmosfera tràgica, desolada i trista, tal com devia sentir-se Dora Maar.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 11 d’octubre de 2013)

  

     

Esclavatges

“Estic terroritzada del tipus de món on creixen les meves filles, una societat en què a les dones se les jutja pel pes”, deia Caitlin Moran en una entrevista. Caitlin Moran, columnista molt llegida al The Times i autora del llibre Cómo ser mujer (Anagrama), posava el dit a la nafra d’un nou tipus d’esclavatge al qual estem sotmeses les dones de totes les edats. 

Mentre llegia l’entrevista a Caitlin Moran em va venir al cap una conversa que vaig tenir amb Maria Aurèlia Capmany un temps després que fos operada del seu càncer de pit. Èrem en un acte a la Casa Elizalde i Capmany portava un vestit blanc de fil, una túnica elegantíssima. A penes tenia cabell al cap, estava fent quimioteràpia. Vam parlar de literatura força estona. Però en un moment donat vam recordar el mocador que s’havia posat l’escriptora Helena Valentí per ocultar la calvície ocasionada pel tractament químic contra el seu càncer. El mocador li estava molt bé i, al nostre parer, embellia Valentí, però amb el seu caràcter abrandat, Capmany va reclamar el dret a la calvície de les dones, fos quina fos la causa!

Les dones hem avançat molt en drets, en estudis, laboralment, a les llars, en el lloc que ocupem a la societat i a les famílies. Però hi ha un terreny en el qual la societat ens vol tenir ben collades i és en la tirania de l’estètica. Molt riure de les dames encotillades del segle dinou, però no hi ha cotilla més terrorífica que la mental. Avui dia les noies i les dones hem d’estar primes com una escultura de Giacometti, tenir el pit de la Sofia Loren (un contrasentit amb la magresa i, per tant, el pit ha de ser remodelat a base de bisturí), ser glamurosa i sexi (un altre contrasentit, l’elegància és discreta) i les arrugues s’han d’estirar amb botox o amb el que sigui que planxi la pell.

En una època de tants drets individuals guanyats no sense esforç per les dones, resulta estrany que estiguem presoneres d’uns cànons estètics tan constrenyidors. Algunes amigues fan l’observació: “Hi ha uns tints naturals per als cabells blancs…” M’estan dient per via diplomàtica que haig d’ocultar la meva vellesa, que haig d’amagar els meus cabells blancs, que jo estimo tant com les meves arrugues, i que ja m’està bé una cosa i l’altra, i que ‘jo’ no sóc ni els meus cabells blancs ni les meves arrugues, simplement tinc arrugues i cabells blancs, tinc més de seixanta anys, és el natural.

Crec que cadascú ha de fer el que cregui més convenient, es tracta de la llibertat personal. Per això a vegades el cor se m’encongeix davant del patiment psíquic d’algunes amigues davant la tirania de la moda. Patim un esclavatge encobert atrapades en un ideal masculí que nosaltres ens hem cregut i que imposa cossos i rostres impossibles. Hem de ser perfectes com una venus de Botticelli, un ideal que rares vegades es dóna a la realitat, sobretot després d’haver parit un fill o més, o d’haver entrat a la menopausa.

Maria Aurèlia Capmany, la personalitat de la qual vaig conèixer més a fons aquell dia d’estiu, volia subvertir els cànons estètics. Tota construcció humana es pot canviar, els cànons estètics són una construcció cultural, la prova és que varien amb el temps. Així, doncs, potser aviat hi haurà una presa de consciència i ens posarem a treballar a favor d’una cultura on la bellesa no estigui tan subjecta als interessos de vés a saber quines multinacionals, una cultura de la bellesa que no sigui tan coercitiva per a les dones i abogarem per una bellesa basada en els trets de la pròpia personalitat, allò que realment ens distingeix. La qual cosa no vol dir que no hàgim de fer servir la cosmètica, simplement no dependre’n tant per ser nosaltres mateixes. Hi ha molta bellesa en un home i una dona lliures, que es mostren amb naturalitat i sense por als canvis físics que de forma inexorable comporta el fet de viure.

(publicat al Diari de Vilanova, 11 d’octubre de 2013. A la imatge, una fotografia d'una dama de l'antigor presa al Museu Arqueològic de Fira, la capital de Santorini)

Hereus culturals de Grècia

En la visita al Museu Arqueològic d'Atenes (18 de setembre), on vaig fotografiar aquest bell rostre d'una estàtua clàssica, em venien a la memòria les paraules de María Zambrano (que tradueixo) escrites en la introducció d'El pensament viu de Sèneca, no pas un filòsof grec sinó un filosòf romà, però és que són tantes les herències culturals que duem a les espatlles: Els humans tenim el privilegi de tenir avantpassats; som sempre fills d'algú, hereus i descendents. I quan es pertany a un món tan complet com el de la cultura occidental els avantpassats són múltiples; tenim diverses tradicions rere nostre... D'aquí l'oblit i els successius renaixements. 

Aquest apunt enllaça amb la lectura, entusiasta, que estic fent en aquest moment: Mercè Rodoreda i els clàssics, una publicació que recull els treballs acadèmics propiciats per l'Aula Carles Riba de la Universitat de Barcelona i que es van dur a terme el juliol de 2011. Grècia pot estar en crisi, com efectivament vam poder comprovar, però mentre hi hagi hereus, i en la cultura catalana n'hi ha molts, la cultura grega, la clàssica, es manté dempeus. 

Cultura i diàleg

Els efectes de la cultura són com la sortida del sol en el nostre enteniment. Amb la cultura aprenem a dominar les pulsions del nostre ésser inferior, esdevenim reflexius i capaços de dialogar amb l'altre... 

Fa temps que aquí sentim la paraula diàleg, però la força dels fets s'imposa. No hi ha diàleg sense escolta.

(a la fotografia, feta en un lloc enlairat de Kamari, indret on ens vam allotjar els dies de setembre que vam ser a Santorini, es veu com el sol s'aixeca darrere l'illa d'Anafi).

Illa de Thera

Els humans ens distingim dels animals pel relat que fem de les nostres vides. Ens és necessari trobar un fil conductor del nostre trajecte vital. Més encara: aspirem a donar sentit a aquest camí. Això és viure el sagrat, o si no se li vol donar un sentit tan transcendent, també en podem dir viure de manera filosòfica.

Per Occident, Grècia constitueix el bressol de la filosofia. Però abans d’arribar als grans filòsofs en les fonts dels quals la filosofia moderna encara beu, Grècia havia assolit nivells de civilització tan remarcables com la cultura minoica que ha deixat restes tan impressionants a l’illa de Creta. Lligada a la desapareguda civilització cretense, hi ha la civilització que va quedar enterrada en la devastadora erupció del volcà de l’illa llavors anomenada Strongly, avui Santorini o Thera. Amb aquesta terrible erupció, que era la segona en la història del volcà, va desaparèixer tot tipus de vida a l’illa. En l’erupció van ensorrar-se 84 quilòmetres de terra que va desaparèixer al fons del mar amb un soroll que es diu que va arribar fins a Noruega. El mar Egeu va enfosquir-se temps i temps a causa del núvol espès i de les cendres escampades. El tsunami de les ones que va provocar l’erupció del volcà va arribar fins a Creta, donant a lloc l’enfonsament de la civilització minoica.

El cràter del volcà de Santorini o Thera està en repòs. En sura una part a la superfície, l’anomenada illa Nea Kameni, visible des de tots els punts de Santorini com un animal obscur mig adormit, o com una roca viva i misteriosa que es pot visitar i comprovar-ne el respir en forma de gasos.

Fa molts anys que volia visitar l’illa de Thera. El nom de Thera està en l’origen del meu nom. El nom de l’illa de Thera procedeix d’un antic rei espartà, Theran, que va ser el primer a colonitzar-la. El posterior nom de Santorini procedeix dels creuats. Quan passaven per l’illa per abastir-se s’aturaven a l’església d’Agia Irini, d’aquí Santorini. La bellesa de l’illa de Thera que va sorgir del mar és corprenedora. Thera respira la seva història geològica per tots els porus de les roques escarpades i seves platges de sorra gruixuda i negra que tenyeixen les aigües amb el color d’un blau profund. Els pobles de Thera-Santorini estan construïts en la cresta de l’illa, blancs i enlairats, i la majoria amb habitacles excavats, la millor forma de protegir-se d’erupcions volcàniques i sismes, l’últim del quals va tenir lloc l’any 1956, fent destrosses i víctimes.

En un paisatge fotografiat fins a l’extenuació per la seva bellesa salvatge i alhora civilitzada, es poden visitar a Akrotiri les ruïnes de l’antiga Thera. Vistes al museu arqueològic les pintures al fresc i els objectes ceràmics trobats a les excavacions, el visitant queda meravellat per tanta perfecció. Aleshores, seguint l’instint que busca noblesa en la vida humana, s’emmiralla en el símbol de l’illa de Thera, que reneix cada tant de les seves cendres.

(article publicat a El 3 de vuit, 4 d’octubre de 2013. La imatge està presa a la població d'Oia, al nord de l'illa)

Esteles de comiat

Al Museu de l'Acròpolis d'Atenes s'hi mostren esteles de comiat com aquesta que vaig fotografiar. Les figures assegudes sempre corresponen al mort o morta, i en aquesta imatge s'hi pot veure com la mare morta fa lliurament d'una arqueta amb les seves joies a la seva filla. Aquestes figures afronten el fet del traspàs de cara i amb una gran serenitat. Admirable als nostres ulls, que tan sovint han vist com la malaltia i la mort es converteixen en un tabú, en les nostres societats, com s'intenta -vanament- allunyar aquestes realitats de les nostres vides.